30

Quan arriba l’hora de dinar, la taula del menjador ja està buida i la casa mitjanament endreçada. M’assec i començo a posar els comptes del Graham al dia. Curiosament, el procés d’anar registrant una a una les despeses de taxi i de restaurants em relaxa. El mòbil m’avisa que acabo de rebre un missatge de l’agent Swift, en resposta al que jo li he enviat abans.

Perdó per trigar tant a donar senyals de vida. Cinc cèntims de com està la situació, intentaré trucar més tard: creiem que la persona que estem buscant ha estat administrant el web des d’una cafeteria que es diu Espress Oh de prop de Leicester Square, ho estem investigant. El Luke Harris continua en llibertat sota fiança. Quan el fiscal es pronunciï l’hi faré saber. Bona idea, això de treballar des de casa. Cuidi’s.

Després de llegir-m’ho dos cops busco el rebut de l’Espress Oh! a la carpeta plena de paperassa que tinc sobre la taula. Miro el número que hi ha escrit al revers i hi busco la data. A la part de dalt la tinta està esborrada i no es veu bé. ¿Quant de temps fa que és aquí aquest rebut? La casa no està pas freda, però em tremola tant la mà que el paper no para quiet.

—¿Katie?

—¿Mmm?

S’està fent una llesca de pa amb mantega directament sobre el marbre, sense plat. Escombra les engrunes amb una mà, les recull amb l’altra i les aboca a la pica.

—Perdó —fa quan em veu la cara—, només eren quatre molles.

Li allargo el rebut.

—¿Hi has estat algun cop?

Em roda el cap, com quan puges massa ràpid cap a la superfície. Em sento els batecs del cor i intento comptar les pulsacions per intentar contenir-les.

La Katie arrufa el nas.

—No ho crec. ¿On és?

—Prop de Leicester Square.

Se suposa que el nostre cos, quan detecta un perill, està preparat per reaccionar de dues maneres: lluitar o fugir. Però el meu no està fent ni una cosa ni l’altra. M’he quedat garratibada, incapaç de fugir, per més que vulgui.

—Ah, sí, ja sé quin és! Vaja, em sembla. No hi he anat mai, però hi he passat per davant. ¿Per què ho preguntes?

No la vull espantar. Intento explicar-li el missatge de l’agent Swift assossegadament, com si no tingués cap importància. El brunzit de les orelles és cada cop més intens. No pot ser casualitat. Ho sé.

—Només és un tiquet. No vol dir forçosament que hagi de ser de la persona que hi ha darrere del web, ¿no? —pregunta mentre m’observa intentant calibrar la meva inquietud.

—No, esclar que no —dic, mentre per dins penso el contrari.

—Podria ser de qualsevol de nosaltres. Podria haver caigut de la butxaca d’un abric, d’una bossa de plàstic de fa temps, de qualsevol lloc.

Totes dues fem veure que és un detall anodí. Com qui troba un mitjó desaparellat o un gat extraviat. Qualsevol cosa, excepte un rebut que demostra clarament que hi ha alguna relació entre casa nostra i un maníac.

—Jo em deixo el tiquet a la bossa la meitat de les vegades —insisteix la Katie.

Tant de bo me la pogués creure. Penso en totes les vegades que he agafat una bossa de plàstic de l’armari de sota la pica i m’hi he trobat el tiquet d’una compra anterior.

Tant de bo me la pogués creure, però el formigueig de por que em puja pel clatell em diu que s’equivoca. Que si aquest tiquet és a casa nostra és perquè algú l’hi ha portat.

—Tot i que és molta casualitat, ¿no trobes? —faig intentant apuntar un somriure que s’estronca i es transforma en una ganyota.

Una ganyota de por.

Intento ignorar la veu que sento dins del cap, un sentiment de terror cada cop més viu que em diu que tinc la resposta davant dels ulls.

—Intentem pensar de manera racional —diu la Katie—. ¿Quines persones han vingut a casa, últimament?

—Tu i jo, el Justin i el Simon, evidentment —dic—, i la Melissa i el Neil. Però la pila de rebuts i factures que vaig posar ahir a la nit damunt la taula són del Graham Hallow.

—¿Podria ser seu?

—Potser sí.

Em torna a venir al cap la pila de London Gazette que hi havia al despatx del Graham i l’explicació perfectament plausible que em va donar.

—Però últimament es porta molt bé amb mi —afegeixo—, m’ha donat uns dies lliures i tot. No el veig, fent una cosa així.

