4

La Kelly es va treure la goma del canell, se la va posar entre els dits i es va tornar a recollir els cabells. Els duia una mica massa curts: les conseqüències d’una tallada de cabells que s’havia fet a l’agost i que encara li recava. Quinze dies seguits d’onada de calor l’havien convençut que potser era bona idea desfer-se d’aquella atapeïda cortina de cabells que li arribava fins a la cintura i que portava des que era estudiant. Al cap de no res ja li queien dues grenyes fosques sobre el front. Al final havia trigat dues hores a enllestir tota la paperassa del Carl Bayliss, després de descobrir que a part de l’ordre de cerca i captura per no haver comparegut també estava sent investigat per un parell de casos de robatori. La Kelly va badallar. Gairebé li havia passat la gana, ja, tot i que quan va arribar va treure el cap a la cuina, per si hi havia sort. Res. Hauria hagut de parar a comprar un kebab. Es va fer una llesca de pa torrat i se la va endur a la seva habitació, a la planta baixa. Era una habitació àmplia i quadrada, de sostre alt i amb les parets pintades de color blanc fins a la motllura. Per sota, la Kelly les havia pintat d’un gris pastel, i havia tapat la moqueta, que havia conegut èpoques millors, amb dues catifes gegants que havia comprat en una subhasta. La resta de l’habitació —el llit, l’escriptori, la butaca on estava asseguda en aquell moment— era Ikea total, i les línies modernes contrastaven amb les corbes de la finestra amb tribuna on tenia encabit el llit.

—Va començar a fullejar l’exemplar del Metro que havia agafat tornant cap a casa. La majoria dels seus companys no miraven mai la premsa local («Prou pena tenim d’haver de veure tots aquests fills de puta a la feina! No tinc ganes d’endur-me’ls a casa»), però la Kelly no en tenia mai prou. Per la pantalla del seu iPhone passaven constantment els butlletins de les notícies d’última hora, i quan anava a visitar els seus pares, que havien marxat de Londres per passar la jubilació a Kent, li encantava rastrejar el butlletí local, amb crides buscant voluntaris i queixes sobre les escombraries i la caca de gos.

Va trobar el que buscava a la cinc, a doble pàgina i sota l’encapçalament «Repunt de la criminalitat al metro». «Les autoritats municipals estan analitzant la criminalitat en el transport públic, després que s’hagi registrat un augment de les agressions sexuals, els assalts amb violència i els furts».

L’article començava amb un paràgraf farcit de xifres esgarrifoses sobre la qüestió —«per fer-li passar a qualsevol les ganes d’agafar el metro», va pensar la Kelly— i després presentava tot un seguit de casos concrets per il·lustrar els tipus de delictes més freqüents a la concorreguda xarxa de transport de Londres. La Kelly va fer un cop d’ull a la secció d’assalts amb violència, il·lustrada amb una fotografia d’un adolescent que duia un costat del cap rapat fent un dibuix ben peculiar. L’ull dret pràcticament no se li veia, per culpa d’una inflor negra i púrpura que el feia semblar deforme.

«Kyle Matthews va ser víctima d’una violenta agressió sense cap provocació per part seva», deia el peu de foto. Allò s’havia de veure, va pensar la Kelly. D’acord que no coneixia aquell tal Kyle, però el símbol que s’havia afaitat al cap sí, i «sense cap provocació» no era l’expressió més adequada per als que el portaven. Tot i així, va decidir que se li havia de concedir el benefici del dubte.

La foto que il·lustrava l’apartat d’agressions sexuals era plena d’ombres. Només s’hi veia el perfil d’una dona. «Fotografia d’arxiu», hi deia a sota. «Els noms són ficticis».

De cop i volta la va assaltar la visió d’un altre article de diari: una ciutat diferent, una dona diferent, el mateix titular.

Va empassar saliva, va saltar fins a l’últim cas i no va poder evitar un somriure quan va veure la cara que feia la dona de la fotografia.

—¿Suposo que no em faràs fer cara de deprimida tipus Daily Mail, oi? —havia preguntat la Cathy Tanning al fotògraf.

—No, esclar que no —havia fet ell amb veu animada—. Et faré fer una cara de deprimida tipus Metro, amb un puntet d’ultratjada. Posa’t la bossa a la falda i intenta mirar com si t’acabessis de trobar el teu marit al llit amb la que ve a fer els vidres.

Com que el cap de premsa de l’empresa de transports públics no hi havia pogut anar, la Kelly s’havia ofert a la Cathy per fer-li companyia durant l’entrevista, i ella de seguida li havia dit que sí.

