21

—Jefe, tenim un problema.

El Nick va aixecar la vista de la taula i va veure la Kelly que s’hi acostava. Feia només un moment que s’havia acabat el brífing del matí i el Nick ja s’havia afluixat la corbata i duia el botó de dalt de tot de la camisa descordat. La Kelly sabia que cap a l’hora de dinar ja s’hauria tret la corbata i se l’hauria posat a la butxaca superior de l’americana, no fos cas que passés per allà algun superior.

—El compte que va obrir vostè al web ha estat cancel·lat. Acabo d’intentar entrar-hi per veure si hi han afegit més noies i no he pogut.

La Kelly no podia evitar entrar-hi cada hora, si fa o no fa. Aquell mateix matí hi havia entrat tot just llevar-se des del seu mòbil sense cap problema. Cada cop que s’hi connectava el nus a l’estómac es feia més gran. I és que sabia que el bàner que anunciava «Nous perfils afegits» fent pampallugues a la pantalla volia dir que hi havia més noies en perill, més víctimes potencials. El web evolucionava més ràpid que no pas la investigació, i la cacera a cegues del dia anterior a Amersham no havia servit de gaire. La targeta de crèdit del James Stanford havia sigut clonada feia un any. L’home havia perdut la cartera —o l’hi havien robat— i des d’aleshores algú havia estat usurpant la seva identitat. El centre de domiciliacions postals d’Old Gloucester Road era senzillament l’últim d’una sèrie de delictes on s’havien fet servir les dades de la targeta de crèdit, de manera que la Unitat d’Homicidis no havia avançat ni mig centímetre en la identificació de la persona que triava les usuàries dels transports públics de Londres i les posava al punt de mira.

Les parets de la sala d’operacions estaven empaperades amb les seves cares —algunes identificades, la majoria sense nom—, i des que la policia havia trobat la manera d’entrar-hi se n’hi havien afegit unes quantes més. Després de la reunió la Kelly s’hi havia connectat gairebé d’esma, com si els dits li anessin sols teclejant la contrasenya.

Contrasenya incorrecta.

La Kelly va parpellejar i ho va tornar a intentar, pensant que devia haver-hi algun error.

Contrasenya incorrecta.

Va comprovar dos cops les dades del compte que havia creat el Nick fent servir la targeta de crèdit d’ell i la seva adreça electrònica, però l’error no era seu. El compte havia desaparegut.

—¿Creus que ens deuen haver enxampat?

—Podria ser —va respondre el Rampello tamborinejant el portàtil amb el boli—. ¿Quants perfils ens hem baixat?

—Tots. Potser hem aixecat sospites.

—O potser tot plegat és una enganyifa per fotre’t els diners i para de comptar. ¿Algú trucarà a la policia per denunciar que li havien promès l’oro i el moro i no han complert?

—Els de comptabilitat m’han fet una targeta de crèdit de prepagament —va dir la Kelly, que havia rebut el correu de confirmació mentre intentava entrar al compte del Nick.

—Genial. Obre un compte nou i a veure quant ens dura. Vull que em busquis tots els perfils localitzats a Kent.

—De moment són totes de Londres.

—Ahir hi va haver un segrest a Maidstone. Un testimoni va declarar que havia vist com un home estirava una dona cap a dins d’un Lexus negre i arrencava el cotxe. Una hora després la policia de Kent rebia la trucada d’una dona desorientada que havia estat segrestada, agredida sexualment i abandonada en una zona industrial dels afores —va explicar mentre li allargava uns fulls impresos.

La Kelly es va fixar en els detalls escrits a la part superior de la declaració.

Kathryn Whitworth, 36.

—¿És una usuària habitual del transport públic?

—Sí, es desplaça cada dia de Pimlico a Maidstone, on treballa en una agència de col·locació.

—¿Tenim la matrícula del Lexus?

—No, però el cotxe va fer disparar un radar a unes quantes milles de l’incident. Els agents locals ja han arrestat el conductor.

La Kelly no va necessitar gaire estona per crear un nou compte i trobar la Kathryn Whitworth, anunciada a la primera pàgina del web com a novetat. Va comparar les dades que havia donat la Kathryn en la seva declaració amb les del perfil que sortien a la pantalla.

No hi havia cap dubte que es tractava de la mateixa dona. La Kelly va entrar a la pàgina de Maidstone Recruitment gairebé sense pensar-hi. Una foto de la Kathryn acompanyava la breu nota biogràfica que apareixia sota el seu nom i el seu càrrec: consultora de contractació sènior. A la fotografia del web de contactes la Kathryn duia els cabells recollits darrere les orelles; no es podia dir que se la veiés estressada, però sí amb el cap en algun altre lloc. En la foto de la feina, en canvi, apareixia sobre un fons blanc, amb l’espatlla esquerra tirada endavant, i els cabells rossos i brillants fins a les espatlles i tallats en un bob impecable. Mirava directament a la càmera amb un somriure obert, professional, que transmetia confiança i seguretat en ella mateixa.

