18

Encara no he arribat a casa tornant de l’estació, que em truca el Simon des del telèfon de la seva germana. Devia ser al metro quan l’he trucat al mòbil, em diu. Acaba de sentir el meu missatge.

—No tornaré gaire tard. L’Ange entra a treballar d’hora, demà.

—¿Ha anat bé, avui, la feina?

És la mateixa frase de cada dia, però deu haver detectat alguna cosa estranya en el to i es fa un silenci. Em pregunto si amb això n’hi haurà prou perquè s’animi a dir-me la veritat, sigui el que sigui el que m’amaga.

Però no.

—Sí, com sempre.

Escolto el Simon mentre em menteix, mentre m’explica coses del paio de la taula del costat, que menja amb la boca oberta i es passa la meitat del dia enganxat al telèfon parlant amb la nòvia. Tinc ganes de posar-lo entre l’espasa i la paret, però no trobo les paraules. És més: encara no m’acabo de creure que tot el que m’està dient sigui mentida.

Esclar que sí, que treballa al Telegraph. Jo he vist la seva taula i tot. En foto, almenys. Quan feia poc que sortíem em va enviar aquest missatge de text:

Et trobo a faltar. ¿Què estàs fent? Tinc ganes de veure-ho.

Sóc a Sainsbury’s, li vaig respondre amb una foto de la secció de congelats, mentre reia jo sola al mig del supermercat.

Des d’aquell dia es va convertir en un joc. QEF?, en dèiem, per abreujar. Es tractava de respondre amb una foto del que tinguéssim al davant en aquell moment. Un vagó de metro ple com un ou, l’entrepà de l’hora de dinar, la part de sota del paraigua si estàvem anant cap a la feina i plovia… Era com una finestra a la vida de l’altre. Als dies i les nits que separaven els nostres vespres compartits.

«He vist el seu despatx —em repeteixo a mi mateixa—. He vist aquella gran sala diàfana amb les pantalles dels ordinadors i el televisor amb l’Sky News en bucle. He vist les piles de diaris».

«Has vist un despatx —em diu una veueta interior—. Podria ser un despatx qualsevol».

La faig callar. ¿Què estic insinuant? ¿Que el Simon m’enviava fotos d’un lloc on en realitat no treballava? ¿Que eren fotos de redaccions de diari baixades d’internet? És ridícul. Hi ha d’haver una explicació més innocent. Un error al directori de la centraleta; una recepcionista incompetent; una innocentada. El Simon no em mentiria.

¿O sí?

Travesso el carrer per aturar-me al cafè de la Melissa. A aquesta hora el Justin ja deu haver plegat i des de fora els veig asseguts a una taula estudiant-se un munt de papers. Tenen els caps tan junts que gairebé es toquen. Quan em veuen entrar se separen i la meva amiga s’aixeca d’un salt per venir a fer-me un petó.

—La nostra salvadora! Estàvem discutint el menú de Nadal. ¿Baguets de gall dindi amb nabius, o amb ceba amb sàlvia? Guarda els menús, Justin, ja acabarem demà.

—Nabius i ceba amb sàlvia. Hola, amor.

El Justin recull els papers i en fa una pila.

—Jo també dic que millor totes dues coses —diu.

—Com es nota que tu no t’hi jugues els teus beneficis, maco —replica la Melissa—. O ceba amb sàlvia o salsa de nabius. Totes dues coses, ni parlar-ne.

—Havia pensat que podíem tornar caminant junts cap a casa —dic al Justin—, però veig que esteu ocupats.

—Marxa, marxa —li diu la Melissa—. Ja tancaré jo.

El meu fill es treu el davantal i el penja darrere del taulell, a punt per demà.

Mentre anem caminant cap a casa, agafo el Justin de bracet. Sento un nus a l’estómac només de recordar les paraules exactes de la telefonista del Telegraph quan m’ha donat la notícia: «Aquí no hi treballa cap Simon Thornton».