De cop i volta m’assalta una idea. La policia potser no ha trobat proves en contra de l’Isaac, però això no vol dir que no n’hi hagi cap.

—Vam buidar tot el que hi havia sobre la taula per poder dinar un diumenge del mes passat. L’Isaac era aquí.

La Katie em mira perplexa.

—¿Què estàs insinuant?

Arronso les espatlles però el gest no em convenç ni a mi.

—No estic insinuant res. Només estic repassant totes les persones que han passat per aquesta casa últimament.

—¿Com se t’acut que l’Isaac hi pugui tenir res a veure? Mama, quan tot això va començar ni tan sols ens coneixíem. Tu mateixa vas dir que els anuncis havien començat a sortir al setembre.

—Et va fer una foto, Katie. Sense que tu ho sabessis. ¿No et fa una mica d’angúnia?

—Per enviar-la a un dels actors! No per penjar-la en cap web! —crida furiosa, a la defensiva.

—¿Com ho saps? —replico també cridant.

Es fa un silenci mentre intentem sobreposar-nos.

—Podria ser de qualsevol de nosaltres —insisteix la Katie.

—En aquest cas, hauríem de registrar la casa —dic.

La Katie fa que sí amb el cap.

—Començant per l’habitació del Justin.

—¿La del Justin? ¿Com pots pensar que…? Molt bé, entesos —faig quan li veig la cara.

De ben petit ja li agradaven més els ordinadors que els llibres. Jo sempre pensava que era culpa meva, que havia fet alguna cosa malament, que li havia deixat mirar massa tele. Però després va arribar la Katie, que sempre tenia un llibre a les mans, i em vaig adonar que simplement cadascun és com és. Quan eren petits, a casa ni tan sols hi havia ordinador, però l’única assignatura on el Justin no feia mai campana era informàtica. No parava de suplicar-nos al Matt i a mi que li compréssim un ordinador, però com que no podíem, estalviava els diners de la setmanada, s’anava comprant les peces una a una, i a mesura que anaven arribant, en un sobre acotxat, les anava guardant sota el llit amb el Meccano i els Lego. Aquell primer ordinador se’l va construir ell amb unes instruccions que s’havia imprès a la biblioteca, i amb el temps hi va anar afegint memòria, un disc dur més gran, una targeta gràfica millor… Amb dotze anys el Justin en sabia molt més, d’ordinadors i d’internet, que jo amb trenta.

M’acabo de recordar d’aquell dia que el vaig fer seure quan va tornar d’escola, abans que sortís disparat cap a dalt per connectar-se a internet a jugar al joc que toqués en aquell moment, per clavar-li un sermó sobre els perills d’exposar-se en excés a la xarxa. Per alertar-lo que els adolescents amb qui xerrava hores i hores potser no eren adolescents, sinó pervertits de cinquanta anys que salivaven sobre el teclat.

—Sóc massa espavilat per als pedòfils —va dir rient—. A mi no me la foten.

Suposo que estava impressionada. Orgullosa que el meu fill fos tan eixerit i en sabés molt més que jo de tecnologia.

M’he passat anys patint per si el Justin queia a les urpes d’un ciberassetjador, però no se m’havia acudit mai que ell en pogués ser un. És impossible, em dic de seguida. Jo ho sabria.

L’habitació del Justin fa una olor rància de tabac i mitjons bruts. Encara hi ha sobre el llit la pila de roba neta i plegada que hi vaig deixar ahir, ara mig caiguda perquè s’ha ficat al llit sense molestar-se a apartar-la. Quan obro les cortines perquè hi entri una mica de claror veig mitja dotzena de tasses; tres, fent les funcions de cendrer. Al costat de l’encenedor, un porro molt ben cargolat.

—Tu mira als calaixos —dic a la Katie, que encara és a la porta—. Afanya’t, no sabem quant de temps ens queda! —insisteixo quan veig que no es belluga.

M’assec al llit i encenc el portàtil del Justin.

—Mama, això no està bé.

—¿I administrar un web que es dedica a vendre informació sobre dones a homes que les volen violar o matar sí que està bé?

—El Justin no ho faria mai, això!

—Jo també crec que no ho faria, però ens n’hem d’assegurar. Tu registra-li l’habitació.

—És que ni tan sols sé què haig de buscar! —diu, obrint l’armari i començant a regirar els prestatges del seu germà.

