9

La comissaria de policia de Cannon Street és a un moment de la feina. Dec haver-hi passat per davant més de mil vegades i no m’hi havia fixat mai. No ho havia necessitat mai. Encara no m’ha passat el mal de cap, tot i els analgèsics que m’he pres aquest matí, i aquests dolors musculars no tenen res a veure amb una ressaca. Estic incubant alguna cosa. Quan hi penso, en lloc de millorar em trobo pitjor, com si el fet de ser-ne conscient obrís la porta al virus perquè s’hi instal·li.

Quan agafo el pom de la porta sento una suor freda a les mans i em noto aquella fiblada irracional de pànic que experimenta la gent legal quan li passa pel costat un cotxe patrulla. Fa anys que el Justin no comet cap relliscada, però recordo amb una claredat dolorosa aquella primera trucada de la policia.

No sé quan va començar a robar, però sí que sé que no va ser el dia que el van detenir. El primer cop pispes una cosa petita, ¿oi? Una bosseta de caramels, un CD. No agafes vint-i-un paquets de fulles d’afaitar quan encara no tens edat d’afaitar-te. No portes un abric amb el folre perfectament tallat per la part de dalt per tal de poder-hi ficar fàcilment els objectes de contraban. Va reconèixer el furt, però no hi va haver manera que digués per a qui treballava ni què pensava fer amb les fulles d’afaitar. Se’n va sortir amb una advertència que li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra, com si l’acabessin d’esbroncar a escola.

El Matt es va posar fet una fúria.

—Els antecedents ja són per sempre!

—Per cinc anys —vaig replicar, intentant recordar el que m’havien dit mentre estava detingut—. Llavors venç i només estarà obligat a declarar-ho si l’hi pregunten explícitament per contractar-lo.

La Melissa n’estava al cas, esclar, igual com quan havia començat a ficar-se en baralles i com va saber el disgust que vaig tenir quan li vaig trobar una bosseta d’herba a l’habitació.

—És una criatura —recordo que em va dir, després de servir-me una copa de vi que em feia molta falta—. Arribarà un dia que deixarà tot això enrere.

I, efectivament, ho va deixar enrere. O almenys va aprendre a fer-ho prou bé perquè no l’enxampessin. Sigui com sigui, des que va fer dinou anys que la policia no ha tornat a venir a trucar a la porta. Em ve la seva imatge d’ara, amb aquell davantal tan elegant de la Melissa, fent entrepans i xerrant amb els clients, i no puc evitar somriure.

L’agent de guàrdia està assegut darrere una mampara de vidre, com el paio que et trobes a correus. Et parla a través d’una obertura prou gran per passar-hi tot just uns papers o petits objectes perduts.

—¿En què la puc ajudar? —em pregunta amb un to que em fa pensar que l’última cosa que té ganes de fer és ajudar-me a mi.

Estic tan espessa per culpa del mal de cap que em costa trobar les paraules.

—Tinc informació sobre un assassinat.

Em mira amb un lleuger interès.

—Vostè dirà.

Li passo un retall de diari per sota de la barrera de vidre. Hi ha un tros de xiclet dur aixafat en un racó, just on s’ajunten el taulell i la paret, i algú s’ha entretingut a pintar-lo amb un boli blau.

—És un article del London Gazette d’avui sobre un assassinat a Muswell Hill.

Es llegeix per sobre el primer paràgraf tot bellugant lleugerament els llavis però en silenci. Una ràdio crepita a la taula que té al darrere. El London Gazette no en dóna gaires detalls. La Tania Beckett treballava com a mestra de reforç en una escola de primària de Holloway Road. Va agafar la Northern Line des d’Archway fins a Highgate cap a les 15.30 i, en acabat, el 43 fins a Cranley Gardens. «Ens havíem de trobar quan baixés de l’autobús», havia declarat el nòvio, «però plovia i em va dir que no sortís. Faria el que fos per tirar el temps enrere». S’hi veu una foto d’ell passant el braç per darrere la Tania i no puc evitar preguntar-me si estem mirant els ulls d’un assassí. ¿No diuen que la majoria de víctimes d’assassinat coneixien el seu agressor?

Faig passar el segon retall per sota la mampara.