¿Quina cara devia fer la Kathryn Whitworth en aquell moment?, es va preguntar la Kelly. ¿Quina cara devia fer mentre prestava una declaració de deu pàgines davant d’un detectiu de Maidstone? ¿O mentre estava asseguda a la sala reservada a les víctimes de violacions amb una bata prestada, esperant que el forense tornés a violar la seva intimitat?

Li resultava tan fàcil imaginar-se la imatge!

Va imprimir el perfil i es va inclinar sobre la taula per atansar-l’hi a la Lucinda.

—Una altra víctima que coincideix.

El mòbil de la Kelly va sonar mentre la pantalla li comunicava que tenia una trucada entrant. «Número ocult», hi deia.

Va despenjar.

—Hola, ¿amb l’agent Thompson?

Quan ja estava a punt de dir al seu interlocutor que s’havia equivocat de número, hi va caure i va respondre:

—Sí, sóc jo —va fer mirant cap a la Lucinda, que ja s’havia tornat a girar cap al seu ordinador.

—Agent Angus Green, del Departament d’Investigació Criminal de Durham. He desenterrat l’arxiu del cas de violació que buscava.

—Un segon, sisplau, que em canvio de lloc —li va dir esperant que ningú s’adonés que el cor li anava a mil mentre sortia com si estigués atenent una trucada sense cap importància.

—Moltes gràcies per tornar-me la trucada —va dir quan ja era al replà de l’escala, des d’on podia veure si pujava algú i al mateix temps controlar la porta d’Homicidis.

—Cap problema. ¿Tenen algun detingut?

—No, simplement estem investigant altres casos similars a escala estatal i hem trobat aquest. Voldria saber si se n’ha sabut alguna cosa més, durant aquests darrers anys.

El cor li anava tan ràpid que li feia mal el pit i s’havia de pressionar l’estèrnum amb el palmell de la mà ben pla. Si l’enxampessin fent allò la fumerien al carrer; aquest cop no hi hauria segones oportunitats.

—Res, em temo. Tenim l’ADN arxivat, o sigui que si se’l deté per algun altre delicte tindrem un positiu, per bé que fins i tot en aquest cas les possibilitats que el cas arribi a judici són ben magres.

—¿Per què?

La Kelly tenia l’esperança de poder veure aquell home arrestat des que havia començat a fer de poli, quan va descobrir que la majoria de casos no resolts s’acabaven tancant més per un cop de sort que no pas per la feina tenaç de la policia. Una anàlisi d’ADN dels treballadors d’una empresa on s’havia produït un robatori; una mostra de sang presa després d’un positiu en un test d’alcoholèmia a la carretera. Aquell moment màgic en què un simple incident es converteix en una cosa molt més seriosa i un crim comès vint anys abans finalment s’acaba resolent. La Kelly havia viscut l’experiència un parell de vegades i era el que més desitjava en aquell moment. No havia vist mai l’home que havia violat la Lexi, però era perfectament capaç d’imaginar-se com l’arrogància que se li dibuixava a la cara es transformava en por quan el delicte innocu del qual se l’acusava semblés una anècdota irrellevant al costat del positiu que acabava de demostrar inequívocament que havia assetjat la seva germana, l’havia espiat i l’havia agredit.

—Tenim una carta de la senyora Alexis Swift, la víctima —va explicar l’agent Green—, on es reafirma en el contingut de la seva declaració escrita, però renuncia a ser part en el procés i a rebre informació de l’evolució del seu cas.

—No pot ser! —va exclamar la Kelly, incapaç de reprimir-se i adonant-se massa tard que la seva veu havia ressonat per tota l’escala.

El silenci a l’altre extrem de la línia era un senyal palpable de la confusió de l’agent Green.

—Vull dir que no veig per quin motiu una víctima pot voler desentendre’s del cas d’aquesta manera. No té ni cap ni peus.

—No ens consten els seus motius; només aquesta declaració signada. Potser les coses no van anar ben bé com ella va dir a la seva declaració inicial. Potser coneixia l’agressor, al capdavall. O potser va ser una relació consentida i després va canviar d’idea.

La Kelly va haver de fer esforços per mantenir la sang freda. Li va venir al cap la imatge de la Lexi arraulida en una butaca, a la sala per a víctimes de violació, tan destrossada que no podia aixecar-se quan hi va entrar la Kelly després de saltar-se tots els límits de velocitat entre Brighton i Durham. Duia roba prestada d’una talla més gran perquè la seva estava guardada en bosses de paper, curosament etiquetades i segellades, per a l’examen forense. Va tornar a veure la seva germana estirada a la llitera del metge, amb les llàgrimes rajant-li sota les parpelles tancades. Va tornar a sentir la seva mà, estrenyent-la amb tanta força que li va deixar una marca. No, no hi va haver res de consensuat, en el que li va passar a la Lexi.

—Sí, esclar, pot ser —es va limitar a respondre—. En fi, gràcies per tornar-me la trucada. No crec que tingui res a veure amb els crims que estem investigant, però no se sap mai.

Va penjar, es va tombar i va recolzar el front contra el guix fred de la paret.

