12

Em poso la manta grisa sobre les espatlles. És de llana i al sofà hi queda molt bé, però em fa picor al coll. El llum feia un brunzit que se sent des del pis de dalt —una altra cosa que caldria arreglar— i, encara que sé que el Simon i els nens tenen un son profund, m’he estimat més apagar-lo. La llum de la pantalla de l’iPad fa que la resta de la sala sembli més fosca encara. El vent udola i en algun jardí hi ha una tanca que va batent. He intentat dormir, però el més mínim sorollet em fa saltar, de manera que al final m’he rendit i he baixat al menjador.

Algú em va fer una foto i la va publicar a la secció de classificats.

És l’única certesa incontestable que tinc, i no para de fer-me voltes en bucle pel cap.

Algú em va fer una foto.

L’agent Swift també pensa que la de la foto sóc jo. M’ha assegurat que ho estava investigant, que encara que a mi em semblés que se’m volia treure de sobre, s’ho prenia molt seriosament. M’agradaria poder-me-la creure, però no comparteixo la visió romàntica del Simon sobre la poli. Quan jo era petita la vida era dura i quan veies un cotxe patrulla arrencaves a córrer encara que no sabessis exactament per què.

Teclejo a la pantalla. El perfil de Facebook de la Tania Beckett té un enllaç que et porta a un blog, un diari escrit a quatre mans per la Tania i la seva mare sobre els preparatius per al casament. Els posts de la Tania són més freqüents i d’ordre pràctic:

¿Hem de repartir ampolletes de gin com a record de noces, o només els típics cors personalitzats? ¿Les roses han de ser blanques o grogues?

No hi ha gaire posts de l’Alison, i tots tenen forma de carta.

Se m’enterboleix la vista i he de parpellejar per eixugar-me les llàgrimes. Em fa la sensació que no està bé continuar llegint. No em puc treure la Tania i la seva mare del cap. Abans de baixar les escales m’he aturat al dormitori de la Katie per comprovar que encara era allà, que encara era viva. Anit no hi va haver assaig —va fer el torn de dissabte al vespre al restaurant, com de costum— i tot i així l’Isaac la va acompanyar a casa. Van passar per davant de la finestra del menjador, van fer la pausa del petó i vaig sentir com ella obria la porta.

—T’agrada molt, ¿oi que sí? —li vaig preguntar.

Em pensava que m’engegaria, però en comptes d’això em va mirar amb els ulls brillants.

—Sí, molt.

Al principi intento no fer cap comentari per no espatllar-li el moment, però sóc incapaç d’aguantar callada gaire estona.

—És bastant més gran que tu.

Se li torna a endurir l’expressió, i quan sento la seva resposta m’adono que ja la tenia preparada.

—Té trenta-un anys, això en fa dotze de diferència. El Simon en té cinquanta-quatre. Això vol dir que és catorze anys més gran que tu.

—És diferent.

—¿Per què? ¿Perquè tu ets adulta?

Per un instant, m’alegra pensar que ho ha entès. Però llavors li veig la ràbia als ulls, i el to edulcorat de fa un moment es tenyeix d’amargor.

—Jo també, mama.

La Katie ja havia tingut noviets, però aquesta vegada és diferent. Noto com se me’n va. Arribarà algun dia que l’Isaac —o qualsevol altre home— serà la primera persona a qui recorrerà, la primera en qui buscarà suport quan tot se li faci costa amunt. ¿Va sentir el mateix, l’Alison Beckett?

«La gent no para de recordar-me que no perdo una filla», va escriure en la darrera entrada del diari.

Però la va perdre.

Respiro fondo. No penso perdre la meva filla, i tampoc no deixaré que ella em perdi a mi. No puc quedar-me asseguda i esperar que la policia es prengui el meu cas seriosament. He de fer alguna cosa.

Al meu costat, al sofà, tinc una estesa amb tots els anuncis. Els he retallat de les pàgines finals del London Gazette, amb la data curosament apuntada. En tinc vint-i-vuit, escampats sobre els coixins com si fos un muntatge artístic. Patchwork fotogràfic, per Zoe Walker. El Simon de vegades va a veure coses així a la Tate Modern.