—T’has portat molt bé amb mi —li va dir a la Kelly—. És el mínim que puc fer.

—Guarda’t les floretes per quan trobem el paio que et va robar les claus —li va dir la Kelly, mentre per dins es deia que les probabilitats eren molt escasses.

El cas de la Cathy Tanning li havia arribat quan estava a punt d’acabar una comissió de serveis d’un mes a la Divisió de Carteristes i la noia de seguida li havia caigut bé.

—És culpa meva —va dir la Cathy Tanning així que la Kelly se li va presentar—. Treballo tantes hores i el trajecte de tornada a casa és tan llarg, que és massa fàcil sucumbir a la temptació de fer una becaina. No se m’havia acudit mai que algú se’n pogués aprofitar.

La Kelly va pensar que encara havia tingut prou sort. El delinqüent li havia remenat la bossa mentre ella dormitava repenjada a la paret del vagó, però no havia trobat ni el moneder, tancat en un altre compartiment amb cremallera, ni el mòbil, que duia ficat en una altra butxaca. Per compensar li havia sostret les claus.

—Com ha de ser culpa teva! —la va consolar la Kelly—. Només faltaria que no poguessis fer una becaina tornant a casa.

La Kelly havia redactat la denúncia i s’havia fet amb les cintes de les càmeres de seguretat. Aquell mateix dia li havia trucat el cap de premsa i de seguida havia vist clar que la Cathy era l’opció ideal per fer de noia de pòster de la delinqüència al metro. Com que hi sortia el seu nom, la Kelly va escanejar la pàgina del diari. A més s’hi referien com a «detectiu», i no com una simple agent. Això li tocaria els collons a més d’un company de feina.

«La Cathy és només un dels centenars de passatgers i turistes que cada any són víctimes dels carteristes. Demanem a tots els passatgers que vagin amb els ulls ben oberts i que informin els agents del cos de Policia del British Transport (BTP) sobre qualsevol cosa sospitosa».

La Kelly va retallar l’article amb molt de compte per a la Cathy i li va enviar un missatge de text per donar-li les gràcies un cop més per la seva col·laboració. El telèfon de la feina el tenia apagat i a dins de l’armariet del vestidor, però havia donat el seu número personal a la Cathy per si necessitava parlar amb ella.

Encara mig uniformada —duia un folre polar de civil a sobre de la camisa blanca, sense la corbata ni les xarreteres—, la Kelly es va inclinar endavant per descordar-se les botes. Una colla d’antics amics de l’escola havien quedat per sortir de copes i l’havien convidat, però s’havia de llevar a les cinc de la matinada, i mantenir-se sòbria un divendres a la nit no tenia cap gràcia. Llesca de pa torrat, Netflix, un te i al llit, va pensar. Un festival.

Li va sonar el telèfon. Quan va veure que la pantalla s’encenia amb el nom de la seva germana se li va il·luminar la cara.

—Ei! ¿Com estàs! Feia segles que no parlàvem!

—Ho sento, ja saps com va, això. Escolta’m, he trobat el regal de Nadal perfecte per a la mama, però puja una mica més del que ens hi solem gastar. ¿Vols que el fem a mitges?

—Sí, esclar. ¿Què és?

La Kelly es va treure una bota fent un cop de peu enlaire i després l’altra, mentre escoltava només a mitges la descripció que li feia la seva germana del gerro que havia vist en una fira d’artesania. Eren a mitjans de novembre, encara faltaven unes quantes setmanes per Nadal. La Kelly tenia la sospita que havia nascut sense el gen de comprar. Sempre ho deixava tot per a l’últim moment, i en el fons li agradava l’ambient febril dels centres comercials de la nit de Nadal, plens d’homes estressats i presos pel pànic comprant perfums i llenceria a preu d’or.

—¿Com estan els nens? —la va interrompre la Kelly quan va veure que la seva germana estava a punt de començar a suggerir regals per a la resta de la família.

—Molt bé. Vaja, la meitat dels dies estan molt pesats, esclar, però bé. L’Alfie s’ha adaptat perfectament a l’escola i el Fergus s’ho deu passar pipa, a l’escola bressol, si hem de jutjar per l’estat de la roba que porta al final del dia.

La Kelly es va posar a riure.

—Els trobo a faltar.

La Lexi i el seu marit, l’Stuart, vivien a St. Albans, no gaire lluny, però la Kelly no els veia ni de bon tros tan sovint com ella voldria.

—Ah, doncs vine a veure’ns!

