38

El cotxe patrulla avançava a tota velocitat per Marylebone Street amb la sirena a tot drap, després d’esquivar pels pèls un autobús descobert que se li havia posat al davant mentre passava per Madame Tussauds. La Kelly sentia la conversa dels policies del davant, que comentaven el partit d’Old Trafford intentant sobreposar-se als udols de la sirena.

—No entenc com el Rooney ha pogut fallar una cosa així. No ho entenc. Si jo li hagués de pagar a algú tres mil bitllets a la setmana, et ben juro que abans m’asseguraria que sap xutar recte, collons.

—No sap aguantar la pressió, aquest és el problema.

A Euston Square el semàfor es va posar vermell. El conductor va tocar el clàxon i va canviar el to de la sirena, ara més aviat un refilet agut. Els cotxes del davant van començar a apartar-se per deixar-los passar. A Bloomsbury van girar a la dreta i la Kelly va apujar la ràdio, esperant que els donessin la informació que tothom es moria de ganes de sentir i que no va arribar fins que ja s’acostaven a West End. La Kelly va tancar els ulls i va repenjar el cap un instant al respatller del seient.

Ja s’havia acabat. Almenys per a la Katie Walker.

La Kelly es va inclinar i va treure el cap entre els seients del davant.

—Ja no cal córrer tant.

El conductor també havia sentit la notícia i ja estava apagant les sirenes i reduint a una velocitat més raonable, ara que ja no hi havia res a guanyar per més que s’afanyessin. Ningú a qui salvar.

Quan van arribar a Leicester Square van deixar la Kelly davant de l’Hippodrome i va sortir disparada cap a l’estació de metro tot ensenyant la identificació a una dona amb cara d’ensopida que hi havia a les portes automàtiques. Hi havia entrat per una entrada diferent i va haver de mirar al seu voltant per orientar-se.

Allà.

La part inferior de la porta de l’habitació de manteniment tenia les marques que hi havia fet la gent empenyent amb el peu per obrir-la, i el pòster que comminava els passatgers a informar de qualsevol paquet sospitós començava a cargolar-se per les puntes. Un cartell informava que l’accés estava prohibit al públic.

La Kelly va trucar dos cops abans d’entrar-hi. Tot i que ja sabia el que hi trobaria, el cor li anava a mil.

Era una habitació fosca i sense finestres, amb una taula i una cadira metàl·lica a una banda i una pila de senyals amuntegats a l’altra. En un racó hi havia una galleda groga amb rodes plena d’una aigua grisa i oliosa. Al costat, una noia asseguda sobre una caixa de plàstic amb una tassa de te a les mans. Encara que no fes la mateixa ganyota desenfadada que a la foto, va reconèixer la Katie al moment. Les metxes de l’espessa cabellera rossa li queien sobre les espatlles de l’anorac i el teixit acotxat la feia semblar una mica més corpulenta del que era.

Repenjat a la paret del darrere, un home de cabells foscos i espatlles amples. Va fer un pas endavant tot allargant-li la mà a la Kelly.

—John Chandler, agent de paisà de la Policia del Transport.

—Kelly Swift.

La Kelly es va ajupir.

—Hola, Katie. Em dic Kelly i sóc un dels detectius que treballen en aquest cas. ¿Estàs bé?

—Em sembla que sí. Estic patint per la meva mare.

—La policia ja va cap allà —va fer estrenyent-li el braç—. Ho has fet molt bé.

El missatge que havia difós l’agent Chandler per ràdio informant que la Katie estava sana i estàlvia havia anat seguit de la confirmació dels temors de la Kelly: la Melissa West, propietària d’unes quantes cafeteries a Londres, incloent-hi l’Espress Oh!, estava retenint la Zoe.

—Ha sigut horrible! —va dir la Katie aixecant la vista cap al John—. No sabia si creure-me’l o no. Quan m’ha parlat gairebé a l’orella he estat a punt d’arrencar a córrer. He pensat: «¿I si no és un policia de paisà? ¿I si s’ho inventa?». No sé com, sabia que havia de confiar en vostè. Però tenia molta por que la Melissa s’adonés del que estava passant i li fes mal a la meva mare.

—Ho has fet perfecte —va replicar el John—. Una interpretació d’Oscar.

La Katie va intentar apuntar un somriure, però la Kelly va veure que encara tremolava com una fulla.

—No m’ha calgut actuar gaire. Per més que vostè m’hagués dit tot el que passaria, quan m’ha fet entrar aquí dins he pensat que tot era mentida. Que ja estava. Que s’havia acabat la partida.

—Em sap molt de greu haver-te fet passar per tot això —va dir la Kelly—. Sabíem que ens havien piratejat les càmeres, però no fins a quin punt. No sabíem exactament què podien veure i què no. Quan hem vist el teu perfil al web, hem tingut molt clar que t’havíem de treure sana i estàlvia del metro i allunyar-te de qualsevol que et pogués fer mal, però sense que la Melissa s’adonés que l’havíem enxampat.

—¿Haurem d’esperar gaire més estona? Tinc ganes de veure la meva mare.

—Ho sento, però necessitem que ens confirmin des del centre de control que el sistema ha canviat la imatge de la càmera.

El Craig de seguida s’havia empescat la manera d’evitar que es confirmessin els temors de la Kelly, és a dir, que la Melissa veiés la Katie i l’agent Chandler sortint de l’habitació i se’ls en anés enlaire la tapadora. Havia substituït les imatges en directe per una gravació del dia anterior a la mateixa hora, amb una afluència de gent més o menys igual. Les probabilitats que la Melissa notés el canvi eren molt minses, deia el Craig. La Kelly pregava perquè no s’equivoqués.

—Tot controlat, podem sortir, que no ens veurà.

Just quan obria la porta va crepitar la ràdio.

—Necessitem una ambulància a Anerley Road —va dir una veu—. És urgent.

La Kelly va esbatanar els ulls.

—Digue’ls que no posin la sirena i que s’esperin un moment quan arribin a l’adreça indicada.

—Només és una precaució —es va afanyar a aclarir la Kelly veient com a la noia se li omplien els ulls de llàgrimes.

Va abaixar el volum de la ràdio fins que pràcticament no se sentia i fa afegir:

—La teva mare està bé.

—¿Com ho sap?

La Kelly va obrir la boca per fer alguna altra afirmació infundada, però la va tornar a tancar. La veritat era que ni tan sols sabia si la Zoe Walker era viva.