Les darreres publicacions les he anat col·leccionant jo mateixa, agafant un diari cada dia, i els números antics me’ls van donar al London Gazette divendres passat. Em pensava que era tan fàcil com entrar i demanar els exemplars antics que volguessis, però no. Et claven 6,99 lliures per cadascun. Hauria hagut de fotocopiar els que vaig trobar al despatx del Graham, però hi vaig pensar massa tard: ja no hi eren. Els devia haver llençat per reciclar.

Sento un cruixit al pis de dalt i em quedo immòbil, però no és res i continuo amb la meva recerca. «Dones assassinades a Londres» no aporta, per sort, gaire resultats, i no hi ha ni una sola imatge que coincideixi amb les fotos de les noies dels anuncis que tinc al costat. A més, de seguida arribo a la conclusió que els titulars escrits tampoc són de gran ajut. Les imatges de Google són molt més útils i em permeten fer més via. Em passo una hora desplaçant el ratolí per fotografies d’agents de policia, escenaris on s’ha produït un crim, pares plorant i fotos d’estudi de dones que no sospitaven que els quedava poc temps de vida. No n’hi ha cap de meva.

«Meva», dic.

Ara són totes «meves», les dones del sofà. Em pregunto si alguna d’aquestes també deu haver vist la seva foto. I si estan tan espantades com jo; si creuen que algú les observa. Que algú les segueix.

Em crida l’atenció una dona rossa. Porta un birret i una toga, somriu a càmera, i tinc la sensació que em sona. Miro els anuncis. A hores d’ara tots em resulten tan familiars que sé perfectament quin haig de buscar.

Aquest.

¿És la mateixa dona? Toco la pantalla i la imatge es converteix en una pàgina de notícies. De la mateixa web del London Gazette, irònicament.

La policia investiga l’assassinat de la dona trobada a turnham green.

West London. District Line, diria, mentre miro de visualitzar mentalment les parades. A l’altra punta de Londres del punt on van assassinar la Tania Beckett. ¿Hi podria haver cap relació, entre tots dos assassinats? La víctima es diu Laura Keen i hi ha tres fotos d’ella a la part inferior de l’article. En una d’elles també posa amb la toga de graduació, dempeus entre una parella que deuen ser els seus pares. La segona és més natural: està rient i alçant una copa en direcció a la càmera. Un pis d’estudiants, dedueixo veient les ampolles de vi buides al fons i el retall de tela estampada que fa les funcions de cortina de circumstàncies. Finalment, hi ha el que sembla una foto feta a la feina, amb camisa i jaqueta i els cabells recollits enrere. Amplio la foto, agafo l’anunci i el sostinc al costat de la pantalla.

És ella.

No em vull alarmar més del compte per les implicacions que podria tenir el que acabo de descobrir. Marco la pàgina i m’envio l’enllaç des del meu e-mail personal al de la feina per poder imprimir l’article. Canvio la cerca a «atacs sexuals dones Londres», però m’adono que es tracta d’una tasca inútil. Les imatges que omplen la pantalla són d’homes, no de dones; i quan clico per accedir als articles veig que les víctimes no tenen ni nom ni cara. Ja ho sé, que l’anonimat és per protegir-les, teòricament; però em frustra.

Em crida l’atenció el titular que hi ha damunt d’una imatge presa per les càmeres de seguretat:

La policia busca el pervertit que va agredir sexualment una dona a primera hora del matí al metro de londres.

L’article no en dóna gaires detalls.

Una dona de 26 anys que havia agafat la District Line a la parada de Fulham Broadway va ser víctima de tocaments per part d’un home. La Policia del Transport ha distribuït una imatge del presumpte agressor presa per les càmeres de seguretat per intentar trobar-lo.

Em miro els anuncis.

—¿A vosaltres també us ha passat? —dic en veu alta.

La captura de les càmeres de seguretat és tan dolenta que fa riure i tot. La imatge és tan borrosa i està tan moguda que no sabries dir ni de quin color té els cabells l’individu en qüestió. La seva pròpia mare tindria problemes per reconeixe’l.

