35

—¿Quina mena de joc? —pregunto.

La Melissa somriu. Continua asseguda davant del seu escriptori. Ella ha fet girar la cadira per tenir-nos de cara. Es mira la pantalla de l’ordinador.

—Ja hi ha més de cent descàrregues —diu a la Katie—. Ets una noia molt popular.

Se’m fa un nus a l’estómac.

—No deus pensar posar-la en aquell web.

—Ja hi és.

La Melissa torna a clicar i veig la foto de la Katie a la pantalla, fent-nos una ganyota desenfadada i confiada que contrasta amb la nostra situació actual. La Katie fa un crit i m’afanyo a envoltar-la amb el braç i estirar-la tan fort cap a mi que la seva cadira esgarrapa el terra.

—La cosa anirà de la següent manera —fa la Melissa amb la veu de fer negocis, la que adopta quan parla per telèfon amb els proveïdors o intenta entabanar el director del banc perquè li concedeixi un altre crèdit.

És el primer cop que la sento parlar amb mi en aquest to i se’m glaça la sang.

—He penjat el perfil de la Katie perquè tothom se’l pugui descarregar gratis durant un període de temps limitat i he enviat l’enllaç a tots els abonats.

El portàtil emet un altre senyal i apareix una nova notificació; i després una altra, i una altra.

—Com veieu, la gent no perd el temps. No m’estranya, tenint en compte que normalment paguen fins a cinc-cents bitllets per dones que no són ni la meitat de…

Es pren el seu temps per buscar la paraula justa i finalment en tria una que em regira l’estómac:

—La meitat de temptadores.

—La Katie no es mou d’aquí.

—Vinga, dona. ¿On és el teu esperit aventurer? No tots els meus clients tenen males intencions, ¿saps? N’hi ha que són molt romàntics.

—No anirà enlloc.

—En aquest cas, em temo que acabareu fatal.

—¿Què vols dir?

Ignora la meva pregunta.

—Aquestes són les regles: la Katie fa el seu trajecte habitual i, si arriba al restaurant sense cap… interrupció, diguem-ne, llavors guanyeu vosaltres i et deixo anar. Si no… Si no, perdeu totes dues.

—Fot fàstic —fa la Katie.

La Melissa se la queda mirant amb expressió burleta.

—Au va, Katie, no és propi de tu, deixar passar una ocasió de posar-te davant dels focus.

—¿Es pot saber què insinues?

—Que és una oportunitat de ser l’estrella del xou. Tots sabem que no ets feliç si no ets el centre d’atenció. Tant era, si el Justin també necessitava tenir la seva oportunitat, o alguna de les teves amigues. Tu has de ser sempre el centre, ¿sí o no? Els testos s’assemblen a les olles.

No me’n sé avenir de sentir-la parlar amb aquest odi. La Katie plora, tan perplexa com jo.

—Molt bé —fa la Melissa—. Doncs aquest és el joc. ¿Preparades per jugar-hi? ¿O us estimeu més passar directament a la part on perdeu totes dues? —pregunta provant amb l’ungla el tall del ganivet, massa esmolat per lliscar suaument sobre l’esmalt vermell que porta sempre la Melissa.

—La meva filla no servirà d’esquer per a una colla de pervertits. M’estimo més que em matis.

La Melissa s’arronsa d’espatlles.

—Com vulguis —fa venint cap a mi tot brandant el ganivet.

—No! —xiscla la Katie, aferrant-se a mi amb la cara plena de llàgrimes—. Ho faré, hi aniré. No deixaré que et faci res.

—Katie, no t’ho penso deixar fer. Et faran mal.

—I si no ho faig ens en faran a totes dues. ¿Que no veus que està sonada?

Em miro un moment la Melissa, però se la veu absolutament impertèrrita tot i l’acusació que acaba de fer la Katie. No mostra cap mena de nerviosisme, ni tan sols enuig, i això fa que cada gest que fa sigui encara més aterridor. M’adono que em clavaria el ganivet sense ni tan sols acalorar-se. No me’n sé avenir que la dona que em pensava que era la meva amiga, la dona que em pensava que coneixia, sigui una persona completament diferent. Una persona que m’odia. Que em té tant de rancor perquè jo sóc mare, que està disposada a fer-me mal; a fer-li mal a la meva filla.

