28

—M’has fet entrebancar expressament! —protesta l’Isaac dirigint-se a la Megan mentre s’aixeca repenjant-se en una mà.

El grupet de curiosos que s’havia congregat per assistir a l’espectacle es comença a dissoldre.

—Sí —fa ella ajupint-se per començar a collir l’escampall de monedes de terra.

L’ajudo a plegar-les, encara que només sigui per obligar-me a deixar de mirar l’Isaac, que sembla entre divertit i ofès pel que acaba de passar.

—L’estaves perseguint —es defensa la Megan arronsant-se d’espatlles, com si no li hagués quedat altre remei que fer el que havia fet.

—Estava intentant atrapar-la —va protestar l’Isaac—, que és molt diferent —fa posant-se dret.

—Megan, la meva filla i ell…

No acabo la frase perquè no sé com dir-ho.

—Ens coneixem, vaja —dic finalment.

—Ah, molt bé.

La Megan no sembla gens afectada. Potser en el seu món el fet que l’Isaac i jo ens coneguem no vol dir res. Igualment podria estar-me empaitant.

«Igualment podria estar-me empaitant», em repeteixo.

Però és una idea tan ridícula que intento bandejar-la abans que arreli. És evident que no m’empaitava.

—¿Què hi fas, aquí? —li pregunto.

—Si no ho han canviat fa poc, em pensava que vivíem en un país lliure!

Ho diu amb un somriure, però em deu veure a la cara que no estic per bromes, perquè de seguida afegeix:

—Anava a veure la Katie.

—¿I per què corries? —faig, envalentida per la presència de la Megan, que s’ha apartat una mica però continua escoltant el meu interrogatori amb interès, amb la guitarra abaixada.

—Doncs perquè tu també corries —replica.

És un raonament tan lògic que em fa dubtar. Se sent el brogit llunyà d’una sirena.

—Sabia que estaves molt espantada per allò dels anuncis al diari, a més, la Katie m’havia explicat allò del web, i quan he vist que corries he pensat que tenies por d’algú.

—Esclar, de tu!

El cor em va a mil i encara noto els efectes de la descàrrega d’adrenalina. Les sirenes sonen cada cop més a prop. L’Isaac alça les mans cap al cel, com si es donés per vençut, en un gest que em neguiteja encara més. ¿Qui és aquest home? El brogit de les sirenes ja és eixordador. Miro cap a Anerley Road i veig un cotxe patrulla que ve cap a nosaltres, amb els llums d’emergència encesos. S’atura a deu metres de distància i els bramuls de la sirena callen de cop.

«¿Fugirà?», em pregunto. M’adono que en realitat espero que ho faci. Vull que s’acabi tot ara mateix. Que s’acabin els anuncis, el web, la por. Però es fica les mans a les butxaques i em mira brandant el cap com si se’n fes creus del que acabo de fer. S’acosta als policies.

—Aquesta senyora ha tingut un petit ensurt —els diu.

Em fa tanta ràbia que no em surt ni la veu. ¿Com s’atreveix a actuar com si fos ell qui domina la situació? ¿Com pot dir que el que acaba de passar només és un petit ensurt?

—¿El seu nom, senyor? —pregunta un dels agents traient una llibreteta mentre la seva companya se m’acosta.

—M’estava empaitant —explico.

El sol fet de sentir-me a mi mateixa dient-ho fa que m’ho cregui. Li començo a parlar dels anuncis, però ja ho sap.

—M’ha començat a seguir a Cannon Street i quan hem arribat a Crystal Palace ha arrencat a córrer darrere meu.

¿Qui ha començat a córrer primer? ¿Ell o jo? ¿Té alguna importància? La dona pren notes, però no sembla gaire interessada per les meves explicacions.

Un segon cotxe s’atura darrere del primer i reconec l’inspector Rampello al volant. Quan veig que l’acompanya l’agent Swift, respiro una mica alleujada. Almenys si hi és ella sé que no l’hauré de convèncer de res. L’inspector diu alguna cosa a la dona policia, que es guarda la llibreteta i se’n torna amb el seu company.

—¿Està bé? —pregunta la Kelly.

