37

—Katie!

Deixo anar un xiscle tan fort que se m’esquerda la veu. Tinc la boca seca. Intento estrebar la cinta americana i sento com m’estira els pèls del canell. Trec de dins una força que no sabia que tenia i aconsegueixo estripar-ne un trosset. La Melissa somriu.

—He guanyat —fa girant la cadira cap a mi, amb els braços plegats i mirant-me tota pensativa—. Esclar que era d’esperar.

—Filla de puta. ¿Com has pogut fer una cosa així?

—Jo no he fet res. Ho has fet tu. Has sigut tu, qui l’ha deixat córrer el risc. Sabies perfectament a què s’exposava. ¿Com li has pogut fer una cosa així a una persona que és sang de la teva sang?

—Ets…

Però no acabo la frase. La Melissa no m’hi ha obligat. Té raó. Sóc jo qui he deixat marxar la Katie. És culpa meva.

Sóc incapaç de mirar-la. Sento un dolor al pit que gairebé no em deixa respirar. Katie. La meva Katie. ¿Qui era aquell home? ¿Què li farà?

Intento parlar amb una veu calmada. Serena.

—Hauries pogut tenir fills. Els hauries pogut adoptar. T’hauries pogut fer la in vitro.

Miro la pantalla, però la porta, que deu donar a una mena de magatzem de manteniment, continua tossudament tancada. ¿Com és que no se n’ha adonat ningú? Hi ha gent per tot arreu. Veig una treballadora del metro amb armilla reflectant i desitjo amb totes les meves forces que obri la porta. Que senti els crits de la Katie. Que faci alguna cosa. Alguna cosa que aturi el que sigui que li estiguin fent en aquest moment a la meva nineta.

—El Neil no volia.

Torna a mirar la pantalla i no li veig els ulls. No veig si expressen alguna emoció o si estan tan apagats com la veu.

—Deia que volia un fill que fos seu, no d’un altre —deixa anar una rialla forçada—. És ben irònic, tenint en compte la quantitat de temps que ens passàvem cuidant els teus.

A la pantalla la vida continua. Els viatgers ensopeguen els uns amb els altres mentre busquen la targeta de transport o s’afanyen per no perdre el metro. Però per a mi la vida s’ha aturat.

—Has perdut —diu com si res, com si estiguéssim jugant a cartes—. És hora de pagar penyora.

Agafa el ganivet i frega el tall amb el dit com si volgués temptar la sort.

No hauria hagut de deixar marxar la Katie, digués el que digués. Em pensava que així tindria alguna opció, però l’estava llançant davant del perill. Per més que la Melissa hagués intentat matar-nos, ¿se n’hauria sortit, si ens hi haguéssim resistit totes dues?

A més, ara em matarà igualment. Per dins ja sóc morta. Hi ha una part de mi que vol que acabi ja d’una vegada. Que acabi d’abatre’s sobre mi la foscor que ha començat a caure des que la Katie ha marxat i que ara amenaça d’engolir-me.

«Vinga, Melissa. Mata’m».

Veig el pot de llapis sobre el despatx de la Melissa, el que li va fer la Katie a treballs manuals, i em puja una onada de ràbia. La Katie i el Justin l’adoraven. La veien com una mare postissa, algú en qui podien confiar. ¿Com ha pogut trair-nos d’aquesta manera?

De cop i volta em sobreposo. Si la Katie es mor, ¿qui farà costat al Justin? Torno a fer força amb els canells, torçant les mans cap a totes bandes. El dolor em produeix un plaer pervers. Em distreu. Continuo amb els ulls clavats a la pantalla, com si fos capaç d’obrir aquella porta d’una revolada només amb el pensament.

Potser la Katie no és morta. Potser l’han violat o li han pegat. ¿I què serà d’ella si no em té a mi en un moment així, quan més em necessita? No puc deixar que la Melissa em mati.

De cop i volta sento el contacte de l’aire en un trosset diminut de pell que fa un moment estava tapada.

La cinta es comença a afluixar. Puc alliberar les mans.

Intento pensar ràpid, mentre deixo caure el cap sobre el pit amb l’esperança de fer-li creure que m’he rendit. El pensament em va a mil per hora. Les portes estan tancades i les úniques finestres que hi ha a la cuina són les immenses claraboies, massa amunt perquè hi pugui arribar. Només hi ha una manera d’evitar que em mati, i és matar-la a ella. És una idea tan absurda que em fa venir vertigen. ¿Com he arribat fins aquí? ¿Com m’he convertit en una dona capaç de matar algú?

Però a la Melissa sí que la puc matar. I la mataré. Continuo tenint les cames tan ben immobilitzades que ni tan sols intento deslligar-me-les. Per tant, hauré de ser molt ràpida. Ja he aconseguit afluixar prou la cinta dels canells per treure’n a poc a poc una mà, vigilant molt de no bellugar la part superior dels braços. Estic tan segura que se’m veu a la cara el que estic a punt de fer, que miro la pantalla, sense esperances de veure-hi aparèixer la Katie però desitjant amb totes les meves forces que es produeixi algun moviment en aquella porta tancada.

—Que estrany —dic, abans de tenir temps de preguntar-me si m’havia de guardar aquell comentari per a mi.

La Melissa es mira la pantalla.

—¿El què?

Ja tinc totes dues mans lliures, però les mantinc unides darrere l’esquena.

—El cartell aquell —faig assenyalant amb el cap l’extrem superior esquerre de la pantalla—. El de dalt de tot de les escales mecàniques. Fa un moment no hi era.

És un d’aquells panells grocs desplegables que posen per avisar que el terra és moll. S’hi ha vessat alguna cosa, ¿però quan? Mentre jo mirava, no.

La Melissa s’arronsa d’espatlles.

—El deu haver posat algú.

—No. Ha aparegut de cop.

Estic segura que no hi era mentre la Katie pujava per les escales mecàniques, perquè se l’hauria trobat de cara. No sé exactament en quin moment ha aparegut, però des que hem perdut la Katie de vista amb prou feines he apartat els ulls de la imatge uns segons, i cada cop que veia algú amb armilla antireflectant me’l quedava mirant amb l’esperança que entrés a l’habitació on hi ha la Katie.

Veig una ombra de dubte als ulls de la Melissa. S’inclina cap a la pantalla. Encara té el ganivet a la mà dreta. Començo a bellugar una mà. Primer cap al lateral de la cadira i després, molt de mica en mica, baixant cap a les meves cames. No perdo de vista la Melissa ni un moment. Així que es belluga em poso ben dreta i torno a amagar la mà, però ja és massa tard. Ha detectat el moviment de cua d’ull.

Em couen els ulls de les gotes de suor que em cauen del front.

No sé què l’empeny a fer-ho, però la Melissa fa un cop d’ull al taulell de la cuina i immediatament veig que sap el que he fet. Els seus ulls es posen sobre el ganiveter. Compten els ganivets. S’adonen que en falta un.

—No has respectat les regles —diu.

—I tu tampoc.

M’inclino endavant i engrapo el mànec del ganivet. Sento una fiblada de dolor quan el tall m’esquinça el turmell mentre me’l trec de dins la bota.

Ara o mai, penso. És l’única oportunitat que tindré.