La Katie m’estreny l’espatlla.

—Ho puc fer, mare. El metro anirà molt ple, hi haurà gent per tot arreu. Ningú em farà mal.

—Però, Katie, ja n’han fet, de mal. Ja han matat altres dones. Les han violat! No hi pots anar.

Mentre dic això, penso en l’alternativa. Si es queda aquí, ¿què li passarà? No tinc cap dubte que la Melissa em matarà, però no penso deixar que mati també la Katie.

—Aquestes dones no sabien que les vigilaven. Jo sí. Jugo amb avantatge. I conec molt bé el trajecte, mama. Si algú em segueix ho sabré.

—No, Katie.

—Ho puc fer. Vull fer-ho.

Ha deixat de plorar i li veig una mirada de determinació que conec molt bé i que em fa contenir la respiració. Es pensa que així em salvarà. Es pensa de veritat que pot jugar a aquest joc. Que pot travessar Londres sense que l’agafin i que si guanya la partida la Melissa em perdonarà la vida.

S’equivoca: la Melissa no em deixarà anar. Però mentre ella intenta salvar-me, jo la puc salvar a ella. Allà fora tindrà l’oportunitat de lluitar. Aquí dins és morta.

—Molt bé —li dic, amb la sensació que l’estic traint.

Es posa dreta i es mira la Melissa amb la barbeta lleugerament aixecada en un gest desafiador. Per un moment em fa pensar en el personatge que interpreta a l’obra, que amaga la seva identitat sota els vestits d’home i la facilitat de paraula. Per més espantada que estigui, no ho demostrarà.

—¿Què haig de fer?

—Anar a la feina i prou. Més fàcil impossible. Sortiràs d’aquí a cinc minuts —diu mirant la pantalla— i faràs el trajecte que fas sempre per anar al restaurant. Abans em donaràs el mòbil. No t’aturaràs, no canviaràs la teva rutina i no faràs cap estupidesa, com ara demanar ajuda o intentar posar-te en contacte amb la policia.

La Katie li entrega el mòbil. La Melissa s’acosta al seu escriptori i comença a bellugar els dits pel teclat. A la pantalla de l’ordinador apareix la imatge d’una càmera de seguretat que em sona. És l’entrada de l’estació de metro de Crystal Palace. Veig la filera de taxis a mà esquerra i aquella pintada a la paret que hi ha des de fa segles. Veiem una dona que hi entra corrents i es mira el rellotge.

—Si canvies de trajecte —fa la Melissa—, ho sabré. I no cal ser cap geni per deduir què li passarà a la teva mare.

La Katie es mossega el llavi.

—No cal que ho facis —li dic fluixet.

Es tira els cabells enrere amb un moviment del cap.

—No passa res. No penso deixar que ningú em faci res, mama. Ni a tu.

Ho diu amb posat decidit, però la conec prou bé per saber que no està tan segura d’ella mateixa com sembla. Està interpretant un paper, però això no és teatre. Ni un joc, per més que ho digui la Melissa. Passi el que passi, algú en sortirà malparat.

—Vinga, som-hi —diu la Melissa.

Abraço tan fort la meva filla que em falta l’aire.

—Vigila.

Dec haver dit aquesta mateixa frase milers de vegades, des que sóc mare. És la versió simplificada d’altres consells més explícits.

Quan tenia deu mesos i voltava per entre els mobles, vigila volia dir «No trenquis res, no toquis el gerro».

Quan aprenia a anar amb bici, vigila volia dir «Compte amb els cotxes».

Quan li deia vigila amb el primer nòvio seriós que va tenir, volia dir «Que no et faci mal. No et quedis embarassada».

I ara vigila vol dir «No et deixis atrapar. Tingues els ulls ben oberts. Sigues més ràpida que ells. Corre molt».

—Vigilaré molt, mama. T’estimo.

