11
Ja era passat el migdia quan la Kelly va poder arribar a comissaria i buscar el número del Nick Rampello, l’inspector encarregat del cas, segons el llistat. Primer la van dirigir a un número d’incidències, una línia oberta a qualsevol persona que pogués donar informació sobre l’assassinat de la Tania Beckett.
—Vostè doni’m els detalls i jo ja m’asseguraré que la informació arribi a l’equip d’investigació —li va dir una dona amb un desinterès ostensible que feia pensar que no era ni de bon tros la primera trucada del dia que atenia.
—Voldria parlar personalment amb l’inspector Rampello, si pot ser. Sóc agent de la policia del British Transport i em penso que un dels meus casos està relacionat amb la investigació que ell porta.
La Kelly va encreuar els dits. Tampoc no havia dit cap mentida. Havia sigut la Zoe Walker, qui havia acudit a ella; i no deixava de ser el nom de la Kelly, el que constava en l’informe criminal de la Cathy Tanning. El seu nom i la seva feina.
—La passo amb Homicidis.
El telèfon va sonar molta estona. La Kelly ja estava a punt de deixar-ho córrer quan finalment va despenjar una dona panteixant com si hagués pujat les escales corrents.
—Homicidis nord-oest.
—¿Que podria parlar amb l’inspector Rampello, sisplau?
—Miraré si és a l’oficina. ¿Qui el demana?
La dona parlava com si fos una presentadora de la BBC i la Kelly es va preguntar quina funció devia fer. Tenia poca experiència amb equips d’investigació d’homicidis: per bé que el British Transport en tenia un de propi, no estaven tan enfeinats com els de la Metropolitana, i de tota manera la Kelly no hi havia treballat mai. Va donar el seu nom i número de placa i per segona vegada va quedar a l’espera.
—Rampello a l’aparell.
Aquest cop no era una veu tipus BBC. La pronunciació del Nick Rampello era pur Londres, i a més parlava ràpid, amb to expeditiu, fins al punt de semblar mal educat. Intentant seguir el ritme del seu interlocutor, la Kelly va començar a balbucejar, conscient que en el millor dels casos estava quedant com una aficionada; i en el pitjor, com una incompetent.
—¿On m’ha dit que treballa? —va preguntar l’inspector Rampello, tallant l’explicació de la Kelly.
—A la policia del British Transport, inspector. M’encarrego de la Central Line. La setmana passada em vaig ocupar d’un furt que em penso que està relacionat amb l’assassinat de la Tania Beckett i m’agradaria venir-lo a veure per parlar-ne amb vostè.
—Amb tots els respectes, agent… —va fer l’inspector, esperant que la seva interlocutora li recordés el seu nom.
—Swift. Kelly Swift.
—Amb tots els respectes, agent Swift, estem investigant un homicidi, no el furt d’una bossa. La Tania Beckett no es trobava a prop de cap punt de la Central Line, la nit de la seva mort, i tot plegat sembla indicar que es tracta d’un crim aïllat.
—Doncs jo crec que estan relacionats, senyor —va dir la Kelly mostrant més confiança de la que tenia realment i preparant-se per a la resposta fulminant de l’inspector.
Però, per a sorpresa seva, el Rampello no li va recriminar la seva impertinència.
—¿Té una còpia de l’ informe?
—Sí, jo…
—Enviï-la aquí a Homicidis i hi farem una ullada —la va tallar l’inspector com si se la volgués treure de sobre.
—Senyor, la víctima va aparèixer en un anunci de la pàgina de classificats del London Gazette, ¿oi que sí?
Es va fer un silenci.
—Aquesta informació no s’ha fet pública. ¿D’on l’ha tret?
—D’una testimoni que es va posar en contacte amb mi: la mateixa persona que va veure una fotografia de la víctima del meu furt en una altra edició del London Gazette. Aquesta testimoni creu que la seva foto també ha aparegut al diari.
El silenci que es va fer aquest cop va ser més llarg.
—Més val que vingui.