Em guardo l’article a Favorits, pel que pugui ser, i em quedo mirant la pantalla. És inútil. És com jugar al burro sense la meitat de les cartes. Sento el so inconfusible de passes a les escales, apago l’iPad i començo a arreplegar les fotos, però la precipitació fa que me’n caiguin unes quantes a terra, i quan el Simon entra a la sala tot fregant-se els ulls, encara les estic recollint.

—M’he despertat i he vist que no hi eres… ¿Què fas?

—No podia dormir.

El Simon es mira els anuncis que tinc a les mans.

—Són del London Gazette —dic, mentre els torno a desplegar al coixí del meu costat—. N’hi ha un per a cada dia.

—¿Però què estàs fent, si es pot saber?

—Intentar esbrinar què ha passat amb les dones que hi apareixen.

No li explico l’autèntica raó per la qual he comprat tants números antics del Gazette, perquè dir-ho en veu alta seria com reconèixer que, efectivament, pot succeir alguna cosa dolenta. O que un dia podria obrir el diari i veure-hi la cara de la Katie mirant-me.

—Però ja has anat a la policia. ¿No t’han dit que hi estaven treballant? Tenen bases de dades, arxius… Si es tracta de crims en sèrie, hi trobaran la relació.

—Ja la sabem, la relació —dic—. Són aquests anuncis.

Sóc tossuda, però en el fons sé que el Simon té raó. Fer de detectiu de pa sucat amb oli és ridícul, no em servirà de res i a més m’ha tingut tota la nit en vetlla.

Llavors recordo la Laura Keen i busco el seu anunci.

—Aquesta noia —dic, atansant la foto al Simon—, la van assassinar.

Clico a l’enllaç que m’havia guardat a Favorits i li passo l’iPad al Simon.

—És ella, ¿sí o no?

Es queda en silenci una estona fent ganyotes mentre rumia.

—¿Tu creus? Sí que ho podria ser. Però com que ara van totes tan iguals…

Entenc què vol dir. La Laura té una cabellera llarga i rossa molt crepada i pentinada enrere. Té les celles fosques i molt definides i un cutis aparentment perfecte. Podria ser qualsevol noia de Londres. S’assembla a la Tania Beckett, per exemple. O a la Katie. Però estic segura que és ella. Que és la mateixa dona de l’anunci. El Simon em torna l’iPad.

—Si tan amoïnada estàs, torna a la policia —diu—. Però ara fica’t al llit una altra vegada. Són les tres de la matinada i necessites dormir. Encara no t’has recuperat de la grip.

Tot i que a contracor, torno a guardar l’iPad a la seva funda, amb els papers. Estic cansada, però el cap em bull.

No aconsegueixo adormir-me fins que ja ha començat a clarejar, i quan em desperto, cap a les deu, tinc el cap com un timbal. Em xiulen les orelles com si hagués estat en un lloc molt sorollós i estic tan aixafada que ensopego a la dutxa.

Els rostits de diumenge amb la Melissa i el Neil un cop al mes s’han convertit en una tradició d’ençà que em vaig traslladar a aquest barri amb la Katie i el Justin i la Melissa ens va convidar un diumenge a dinar. Nosaltres teníem la casa abarrotada de caixes —algunes venien de la casa que havia llogat quan vaig deixar el Matt, i d’altres s’havien passat dos anys tancades en un guardamobles— i, en comparació amb la nostra, casa de la Melissa, tan neta i tan blanca, semblava immensa.

Des de llavors anem alternant la taula llarga i lluent del menjador dels nostres veïns i la nostra taula de caoba, comprada al mercat de Bermondsey per quatre xavos perquè borinava. És la mateixa taula on els nens feien els deures, i en una punta encara s’hi poden veure les marques que el Justin hi va fer amb un boli en senyal de protesta.

Avui em toca a mi preparar el dinar. He enviat el Simon a comprar el vi mentre jo començo amb les amanides. La Katie ve a engrapar un tall de pastanaga crua i li aparto bruscament la mà.