—I això és un anunci del London Gazette d’ahir.

Veig uns puntets negres ballant davant dels meus ulls i parpellejo per fer-los marxar. Em toco el front un moment i tinc la sensació que els dits em cremen.

L’agent es mira alternativament un retall i l’altre amb cara inexpressiva, com si tot allò ja ho hagués vist abans, i em preparo per sentir-li dir que m’estic imaginant la semblança; que la noia morena amb la creu al coll no és la Tania Becket, de vint-i-cinc anys.

Però no m’ho diu. En lloc d’això, agafa el telèfon i marca el zero. Mentre espera que l’operadora despengi, m’aguanta la mirada. Llavors, sense treure’m els ulls de sobre, diu:

—¿Em podria passar l’inspector Rampello, sisplau?

Envio un missatge al Graham per dir-li que no em trobo bé i que no tornaré al despatx. Faig un glopet d’aigua tèbia mentre espero, amb el cap repenjat contra la paret freda, que algú vingui a parlar amb mi.

—Em sap greu —diu el mateix agent d’abans al cap d’una hora. Es presenta com a Derek, però trobo que no hi ha prou confiança per tractar-lo pel nom—. Es deu haver entretingut per algun motiu.

Es refereix a l’inspector Nick Rampello, que ha de venir a Cannon Street des del que el Derek en diu l’EIH.

—És l’Equip d’Investigació d’Homicidis —s’excusa immediatament després per haver-me parlat en l’argot del ram—, la que s’ocupa d’investigar la mort d’aquesta jove.

No puc parar de tremolar. Continuo mirant una foto i l’altra i preguntant-me què devia passar entre la publicació de l’anunci al London Gazette i l’aparició de la noia, estrangulada, al parc de Muswell Hill.

Preguntant-me si jo seré la pròxima.

La de la foto del London Gazette de divendres era jo. Ho vaig saber així que la vaig veure. No m’hauria hagut de deixar convèncer del contrari. Hauria hagut d’anar a la policia de seguida; potser les coses haurien anat d’una altra manera.

Hi ha d’haver alguna connexió. La Tania Beckett va ser assassinada vint-i-quatre hores després de la publicació de l’anunci. A la Cathy Tanning li van robar les claus quaranta-vuit hores després que aparegués l’anunci amb la seva foto. I jo fa cinc dies que vaig veure la meva pròpia foto: ¿quant trigarà a passar-me alguna cosa?

Entra un home que diu que ve a presentar el carnet de conduir.

—Quina manera de perdre el temps —es queixa en veu alta mentre l’agent emplena metòdicament un formulari—. Vostè i jo.

Em mira un moment, com esperant trobar algú que l’entengui, però em mostro tan poc comunicativa com el Derek, que continua mirant-se el carnet de conduir i anotant la informació amb una lentitud que sospito que és deliberada. Decididament, em cau bé, aquest Derek. En acabat, l’home es fica el carnet a la butxaca.

—Moltes gràcies —diu, tot sarcàstic—. M’encanta passar-me tota l’hora de dinar fent això.

El substitueix una dona que demana indicacions per anar no sé on, amb un nen petit que no para de cridar, i després un home gran que ha perdut la cartera.

—A Bank Station, quan he sortit del metro, la portava segur. Però en algun punt entre allà i el riu m’ha… —mira un moment al seu voltant com si la cartera s’hagués de materialitzar de cop i volta a la comissaria—… desaparegut.

Tanco els ulls i em dic a mi mateixa que tant de bo fos aquí per una cosa tan banal. Que tant de bo pogués sortir d’allà només una mica contrariada.

El Derek li pren nota de les dades i de la descripció de la cartera, mentre jo m’esforço a respirar fondo. L’inspector Rampello es podria afanyar una mica.

Se’n va el senyor de la cartera i passa una altra hora abans que el Derek es decideixi a tornar a agafar el telèfon.

—¿Que està venint? És que des de l’hora de dinar que s’espera —em mira amb una cara inescrutable—. Molt bé. Esclar. Ara l’hi dic.

—No ve, ¿oi?

Em trobo tan malament que ni tan sols m’enfado pel temps que he perdut. Total, tampoc hauria fet res de bo. No m’hauria vist amb cor de tornar a la feina.