«Fes com si fos un dia normal i corrent», em dic a mi mateixa mentre se m’omplen els ulls de llàgrimes. Fes com si només se n’anés a treballar, fes com si hagués de tornar a casa d’aquí a unes hores i haguéssim de mirar Desperate Housewives a Netflix tot menjant una pizza. Fes com si no fos l’últim cop que la veus. Ara ja ploro a llàgrima viva, i la Katie també. L’empenta de fa un moment no era prou sòlida per resistir l’allau d’emocions. Em venen ganes de dir-li que estigui pel Justin quan jo ja no hi sigui, que miri perquè el Matt no el deixi anar pel mal camí. Però fer-ho seria com reconèixer una certesa que no vull que li passi pel cap: que quan torni jo ja no hi seré. Si és que torna.

—Jo també t’estimo.

Intento interioritzar fins a l’últim detall de la meva filla: l’olor que li fan els cabells, la mica de pintallavis que se li ha escorregut a la comissura dels llavis. Em gravo la seva imatge amb tanta força al cervell que passi el que passi durant la pròxima hora sé que el que veuré quan mori serà la seva cara.

La meva nena.

—Ja n’hi ha prou.

La Melissa obre la porta de la cuina i la Katie travessa el petit passadís que porta fins a la sortida. És ara o mai, penso. Per un moment em plantejo arrencar a córrer darrere la Katie així que s’obri la porta. Empènyer-la i sortir disparades totes dues cap a algun lloc segur. Però, tot i que la Melissa té el braç que empunya el ganivet abaixat, l’agafa amb tanta força que té els artells blancs. Sé que no dubtaria ni un moment a fer-lo servir.

Els ganivets.

No sé com no hi he pensat abans. El ganiveter. En aquest moment li falta un ocupant, però encara hi ha un ganivet de trinxar i tres de tallar verdures, del més gran al més petit. Sento el soroll de la clau girant al pany i al cap d’un moment la porta es torna a tancar i m’imagino la Katie caminant cap a l’estació. Caminant cap al perill. «Fuig», li suplico en silenci. «Arrenca a córrer en direcció contrària». «Busca una cabina de telèfons». «Avisa la policia».

Però sé que no ho farà. Es pensa que la Melissa em matarà si no apareix en aquella càmera de seguretat d’aquí a vuit minuts justos.

I jo sé que em matarà tant sí com no.

La Melissa torna a entrar quan estic a mig camí entre la taula i el marbre de la cuina. A la mà hi du alguna cosa que deu haver agafat del rebedor. Un rodet de cinta americana.

—¿On vas? Vine cap aquí.

Amb un senyal amb la punta del ganivet en té prou per fer-me obeir. Encara la cadira cap a l’ordinador i m’hi fa seure.

—Posa les mans darrere l’esquena.

Mentre faig el que em diu, sento el soroll característic de la cinta americana quan la talles. Em lliga els canells amb un dels trossos i en acabat me’ls subjecta als barrots de fusta de la cadira perquè no pugui bellugar els braços. En talla dos trossos més i em ferma els turmells a les potes.

Miro el rellotge a l’angle dret de la pantalla.

Queden sis minuts.

Em reconforta veure que el trajecte que fa la Katie per anar a la feina és molt transitat i que encara és de dia. No hi ha carrerons foscos on la puguin acorralar i si és capaç de mantenir la sang freda no li passarà res. Fins ara les víctimes —la Tania Beckett, la Laura Keen, la Cathy Tanning— no sabien que les seguien. Però la Katie sí que ho sap. La Katie juga amb avantatge.

—¿Preparada perquè comenci l’espectacle? —pregunta la Melissa.

—No penso mirar.

Però no ho puc evitar. De cop i volta em ve el record d’un dia que vaig portar la Katie a l’hospital, quan era un nadó, i em vaig obligar a mi mateixa a mirar mentre li posaven una via a la maneta per rehidratar-la després d’una gastroenteritis greu. Hauria fet el que fos per estalviar-li el tràngol, però, ja que no ho podia fer, el mínim era suportar la pena de veure-la patir, viure-ho amb ella.

El tall del coll comença a fer crosta i la pell em tiba. Quan estiro el coll per intentar alleujar la sensació d’incomoditat, se’m torna a obrir la ferida i em cauen gotes de sang a la falda.

Quatre minuts.