—Sí. Si no fos per l’ensurt de mort que m’ha donat l’Isaac.

—¿El coneix?

—Es diu Isaac Gunn. Surt amb la meva filla. Treballen junts en una obra de teatre; ell n’és el director. Es deu haver baixat la informació del meu trajecte del web.

Intercepto un intercanvi de mirades entre tots dos i abans que obrin la boca ja sé el que em diran.

—El web proporciona informació als seus usuaris perquè puguin seguir dones que ells no coneixen —em diu l’agent Swift—. ¿Per què l’hauria de fer servir, una persona que ja la coneix?

L’inspector Rampello es mira el rellotge.

—Encara no són ni les dotze. Al seu perfil hi diu que plega a quarts de sis de la tarda.

—El meu cap m’ha enviat a casa. No és cap crim, ¿no?

—Esclar que no —em diu amb una paciència que no em mereixo després d’aquest estirabot—. Però si el Sr. Isaac Gunn s’hagués baixat la informació i la volgués fer servir per seguir-la, avui s’hauria quedat amb un pam de nas, ¿oi que m’entén? Vostè no s’ha cenyit al guió.

Em quedo callada. Penso en les petjades que he sentit a Cannon Street; en l’abric que m’ha semblat veure fugaçment a District Line. ¿Devia ser l’Isaac? ¿O potser era algú altre? ¿Podria ser que m’ho hagués imaginat tot jo?

—Però almenys l’haurien d’interrogar. Esbrinar per què m’estava seguint. Per què no m’ha cridat així que m’ha vist.

—Miri, ens endurem el Sr. Gunn per interrogar-lo de forma voluntària —diu el Rampello— i per esbrinar si té alguna relació amb el web.

—¿Em mantindran informada?

—De seguida que sapiguem alguna cosa l’hi farem saber.

Veig que l’Isaac entra al cotxe patrulla, a l’altra banda del carrer.

—¿Vol que la portem a casa? —pregunta l’agent Swift.

—M’estimo més caminar, gràcies.

De seguida que se’n va el cotxe de l’inspector i l’agent Swift, torna a aparèixer la Megan. Ara m’adono que s’ha fet fonedissa així que ha arribat la poli.

—¿Segur que estàs bé?

—Sí. Gràcies per cuidar-me avui.

—Gràcies a tu per cuidar-me cada dia —respon amb un somriure.

Comença a rascar els primers acords d’una cançó del Bob Marley i li llanço una moneda a l’estoig de la guitarra.

Fa un temps rúfol. Ja fa dies que anuncien nevades i em sembla que d’aquesta tarda no passa. Uns núvols blancs i espessos cobreixen el cel i sobre l’asfalt ja comença a centellejar el gebre. Repasso mentalment el trajecte que he fet per tornar a casa, intentant identificar el moment exacte en què m’han començat a seguir. El moment exacte en què he arrencat a córrer. Almenys, mentre faig l’esforç de recordar, no penso en el que realment m’angoixa: què coi li explicaré a la Katie. ¿Que el seu nòvio em perseguia? Com més a prop de casa estic, més dubto de tot.

Quan obro la porta, sento la ràdio a la cuina i la veu desafinada del Simon acompanyant la música intermitentment, depenent de si se sap o no la lletra. Feia molt que no el sentia cantar.

Quan sent que es tanca la porta del carrer para de cantar.

—Sóc aquí —crida, com si no fos prou evident. Me’l trobo assegut a la taula de la cuina, a punt de començar a dinar—. He pensat que et vindria de gust alguna cosa calenta —em diu.

Veig una cassola fent xup-xup als fogons. Risotto de gambes, espàrrecs i llimona. Fa una olor deliciosa.

—¿Com ho sabies, que tornaria tan d’hora?

—T’he trucat a la feina i el Graham m’ha dit que t’havia enviat a casa.

Per un moment em dic que m’encantaria viure sense la sensació que sempre hi ha algú controlant cadascun dels moviments que faig, però de seguida em sap greu ser tan desagraïda. La policia, el Graham, el Simon… L’únic que volen és protegir-me.

—Al principi em pensava que m’estava despatxant.

