31

—Cafè.

—No gràcies.

La Kelly no havia menjat res en tot el dia, però no li entrava res. Després de despatxar-la i abans de marxar a fer el que sigui que fan els inspectors en cap gairebé retirats amb tots els dies compensables acumulats que els queden, el Diggers s’havia quedat una mitja hora voltant per allà. A ella no li havia dit res més. Només s’havia aturat un moment a la taula del Nick i havien intercanviat quatre frases en veu baixa que segur que l’afectaven a ella.

—No era un suggeriment —va replicar el Nick—. Agafa l’abric, que anem aquí davant.

L’Starbucks de Balfour Road no estava pensat perquè els clients es prenguessin el cafè allà, però tenia dos tamborets alts a l’aparador. La Kelly se’n va apropiar mentre el Nick anava a buscar les begudes. Ella havia demanat una xocolata calenta, de cop i volta delint-se per sentir aquella dolçor reconfortant. Li va arribar amb nata muntada per sobre i esquitxat de xocolata en pols. La tassa del Nick, en canvi, era d’un blanc tan uniforme que es va sentir incòmoda.

—Gràcies —va dir quan va veure que el Nick no pensava començar la conversa.

—Ja pagaràs tu els pròxims —va fer ell.

—Per llançar-me un cable, volia dir.

—Ja ho sé, el que volies dir —va fer mirant-se-la amb una expressió molt seriosa—. Per a futures ocasions, si fas alguna cagada o alguna estupidesa, o t’haig de tornar a llançar un cable pel que sigui, avisa’m, per l’amor de Déu. No t’esperis que estiguem tots dos asseguts al despatx de l’inspector en cap.

—Em sap molt de greu.

—Ja m’ho penso.

—I li estic molt agraïda. No m’esperava que fes una cosa així.

El Nick va beure un glop de cafè i va fer mitja rialla.

—Si vols que et digui la veritat, jo tampoc m’ho esperava. Però no em podia quedar allà assegut mirant com li donaven una coça al cul a una de les millors detectius amb qui he treballat —la Kelly va abaixar els ulls cap a la tassa per dissimular la seva alegria— per haver comès una estupidesa tan monumental com fer servir el seu càrrec per a una mena de croada personal. ¿Què pretenies fer, exactament?

L’onada de satisfacció que li havia fet pujar els colors amb l’elogi del Nick es va esvair de cop.

—Trobo que em deus una explicació, almenys.

La Kelly va agafar una mica de nata calenta amb la cullereta i se la va posar a la boca. Mentre sentia com se li dissolia a la llengua va sospesar molt bé amb quines paraules l’hi explicaria.

—Van violar la meva germana quan feia primer a la universitat de Durham.

—Això més o menys ja ho sabia. ¿I no van agafar mai l’agressor?

—Mai. Abans de la violació hi va haver uns quants incidents sospitosos. La Lexi es trobava targetes al caseller demanant-li que es posés una roba determinada que tenia a l’armari, i una vegada li van deixar un peix daurat mort davant la porta.

—¿Ho va denunciar?

La Kelly va assentir.

—La policia no li va fer gaire cas. Quan els va dir que algú la seguia es van limitar a respondre que en prenien nota. Els dijous sortia tard de classe i com que ningú feia el mateix camí que ella, tornava sola a casa. La nit que va passar havíem parlat per telèfon. M’havia trucat ella perquè estava nerviosa. Deia que tornava a sentir unes passes que la seguien.

—¿I tu què vas fer?

La Kelly començava a sentir als ulls la coïssor del plor. Va empassar saliva.

—Li vaig dir que eren imaginacions seves.

Encara sentia la veu de la Lexi, panteixant mentre caminava cap a la residència.

—Que no, que em segueix algú, Kelly, t’ho prometo. Com la setmana passada.

—Lex, hi ha disset mil estudiants, a Durham. Sempre hi tens algú, al darrere.

—Però això és diferent. És algú que no vol que el vegi —la Lexi parlava en un murmuri ansiós i la Kelly amb prou feines sentia el que li deia—. Ara mateix m’acabo de girar i no venia ningú, però hi són, ho sé.

—T’estàs posant nerviosa tu sola. Truca’m quan arribis a casa, ¿entesos?

Ella s’estava preparant per sortir, va recordar la Kelly. Va posar la música a tota pastilla mentre s’assecava els cabells i va llançar un altre vestit a la pila que ja hi havia als peus del llit. No va caure que la Lexi no li havia trucat fins que li va sonar el mòbil amb un número desconegut.

—¿Kelly Swift? Sóc el detectiu Barrow-Grint, de la policia de Durham. Tinc aquí la seva germana.

—No va ser culpa teva —li va dir el Nick, amb delicadesa.

La Kelly va fer que no amb el cap.

—Si haguéssim continuat parlant per telèfon no l’hauria agredit.

—Això no ho saps.