Mirem la pantalla en silenci. Hi ha tantes coses que voldria saber, però no vull sentir la veu de la Melissa. Em faig la il·lusió que en aquest moment la policia ja està corrent cap a Anerley Road. D’un moment a l’altre se sentirà un terrabastall i la policia esbotzarà la porta de l’entrada. La il·lusió és tan real que paro l’orella per sentir les sirenes. Però només hi ha silenci.

Dos minuts.

Al cap del que sembla una eternitat, la Katie apareix a la imatge. No s’atura, però no deixa de mirar la càmera ni un moment mentre s’hi acosta, fins que passa per sota i desapareix de la pantalla.

—T’estic veient —dic molt fluix—. Estic amb tu.

No puc contenir les llàgrimes.

—Per desgràcia no la podem seguir fins a les portes automàtiques.

La Melissa parla amb un to cordial, gairebé afectuós, com si estiguéssim treballant plegades en algun projecte. Resulta pertorbador. Encara més que si m’estigués cridant o amenaçant.

—Però la recuperarem quan arribi a l’andana.

Desplaça el ratolí per la pantalla i veig una llista del que suposo que deuen ser càmeres: Aldgate Est — entrada; Angel — entrada; Angel — andana direcció sud; Angel — andana direcció nord; Bakerloo — portes automàtiques… La llista és interminable.

—Alguns dels primers perfils no corresponen a les zones a les quals tinc accés amb les càmeres —m’explica la Melissa—. Però el trajecte de la Katie el podrem seguir gairebé sencer. Mira-te-la, ja és aquí.

La Katie està dreta a l’andana, amb les mans a les butxaques. Mira al seu voltant, espero que buscant les càmeres o intentant detectar algun altre passatger que pugui ser una amenaça. Veig com se li acosta un home amb trajo i abric. La Katie recula una miqueta i jo m’enfonso les ungles al palmell de la mà fins que veig que passa de llarg sense aturar-se. El cor em va a mil.

—És bona actriu, ¿oi?

La ignoro. Arriba el metro de superfície i la Katie hi puja. Les portes es tanquen i se l’empassen en un moment. Voldria que la Melissa cliqués sobre la següent càmera, però no es belluga. Agafa un trosset de fil que té enganxat a la jaqueta, se’l mira arrufant les celles i el deixa caure a terra. Deixo volar la imaginació un altre cop: el Simon torna de l’entrevista i es troba la casa buida, veu que la porta no està tancada amb clau i se li acut que potser sóc a la casa del costat. I llavors ve i em rescata. Com menys esperances tinc, més reals i absurdes són les meves fantasies.

No vindrà ningú.

Moriré aquí, a casa de la Melissa. ¿Es desfarà del meu cadàver, em pregunto, o em deixarà aquí, descomponent-me, fins que arribi el Neil del seu viatge de feina i em trobi?

—¿On aniràs? —li pregunto. Es gira i em mira—. Després de matar-me, vull dir. ¿On aniràs?

Sembla que vulgui dir alguna cosa, que vulgui negar que estic a punt de morir, però s’ho repensa. Per un moment em sembla detectar una espurna de respecte en la seva mirada, però de seguida s’esvaeix. La Melissa s’arronsa d’espatlles.

—Costa Rica. El Japó. Les Filipines… Hi ha molts països que no tenen acords d’extradició.

Em pregunto quant trigaran a trobar-me i si aleshores la Melissa ja serà en un altre país.

—T’arrestaran al control de passaports —li dic, amb una seguretat que no tinc.

—Només si ensenyo el meu passaport de veritat —replica amb una mirada de menyspreu.

—¿Com…?

No em surten les paraules. De cop i volta he anat a parar a un univers paral·lel on la gent branda ganivets, fa servir passaports falsos i assassina els amics. I tot d’un plegat m’assalta una idea: la Melissa és intel·ligent, però no tant.

—¿Com has après a fer tot això?

—¿Què vols dir, tot això? —replica distreta mentre tecleja a l’ordinador, com si no li interessés la conversa.

—Les càmeres, un passaport fals… L’agent Swift diu que els anuncis els va posar un home. Que tenia un apartat de correus al seu nom. Que el web és irrastrejable. T’hi ha ajudat algú, és evident.

—¿Saps que és una mica insultant, això que dius, Zoe? Em sembla que m’estàs subestimant.