—¿Pots desembarassar la taula?

—Li toca al Justin.

—Va, vinga, que us heu ajuntat la fam i la gana! Poseu-s’hi tots dos.

Crido el Justin, però l’única resposta que obtinc és un so ofegat que no sé com interpretar.

—Baixa a parar taula! —insisteixo.

Es presenta encara amb els pantalons del pijama i despullat de cintura en amunt.

—Són les dotze tocades, Justin. No em diguis que has estat dormint fins ara!

—No em ratllis, mama, que m’he passat tota la setmana pencant!

Intento suavitzar una mica el to. La Melissa l’ha tingut treballant un munt d’hores a la cafeteria, però veig que li prova. Sempre és bo, tenir responsabilitats, i si a més a més tens diners a la butxaca, tot plegat fa de més bon passar.

El meu menjador no és ben bé un menjador, sinó un espai separat per un arc de la sala d’estar. Molts veïns han ajuntat la cuina amb el menjador o hi han afegit una extensió, com la Melissa i el Neil, però nosaltres encara hem de travessar la sala d’estar per traginar el menjar des la cuina. La pobra catifa que hi ha al mig del pas n’és la prova. Però això només passa cada dos mesos, quan toca un d’aquests grans dinars de diumenge, l’única ocasió en què la taula queda lliure de trastos.

—Ves amb compte amb aquests papers —li dic al Justin veient com desplaça una pila de papers cap a la taula de centre mentre passo pel seu costat amb un grapat de coberts.

Per més que la taula del menjador sembli un desori, miro de mantenir-ho tot en piles separades. Hi ha els comptes dels dos locals de la Melissa, cadascun amb les seves corresponents factures i els rebuts, i el de Hallow & Reed, amb l’habitual acumulació de rebuts de restaurants i de taxis.

—Necessitarem la cadira del despatx del Simon —li recordo al Justin, que s’atura i se’m queda mirant.

—¿Ah sí? ¿Des de quan és el despatx del Simon?

Abans que el Simon vingués a viure amb nosaltres, amb el Justin havíem dit de convertir les golfes en una saleta d’estar on ell hi pogués tenir la PlayStation i potser fins i tot un sofà llit. Ja no tenia edat perquè els amics s’haguessin d’asseure al seu llit de solter quan venien a veure’l. Necessitava un espai més adequat per a una persona adulta.

—Doncs la cadira de les golfes. Ja m’has entès.

La meva intenció no era cedir les golfes al Simon. El Justin pràcticament no va ni obrir la boca, quan vaig anunciar als nens que volia que el Simon vingués a viure amb nosaltres, i jo, ingènua de mi, vaig interpretar el seu silenci com un consentiment. No va ser fins que el Simon es va traslladar a casa que van començar les discussions. Ell tenia pocs mobles, però els pocs que tenia eren bons i em semblava injust dir-li que no hi havia espai per a les seves coses. Així que les vam entaforar a les golfes mentre decidíem què fer-ne. A més, em semblava que deixar-li una mica d’espai al Simon era una bona idea. Almenys així no ensopegarien constantment l’un amb l’altre i els nens i jo podríem mirar la tele sols de tant en tant.

—Tu ves a buscar la cadira que falta —insisteixo.

Anit, quan vaig arribar a casa carregada com una mula després de comprar per a un regiment, la Katie em va dir que no dinaria a casa.

—Però toca diumenge de rostit!

No se n’ha perdut ni un. I el Justin tampoc, ni tan sols en èpoques en què li feien més el pes la PlayStation i els amics que no pas la família.

—He quedat amb l’Isaac.

«Ja està», vaig pensar. «Ens està deixant».

—Doncs digue-li que vingui també.

—¿A un dinar familiar? —es va escandalitzar la Katie—. No, gràcies, mama.

—No serà un dinar familiar, dona. Hi haurà la Melissa i el Neil! Serà divertit —vaig insistir veient-li la cara d’escepticisme—. Va, que no l’interrogaré, t’ho prometo.