—Es veu que l’ha entretingut un imprevist. Ja es deu imaginar que van de bòlit. M’ha demanat que li faci arribar les seves disculpes i que li digui que es posarà en contacte amb vostè. Jo li donaré el seu número de telèfon —i empetitint els ulls em diu—: Fa mala cara, senyora!

—De seguida em passarà —dic, però és mentida.

Intento convence’m a mi mateixa que no estic espantada, sinó malalta, però mentre agafo el telèfon i busco entre els contactes em tremolen les mans.

—¿No deus pas ser a prop de Cannon Street? És que no em trobo bé. Em sembla que me n’hauria d’anar a casa.

—No et belluguis, Zo —fa el Matt de seguida—. Vinc a buscar-te.

Em diu que és aquí mateix, a la cantonada, però al cap de mitja hora es fa evident que no era així. Em sento culpable per les carreres que es perdrà per fer una bona obra portant-me a mi a casa. Quan s’obre la porta de comissaria i veig el seu rostre familiar, per més vergonya que em faci, noto que les llàgrimes em regalimen galtes avall.

—¿Ve a buscar la seva senyora? —li pregunta el Derek. Jo no tinc esma per treure’l de l’error, i al Matt fins i tot li fa il·lusió—. El que necessita és un Bisolgrip doble i un bon trago de whisky. Espero que es millori aviat, senyora.

El Matt m’instal·la al taxi, com si fos un client dels que paguen, i apuja la calefacció al màxim. Jo em concentro en la respiració i intento controlar les violentes tremolors que em sacsegen tot el cos.

—¿Quanta estona fa que estàs així?

—Des del matí. Ja m’ha estranyat que tingués ressaca… Tampoc vaig beure tant, ahir… Però llavors el mal de cap m’ha anat empitjorant i he començat a tenir tremolors.

—Això és grip —em diagnostica sense vacil·lar.

Com gairebé tots els taxistes, el Matt és expert en tot. M’observa pel retrovisor, mirant alternativament cap a mi i cap endavant.

—¿Què hi feies, a comissaria?

—Ahir a la nit hi va haver un assassinat. En un parc de prop de Cranley Gardens.

—¿Cap a Crouch End?

—Sí. Hi van estrangular una noia.

Li parlo dels anuncis del London Gazette; de la meva foto primer, i després de la de la Tania Beckett.

—¿N’estàs segura, que és la mateixa dona?

Faig que sí amb el cap, tot i que ell està mirant la carretera. Xucla aire entre les dents i en acabat fa un cop de volant cap a l’esquerra, tallant per tot de carrers d’una sola direcció tan estrets que si tragués el braç per la finestra podria tocar les parets tot passant.

—¿On estem anant?

—El trànsit està impossible. ¿I què t’ha dit, la policia?

Miro el carrer intentant orientar-me, però no estic segura d’on som. La canalla ja ha plegat d’escola i torna a casa, alguns sols i altres agafats de la mà de la seva mare.

—Han trucat a l’inspector que porta el cas, però no s’ha presentat.

—Tu diràs.

—Estic espantada, Matt.

No respon. No ha sigut mai el seu fort, això de gestionar emocions.

—Si la de la foto del diari era jo, realment, estic segura que està a punt de passar-me alguna cosa. Alguna desgràcia.

Tinc la gola tan inflamada que no puc empassar.

—¿I la policia creu que hi ha alguna connexió entre els anuncis i l’assassinat?

Per fi sortim del laberint de carrerons estrets i veig la South Circular. Ja falta poc per arribar a casa. Em couen tant els ulls que no els puc mantenir oberts. Parpellejo a veure si se m’humitegen una mica.

—L’agent de l’entrada aparentment m’ha pres seriosament —dic, fent esforços per concentrar-me—, però no sé què passarà amb l’inspector. Encara no li he dit res de la meva foto… No n’he tingut ocasió.

—És estranyíssim, tot plegat, Zo.

—Ja ho pots ben dir. Quan vaig veure la meva cara al diari, em vaig pensar que havia perdut la xaveta. Em sembla que el Simon encara s’ho pensa.

El Matt em mira amb expressió severa.

—¿No et creu?