Parla sense mirar-me, i sé que està mentint. No ho hauria pogut fer sola. ¿Deu ser veritat, que el Neil és fora per feina? ¿O és a dalt, escoltant tot el que diem, esperant per si la Melissa necessita reforços? Aixeco els ulls cap al sostre, neguitosa. ¿M’ho he imaginat jo, o acaba de cruixir el terra de fusta?

—Ja ha passat un quart d’hora —diu la Melissa de cop, mirant-se el rellotge—. A dins dels trens no hi puc entrar, però la pròxima càmera la captarà mentre fa transbord a Canada Water.

Clica sobre la càmera següent i apareix una altra andana. Tres mestres vestits amb armilles reflectants intenten allunyar un grup d’escolars de les vies. Arriba un tren i rastrejo la pantalla buscant la Katie, però no la veig. Se m’accelera el cor. ¿I si li ha passat alguna cosa? ¿En un trajecte tan curt? Però llavors detecto un anorac blanc i la veig a ella, amb les mans encara a les butxaques i girant constantment el cap per mirar tothom. Deixo anar l’aire que els meus pulmons estaven contenint.

La Katie desapareix de la imatge i, tot i que la Melissa connecta amb dues càmeres més, no la tornem a veure fins que ja està esperant el metro a l’andana de Jubilee Line. S’ha posat tan a prop de la via que em moro de ganes de dir-li que es tiri enrere, que algú la podria empènyer daltabaix. És com quan estàs mirant una pel·lícula i saps que està a punt de passar-li alguna cosa terrible a la protagonista i et venen ganes de dir-li que no sigui tan burra.

«No surtis a fora». «No facis com si no haguessis sentit aquell soroll». «¿Però que no t’has llegit el guió? ¿Que no saps el que passa després?».

Em dic a mi mateixa que la Katie sí que s’ha llegit el guió. Sap el perill que corre. L’únic que no sap és d’on li vindrà.

Té un home al darrere, a la seva esquerra. L’està mirant. No li veig la cara perquè la càmera està massa lluny, però té el cap girat cap a ella i es va bellugant molt a poc a poc mentre se la mira de dalt a baix. Fa un pas cap a ella i m’aferro al caire de la cadira mentre inclino el cos endavant en un intent va de veure-ho millor. A l’andana hi ha més gent. ¿Per què no miren cap on han de mirar? Si l’home fa alguna cosa no ho veuran. Sempre m’he sentit segura, al metro de Londres, amb tantes càmeres i tanta gent per tot arreu. Però en realitat ningú mira. Cadascú va a dins de la seva petita bombolla, aliè al que els passi a la resta de passatgers.

Dic el seu nom en un murmuri i, com si m’hagués sentit, gira el cap. Veu l’home. Ell se li acosta una mica més i la Katie recula a l’acte. No sé interpretar els seus gestos, no sé si està espantada. Se’n va cap a l’altra punta de l’andana. La Melissa es regira a la cadira i aparto els ulls per mirar-la. No perd de vista la pantalla, però no està inclinada endavant, tensa, com jo. Està ben repenjada, amb els colzes als braços de la cadira, els dits molt junts i un mig somriure als llavis.

—Fascinant —diu—. M’agradava molt la idea que les dones no sabessin que les estaven seguint, però trobo que això hi afegeix més emoció encara. És com jugar al gat i la rata pel metro. Potser funcionaria, entre la clientela, un paquet extra d’aquest estil.

La seva frivolitat em revolta.

El desconegut no segueix la Katie a l’altre extrem de l’andana, però quan arriba el comboi i en baixa una allau de viatgers i de turistes, veig que s’obre pas cap a ella entre la gentada. No hi puja per la mateixa porta i quan ja respiro alleujada m’adono que sí que ha triat el mateix vagó.

—¿Pots accedir a la càmera de dins del tren? Vull veure-ho. Vull veure què està passant a dins!

—Enganxa, ¿oi? No, ho he intentat, però estan molt protegides —fa mirant una de les finestres que té obertes a la pantalla—. Tenim set minuts fins que arribi a Waterloo —afegeix fent tamborinar els dits a la taula.