—Més tiquets de l’Espress Oh! —dic, intentant pensar en possibles proves inculpatòries—. Fotos de dones, informació sobre trajectes en transport públic…

El portàtil del Justin em demana la contrasenya. Em quedo absorta davant la pantalla mentre el seu nom d’usuari, Game8oy_94, em torna la mirada amb el minúscul avatar del meu fill: una fotografia del palmell de la seva pròpia mà que li tapa la cara.

—¿I diners? —pregunta la Katie.

—També. Tot el que surti del normal. ¿Quina contrasenya deu tenir, el Justin?

Provo amb la seva data de naixement. «ACCÉS DENEGAT. LI QUEDEN DOS INTENTS», diu la pantalla.

—Diners —repeteix la Katie.

Aquest cop m’adono que no és una pregunta. Aixeco el cap. A la mà hi té un sobre idèntic al que em va donar l’altre dia el meu fill amb els diners per pagar el lloguer. Està tan ple de bitllets de vint i de deu que no tanca.

—Deu ser el sou de la cafeteria, ¿no creus?

La Katie no sap que la Melissa remena negre. No crec que s’escandalitzés gens, però no l’hi vull dir. Com més gent ho sàpiga, més fàcil és que l’enxampin, i no ens convé a cap de les dues.

—Suposo —dic, distreta—. Deixa’ls on eren.

Faig una segona temptativa amb la contrasenya del Justin. Aquest cop ho provo amb una combinació de la nostra adreça i el nom de la primera mascota que va tenir, un hàmster que es deia Gerald, que se’ns va escapar i es va passar no sé quants mesos vivint sota les posts de fusta del terra del lavabo.

«ACCÉS DENEGAT: LI QUEDA UN INTENT».

No m’atreveixo a tornar-ho a intentar.

—¿Hi has trobat res més, a l’armari?

—De moment no.

La Katie se’n va cap a la calaixera, treu tots els calaixos i hi passa una mà experta per sota per assegurar-se que no hi ha res enganxat amb cel·lo. Després comença a palpar entre la roba, mentre jo tanco el portàtil i el deixo sobre el llit, espero que exactament igual com l’he trobat.

—¿I el portàtil?

—No hi puc entrar.

—Mama… —fa la Katie sense atrevir-se a mirar-me—, saps perfectament que el tiquet podria ser del Simon.

La meva resposta és immediata.

—No és del Simon.

—Això no ho saps.

—Sí que ho sé —no havia estat tan segura de res en ma vida—. El Simon m’estima. No em faria mai mal.

La Katie tanca el calaix tan de cop que tinc un sobresalt.

—T’ha faltat temps per acusar l’Isaac i, en canvi, no et vols ni plantejar la possibilitat que sigui el Simon!

—Només fa quatre dies que el coneixes, l’Isaac!

—No és just, mare. Si li hem regirat les coses al Justin i hem acusat l’Isaac, també ens hem de plantejar que pugui ser el Simon. Hem de registrar la seva habitació.

—Jo no ho penso fer, Katie! ¿Com vols que torni a confiar en mi?

—Mama, jo no estic afirmant que sigui ell, ni tan sols que el tiquet de l’Espress Oh! sigui seu, però la possibilitat hi és!

Quan veu que brando el cap, aixeca les mans, exasperada.

—Escolta, només és una possibilitat! No la pots descartar d’entrada!

—Esperarem que torni a casa i llavors hi pugem tots junts.

—No, mama. Ara —insisteix la Katie, inflexible.

L’escala que puja fins a les golfes és molt estreta. S’agafa per una porta del replà del primer pis que més aviat sembla que hagi de donar a un armari, o com a molt a un lavabo o una petita habitació. Abans que arribés el Simon les golfes eren el meu refugi. No hi havia mobles, però hi tenia una pila de coixins i de tant en tant tancava la porta i m’hi estirava mitja horeta per descansar una mica de la voràgine de la vida de mare soltera. M’agradava la sensació d’estar amagada. Avui, en canvi, les golfes em fan por. Cada esgraó m’allunya una mica de la resta de la casa, més oberta, més segura.

—¿I si en aquest moment torna el Simon? —pregunto.

El Simon i jo no tenim res a amagar-nos, però som persones adultes. Sempre hem cregut que era important que cadascú tingués el seu espai. La seva vida. No em vull ni imaginar què diria si ens veiés ara a totes dues regirant-li el despatx.