—Se’n guardarà prou. Encara no ho haurà acabat de dir, que ja l’haurem denunciat per acomiadament improcedent.

—Et veig molt animat. ¿Això vol dir que l’entrevista ha anat bé?

—Abans d’arribar a l’estació de metro ja m’han trucat per convocar-me a una segona entrevista demà.

—Que bé! ¿T’han caigut bé? ¿Pinta bé, la feina?

Mentre m’assec, el Simon posa dos plats fumejants de risotto sobre la taula. M’acaba d’agafar aquella gana de després d’una pujada d’adrenalina, però la primera cullerada m’agreja l’estómac. L’hi haig d’explicar a la Katie. El deu estar esperant, preguntant-se on es deu haver ficat. Potser està patint.

—La mitjana d’edat del personal deu ser de dotze anys —sento que diu el Simon—, el tiratge de només vuit mil exemplars, i és una feina que podria fer amb els ulls tancats.

Obro la boca per preguntar per la Katie, però interpreta malament el gest i s’afanya a afegir:

—Però, com vas dir tu ahir, és una feina. I l’horari és molt millor que el del Telegraph. Tots els caps de setmana lliures, i sense guàrdies. Així podré treballar en la meva novel·la.

—Que bé! Ja sabia jo que una cosa o altra sortiria.

Mengem una estona en silenci.

—¿On és la Katie? —pregunto, com si fins aleshores no hi hagués pensat.

—A la seva habitació, em sembla. —Se’m queda mirant i afegeix—: ¿Que passa res?

Just en aquest moment decideixo que no l’hi explicaré.

Així es podrà concentrar en l’entrevista de demà en lloc d’estar patint, pensant que s’hauria hagut de quedar a casa cuidant-me. O que la Katie potser està sortint amb un pervertit. Ignoro la insistent veueta interior que em diu que no l’hi vull dir perquè no estic segura de tenir la raó.

Sento el soroll inconfusible de les sabates de la Katie baixant les escales i venint cap a la cuina. Entra sense apartar els ulls de la pantalla del mòbil.

—Hola, mama, si que has plegat d’hora.

Miro el Simon i després la meva filla, com un conill que veu venir un cotxe de cara i no sap cap a quin cantó ha de córrer. La Katie encén el bullidor i arrufa les celles mirant la pantalla.

—¿Que passa alguna cosa, cuca?

El Simon em mira encuriosit, però no diu res. Si ha detectat un punt d’ansietat a la meva veu, segur que ho ha atribuït a les circumstàncies. A l’estrès que em mantindrà uns quants dies allunyada del despatx.

—Se suposava que l’Isaac havia de passar per aquí, però m’ha enviat un missatge dient que li havia sortit un imprevist —diu la Katie, aparentment més sorpresa que disgustada.

Em dic que això és perquè no està acostumada que la deixin plantada i m’odio a mi mateixa perquè sé que la culpa és meva.

Jo em pensava que li requisarien el mòbil d’entrada. M’imagino la conversa que deuen haver tingut a dins del cotxe patrulla o un cop a comissaria:

«Haig d’enviar-li un missatge a la meva nòvia».

«Només un missatge i prou. Després ens torna el mòbil».

O potser no. Potser s’han entès la mar de bé. Potser l’Isaac s’ha dedicat a seduir la dona i s’ha fet col·lega de l’home.

«Li haig d’explicar a la meva nòvia el que ha passat… Deu estar patint. Ja han vist la seva mare, és emocionalment inestable…».

—¿I no t’ha dit per què? —pregunto a la Katie.

—No. Suposo que deu ser alguna cosa relacionada amb la funció. Sempre pendent de la feina… Suposo que no hi ha més remei, quan treballes pel teu compte. Però espero que no sigui res greu. Només falten set hores perquè s’aixequi el teló!

Agafa un pot de fideus instantanis mentre jo deixo la forquilla repenjada a la vora del plat. Aquesta nit és l’estrena. ¿Com me’n puc haver oblidat? ¿I si l’Isaac encara és a comissaria?

—¿Que no tens gana? —pregunta el Simon.

Ho sento.