L’Equip d’Investigació d’Homicidis de la zona nord-oest de la Policia Metropolitana es trobava al carrer Balfour i tenia les oficines discretament situades entre una agència de col·locació i un bloc de pisos amb el cartell d’EN VENDA penjat al tercer pis. La Kelly va trucar al timbre, on només hi deia EIH, i es va decantar lleugerament cap a l’esquerra per poder mirar directament a la càmera. Va aixecar un pelet la barbeta amb l’esperança de dissimular una mica els nervis. L’inspector Rampello l’havia citat a les sis, de manera que la Kelly havia tingut el temps just d’anar a casa a canviar-se. Ja ho diuen, ¿oi? Vesteix-te per a la feina que vols aconseguir. La Kelly volia que l’inspector Rampello la veiés com una investigadora seriosa, algú que tenia informació important sobre una investigació criminal, no com la típica bobby uniformada. Va tornar a prémer el botó, però se’n va penedir de seguida, quan una veu impacient va respondre en un to que donava a entendre que no calia ser tan insistent.
—¿Sí?
—Sóc l’agent Kelly Swift, de la policia del Transport. Vinc a veure l’inspector Rampello.
La feixuga porta que li barrava el pas es va obrir amb un espetec metàl·lic i la Kelly es va ficar a dins, dedicant un gran somriure d’agraïment a la càmera per si l’estaven mirant. Es va topar de seguida amb les portes dels ascensors, però es va estimar més pujar per l’escala perquè en realitat no sabia on anava. La porta de doble batent al capdamunt del primer tram no donava cap pista de què hi havia darrere i la Kelly va vacil·lar una mica abans d’empènyer-la.
—¿Està buscant Homicidis?
La Kelly va reconèixer el to BBC de la dona sense cara amb qui havia parlat per telèfon feia una estona. Es va girar i va veure una noia amb els cabells llargs i rossos (recollits enrere amb una cinta de vellut negre), pantalons de tub i ballarines que li allargava la mà.
—Lucinda. De l’equip d’analistes. Ets la Kelly, ¿oi?
La Kelly va assentir, agraïda.
—Vinc a veure l’inspector.
La Lucinda va acabar d’obrir la porta per deixar passar la nouvinguda.
—La reunió és per aquí. Acompanya’m, sisplau.
—¿Una reunió?
Darrere la porta de doble batent hi havia un espai obert amb una dotzena de taules. En un dels costats hi havia un despatx separat.
—El despatx de l’inspector en cap. No és que l’utilitzi gaire, però. Només li queden sis mesos per jubilar-se, i té tants dies de festa treballats per recuperar que és com si treballés només a temps parcial. Però és simpàtic, el Diggers. Quan ve.
Les orelles de la Kelly es van dreçar, quan van sentir aquell sobrenom tan familiar.
—¿Per casualitat no és l’Alan Digby?
La Lucinda semblava sorpresa.
—El mateix! ¿De què el coneixes?
—Va ser el meu inspector al British Transport. Poc després el van traslladar a la Metropolitana i més endavant vaig sentir que l’havien ascendit. És un bon cap.
La Kelly va seguir la Lucinda a través de l’oficina oberta escrutant tot l’espai i mirant d’absorbir-ne cada detall. Encara que la sala estigués deserta, s’hi respirava aquella efervescència que recordava tan bé de l’època en què investigava delictes greus. Cada taula tenia un parell de pantalles, i com a mínim hi havia tres telèfons sonant, mentre les trucades eren transferides automàticament de taula en taula buscant algú que despengés. Per alguna raó, fins i tot el timbre dels telèfons sonava més insistent allà, com si tingués el desllorigador del misteri del cas en què estaven treballant aquella setmana els d’Homicidis. La Kelly s’havia fet policia per fer aquella mena de feina, va pensar mentre sentia com l’envaïa una energia que coneixia molt bé.
—Tornaran a la centraleta —va dir la Lucinda en veure que la Kelly es fixava en el telèfon que sonava més a prop— i d’aquí a una estona algú tornarà la trucada.
—¿On és tothom?
—Al brífing. A l’inspector li agrada que hi sigui tothom. Ell en diu l’«efecte NASA».
La Kelly se la va mirar amb cara de no entendre res i la Lucinda va somriure.
—Diuen que un dia el president Kennedy va visitar la NASA, va començar a xerrar amb una de les dones de fer feines i li va preguntar què feia exactament. Es veu que la dona, agafant l’oportunitat al vol, va respondre: «Ajudo a portar l’home a la Lluna, President». La teoria del Nick és que si tot l’Equip d’Investigació Criminal està present als brífings, incloent-hi el personal de neteja, no ens pot passar res per alt.