—Molt bé —va dir, agafant el mòbil—. Però segur que no vol venir.

—Boníssim, el rostit, Sra. Walker.

—Digue’m Zoe, sisplau —dic, per tercera vegada.

«Estàs més a prop de la meva edat que no de l’edat de la meva filla», m’hauria agradat afegir. L’Isaac està assegut entre la Katie i la Melissa.

—Una espina entre dues roses —ha dit en el moment de seure a taula.

He estat a punt de ficar-me dos dits a la boca i fer com que vomitava, com una nena de catorze anys. No em puc creure que la Katie estigui penjada d’un paio tan pilota. Se’l mira com si l’acabés de veure baixar d’una passarel·la.

—¿Com van els assajos? —pregunta la Melissa.

Li agraeixo la intervenció amb els ulls. La presència d’un nou comensal fa que l’atmosfera sigui més encarcarada que de costum, i ja no puc tornar a preguntar si a tothom li agrada la salsa del rostit.

—Molt bé. És impressionant que ràpid que la Katie s’ha adaptat al grup i s’ha posat al dia, tenint en compte que s’hi ha incorporat molt més tard. Dissabte que ve hi ha l’assaig general, hauríeu de venir tots. Està molt bé tenir públic real —diu, dibuixant un cercle amb la forquilla que ens inclou a tots.

—Ens encantaria —diu el Simon.

—¿I el pare també? —pregunta la Katie a l’Isaac.

Tot i que no el veig perquè el tinc al costat, noto que el Simon es posa tens.

—Com més serem, més riurem. Això sí, ens heu de prometre que no ens llançareu tomàquets —fa amb un somriure.

Tothom riu educadament. Em moro de ganes que s’acabi el dinar i que la Katie i l’Isaac marxin per poder preguntar a la Melissa què li sembla el noi. Se’l mira tota l’estona amb els ulls enriolats, però no sé com interpretar la seva expressió.

—¿Com van les teves indagacions, Zoe?

El Neil està fascinat amb la història de les fotografies del London Gazette. Cada vegada que ens veiem em pregunta si hi ha cap novetat i si la policia ha trobat res d’interessant sobre els anuncis.

—¿Indagacions?

No vull que l’Isaac ho sàpiga, però abans que pugui canviar de tema la Katie ja ha començat a explicar-l’hi tot. Els anuncis, la meva fotografia, l’assassinat de la Tania Beckett… Em molesta que l’Isaac en parli tan animadament, com qui comenta l’estrena d’una pel·lícula o un llibre que acaba de sortir. Com si no fos una cosa real. Com si no m’afectés a mi.

—I ara n’ha trobat una altra. ¿Com es diu la nova, mama?

—Laura Keen —dic fluixet.

No puc evitar tornar a veure la foto de graduació de la Laura i em pregunto on deu ser l’original. Si a la taula del periodista a qui li va tocar escriure l’article o, de nou, a la lleixa de la llar de foc de casa dels pares. Potser encara la tenen girada per no haver de veure la imatge de la seva filla cada cop que passen per allà davant.

—¿I d’on creus que l’han tret, la teva foto? —pregunta l’Isaac, que no s’adona que no tinc gens de ganes de parlar-ne.

El que més m’estranya és que la Katie l’encoratgi a fer-ho, i dedueixo que deu ser una manera d’impressionar-lo. El Neil i el Simon dinen en silenci, i de tant en tant la Melissa em mira de reüll per assegurar-se que estic bé.

—Ves a saber —dic, intentant treure-hi ferro, però amb tan poca traça que em cau el ganivet a dins del plat.

El Simon aparta el seu plat buit i es repenja a la cadira tot recolzant el braç al meu respatller. Podria semblar que només s’està arrepapant després d’un dinar copiós, però noto com el seu dit gros dibuixa cercles a la meva espatlla en senyal de suport.

—De Facebook —diu el Neil amb una confiança que em sorprèn—. Sempre és Facebook. Avui en dia, en la majoria de casos d’usurpació d’identitat, els noms i les fotos de la gent són tretes de les xarxes socials.

