17

—L’hem d’avisar —va exclamar la Kelly horroritzada, després de llegir a la pantalla el trajecte que feia la Zoe Walker per anar a treballar descrit fil per randa.

—¿N’estàs segura que és ella? —va preguntar la Lucinda.

La Kelly i el Nick estaven recolzats a la taula de l’inspector, amb el portàtil obert. Tots els llums de la gran sala diàfana estaven apagats, i el llum groc que il·luminava la taula del Nick començava a fer pampallugues, anunciant les últimes hores de vida de la bombeta. La Lucinda treballava en una altra taula, no gaire lluny, comparant minuciosament cada imatge del web amb els anuncis del London Gazette.

—La descripció concorda, la data de registre també, i la Zoe Walker treballa a Hallow & Reed —va dir la Kelly—. No hi ha cap dubte que és ella. ¿L’hi diem per telèfon o anem a comunicar-l’hi personalment?

—Espera —va fer el Nick, que no havia dit gran cosa des que la Kelly li havia explicat com havia resolt l’enigma de la contrasenya.

S’havia limitat a mirar-se el mòbil d’ella, on ara sobre la casella blanca apareixia un nou missatge:

Registrar-se o crear un compte nou.

Havia enviat la resta de l’equip a casa amb instruccions estrictes de tornar a ser allà l’endemà al matí a les vuit en punt per a una nova reunió. «Demà serà un dia llarg», els havia anunciat tot seriós.

Al cap de pocs segons ja havien encès l’ordinador del Nick i havien accedit al lloc web. Molt més fàcil que no pas entendre’s amb el departament de comptabilitat de la policia, un procés tan frustrant fora d’hores d’oficina que el Nick havia acabat penjant el telèfon i traient la seva pròpia targeta de crèdit de la cartera.

—No podem deixar que transcendeixi als mitjans de comunicació —va dir—. S’armaria un Cristo. Això vol dir que ara com ara la Zoe Walker tampoc ho ha de saber.

La Kelly va comptar fins a tres abans de formular una resposta una mica més políticament correcta que la que tenia a flor de llavis.

—Senyor, està en perill. ¿Vol dir que la nostra obligació no és avisar-la?

—De moment tenim la situació controlada. La persona o persones que administren el web no saben que la policia està al cas, i això significa que tenim alguna possibilitat d’identificar-les. Si ho diem a la Zoe Walker, ho explicarà a la família, als amics…

—Doncs li diem que no ho faci.

—Però és la naturalesa humana, Kelly. Voldrà assegurar-se que cap altra dona del seu cercle estigui en perill. Abans que ens n’adonem, els diaris n’aniran plens i s’haurà estès el pànic. El culpable es farà invisible i ja no l’enxamparem.

La Kelly va preferir no dir res, però va pensar que no estava bé utilitzar la Zoe Walker com a esquer.

—Demà ens veurem amb ella i li proposarem que canviï de trajecte quan vagi a treballar —va dir el Nick—. Li donarem els consells normals en aquests casos. Que vagi canviant de rutines, que no sigui tan previsible. No cal que sàpiga res més.

I dit això va tancar el portàtil, donant a entendre que la conversa s’havia acabat.

—Ja podeu marxar a casa totes dues, si voleu. Us vull fresques i descansades demà al matí a primera hora.

Acabava de dir-ho quan van trucar a la porta. La Kelly va anar a respondre.

—Deu ser el de delictes informàtics —va dir el Nick—. Obre i que pugi.

L’Andrew Robinson portava ulleres de muntura negra, una barba de pera reduïda a la mínima expressió, texans, samarreta grisa i una parca verd caqui que va deixar caure a terra, al costat de la cadira.

—T’agraeixo molt que hagis vingut —li va dir el Nick.

—No és cap molèstia. Anem tant de bòlit, últimament, que ja tenia assumit que plegaria tard. Ja he fet una ullada al web. El propietari del nom del domini ha pagat per no aparèixer al directori WHOIS, que és com la guia telefònica de webs, per entendre’ns. Ja he demanat un permís d’exempció de protecció de dades per aconseguir-me el nom i l’adreça. Mentrestant estic intentant identificar l’administrador del web a través de l’adreça IP, tot i que m’imagino que deuen fer servir un proxy, així que no crec que sigui bufar i fer ampolles.

Tot i no entendre pràcticament res del que deia l’Andrew, a la Kelly li hauria agradat quedar-se a sentir-ho, però va veure que la Lucinda ja s’estava posant l’abric i la va imitar a contracor, preguntant-se fins a quina hora es quedaria el Nick i si algú l’esperava a casa.

Van començar a baixar per les escales. La Kelly es va fixar que la Lucinda tenia els cabells tan llisos i brillants com a primera hora del matí i va prendre consciència dels seus cabells descuidats, que se li posaven de punta cada cop que s’hi passava la mà. Potser que desenterrés el maquillatge. La Lucinda no en portava gaire, però. Tot just una mica de pintallavis brillant i unes celles ben perfilades que li donaven un aspecte molt més professional i cuidat que no pas el de la Kelly.

—¿Cap a on vas? —va preguntar la Lucinda mentre anaven cap a l’estació de metro.

La sobrepassava cinc centímetres ben bons i feia unes gambades tan llargues que la Kelly havia de caminar més ràpid que de costum per seguir-li el ritme.

—Cap a Elephant and Castle. Comparteixo pis amb un parell de polis de Transport i una infermera d’urgències. ¿I tu?

—Cap a Kilburn.

—Ah, que maco.