—Sí que vindré, t’ho prometo. Així que tingui un moment lliure. Deixa’m mirar l’agenda i t’envio un missatge amb unes quantes dates. ¿Pot ser algun diumenge a dinar? —El rostit dels diumenges de la Lexi era llegendari—. Em penso que a principis de desembre tinc uns quants dies seguits de festa. Si a tu no et sap greu que em quedi fregida al teu sofà…

—Perfecte. Als nens els encanta que et quedis a dormir. Però el dia tres no… Haig d’anar a una trobada.

La vacil·lació, gairebé imperceptible, i el to que va adoptar de seguida la Lexi, deliberadament animós, van fer que la Kelly endevinés exactament de quina trobada es tractava i on tindria lloc.

—¿Una trobada a Durham?

A l’altre extrem de la línia es va fer un silenci. La Kelly es va imaginar la seva germana fent que sí amb el cap i tirant la barbeta endavant, com feia sempre que veia venir una discussió.

—La promoció del 2005 —va dir la Lexi tota engrescada—. No crec que reconegui ningú. Bé, amb l’Abbie i el Dan sí que hem continuat en contacte, esclar. I amb la Moshy també ens anem veient de tant en tant. Sembla mentida que hagin passat deu anys. Semblen deu minuts. Fixa’t tu…

—Lexi!

La va interrompre de cop la Kelly, mentre intentava trobar les paraules justes:

—¿N’estàs segura, que és bona idea? ¿Vols dir que no…? —va fer mig aclucant els ulls i pensant que tant de bo estiguessin tenint aquella conversa cara a cara—. ¿Vols dir que no t’ho refrescarà tot?

Va redreçar l’esquena, es va asseure al caire de la cadira i va esperar que parlés la seva germana. Es va palpar el mig cor que duia penjat al coll amb la seva cadeneta de plata i va preguntar-se si la Lexi també el devia dur, encara. Se’ls havien comprat precisament aquella tardor, just abans de marxar a la universitat. La Kelly cap al sud, a Brighton, i la Lexi cap a Durham. Era el primer cop que se separaven més d’un parell de nits des que havien nascut.

Quan finalment la Lexi va respondre, ho va fer amb el mateix to contingut que feia servir sempre amb la seva germana.

—No hi ha res per refrescar, Kelly. El que va passar va passar, i ja està. No ho puc canviar, però no cal que sigui el que em defineix com a persona.

La Lexi sempre havia sigut la més assossegada de les dues, la més assenyada. Teòricament eren idèntiques, però la gent no les havia confós mai. Tenien la mateixa barbeta quadrada, el mateix nas prim i els mateixos ulls marró fosc, però la Lexi tenia una expressió relaxada i distesa i la Kelly sempre semblava tensa i a punt de saltar. De petites havien intentat fer-se passar l’una per l’altra més d’una vegada, però mai van enganyar ningú que les conegués.

—¿Per què no hauria de celebrar les bones estones que vaig passar a la universitat? —deia la Lexi—. ¿Per què no puc passejar-me pel campus com la resta dels meus amics, recordant les nits de farra, les classes i les bromes poca-soltes que ens fèiem els uns als altres?

—Però…

—No, Kelly. Si hagués marxat, després del que va passar, si hagués canviat d’universitat com volíeu tu i la mama, hauria guanyat ell. I si no vaig a aquesta trobada per por dels records que em pugui portar, també haurà guanyat ell.

La Kelly es va adonar que estava tremolant. Va deixar els peus plans a terra, es va inclinar endavant i va repenjar els avantbraços sobre els genolls per contenir la tremolor:

—Doncs jo crec que estàs sonada. Jo no m’hi acostaria per res.

—Ja, però tu ets tu i jo sóc jo, ¿oi? —va fer la Kelly deixant anar un esbufec, sense dissimular la seva frustració—. Qualsevol diria que et va passar a tu, i no a mi.

La Kelly no va dir res. ¿Com li podia explicar a la Lexi que era exactament així com ho havia viscut i no donar a entendre al mateix temps que havia sigut un trauma comparable al que havia patit la seva germana? Encara recordava aquella classe que els havia fet a l’acadèmia de policia una persona de Seguretat Laboral. Havien analitzat el cas d’una col·lisió múltiple a l’M25. Desenes de ferits i sis morts. ¿Qui havia patit un trastorn per estrès posttraumàtic?, va preguntar l’instructor. ¿Els agents de les patrulles de trànsit, que van ser els primers d’arribar al lloc del sinistre? ¿El sergent de la policia de trànsit que va haver de consolar la mare de dos nens morts? ¿El conductor del camió que amb la seva badada va provocar tota aquella devastació?