—Si vols meditar, Kelly, ¿per què no ho fas durant el teu temps lliure?

Es va tombar i va veure el Nick amb la roba i les vambes de córrer, que acabava de pujar l’escala sense fer soroll. Se li veia una rodella de suor sota cada aixella i una altra al pit.

—Em sap greu, només havia sortit a ventilar-me cinc minuts —es va excusar la Kelly mentre el cap li anava a mil per hora.

¿Què havia fet la Lexi? ¿I per què?

—Doncs ja s’han acabat. Me’n vaig a la dutxa. Ens veiem al brífing d’aquí a deu minuts.

La Kelly va intentar tornar a centrar-se en la feina que tenien entre mans.

—Tenia vostè raó sobre la violació de Maidstone; ja n’he donat els detalls a la Lucinda.

—Molt bé. Avisa la policia de Kent que els traiem feina de sobre. Portarem el cas nosaltres. Però millor que anem a pams: he demanat als de delictes informàtics que vinguin a explicar-nos què collons han estat fent aquests últims dos dies. Avui dia és impossible moure’s pel món sense deixar un rastre digital! ¿Com pot ser tan difícil trobar la ID de la persona que hi ha darrere d’aquesta maleïda web?

—Molt difícil —va assegurar l’Andrew Robinson—. Ha tapat molt bé el seu rastre. El web està registrat a les illes Caiman.

—¿A les illes Caiman? ¿I el web l’administren des d’allà? —va preguntar la Kelly.

—No t’animis, que no et penso enviar de viatge al Carib —va dir el Nick mirant-se-la.

—No, no vol dir que el culpable es trobi físicament allà —va aclarir l’Andrew—. Només que és allà on estan emmagatzemades les seves dades de contacte. Ja sabem tots que la policia britànica i la de les illes Caiman no s’estimen gaire, i les possibilitats que ens facilitin cap mena d’informació són nul·les. El que sí que hem aconseguit identificar, però, és l’adreça IP des d’on respon el lloc web.

L’Andrew va captar l’expressió de la cara dels seus interlocutors i va intentar explicar-se millor:

—La idea bàsica és que quan busquem un domini enviem un senyal al lloc web. Si el lloc web no existeix, no n’obtenim cap resposta; però si existeix (com és el cas), la resposta no sols ens diu on estan localitzades les dades del domini, sinó també quin dispositiu s’està utilitzant per connectar-se amb aquella xarxa en concret. Així, per exemple —va dir, assenyalant el mòbil del Nick, que era a la taula que tenien al davant—, si ara et volguessis connectar a, suposem, el teu banc en línia, el seu lloc web registraria l’adreça IP del teu mòbil i nosaltres et podríem seguir el rastre.

—Ja ho capto —va dir el Nick—. ¿I des d’on inicia la sessió l’administrador del web?

L’Andrew va entrellaçar els seus dits llargaruts i els va fer petar un per un.

—No és tan senzill, per desgràcia —va replicar obrint el seu bloc de notes i mostrant-los un número: 5.43.159.255—. Aquesta és la seva adreça IP; el codi postal dels ordinadors, per entendre’ns. És una IP estàtica, però està allotjada en un servidor rus, i per desgràcia els russos…

—No m’ho diguis —el va tallar el Nick—. Els russos no cooperen amb la policia britànica… Mecàgum la puta!

L’Andrew va aixecar totes dues mans.

—No dispareu al missatger.

—¿I no hi ha cap manera de rastrejar el web? —va preguntar la Kelly.

—¿Vols que et respongui amb sinceritat? No. Com a mínim, no en el termini de temps de què disposeu, tenint em compte la gravetat de l’amenaça. Es tracta d’un lloc web virtualment indetectable.

—¿Això vol dir que estem buscant algú particularment hàbil? —va preguntar la Kelly—. ¿Algú amb formació en noves tecnologies?

—No necessàriament. Tot això ho podria trobar qualsevol a internet. Fins i tot l’inspector, podria fer-ho.

La Kelly va dissimular un somriure.

—Així doncs, ¿què proposes que fem? —va preguntar el Nick decidint no caure en la provocació.

—Ja sabeu el que diuen: segueix els diners.

—¿Què vols dir? —va preguntar la Kelly.

—¿No heu vist mai Tots els homes del president? —va fer l’Andrew—. Doncs no us la perdeu. El sospitós accepta pagaments de la gent que es registra al seu lloc, ¿oi? Doncs són aquests diners, el que hem de buscar. Es pot seguir el rastre de qualsevol transacció des de la targeta de crèdit o dèbit del client fins al compte de PayPal associat al lloc web i, finalment, al compte bancari de la persona que estem buscant. Quan sapigueu com es retiren els diners i qui ho fa, tindreu alguna cosa amb cara i ulls.

La Kelly es va animar una mica.

—¿Quines dades necessites?

—Vas utilitzar la teva targeta de crèdit personal, ¿oi?

El Nick va assentir.

—Data de la transacció, import i les dades de la targeta de crèdit amb què vas fer el pagament. Tu passa’m tot això i jo te’l busco.