—No estem fent res mal fet. Ell no sap que hem trobat el tiquet. Només hem de mantenir la calma.

Calma és precisament el que em falta.

—Estem baixant els adorns de Nadal —dic de cop i volta.

—¿Què?

—Si arriba i pregunta què estem fent, estem baixant els adorns de Nadal de l’altell.

—D’acord.

A la Katie tant se li’n dóna, però jo em sento millor sabent que tinc una excusa preparada per si de cas.

La porta del capdavall de l’escala es tanca de cop i no puc evitar fer un bot. És l’única porta de tota la casa que ho fa. L’única amb un tancaportes que s’adapta a la normativa antiincendis. El Simon el volia treure. Deia que li agradava tenir la porta oberta per sentir la vida de la casa sota els seus peus. Però jo vaig insistir a conservar-lo, pensant en un possible incendi. Sempre preocupada per la seguretat dels meus.

¿Pot ser que durant tot aquest temps haguem tingut el veritable perill davant dels ulls?

¿Vivint a casa nostra?

Haig de contenir una nàusea mentre intento aplegar ni que sigui una mica del valor que la meva filla de dinou anys demostra en aquest moment. La Katie es queda dreta al mig de l’habitació i mira al seu voltant amb calma, atentament. A les parets no hi ha res. Queda tan poc espai entre la teulada i el terra que només et pots posar dret del tot al centre exacte de l’habitació. La finestreta que hi ha al sostre és tan petita que la mica de sol d’hivern que hi entra amb prou feines es nota, i haig d’encendre el llum del sostre.

—Comencem per allà —exclama la Katie assenyalant els arxivadors, amb la tauleta Samsung del Simon a sobre.

Me la posa a les mans sense vacil·lar, gairebé abruptament. M’encantaria saber què li passa pel cap en aquest moment.

—Katie —li pregunto—, ¿creus de debò que el Simon és capaç de…?

No em veig amb cor d’acabar la frase.

—No ho sé, mama. Tu mira-li l’historial del cercador.

Obro l’estoig i introdueixo la contrasenya del Simon.

—¿Com ho faig, per mirar les cerques que ha fet?

—Clica aquí —em diu mirant per sobre de la meva espatlla—. Et sortirà la llista de les pàgines que ha visitat i les cerques que ha fet.

Respiro alleujada. No hi ha res sospitós. Només pàgines de notícies i un parell de webs de viatges. Una escapada de Sant Valentí. No entenc com li pot passar pel cap fer la reserva d’un viatge estant endeutat fins al coll. De fet, és com sortir a mirar aparadors, em dic a mi mateixa recordant totes les tardes que em vaig passar mirant cases en venda a Rightmove que no em podria pagar mai ni en somnis.

La Katie torna a estar concentrada en l’arxiu. Veig que en treu un paper.

—Mare —diu fluixet—. El Simon ens ha estat mentint.

Em torna a pujar una nàusea.

—«Benvolgut Sr. Thornton —llegeix—, com ja se li va comunicar personalment en ocasió de la reunió amb el nostre Departament de Recursos Humans, li fem saber a través d’aquesta carta que la nostra empresa ha decidit prescindir dels seus serveis». —S’atura i em mira—. Està datada de l’1 d’agost.

Torno a respirar.

—Jo sí que ho sabia. Em sap greu no haver-t’ho dit. Ho vaig descobrir fa unes dues setmanes.

—¿Ja ho sabies? ¿Per això va començar a treballar des de casa?

Faig que sí.

—¿I fins aleshores? Des de l’agost, vull dir. Cada dia es posava el trajo i sortia de casa…

Per una qüestió de lleialtat amb el Simon no puc reconèixer que es va passar setmanes fent veure que anava a treballar i mentint-nos a tots. Però no cal. Per la cara que fa la meva filla, veig que ja ho ha intuït.

—Però no saps res del cert, ¿oi? —diu—. No saps què feia. Vull dir què feia realment. L’únic que saps és el que ell t’ha explicat. Es podria haver passat tot aquest temps seguint dones pel metro. Fent-los fotos. Penjant informació sobre elles a internet…

—Confio en el Simon.

Fins i tot jo mateixa m’adono que la meva afirmació grinyola.