No, no va ser cap d’aquestes persones.

Va ser un agent de policia fora de servei que havia sortit a córrer com cada dia i que en aquell moment passava pel pont de l’autopista; l’agent que ho va veure tot, que va fer la trucada a emergències, que va transmetre una informació crucial a la sala de control però que no va poder fer res per aturar la tragèdia que s’estava produint sota seu. Va ser ell, qui va patir un trastorn per estrès posttraumàtic. Qui es va sentir culpable perquè no havia pogut fer res més. Qui va acabar retirant-se per malaltia; qui es va acabar aïllant del món. El que només passava per allà.

—Ho sento —va dir, tanmateix.

Va sentir que la Lexi deixava anar un sospir.

—No passa res.

Però sí que passava, i totes dues ho sabien. De tota manera, ni l’una ni l’altra volien discutir. El pròxim cop que parlessin, la Lexi li explicaria quins plans tenia per a les festes, la Kelly li diria que eren fantàstics i totes dues farien veure que no passava res.

Exactament com havien fet durant els últims deu anys.

—¿Com va la feina? —va preguntar la Lexi, com si hagués llegit el pensament a la seva germana.

—Bé. Com sempre, ja saps com va…

Havia intentat semblar optimista, però la Lexi no es va deixar entabanar.

—Ostres, Kel, necessites un nou repte. ¿No t’has plantejat demanar un altre cop que et tornin a traslladar a una unitat especial? No t’ho poden tirar per la cara tota la vida.

La Kelly no ho tenia tan clar. Feia quatre anys havia hagut de deixar la unitat de Delictes Sexuals de la Policia del British Transport d’un dia per l’altre i per la porta del darrere. Es va passar sis mesos de baixa i després va tornar per incorporar-se al que li havien venut com una oportunitat de tornar a començar de zero però que no era més que un trasllat punitiu a un altre departament. La Kelly s’havia entregat de ple a aquella nova feina i s’havia convertit en una de les agents més respectades de l’Equip de Policia de Proximitat, intentant convence’s a ella mateixa que havia nascut per ser una poli d’uniforme, però no hi havia dia que no desitgés tornar a tenir entre mans un cas seriós.

—Aquesta comissió de serveis et deu haver ajudat —insistia la Lexi—. Segur que els que manen han vist que ja no…

Es va aturar en sec, sense saber quines paraules fer servir per descriure la temporada que la Kelly havia estat de baixa, incapaç de sortir de casa perquè quan posava un peu a fora començava a suar copiosament.

—Estic bé on estic —es va limitar a dir la Kelly—. Haig de penjar, que truquen a la porta.

—Però quedem que ens vindràs a veure aviat, ¿entesos?

—Entesos. T’estimo, germaneta.

—Jo també t’estimo.

La Kelly va penjar i va deixar anar un sospir. S’ho havia passat molt bé, treballant a la unitat que intentava parar els peus a la gran quantitat de pispes que operaven al metro de Londres. No era només pel canvi de categoria que suposava anar vestida de paisà —tot i que després de quatre anys de portar uniforme havia sigut un canvi molt ben rebut—, era sobretot la sensació que realment servia per a alguna cosa; que estava fent alguna cosa de profit per aturar una onada de delinqüència que afectava moltíssims ciutadans. D’ençà que s’hi havia incorporat s’havien creat moltes més unitats especialitzades: ara tots els delictes seriosos tenien la seva divisió, i als equips de Policia de Proximitat no els havia quedat gaire cosa més que els delictes menors i les conductes antisocials. Feia una setmana que tornava a dur uniforme i, a part del Carl Bayliss, només havia posat la mà a sobre de mocosos amb les vambes al seient o de borratxos habituals de divendres a la nit que es colaven sense pagar i sembraven mala maror. ¿Estava preparada per tornar a una unitat especial? Ella es pensava que sí, però quan havia tocat el tema amb el seu inspector la resposta havia sigut molt clara i concisa:

—En aquesta feina la gent té molta memòria, Kelly. Encara et veuen com un perill.

Li havia donat la comissió de serveis a la Divisió de Carteristes com a premi de consolació; una millora respecte a la feina de torns que estava fent, però on no hi havia el risc d’involucrar-s’hi emocionalment. L’home ho havia fet amb tota la bona intenció, per fer-li un favor, però l’únic que havia aconseguit era recordar-li tot el que s’estava perdent.

Tenia raó la Lexi, necessitava un canvi.