—Bona filosofia. Deu ser interessant, treballar amb ell, ¿oi? —va preguntar la Kelly mentre seguia la Lucinda cap a una sala amb la porta oberta.
—És un bon investigador —va dir la Lucinda.
La Kelly va tenir la impressió que l’analista li havia donat una resposta molt política, però ja no hi havia temps de collar-la per aconseguir més informació. Havien arribat a la sala de reunions i la Lucinda la va fer passar a dins.
—Jefe, li presento la Kelly Swift, de la policia de Transport.
—Entri, agent, estem a punt de començar.
La Kelly va notar un rum-rum a l’estómac, no sabia si de nervis o de gana. Es va quedar al fons de la sala amb la Lucinda i va mirar al seu voltant dissimuladament. L’inspector Rampello no li havia dit res de cap brífing; ella es pensava que parlaria directament amb ell al seu despatx, a soles o com a molt en presència d’algun dels seus col·laboradors.
—Benvinguts al brífing de l’operació FURNISS. Sé que heu tingut un dia llarg i que per a molts encara no s’ha acabat la jornada, així que anirem per feina…
L’inspector era tan expeditiu en persona com al telèfon. Tot i que la sala era gran, aparentment no feia cap esforç per fer-se sentir gaire enllà, de manera que la Kelly havia de parar bé l’orella per no perdre’s res. Al principi la va estranyar, però en veure la intensa concentració que mostrava la resta de l’equip, es va adonar que es tractava d’una estratègia deliberada i molt intel·ligent.
—Per als qui us acabeu d’incorporar a l’equip, el cos de la Tania Beckett va ser trobat a Cranley Gardens, a Muswell Hill, ara fa quatre dies, el dilluns 16 de novembre a les onze de la nit, per ser exactes, per un tal Geoffrey Skinner, passejador de gossos.
La Kelly es va preguntar quants anys devia tenir l’inspector Rampello. No n’aparentava gaire més de trenta; era molt jove per ser inspector. Era quadrat i rabassut i tenia un to de pell mediterrani que encaixava amb el seu cognom i, segons com, amb aquell accent londinenc tan marcat. La barba que s’havia afaitat aquell matí ja li començava a fer ombra, i la Kelly li endevinava el rastre d’un tatuatge a l’avantbraç, a penes detectable a través del teixit de la màniga.
Mentre parlava no parava d’escombrar la sala amb la mirada brandant unes notes que de moment no li havia calgut consultar.
—La Tania era mestra de reforç a l’escola de primària Saint Christopher, a Holloway. L’esperaven a casa a dos quarts de cinc i, en veure que a les deu del vespre encara no havia arribat, el seu promès, David Parker, va denunciar la seva desaparició. L’agent que va prendre nota de la denúncia no la va considerar prioritària.
¿L’hi havia semblat a ella, o allò ho havia dit amb un deix de crítica a la veu? Tant de bo els agents que van atendre la trucada inicial no se sentissin culpables del que li havia passat a la Tania. Pel poc que la Kelly sabia del cas, era improbable que aquell assassinat s’hagués pogut evitar.
—El cos de la Tania va ser trobat en una part boscosa del parc, coneguda com a escenari freqüent de trobades sexuals. Els de la científica hi van trobar tot de condons deteriorats aparentment abandonats des de feia setmanes. La Tania anava completament vestida, però no portava les vambes. No es van trobar a l’escenari del crim ni enlloc més. Van utilitzar la corretja de la seva pròpia bossa per estrangular-la, i l’anàlisi forense ha confirmat l’asfíxia com a causa de la mort.
Dit això, va passejar els ulls per tota la sala fins que va localitzar un home més gran que ell, que l’escoltava repenjat al respatller de la cadira amb les mans encaixades a la nuca.
—Bob, ¿ens pots fer cinc cèntims del nòvio?
En Bob va desenllaçar les mans i es va dreçar.
—La Tania Beckett estava promesa amb un mecànic de vint-i-set anys, un tal David Parker, que va ser, com és obvi, el nostre primer sospitós. Però el senyor Parker tenia una coartada molt sòlida: va passar el vespre al pub Mason’s Arms, a la cantonada de casa seva, i tant les càmeres del local com una dotzena de parroquians van confirmar la seva versió.
—¿La seva nòvia està desapareguda i el paio se’n va al pub? —va preguntar algú.