M’he ficat en un embolic i ara no sé com sortir-ne. Em passo la resta del dia fent voltes per casa i oferint a la Katie tasses de te que no li venen de gust, intentant preparar-me per quan arribi el moment i em digui que sap que per culpa meva s’han emportat l’Isaac en un cotxe patrulla.

«Interrogatori voluntari», em dic a mi mateixa. No estava detingut.

Peró sé que a ell el matís li importarà poc. I a la Katie també. A les cinc passa a recollir-la el Matt per portar-la al teatre.

—Està agafant les coses —li dic amb la porta oberta i el fred esmunyint-se a dins de casa mentre ell s’espera a fora—. Et faria passar, però seria una mica incòmode… ja ho saps.

—Ja m’espero a dins del taxi.

La Katie baixa corrent les escales mentre es posa l’abric i em fa un petó.

—Molta merda, cuca. És el que es diu en aquests casos, ¿oi?

—Gràcies, mama.

Quan el taxi ja s’allunya em sona el mòbil. És l’agent Swift. Mentre pujo corrents les escales amb el mòbil a la mà, xoco amb el Justin i li demano perdó entre dents. Entro al despatx del Simon i tanco la porta.

La Kelly Swift va directa al gra.

—L’hem deixat anar.

—¿Què ha dit?

—El mateix que li ha dit a vostè. Que l’ha vist al metro i li ha semblat que feia cara d’angoixada. Que no parava de mirar molt nerviosa al seu voltant.

—¿Ha reconegut que m’estava seguint?

—Ell diu que anava a veure la seva filla i per tant feia el mateix camí que vostè. Quan ha vist que vostè arrencava a córrer, s’ha alarmat i ha començat a córrer ell també per atrapar-la.

—¿I per què no ha vingut a parlar amb mi, quan m’ha vist al metro? —pregunto—. Se’m podria haver acostat en aquell moment.

L’agent Swift triga un moment a respondre.

—Em fa l’efecte que es pensa que vostè no el veu amb bons ulls.

A la pantalla de l’ordinador del Simon hi ha un Post-it amb les vores mig cargolades i hi faig pressió amb el dit per enganxar-les.

—No ha tingut cap problema per deixar-nos mirar el seu mòbil i el seu portàtil, Zoe —continua l’agent Swift—, i a primer cop d’ull no sembla que hi hagi res que el relacioni amb trobalaquebusques.com. Els de Delictes Informàtics l’analitzaran més a fons durant les pròximes hores i si hi trobessin alguna cosa l’hi diria de seguida, evidentment.

Fa una pausa i a continuació, amb un to més càlid, afegeix:

—Zoe, jo no crec que tingui res a veure amb el web.

—Déu meu, ¿què he fet? —exclamo tancant els ulls, com si això em pogués protegir del merder que he armat—. La meva filla no m’ho perdonarà mai.

—L’Isaac s’ha fet càrrec del malentès —diu l’agent—. Sap que ha estat sotmesa a molta pressió. A mi m’ha semblat que no li sabria gens de greu que la cosa quedés només entre vostès dos.

—¿No l’hi explicarà a la Katie? ¿Per què?

Sento que sospira. Quan torna a parlar, em sembla detectar un punt d’exasperació a la seva veu.

—Potser és un bon tio, Zoe.

L’endemà, quan em desperto, la casa està en silenci. La nostra habitació sembla més lluminosa que de costum i quan obro les cortines veig que la nevada promesa ja ha arribat. Els carrers ja estan nets —la sal i els de trànsit s’han encarregat d’endur-se tot el que havia caigut—, però les voreres, els jardins, les teulades i els cotxes aparcats estan recoberts d’una fina capa de neu blanca. Els flocs que cauen més enllà del vidre es dipositen al caminet que puja fins a la porta i n’esborren les petjades.

Faig un petó als llavis al Simon.

—Està nevant —li xiuxiuejo, com una criatura impacient per sortir a jugar amb la neu.

Somriu amb els ulls encara tancats i m’estira cap al llit.

Quan em torno a aixecar ja ha parat de nevar. El Justin deu haver doblat el torn a la cafeteria i la Katie encara dorm, després de la nit de l’estrena. M’ha deixat una nota repenjada al bullidor.