—És el flagell de la societat moderna! —exclama el Simon—. ¿Com es deia aquella empresa per a la qual vas treballar ara fa uns mesos? Aquells que eren corredors de borsa!

Al principi el Neil no hi cau, però tot d’un plegat esclafeix a riure.

—Heatherton Alliance! —exclama mirant l’Isaac, l’únic que no ha sentit la història—. Em van contractar perquè busqués proves per a un cas d’ús d’informació privilegiada, però mentre era allà van fer una d’aquelles típiques cerimònies d’iniciació amb una noia que acabava d’entrar a treballar com a economista. Molt Llop de Wall Street, tot plegat. Van crear un fòrum privat de Facebook per decidir entre tots què li farien.

—Quin horror —diu l’Isaac, amb una lluïssor estranya als ulls—. No us penseu que sóc morbós —s’afanya a afegir quan m’enxampa mirant-lo—. Em sap greu. Deu ser deformació professional. No puc evitar imaginar-me sempre com es podria portar a escena. En aquest cas, seria una passada.

La conversa m’ha estroncat la gana. Deixo els coberts sobre el plat.

—Jo el faig servir molt poc, el Facebook. Em vaig fer el compte només per estar en contacte amb la família.

La meva germana Sarah viu a Nova Zelanda amb un marit bronzejat i atlètic i dos fills perfectes que només he vist un cop. Un és advocat i l’altre treballa amb nens discapacitats. No em sorprèn que als fills de la Sarah els hagi anat tan bé. La Sarah sempre va ser la nena perfecta, quan érem petites. Els meus pares no m’ho van dir mai explícitament, però era la nineta dels seus ulls. «¿No et podries assemblar una mica més a ta germana?».

La Sarah era estudiosa, ajudava a casa, no posava la música a tot drap ni es llevava a les tantes els caps de setmana. La Sarah va anar sempre pel bon camí, a escola, i va acabar amb nota i una plaça per estudiar secretariat que no va deixar a mitges perquè s’havia quedat prenyada. De vegades em pregunto què hauria passat si s’hi hagués quedat. Si els meus pares haurien sigut tan durs amb ella com ho van ser amb mi.

«Ja pots fer les maletes», em va dir el pare quan ho va saber. La mama va començar a plorar, però no sé si perquè estava embarassada o perquè marxava de casa.

—Te’n faries creus, si sabessis tot el que es pot arribar a trobar a Facebook —diu l’Isaac.

I dit això es treu el mòbil, un elegant iPhone 6s, i fa lliscar el dit per la pantalla. Tothom se’l queda mirant com si estigués fent un truc de màgia. Em mostra la pantalla amb el logo blanc i blau de Facebook i el meu nom escrit al camp de cerca. A sota hi apareix tota una corrua de Zoe Walkers, cadascuna amb la seva foto diminuta.

—¿Quina ets tu? —diu, desplaçant el dit entre tots els perfils i passant a la segona pàgina.

—Aquesta —dic, acostant la mà al mòbil—. Aquesta, la tercera des de sota. La del gat.

És una foto del Biscuit prenent el sol al jardí de grava del davant.

—¿Ho veus? —dic, triomfal—. Ni tan sols hi surt la meva foto, al perfil. Sóc una persona molt gelosa de la seva intimitat.

No com els meus nanos, penso, que publiquen tota la vida a l’Instagram, o a l’Snapchat, o a la xarxa que estigui de moda aquell mes. La Katie no para de fer-se selfies, amb carones així i aixà i provant amb aquest filtre i amb aquell altre fins que troba la foto més afavoridora.

L’Isaac obre el meu perfil. No sé ben bé què m’esperava trobar-hi, però tot això segur que no:

—És el Len d’aquell programa de ball —explico, avergonyida de veure la meva vida reduïda a quatre comentaris més o menys enginyosos sobre programes de tele i la dura experiència d’usuària del transport públic.

Em preocupa que hagi pogut entrar tan fàcilment al meu perfil.

—¿Com has aconseguit entrar al meu compte?

L’Isaac riu.

—No hi he entrat. Això és el que tothom veu si clico al teu perfil.