—El Parker diu que no es va alarmar fins que es va fer tard, i que llavors va denunciar la desaparició. Es va imaginar que se n’havia anat a casa d’alguna amiga i no havia pensat a dir-l’hi.
—Estem treballant en la reconstrucció de la ruta que va seguir la víctima des de la feina cap a casa —va dir l’inspector Rampello—. La policia del Transport ha estat sorprenentment útil amb les imatges del circuit intern —va assegurar mirant cap a la Kelly, que va notar que es ruboritzava. A aquelles altures es pensava que l’inspector s’havia oblidat de la seva presència—. De moment sabem que va agafar la Northern Line cap a Highgate. Després hi ha un buit en la gravació i no la tornem a localitzar fins que ja està esperant l’autobús. Per desgràcia el conductor no ens sap dir si va baixar a Cranley Gardens ni si viatjava sola. Estem mirant d’interrogar altres passatgers.
Els ulls del Nick Rampello es van tornar a posar un instant en la Kelly.
—El dimarts 17 de novembre vam rebre una trucada d’una tal Zoe Walker, que ens va informar d’una gran similitud entre la Tania Beckett i una fotografia que va aparèixer en un anunci classificat al London Gazette.
Va agafar un full A3 que hi havia cap per avall a la taula i el va esgrimir davant de tothom. La Kelly va reconèixer l’anunci, més borrós encara a causa de l’ampliació.
—Compartia pàgina amb tot d’ofertes de… —L’inspector va fer una pausa—. De serveis personals.
Quan la cascada de rialles es va apaivagar va continuar:
—Que inclouen línies eròtiques i serveis d’acompanyants. Aparentment aquest anunci oferia algun servei d’aquest estil, per bé que explícitament no en diu res; el número de telèfon que consta no és operatiu, i el lloc web sembla buit.
Va penjar l’A3 a la pissarra magnètica que tenia al darrere amb un imant de plàstic a cada cantonada.
—Hem començat a furgar en el passat de la Tania Beckett buscant-hi algun indici de vinculació amb la indústria del sexe, tot i que tant els pares com el nòvio insisteixen que és impossible. També estem analitzant el seu ordinador per descobrir si s’havia registrat a altres llocs de cites o si es comunicava amb altres homes que hagués conegut en línia. De moment no hem trobat res. Aquesta tarda, però, ens han arribat noves informacions —va afegir tornant a fixar els ulls en la Kelly—. ¿Potser li agradaria presentar-se, agent?
La Kelly va assentir mentre per dins pregava perquè no es notés que estava feta un flam.
—Hola a tothom. Gràcies per deixar-me participar en el brífing. Em dic Kelly Swift i sóc agent de la policia del Transport, concretament en l’equip de proximitat de la Central Line.
Massa tard per rectificar. De cop i volta va recordar que per telèfon havia deixat que el Nick Rampello es pensés que treballava a la Divisió de Carteristes. Va captar la sorpresa reflectida en el rostre de l’inspector i va apartar la mirada per concentrar-se en la pissarra blanca de l’altre costat de la sala.
—Aquest matí he parlat amb la Zoe Walker, la testimoni que l’inspector Rampello acaba d’esmentar. A mi em va telefonar per primera vegada dilluns. Havia reconegut en un dels anuncis una víctima d’un delicte que li constava que estava sent investigat per Transport.
—¿Un altre assassinat?
La pregunta venia d’un home de constitució prima i cabells grisos que seia al costat de la finestra. La Kelly va fer que no amb el cap.
—Un robatori. La Cathy Tanning es va adormir mentre viatjava a la Central Line i li van robar les claus de la bossa que duia a la falda.
—¿Només les claus?
—En aquell moment vam pensar que l’infractor devia buscar alguna una altra cosa: un mòbil, la cartera… La víctima va haver de trucar a un manyà que li obrís la porta i després, esclar, canviar el pany. El de la porta del darrere, però, no el va tocar. No hi havia cap adreça, a les claus, i per tant res feia suposar que l’infractor pogués esbrinar on vivia.
La Kelly va fer una pausa, amb el cor a mil per hora. Aquesta part de la història no la sabia ni l’inspector Rampello.
—El cas és que dilluns mateix vaig parlar amb la Cathy Tanning i està convençuda que algú va entrar a casa seva.
Alguna cosa va canviar en l’atmosfera de la sala.