Mira que n’arribo a ser, de burra. Com si el Matt necessités més munició contra el Simon.

—Ell creu que hi ha d’haver una explicació racional.

—¿I tu què creus?

No responc res. El que jo crec és que estan a punt de matar-me.

Baixem davant de casa meva i obro la bossa.

—Deixa’m pagar-te alguna cosa.

—No cal.

—No hauria d’anar a compte teu, Matt, no és just…

—No vull els teus diners, Zo —m’etziba—. Guarda-te’ls. Va, que t’ajudo a entrar —afegeix amb un to més suau.

—Ja puc jo sola —replico, però així que em poso dreta els genolls em fan figa i m’ha d’agafar perquè no caigui.

—Ja ho veig, que pots.

M’agafa les claus, obre la porta del davant i veig que dubta.

—No passa res —dic—. El Simon és a la feina.

Em trobo massa malament per sentir-me deslleial. Penjo la bossa i l’abric sobre la barana i deixo que el Matt m’ajudi a pujar les escales. Un cop a dalt s’atura, sense saber ben bé quina és la meva habitació, i li assenyalo la porta del costat del dormitori de la Katie.

—Ara sí que ja puc jo sola —li dic, però fa com si no em sentís, obre la porta i m’aguanta pel braç mentre hi entrem amb penes i treballs.

Aparta l’edredó de la banda esquerra del llit, la banda on dormia jo quan érem casats. Ara a la tauleta de l’esquerra hi ha les coses del Simon: el seu llibre, unes ulleres de llegir de recanvi, una safateta de pell per al rellotge i les monedes… Si el Matt s’hi ha fixat, almenys no ha fet cap comentari.

Em fico al llit completament vestida.

Em desperta el Simon. A fora és fosc i encén el llum de la tauleta de nit.

—Des que he arribat que dorms. ¿Que no et trobes bé? —fa parlant en un murmuri i amb el meu mòbil a la mà—. Un agent de policia al telèfon. ¿De què va, tot això? ¿Ha passat alguna cosa?

Estic enganxifosa i bullint, i quan aixeco el cap del coixí em fa mal. Allargo la mà per agafar el telèfon, però el Simon l’aparta.

—¿Per què et truca, la policia?

—Després t’ho explico.

Em quedo sense veu abans d’acabar la frase i m’haig d’escurar la gola. El Simon em dóna el mòbil i s’asseu al llit. Continuo enfebrada, però m’ha anat bé dormir.

—Hola —faig—. Sóc la Zoe Walker.

—Senyora Walker, sóc l’inspector Rampello, de l’equip d’investigació d’homicidis de la zona nord-oest. Tinc entès que volia parlar amb mi.

Parla com si no estigués pel que diu. Com si estigués avorrit, cansat, o totes dues coses.

—Sí. Ara mateix sóc a casa, si vol passar un moment.

El Simon separa les mans i diu amb els llavis:

—¿Què ha passat?

Li faig que no amb el cap, molesta per la interrupció. A dins de casa hi ha poca cobertura i vull sentir bé el que em diu l’inspector Rampello.

—… de moment és tot el que necessitaré, probablement.

—Perdoni, ¿què ha dit?

—Entenc que vostè no la coneixia, la Tania Beckett, ¿oi?

—No, però…

—I per tant no sap si treballava com a acompanyant, o en una línia eròtica…

—No.

—Molt bé, a veure… —el to és brusc i expeditiu, com si jo fos una més de la llarga llista de trucades que ha de fer aquest vespre—. La foto de la Tania va aparèixer en un anunci de contactes del London Gazette ahir dilluns setze de novembre. ¿Correcte?

—Sí.

—I aquest matí vostè ha reconegut la seva foto a les notícies i s’ha posat en contacte amb nosaltres, ¿és així?

—Sí.

—És una informació molt útil, gràcies pel seu temps.

—¿I no vol parlar amb mi? ¿Prendre’m declaració?

—Ja la tornarem a trucar si necessitem alguna cosa més.

I, dit això, penja i em deixa amb la paraula a la boca.

El Simon em mira, ara més contrariat que confús.

—¿Em podries fer el favor d’explicar-me què ha passat?