—És casa dels meus pares. Sí, ja ho sé, fa riure, amb vint-i-vuit anys, però és l’única manera de poder estalviar prou per a l’entrada d’un pis. El Nick sempre se’n fot de mi per això.

La Lucinda va veure una dona que venia corrent de cara amb unes malles de coloraines i una gorra amb borla calada fins a les orelles i es va posar darrere la Kelly tot aixecant més la veu per poder continuar la conversa.

—¿Què t’ha semblat el primer dia, Kelly?

—Tinc el cap com un timbal, però m’ha agradat molt. Feia temps que no trepitjava una sala d’operacions. Ja no me’n recordava, de l’olla de grills que és.

—¿Què va passar? Eres a la Unitat de Delictes Sexuals, ¿oi?

Per més que s’esperés aquella pregunta, la Kelly es va quedar sense aire. ¿L’interès de la Lucinda era genuí, o sabia perfectament la resposta i només volia material per fer el xafarder? Se la va mirar de reüll per esbrinar-ho, però la cara de la seva interlocutora no deixava entreveure res.

—Em van suspendre —va dir.

Ella mateixa s’havia quedat sorpresa de la seva pròpia sinceritat. «Ho vaig deixar», solia respondre a qui l’hi preguntava, per després engegar amb la història que ho havia fet per tenir més «experiència de camp». De vegades deia «Vaig estar malalta», cosa que no estava tan allunyada de la veritat. Aquest cop, però, va mantenir els ulls clavats a terra i va dir:

—Vaig agredir algú.

—¿Un company?

El to de la Lucinda era de curiositat; no semblava que l’estigués jutjant.

—Un detingut —va fer la Kelly respirant fondo.

«Refereix-t’hi pel seu nom —li deia sempre la psicòloga—. És important que el vegis com una persona, Kelly, un ésser humà com tu i com jo». La Kelly li havia fet cas, però cada cop que l’esmentava tenia la sensació que s’embrutava la boca.

—Havia violat una nena.

—Hòstia!

—Igualment no hi ha excusa per al que vaig fer —es va afanyar a afegir la Kelly.

Era tan evident, que no li hauria calgut anar a teràpia, per entendre-ho.

—No, no n’hi ha —va dir la Lucinda, intentant triar les paraules amb cura—, però almenys hi ha una explicació.

Van continuar caminant en silenci i la Kelly es va preguntar si la Lucinda estava rumiant sobre el que li acabava de dir; si l’estava jutjant. Es va preparar per afrontar més preguntes, però la Lucinda no li va preguntar res més.

—Et felicito per això de la contrasenya —li va dir quan ja arribaven a l’estació—. Has deixat el Nick impressionat.

—¿Ah sí? Doncs no ho semblava.

La Kelly havia decidit no donar importància a la reacció tan poc entusiasta del seu superior davant la troballa que havia fet. Tampoc calia que l’aplaudís, però hauria estat bé algun comentari una mica més vehement que un «bona feina» gairebé inaudible.

—Ja t’hi acostumaràs. A mi personalment ja m’agrada. Com que normalment no tira floretes, quan et fa un elogi te’l creus.

La Kelly va assumir que per a això encara hauria d’esperar molt de temps.

A l’entrada de l’estació de metro hi havia un tipus barbut tocant la guitarra, amb el barret a terra i quatre monedes a dins. El gos dormia tranquil·lament en un sac doblegat amb cura al costat d’un farcell amb les pertinences de l’home. La Kelly va pensar en la Zoe Walker i la música de carrer de Crystal Palace.

—Si fossis la Zoe Walker, ¿no ho voldries saber? —va preguntar a la Lucinda mentre deixaven el músic enrere i buscaven amb un gest automàtic la targeta de transport.

—Sí.

—O sigui, que…

—Hi ha un munt de coses que m’agradaria saber —la va tallar la Lucinda amb fermesa—: secrets d’estat, el PIN del Bill Gates, el número de mòbil del George Clooney… Però això no significa que estigui bé que les sàpiga.

—¿Encara que saber-ho et pugui salvar la vida o evitar que et violin?

L’agressor de la Lexi li seguia els passos des de feia setmanes, va concloure la policia. Des de principis de trimestre, probablement. El més probable és que fos la mateixa persona que li havia deixat aquelles flors davant la porta de l’habitació i les notes al caseller. Els amics de la Lexi l’havien convençut que no tenia cap importància, fent-li bromes sobre el seu admirador secret. Quan la policia li va preguntar si havia notat que algú la seguís, els va dir que només els dijous a la tarda tornant a la residència després de la classe de les quatre. Quan agafava aquella drecera que passava pel bosc, de tant en tant sentia cruixir alguna branca. No era l’única a qui li passava, li va dir la policia. Ja havien parlat amb altres testimonis que explicaven incidents semblants. Res de concret, deien.

La Lucinda es va aturar i va mirar la Kelly.

—Ja has sentit el que ha dit el Nick. Restringir aquesta informació és l’única manera de trobar el paio del web. Un cop l’enxampem a ell, la resta serà fàcil.

La Kelly estava decebuda. Tenia l’esperança que la Lucinda li donaria la raó i faria servir l’ascendent que clarament tenia sobre el Nick per fer-lo canviar d’opinió. L’analista li va veure la desil·lusió a la cara.

—Encara que no estiguis d’acord amb la seva decisió, mana el Nick. Si vols estar bé amb ell, respecta les seves normes.

Van agafar juntes la Northern Line embrancades en altres temes menys controvertits, però quan es van separar a Euston, la Kelly ja havia pres una decisió.

Les normes s’havien fet per transgredir-les.