La Katie comença a buscar per l’arxiu, traient carpetes i amuntegant-les a terra. El calaix de dalt de tot és ple de papers del Simon: contractes de feina, l’assegurança de vida i coses per l’estil… Al del mig hi guardo tota la documentació de la casa, l’assegurança del continent i del contingut, els rebuts de la hipoteca, el permís d’obres de les golfes on som en aquest moment… En una altra carpeta hi ha les partides de naixement dels nens i el conveni del divorci, juntament amb els passaports de tots. Al tercer hi ha extractes bancaris antics que guardo no sé ben bé per què.

—Mira a la taula —m’ordena, igual com he fet jo fa un moment a l’habitació del Justin.

Revisar document per document és massa lent, i quan perd la paciència treu el calaix sencer, ho aboca tot a terra i escampa els papers amb la mà fins que queden tots a la vista.

—Hi ha d’haver alguna cosa. Ho sé.

La meva filla és forta. Batalladora.

—Això ho ha tret de tu —solia dir el Matt cada cop que la Katie es negava a separar els llavis perquè li fiqués la cullera que jo no em cansava d’agitar davant de la seva boca o quan insistia a anar caminant fins a la botiga quan amb prou feines sabia aguantar-se dreta.

El record em fa mal i intento bandejar-lo. L’adulta sóc jo. La forta sóc jo. Tot això és culpa meva. Vaig ser jo, qui es va deixar enganyar pel Simon, afalagada per les seves atencions i la seva generositat.

Necessito respostes. Ara mateix.

Obro el primer calaix, aboco tots els papers a terra i els remeno per assegurar-me que no hi ha res interessant sota algun document aparentment anodí. Els meus ulls topen amb els de la Katie, que fa que sí amb el cap, compungida.

—Aquest està tancat amb clau —dic, sacsejant el tirador—. No sé on és la clau.

—¿I no el pots forçar?

—Ja ho intento —faig mentre agafo el sobre de la taula amb una mà i estiro amb totes les meves forces el calaix.

No hi ha manera. Busco entre el caos que hi ha sobre la taula del Simon algun lloc on pugui haver guardat la clau. Aboco el pot de llapis, però l’únic que cau del fons és un grapat de clips i restes de fer punta. Me’n recordo del que ha fet fa un moment la Katie amb la calaixera del Justin i passo la mà per sota de la taula i de cada calaix per assegurar-me que no hi està enganxada amb cel·lo.

Res.

—Haurem de forçar la tanca —faig intentant que soni mínimament convincent, tot i que en ma vida he forçat un pany.

Agafo de terra unes tisores punxegudes que han sortit d’algun dels calaixos i les enfonso al pany. Com que no se m’acut res més, bellugo les dues potes cap a totes bandes mentre faig força cap a mi. Se sent un crec i, per a sorpresa meva, el calaix s’obre. Deixo caure les tisores a terra.

Esperava trobar-me’l buit. Esperava que hi hagués només un clip ple de pols i un llapis trencat. Esperava poder demostrar a la Katie, i a mi mateixa, que el Simon no tenia res a veure amb el web.

Però no és buit.

Tot de fulls arrencats d’un quadern d’espiral reposen innocentment a una banda del calaix. «Grace Southeard», diu el primer. I, a sota, una llista amb unes quantes dades:

Agafo el feix sencer i em miro el segon paper.

Em sembla que estic a punt de vomitar. Recordo com intentava tranquil·litzar-me el Simon la nit que vam sortir a sopar i jo estava amoïnada pels anuncis.

«Només és una usurpació d’identitat».

—¿Què has trobat, mama? —diu la Katie venint cap a mi.

Giro els papers ràpidament, però ja és massa tard.

—Déu meu!

A dins del calaix encara hi ha la Moleskine que li vaig regalar el primer Nadal. L’agafo i palpo les tapes toves de cuir.

Les primeres pàgines no tenen ni solta ni volta. Frases a mitges, paraules subratllades, fletxes que surten d’un requadre amb un nom a dins i desemboquen en un altre. Fullejant-lo veig un diagrama. Al centre, la paraula com, amb un interrogant, encerclada a dins d’un núvol. Al voltant tot de paraules, cadascuna a dins del seu propi núvol.

Em cau el quadern de les mans i aterra a dins del calaix obert amb un soroll sord. La Katie fa un crit escanyat i em giro per intentar tranquil·litzar-la, però encara no he tingut temps d’obrir la boca que sento un soroll que conec molt bé. Em quedo glaçada mirant la meva filla. Per la cara que fa, ella també l’ha sentit.

S’acaba de tancar la porta que hi ha als peus de l’escala.