—I si l’hagués agredit, jo ho hauria sentit. Hauria pogut trucar a la policia de seguida. Van trigar dues hores a trobar-la. Havia rebut tants cops que amb prou feines hi veia, i l’agressor ja feia estona que se n’havia anat.

El Nick no la va contradir. Va fer girar la tassa sobre el platet fins que la nansa li va quedar de cara i la va encerclar amb totes dues mans.

—¿La Lexi et culpa pel que va passar?

—No ho sé. Suposo que sí.

—¿No l’hi has preguntat mai?

—No en vol parlar. No suporta que jo li tregui el tema. Em pensava que trigaria mesos a superar-ho, o que no ho superaria en tota la vida, però va ser com si fes creu i ratlla. Quan va conèixer el seu marit, el va fer seure i li va dir: «Has de saber una cosa». Li va explicar tota la història i li va fer prometre que no en tornarien a parlar mai més.

—És una dona forta.

—¿Vostè creu? Jo crec que no és sa. Fer veure que una cosa no ha passat no pot ser una bona manera d’afrontar un fet traumàtic.

—Deus voler dir que per a tu no seria una bona manera d’afrontar un fet traumàtic —va replicar el Nick.

La Kelly se’l va mirar molt seriosa.

—No es tracta de mi.

El Nick es va acabar el cafè, va deixar la tassa amb compte sobre el platet i la va mirar de fit a fit.

—Això mateix.

Quan ja tornaven cap al despatx, a la Kelly li va sonar el mòbil. Es va quedar ressagada al capdamunt de les escales per evitar el soroll que hi havia sempre a Homicidis. Era el Craig, del centre de control de les càmeres de seguretat.

—Kelly, ¿has vist el brífing intern de la PBT?

No l’havia vist. Prou feina tenia amb el volum de correus electrònics que rebia relacionats amb el cas que estava portant, per posar-se a llegir els de la seva unitat.

—Hi ha hagut un atac a la sala de control de les càmeres. Tenint en compte el que em vas explicar l’altre dia sobre la feina que estaves fent a la Metropolitana, he pensat que t’havia de trucar.

—¿Hi han entrat?

—Pitjor. Un atac informàtic.

—Em pensava que era impossible.

—No hi ha res impossible, Kelly. Ja ho hauries de saber. Ja feia unes quantes setmanes que el sistema anava molt lent. Vam fer venir un informàtic i va identificar un software maliciós. Tenim un tallafoc que fa que sigui gairebé impossible un atac pirata a través d’internet, però no impedeix que algú pugui introduir un virus al sistema físicament.

—¿Vols dir algú de dins?

—Aquest matí el superintendent ha interrogat tot el personal i una de les dones de la neteja s’ha desmuntat. Diu que la van subornar perquè agafés un llapis USB i el connectés a l’ordinador central. Evidentment, diu que no tenia ni idea del que estava fent.

—¿I qui la va subornar?

—No sap com es diu; i casualment no es recorda de quin aspecte tenia. Diu que la va abordar un dia mentre anava a treballar i li va oferir més del que cobra en un mes per una feina de cinc minuts.

—¿I quin és l’abast de l’atac?

—El software maliciós introdueix un programa que es comunica amb l’ordinador del hacker i replica el sistema sencer. No poden controlar l’orientació de les càmeres, però, resumint molt, el hacker pot veure tot el que veiem nosaltres a la sala de control.

—Hòstia!

—¿Trobes que lliga amb el que tens entre mans?

—És molt probable.

Tot i que tenia una bona relació professional amb el Craig, la Kelly era conscient que el Diggers es podia prendre malament que donés més informació del que era estrictament necessari. L’últim que volia era que li tornessin a tocar el crostó, però interiorment estava convençuda que una cosa i l’altra estaven relacionades.

—El nostre delinqüent ha estat fent servir les càmeres del metro de Londres per assetjar dones —va anunciar la Kelly mentre entrava al despatx tot interrompent una conversa entre el Nick i la Lucinda.

Els va posar al cas de la trucada del Craig.

—La Unitat de Delictes Informàtics de la Policia del Transport és allà i ja han identificat el software maliciós, però erradicar-lo és més complicat.

—¿I no poden apagar tot el sistema? —va preguntar la Lucinda.

—Podrien, però llavors seria tota la ciutat, qui correria un risc potencial, i no…

—I no només un grapat de dones, encara que en el seu cas el risc no sigui només potencial —va reblar el Nick—. Es tracta de triar entre dues opcions igual de dolentes.

Es va posar dret en un rampell enèrgic i la Kelly va pensar que estava fet per treballar al ritme frenètic d’un cas com aquell.

—Molt bé, necessitem la declaració del teu contacte al centre de càmeres i vull la dona de la neteja a l’ombra per haver accedit sense autorització al sistema informàtic amb intencions delictives.

Va mirar al seu voltant buscant l’operador del programa HOLMES, que ja estava entrant totes aquelles ordres al portàtil que tenia al davant.

—I que vingui l’Andrew Robinson. Vull saber a on s’estan transferint aquestes imatges. Ja tarda.