—¿Li van robar alguna cosa? —va preguntar l’home dels cabells grisos.
—No li han robat res de valor, però la Cathy està convençuda que algú ha utilitzat les claus i li ha remenat la roba bruta. Ha tornat a canviar els panys i he passat el cas a la científica a veure si hi troben algun indici forense. D’altra banda, la Zoe Walker també creu que la seva foto ha aparegut en un anunci similar, ara fa exactament una setmana.
—¿I la Zoe Walker ha estat víctima d’algun delicte? —va preguntar la Lucinda.
—De moment no.
—Gràcies, agent —va fer l’inspector.
Per l’expressió de la cara no semblava que trobés gaire interès en l’aportació que acabava de fer la Kelly. Es va tombar de nou cap a la sala i va prosseguir amb el brífing. A la Kelly li va caure l’ànima als peus.
—Ens tornarem a reunir demà a les vuit del matí, però abans d’acabar obrim el torn de paraules. ¿Alguna pregunta?
Va començar per l’esquerra i va anar fent la volta a la sala recollint preguntes i actualitzacions d’informació. Com ja havia avançat la Lucinda, no va excloure ningú. Quan tothom havia tingut l’oportunitat de parlar, va arreplegar els papers d’una revolada i va donar el brífing per acabat.
—Espero que no tinguis plans per a aquesta nit, Lucinda —va dir mentre passava pel costat de l’analista, que es va posar a riure tot fent-li a la Kelly una mirada còmplice.
—Que bé, això d’estar casada amb la feina! —va dir abans de seguir l’inspector.
Com que no sabia si havia de marxar o quedar-se, la Kelly va seguir la Lucinda. Contràriament al que s’havia imaginat, el Rampello no tenia despatx propi, sinó una taula a la mateixa sala diàfana que la resta de l’equip. Aparentment, l’únic que tenia un despatx a part, amb la porta tancada i les persianes tan ben segellades que no es filtrava ni una escletxa de llum, era l’inspector en cap.
El Nick va fer un gest a la Kelly perquè segués.
—Necessito trobar vincles entre tots dos casos —va dir a la Lucinda, que ja estava prenent notes al seu bloc—. ¿Es coneixien les víctimes? ¿Eren operadores d’una línia eròtica? ¿Acompanyants de luxe? ¿A què es dedica la Walker? Comproveu on treballa la Tanning. ¿És mestra, com la Beckett? ¿Els seus nens van a la mateixa escola que els de la Beckett?
La Kelly es limitava a escoltar, intuint que, encara que tingués alguna resposta per a la bateria de preguntes que estava llançant, l’inspector no es prendria gens bé que l’interrompés. Ja parlaria més tard amb la Lucinda i li donaria tota la informació que tenia.
—Comproveu si eren usuàries de webs de contactes —va continuar el Nick—. Em va trucar la parella de la Zoe Walker. Potser va descobrir que la Zoe estava utilitzant el web i ara ella jura i perjura que no en sap res.
—Senyor, la Zoe Walker no estava utilitzant cap web de contactes —va dir la Kelly—. Quan em va trucar se la veia molt nerviosa.
—Cosa que seria molt lògica si visqués amb un home violent que acaba de descobrir que ella s’està veient amb altres homes! —va replicar el Nick—. Lucinda, digues al Bob que recuperi la documentació original dels de Transport sobre el cas i se la miri bé. Que s’asseguri que tot es va fer com toca i, si no és així, que comenci de cap i de nou.
La Kelly va arrufar les celles. No la sorprenia que un membre de la Metropolitana menystingués la feina dels agents d’un altre cos, però almenys podia tenir la delicadesa de no fer-ho davant d’ella!
—Vam aconseguir les cintes de les càmeres de seguretat —va dir mirant deliberadament la Lucinda en comptes de l’inspector—. Demà mateix te’n puc proporcionar còpies, així com les captures que tenim del sospitós. Atesa la naturalesa del delicte, em va semblar desproporcionat sol·licitar una prova d’ADN, però suposo que ara no hi haurà problemes de pressupost: la bossa ha estat custodiada en tot moment per la policia del Transport, i us hi puc facilitar l’accés, si cal. La Cathy Tanning no té fills, ni és mestra, ni ha treballat mai com a hostessa de luxe. Ni tampoc la Zoe Walker, per cert, que també ha vist la seva foto al London Gazette i, com és comprensible, està preocupada per la seva seguretat.