—Tens la configuració de privacitat molt oberta —m’explica quan s’adona de la meva cara d’horror.

Per demostrar-ho, clica a la llengüeta que diu «Sobre mi», on hi consta el meu e-mail per a tothom que el vulgui copiar.

—«Va estudiar a Peckham Comprehensive» —diu, com si fos una cosa de la qual un es pogués sentir orgullós—. «Va treballar a Tesco».

Encara sort que no diu «es va quedar prenyada als disset anys».

—Déu meu, no en tenia ni idea!

Recordo molt vagament haver emplenat aquelles caselles: les feines que havia tingut, les pel·lícules que m’agradaven i els llibres que havia llegit, però em pensava que aquella informació només era per a mi, com en una mena de diari en línia.

—El que intento dir —explica l’Isaac tornant a clicar sobre una llengüeta, aquest cop «Fotos de Zoe»— és que si algú volgués utilitzar una foto teva en tindria per triar i remenar.

Es desplaça a través de desenes d’imatges, la majoria de les quals no havia vist abans.

—Jo no les he pujat, aquestes! —dic, mirant una foto meva agafada del darrere que em devien fer l’estiu passat en una barbacoa a casa de la Melissa i el Neil i preguntant-me si realment tinc el cul tan gros o m’ho fa l’angle de la foto.

—No, tu no. Els teus amics. Són ells els qui les han pujat i t’hi han etiquetat. Si vols es poden treure les etiquetes, però el que és important és que et canviïs la configuració de privacitat. Si vols t’ho faig ara.

—No, no cal. Ja ho faré jo.

La vergonya em fa ser brusca i m’haig de forçar a mi mateixa a donar-li les gràcies.

—¿Tothom ha acabat? Katie, vida, ¿m’ajudes a desparar taula?

Comencen tots a apilar els plats i portar-los cap a la cuina. Mentrestant el Simon m’estreny la mà i canvia de tema descaradament.

Quan tothom ha marxat, m’assec a la cuina amb una tassa de te. El Simon i la Katie estan mirant una pel·lícula en blanc i negre i el Justin ha sortit a veure un amic. La casa està tranquil·la i obro el Facebook al mòbil amb la sensació que estic fent alguna cosa mal feta. Em miro les fotos i reconec l’àlbum que l’Isaac m’ha ensenyat des del seu telèfon. Me les vaig passant a poc a poc. Moltes ni tan sols són meves, i finalment entenc que estic etiquetada en fotos de la Katie o en fotos de l’escola de l’any de la picor. La Melissa m’ha etiquetat a mi i a un munt de gent més en una foto de les seves cames al costat de la piscina un dia de vacances de l’any passat.

«Geloses, noies???!!», hi diu a sota.

Em costa una estona, però al final la trobo: la foto de l’anunci. Faig una alenada d’aire. Sabia que no estava boja, sabia que la de la foto era jo. Facebook diu que la va penjar el Matt, i quan comprovo la data veig que va ser ara fa tres anys. Segueixo l’enllaç i trobo vint o trenta fotos pujades massivament després de la boda del meu cosí. Per això no portava les ulleres.

En realitat la foto és de la Katie. Està asseguda a taula al meu costat, somrient a la càmera amb el cap lleugerament decantat. Jo la miro a ella, més que a la càmera. A l’anunci del London Gazette la imatge està curosament retallada i pràcticament no es veu el vestit de festa, però en tinc tan pocs que l’hauria reconegut de seguida.

M’imagino algú —un desconegut— passant revista a les meves fotos, mirant-me tota mudada, mirant la meva filla, la meva família, i un calfred em recorre l’espinada. El menú per ajustar la privacitat que diu l’Isaac costa de trobar, però finalment aconsegueixo entrar-hi i començo a tancar sistemàticament totes les àrees del meu compte: fotos, posts, etiquetes… Just quan acabo, veig un avís vermell que parpelleja a la part superior de la pantalla i hi clico.

Isaac Gunn vol ser amic teu. Teniu un amic en comú.

M’ho miro un segon i premo esborrar.