No l’hi ha dit. Deixo anar un llarg sospir.

Hauria de parlar amb ell. Disculpar-me. Però avui no.

—¿A quina hora la tens, l’entrevista? —pregunto al Simon.

—No la tinc fins les dues, però pensava anar aquest matí a buscar uns quants números antics i mirar-m’ho una mica a l’hora de dinar. No et fa res, ¿oi? ¿Et sap greu quedar-te sola a casa?

—No, no passa res. Hi ha la Katie. Em sembla que faré una mica d’endreça.

La casa està feta un desastre. Ja han passat dues setmanes des que vam netejar la taula del menjador i torna a estar plena de coses. Ahir a la nit vaig preparar-me tots els rebuts i les factures que m’havia donat el Graham, però no puc començar a treballar fins que no ho hagi tret tot del mig.

El Simon em fa un petó abans de marxar i li desitjo sort. Quan obre la porta per sortir, sento que xiula i somric.

Cap a les onze apareix la Katie. Fa ulleres i encara se li veu un rastre de llapis d’ulls, però té una cara radiant.

—Va ser una passada, mama.

Agafa la tassa de te que li allargo i em segueix cap a la cuina, on s’asseu en una cadira abraçant-se els genolls. Porta els peus dins d’unes botines folrades de pèl.

—No vaig necessitar que m’apuntessin ni una sola rèplica, i al final hi va haver una persona del públic que es va posar dreta i tot! Em sembla que era un conegut de l’Isaac, però igualment…!

—Encara en traureu algun diner, doncs.

—Més endavant. Hem de pagar el lloguer, les despeses de taquilla i aquesta mena de coses.

No dic res, però em pregunto si l’Isaac no es deu haver quedat ja la seva part. De cop i volta veig que la Katie se’m queda mirant.

—¿Com és que no ets a la feina?

—Estic de baixa.

—¿I per què no m’ho deies? No hauries d’estar fent això. Deixa’m, ja ho faig jo!

Es posa dreta d’un salt, m’agafa els arxius de la mà, mira al seu voltant i finalment els torna a deixar a la taula, al mateix lloc on eren. Un rebut cau planejant a terra.

—No, si no estic malalta. El Graham m’ha dit que m’agafés uns quants dies lliures, fins que la policia resolgui aquesta història absurda del web.

El fet de parlar-ne com si no tingués cap importància em fa sentir més poderosa, com diria la Melissa. M’ajupo per collir el paper, que ha anat a parar sota la taula.

Coca-cola light 2.95 lliures.

No sé si ha sortit d’alguna de les piles de documents o si només és un tiquet més dels que arruguem i deixem oblidats sobre la taula.

És d’un local que es diu Espress Oh! Quin nom tan horrorós per a una cafeteria, penso. Massa forçat. Un d’aquells jocs de paraules tan rebuscats que fan una mica de vergonya aliena i tot. Com posar-li a una perruqueria Pels Pèls o Bar Bàrbar a un bar. Giro el tiquet i veig uns números escrits, 0364, amb una cal·ligrafia que no entenc. ¿Un PIN, potser?

El deixo en un racó per si de cas.

—No t’amoïnis, vida —dic a la Katie, que s’afanya a remenar papers amb molt d’entusiasme però poca eficàcia—. Jo ja ho tinc per la mà. Així no es barreja res.

Mentre endreço, trio i redistribueixo els papers per la taula del menjador, deixo que em continuï explicant com va anar l’estrena, les quatre estrelles que els han posat a Time Out i l’emoció d’haver de sortir a saludar un segon cop a l’escenari. El sol fet d’endreçar ja em fa sentir millor, com si recuperés un cert control sobre la meva vida.

Jo no li hauria demanat mai uns dies lliures al Graham i li agraeixo molt que hagi insistit perquè me’ls agafés. Almenys així em puc quedar a casa mentre la policia treballa per resoldre el cas. Jo ja n’he tingut prou, de fer de detectiu. Ara que s’arrisquin ells mentre jo em quedo a casa, lluny del perill.