—És per aquella noia —li dic—. La noia assassinada. La de la foto que t’he ensenyat aquest matí.

Aquest matí, així que han acabat de donar la notícia, he pujat corrents a dalt i he sacsejat el Simon perquè es despertés, tan nerviosa que no em sortien ni les paraules.

—¿I si tot plegat té alguna relació amb els anuncis, Simon? —li he dit amb veu tremolosa—. ¿I si hi ha algú que hi publica fotos de les dones que pensen matar i jo sóc la pròxima?

El Simon m’ha estirat cap a ell i m’ha abraçat sense gens de traça.

—¿No trobes que t’ho estàs prenent tot massa a la valenta? No sé on vaig llegir que cada any moren cent persones assassinades a Londres. Cada any! Això vol dir que en són… vuit al mes. Ja sé que és terrible, però no té res a veure amb cap diari gratuït de pa sucat amb oli.

—A l’hora de dinar aniré a comissaria —li he dit, conscient que el Simon continuava pensant que estava sent melodramàtica.

—¿T’ha pres seriosament, la policia? —em pregunta ara, assegut als peus del llit.

Arronso les cames perquè no em trepitgi els peus.

—L’home que hi havia al taulell ha sigut molt amable —faig encongint-me d’espatlles—. Però ha trucat a l’inspector que porta el cas i no ha vingut. I ara em diu que ja tenen tota la informació que necessiten de mi i que ja em trucaran si necessiten alguna cosa més —em comencen a brollar les llàgrimes dels ulls—. Però de les altres fotos no en saben res. De la Cathy Tanning, de la meva!

Començo a plorar, incapaç de pensar amb coherència per culpa del mal de cap.

—Xxxt —fa el Simon acariciant-me els cabells i girant el coixí per trobar un trosset una mica més fresc on pugui reposar la galta—. ¿Vols que els torni a trucar?

No tinc el número. Diu que era de l’Equip d’Investigació d’Homicidis de la zona nord-oest.

—Ja el localitzaré. Deixa’m portar-te algun analgèsic i un got d’aigua i els truco.

Quan ja ha començat a anar cap a la porta, es gira com si s’acabés d’adonar d’un detall.

—¿Com és que ets a la meva banda del llit?

Premo la cara contra el coixí per no haver de mirar-lo als ulls.

—Em dec haver bellugat mentre dormia —dic molt fluixet.

És l’únic motiu pel qual ens discutim de veritat.

—El Matt és el pare de la Katie i el Justin —li deia sempre—. Has de comprendre que de tant en tant l’haig de veure.

Ell em donava la raó amb recança:

—Però no veig per què ha d’entrar a casa! Ni asseure’s a la nostra sala d’estar, ni prendre cafè amb les nostres tasses!

Era infantil i irracional, però jo no volia perdre el Simon, i en aquell moment em va semblar que podíem arribar a una entesa.

—D’acord —vaig cedir—. A casa no hi entrarà.

Quan torno a obrir els ulls, veig un got d’aigua a la meva banda del llit i al costat un blíster amb pastilles. Me’n prenc dues i m’aixeco del llit. Porto la brusa tota arrugada i els pantalons arromangats. Em despullo, agafo un pijama de cotó gruixut i m’embolico amb una jaqueta de punt molt ampla.

Són les nou en punt i a baix trobo les restes del que sembla un guisat de vedella. Encara em fan figa les cames i he dormit tanta estona que estic ensopida. Entro a la sala d’estar i veig el Simon, el Justin i la Katie mirant la tele. Tothom està en silenci, però és un silenci confortable, i em quedo un moment allà dreta, mirant la meva família. La primera que em veu és la Katie.

—Mama! ¿Et trobes millor? —exclama, apartant-se per deixar-me lloc al sofà, entre ella i el Simon.

M’hi assec, exhausta per l’esforç de baixar les escales.

—No gaire. Estic feta una coca.

Feia anys que no em trobava tan malament. Em sento tots els ossos i la pell em fa mal quan em toco. Tinc una mena de coïssor a la part de darrere dels ulls que només em passa si tanco les parpelles, i em fa tant de mal la gola que parlar és una proesa.

—Em sembla que és grip. Una senyora grip.

—Pobrissona meva —fa el Simon passant-me el braç pel darrere.