—El vagó va molt ple. Ningú intentarà res, en un tren tan abarrotat.

M’ho dic a mi mateixa, però també a la Melissa.

Si la Katie cridés, ¿reaccionaria algú? Sempre li he dit que si mai li passava alguna cosa es fes sentir.

—Tu fes molt de soroll —li deia—. Si algun pervertit se t’arramba més del compte, en lloc de parar-li els peus només a ell, crida molt fort, que ho senti tothom: «Treu-me les mans de sobre!». Que ho sàpiga tot el vagó. Potser ningú farà res, però segur que el paio deixa de fer-ho, ja ho veuràs.

De Waterloo a Leicester Square hi ha només quatre minuts. Ho sé perquè m’ho ha dit la Melissa. Cada minut sembla una hora. Així que la Katie es perd a dins d’un tren de la Northern Line a Waterloo, la Melissa fa aparèixer una nova imatge a la pantalla: una imatge del principi de les escales mecàniques que pugen cap a Leicester Square.

Ens la mirem en silenci fins que apareix la meva filla.

—Mira-te-la —fa la Melissa assenyalant la Katie.

El primer que faig és buscar l’home que he vist a l’andana, i quan el trobo, uns quants metres més enrere, em fa un salt el cor.

—Aquell home… —faig, sense acabar la frase perquè de fet no sé què dir.

—És perseverant, ¿oi?

—¿Saps qui és? ¿D’on surt? ¿Quina edat té?

Com si tots aquests detalls tinguessin alguna importància!

—Hi ha hagut gairebé dues-centes descàrregues del perfil —respon la Melissa—. Podria ser qualsevol d’ells.

L’home clava una empenta a una dona amb un cotxet. La Katie puja per les escales mecàniques.

«No t’aturis», dic per dins, però es queda quieta i ell continua pujant per l’esquerra, fins que arriba a l’altura d’ella i s’arramba a la dreta just darrere de la Katie. Li toca el braç i s’inclina endavant. Li està dient alguna cosa. La Katie fa que no amb el cap, arriben dalt de les escales i els perdem de vista.

—La pròxima càmera! Punxa la pròxima!

La Melissa reacciona amb tota la parsimònia, assaborint la meva angoixa. A Leicester Square hi ha tanta gent que quan finalment apareixen les imatges de la següent càmera trigo un moment a identificar la Katie. Finalment la veig, caminant al costat de l’home del tren. Se m’accelera el cor: passa alguna cosa. La Katie camina inclinada en un angle estrany. Va amb el cap cot i, tot i que no sembla que es vulgui separar del desconegut, el seu llenguatge corporal indica que no pot fer res per fugir-ne. M’ho miro de més a prop i veig que ell li està agafant la part de dalt del braç esquerre amb la mà dreta. Amb l’altra mà l’agafa per la cintura: és la pressió d’aquest braç, el que la desequilibra. Deu portar una arma. La deu estar amenaçant. Si no, ¿per què no es posa cridar? ¿O a córrer? ¿O per què no s’hi resisteix?

Veig com avancen tots dos cap a les portes automàtiques, ell tibant-li el braç per davant del pit. Al costat del mapa del metro hi ha dos revisors xerrant i desitjo amb totes les meves forces que s’adonin que hi ha alguna cosa estranya, però ni tan sols s’hi fixen. ¿Com pot ser que estigui passant una cosa així a plena llum del dia? ¿Com pot ser que ningú vegi el que estic veient jo?

No puc apartar la vista de la pantalla.

Quan hagin de passar per les portes automàtiques ell l’haurà de deixar anar i llavors tindrà una oportunitat per fugir. Conec molt bé la Katie. Segur que ja se li ha acudit, segur que ja està pensant en quina direcció ha de córrer i quina sortida ha d’agafar. Noto una descàrrega d’adrenalina. Ho aconseguirà, aconseguirà escapar-se d’aquest home.

Però no arriben a les portes. Abans, l’home la porta cap a la banda esquerra del vestíbul, on hi ha un taulell d’informació buit i una porta on hi diu «No passeu». Fa un cop d’ull al seu darrere com si es volgués assegurar que no els observa ningú i a continuació obre la porta i hi fa entrar la Katie. Se’m glaça la sang.