La Kelly va agafar aire.
—¿Ha acabat? —va preguntar el Nick Rampello, que tot seguit, sense esperar la resposta, es va girar cap a la Lucinda i va afegir—: Torna d’aquí a una hora i digue’m què has trobat.
La Lucinda va assentir amb el cap mentre s’aixecava i somreia a la Kelly.
—Encantada de coneixe’t —li va dir.
L’inspector va esperar que la Lucinda tornés a la seva taula, va plegar els braços i es va quedar mirant la Kelly.
—¿Ho fa gaire sovint, això de desafiar l’autoritat dels seus superiors?
—No, senyor.
«¿I vostè ho fa gaire sovint, això de menystenir la feina dels companys?», li venien ganes de respondre.
L’inspector feia cara de tenir ganes de dir-li més coses, però es devia recordar que la Kelly no era una subalterna seva i es va estimar més callar.
—Gràcies per alertar-nos sobre el vincle entre tots dos casos —li va dir desplegant els braços i aixecant-se de la cadira—. Després trucaré al meu homònim de Transport per assumir el cas de furt. Més val que ho centralitzem tot al mateix lloc, encara que tècnicament no estiguem investigant uns crims en sèrie.
—¿Senyor? —va dir la Kelly, després d’armar-se de valor.
Sabia perfectament quina seria la resposta sense ni tan sols haver de fer la pregunta, però no podia marxar de la Metropolitana sense intentar-ho.
—¿Sí? —va fer el Rampello, impacient, amb el cap ja en un altre punt de la seva llista.
—M’agradaria continuar treballant en el cas de la Cathy Tanning.
—Disculpi, però això no té cap sentit —va fer.
El Rampello devia captar la decepció en l’expressió de la seva interlocutora, perquè de seguida va sospirar i va afegir:
—Miri, ha identificat correctament un vincle entre tots dos casos, ha fet molt bé de posar-ho en coneixement nostre i li estic molt agraït d’haver vingut al brífing. Perquè en aquest moment no està de servei, ¿oi?
La Kelly va brandar el cap.
—Però el cas l’hem de portar nosaltres. Quan hi ha algun crim en sèrie, sempre s’assigna a l’equip encarregat del delicte més greu, en aquest cas l’assassinat de la Tania Beckett. Per tant, la jurisdicció d’aquest cas és de la Metropolitana, i no de Transport. Encara no sabem si estem o no davant d’una successió de crims en sèrie, com ja li he dit; però, si fos el cas, a la seva víctima de furt li hauria anat d’un pèl no acabar sent una víctima d’assassinat. Aquest cas s’ha de portar des d’Homicidis, i no des de la Divisió de Carteristes.
Era indiscutible.
—¿I no podria treballar amb vostè? —va saltar la Kelly de cop, abans de tenir temps de sospesar les seves paraules—. En comissió de servei, vull dir. He portat el cas de la Cathy Tanning des de l’inici i, pel que fa al cas d’homicidi, els puc ajudar en totes les investigacions que calgui fer al metro. Me’l conec pam a pam i hauran de dedicar moltes hores a analitzar les cintes del circuit intern de televisió. ¿M’equivoco?
El Nick Rampello era un home educat, però no solia anar amb embuts.
—No ens calen més recursos —li va dir amb un somriure que pretenia suavitzar el que vindria a continuació—. A més, tinc la sensació que treballar amb vostè deu ser esgotador.
—D’experiència no me’n falta, senyor. Em vaig passar quatre anys a la Unitat de Delictes Sexuals de la PBT. Sóc una bona investigadora.
—¿Feia d’investigadora?
La Kelly va assentir.
—¿I per què torna a anar d’uniforme?
La Kelly va considerar un segon la possibilitat d’adulterar la veritat. Dir que volia més experiència sobre el terreny o que estava preparant oposicions per a sergent. Però alguna cosa li deia que el Nick Rampello li veuria el llautó de seguida.
—És complicat.
El Nick la va observar un instant mentre la Kelly aguantava la respiració, tot preguntant-se si hi havia alguna possibilitat de fer canviar d’opinió aquell home. Però l’inspector va abaixar els ulls i va obrir la seva agenda, una negativa tan eloqüent com la frase que va dir després:
—Ho sento, però acostumo a fugir de les coses complicades.