Aquesta vegada la Katie no fa cap comentari sobre el que ella anomena «mostres públiques d’afecte». Fins i tot el Justin fa cara d’amoïnat.

—¿Vols que et porti alguna cosa per beure? —em pregunta.

Em deu veure realment malalta.

—Una mica d’aigua, gràcies.

—De res.

S’aixeca, es posa la mà a la butxaca i m’entrega un sobre.

—¿Què és això? —faig quan descobreixo que a dins hi ha un bon feix de bitllets de vint.

—El lloguer.

—¿Què? Però si ja en vam parlar, d’això. No vull que paguis lloguer, vida.

—Doncs per al menjar, per pagar factures… per al que sigui. Són teus.

Em giro cap al Simon, que últimament ha estat insistint molt que el Justin no hauria de viure com un mantingut, però es limita a brandar el cap, com dient que ell no hi té res a veure.

—Trobo que tens raó, Justin. Ben fet, tio!

El to queda forçat, en boca del Simon, i el Justin se’l mira amb desdeny.

—Em pensava que estaves pelat —fa la Katie intentant comptar els bitllets de lluny.

Me’ls guardo a la butxaca de la jaqueta intentant ignorar la veu interior que em diu que li pregunti d’on els ha tret.

—La Melissa m’ha posat a càrrec de la cafeteria per poder-se dedicar a muntar el local nou —diu el Justin, com si m’hagués llegit el pensament—. Només és temporal, però inclou un augment de sou.

—És fantàstic!

Estic tan alleujada de saber que el meu fill no està robant ni traficant que la meva reacció resulta exageradament entusiasta. El Justin s’arronsa d’espatlles, com si fos una notícia sense cap importància, i se’n va a la cuina a buscar-me l’aigua.

—Sempre he sabut que l’únic que necessitava era que no l’atabalessin —li dic fluixet al Simon—. Trobar algú que s’adonés que és un nano pencaire.

De cop i volta em recordo que el Justin no és l’únic que té novetats a la feina i em giro cap a la Katie.

—Em sap molt de greu no haver-te donat gaires ànims abans de l’audició, tresor. Em sento fatal.

—Ostres, mama, no pateixis, per això. No estàs bé.

—El Simon diu que va anar de primera.

A la Katie se li il·lumina la cara.

—Va ser increïble. Els de l’agència no em van voler agafar, perquè ja en tenien unes quantes amb el mateix aire i el mateix registre que jo, que ves a saber què vol dir, però em vaig posar a xerrar amb un paio que s’estava esperant a la recepció i que resulta que és director d’una companyia de teatre que està representant La nit de Reis, i la que feia de Viola ha tingut un accident d’esquí. Que oportú, ¿oi?

Me la quedo mirant, sense entendre res. El Justin torna amb un got d’aigua. No ha deixat rajar l’aixeta abans i està tèrbola i tèbia, però me la bec agraïda. Almenys m’alleuja el mal de gola.

—Mama, La nit de Reis és el text que vaig treballar per a l’examen d’anglès de final de secundària! Me’l conec de memòria. I em va dir que havia nascut per interpretar el paper de Viola. Vaig fer el càsting literalment allà mateix i em va donar el paper! Tot plegat va ser una cosa de bojos! La resta d’actors ja fa setmanes que assagen, però jo ho hauré de brodar en quinze dies.

Em roda el cap.

—¿Però qui és, aquest home? ¿Què en saps, d’ell?

—Es diu Isaac. Resulta que la seva germana anava a escola amb la Sophia, així que no és ben bé un desconegut. Ha fet coses a Edimburg, i… i aquesta és la part més emocionant: pensen fer una gira amb La nit de Reis! Té tants plans, tant de talent…

Detecto alguna cosa més en l’expressió de la Katie. Alguna cosa a més a més, a part de l’entusiasme per haver aconseguit una feina d’actriu.

—¿I és guapo? —pregunto.

—Guapíssim —fa mentre li pugen els colors.

—Ai, Katie!

—¿Què passa? Mama, tot superlegal, t’ho prometo. Jo crec que et cauria bé.

—Que bé, doncs invita’l a venir a casa.

La Katie deixa anar un esbufec.

—Ens vam conèixer ahir, mama, no li penso demanar que vingui a conèixer els meus vells.

—Doncs fins que no vingui no te n’aniràs de gira, així que…

Ens aguantem la mirada fins que el Simon intervé.

—¿No podríem parlar-ne quan et trobis millor?

—Ja em trobo millor —dic, però la meva tossudesa trontolla per culpa de la sensació de mareig que em puja de cop i que m’obliga a tancar els ulls.

—Ja ho veig! Vinga, cap al llit!

Em ve al cap la promesa que m’ha fet fa una estona.

—¿Has trucat a la policia?

—Sí. He parlat amb no sé quin cap de l’equip d’investigació.

—¿Un tal Rampello?

—Sí, em sembla que sí. Li he explicat que estaves molt amoïnada per culpa d’aquell anunci que se t’assembla bastant…

—Perquè sóc jo.

—… i el tio amb qui he parlat m’ha dit que entenia perfectament el teu neguit, però que de moment no creuen que l’assassinat de la Tania Beckett tingui connexió amb cap altre crim.

—Hi ha d’haver una relació —insisteixo—. No pot ser casualitat.

—Però si ni tan sols la coneixies! —diu el Justin—. ¿Per què estàs tan afectada?

—Perquè l’han matat, Justin! —el meu fill no reacciona i miro la Katie, desesperada—. I perquè la meva foto…

—Que no era la teva foto, vida —m’interromp el Simon.

—Perquè la meva foto va sortir en un anunci clavat al d’ella —insisteixo—. I, per tant, em sembla que tinc molts motius per estar afectada, ¿no us sembla?

—Aquesta mena d’anuncis normalment no van amb un número de telèfon amb una tarifa tan alta, si no és que hi ha alguna cosa tèrbola —diu el Simon.

—¿I això què hi té a veure, amb tot plegat?

—¿Feia d’acompanyant? —pregunta la Katie.

—Això són riscos laborals —salta el Justin tot arronsant-se d’espatlles i tornant a adoptar la mateixa posició que tenia abans al sofà, telèfon en mà.

—A les notícies han dit que feia de mestra de reforç, no d’acompanyant —replico.

Veig mentalment la foto de la Tania amb el seu nòvio que sortia al diari. M’imagino el titular d’un article sobre el meu propi assassinat i em pregunto quina foto hi posarien i si li demanarien unes declaracions al Graham Hallow.

—L’anunci no deia res de cap servei d’acompanyants. ¿Oi que no, mama? —pregunta la Katie.

—Portava una adreça d’internet —em premo el front amb el palmell de la mà mentre intento fer memòria—. Troba la que busques punt com.

—Sona a web de contactes. Potser la va matar algú que va conèixer per internet.

—No vull que tornis a sortir sola —dic a la Katie, que se’m queda mirant, atònita.

—¿Perquè hi ha hagut un assassinat a l’altra punta de Londres? No siguis ridícula, mama. D’assassinats n’hi ha cada dia.

—Sí, però les víctimes són homes. Nois de bandes. Drogates i eixelebrats que no tenen res al cap. Però no noies joves que tornen a casa de la feina. O surts en colla, o no surts.

La Katie es mira el Simon, que aquesta vegada em dona la raó a mi.

—L’únic que volem és que no corris cap risc.

—Doncs no és gaire pràctic. ¿I la feina què? Els dissabtes a la nit no plego del restaurant fins a quarts d’onze, i ara que faré La nit de Reis tindré assaig gairebé cada vespre. No tinc més remei que tornar a casa sola!

Quan obro la boca per replicar, la Katie m’atura, amb suavitat però amb contundència:

—Sóc gran, mama. Sóc prudent. No t’has d’amoïnar per mi.

Però estic amoïnada. Estic amoïnada per la Katie, que cada nit torna a casa mig d’esma, amb el cap als núvols, imaginant-se que és famosa i es passeja per la catifa vermella. Estic amoïnada per totes les Cathy Tanning i les Tania Beckett, que no tenen ni idea de què els té reservat la vida. I estic amoïnada per mi. No sé què volen dir, aquests anuncis, ni per què hi surt la meva foto, però el perill és ben real. No el veig, però el sento. I s’està acostant.