—¿El Simon t’ha parlat mai de la seva feina?

He intentant dir-ho com qui no vol la cosa, però el Justin em mira com si li acabés de preguntar si ha tingut mai una conversa amb el Biscuit. Encara que l’antagonisme entre el Simon i el Justin sigui palpable, tots fem veure que no ho veiem, amb l’esperança que algun dia passarà.

—Només quan em diu que si no tinc cap títol no aconseguiré mai una feina com la seva.

—Estic segura que ho diu per motivar-te.

—Doncs per mi que es fiqui la motivació al…

—Justin!

—No té cap dret a sermonejar-me. No és el meu pare.

—Ni ho pretén —faig mentre fico la clau al pany—. ¿No podríeu intentar entendre-us? Encara que només sigui per mi!

Em mira fixament amb una expressió amarga que en el fons amaga un puntet de penediment.

—No. Tu creus que el coneixes, mama, però no és així. Ni de bon tros.

Mentre estic pelant patates em sona el mòbil. Al principi decideixo deixar-lo sonar, però quan veig el nom que surt a la pantalla, «agent Kelly Swift», m’eixugo les mans amb un drap i m’afanyo a despenjar abans no salti la bústia de veu.

—¿Sí?

—¿Que té un moment? —em pregunta l’agent Swift amb to vacil·lant—. Li haig d’explicar una cosa. Off the record.

Després de penjar, em quedo una bona estona a la cuina amb el telèfon a la mà. La Katie entra, obre la nevera i tot seguit la tanca sense deixar de mirar la pantalla del mòbil mentre va desplegant els missatges amb el dit gros de la mà dreta. Sempre ha sigut molt addicta al telèfon, però des que surt amb l’Isaac que no se’n separa ni un moment. Cada cop que li entra un missatge li brillen els ulls.

Sento que el Justin baixa fent cruixir les escales i en aquest moment prenc una decisió. Ho haig de veure amb els meus propis ulls, sense tenir tota la família mirant per sobre de la meva espatlla. Sense que a la Katie li agafi un atac de pànic i el Justin amenaci de trencar-li la cara al culpable.

—No tenim llet —dic de sobte, agafant la bossa i penjant-me-la a l’esquena—. Surto a comprar-ne.

—En queda una mica a la nevera! —crida la Katie quan ja estic tancant la porta del carrer.

Camino amb pas decidit, estrenyent-me l’abric al pit amb els braços. Una mica més avall hi ha una cafeteria. No és la de la Melissa, sinó un local petit i una mica sòrdid que no convida a entrar-hi, però sé que obre fins tard i necessito que sigui un lloc on no em conegui ningú. On sigui una persona anònima.

Demano un cafè. És massa amarg i m’hi poso una mica de sucre. Miro com es dissol a dins de la cullera i quan ja ha desaparegut poso l’iPad a la taula i respiro fondo mentre m’armo de valor per… No sé ben bé per a què.

La contrasenya, «tot de tu», em provoca un calfred. A la vista de tothom però amagat, igual que els anuncis, esbombats sense cap mena de dissimulació entre les ofertes de feina i les vendes de segona mà. Sembla que no s’acabi de carregar mai, i quan finalment ho fa, no s’hi veuen gaires canvis: el fons continua sent negre, i la casella blanca ha estat substituïda per una altra que diu:

Registrar-se o crear un compte nou.

—Sobretot no hi obri cap compte —m’ha advertit l’agent Swift després d’explicar-me el seu descobriment—. Li explico tot això només perquè crec que té dret a saber-ho —aquí ha fet una pausa—. Perquè si això em passés a mi, o a algú de la meva família, ho voldria saber. Sisplau, confiï en nosaltres.

Clico a «crear un compte nou», teclejo el meu nom i abans de prémer enter m’ho repenso i l’esborro. Aixeco el cap i veig l’amo de la cafeteria, amb una panxa prominent embotida en un greixós davantal blanc i el nom Lenny brodat a sobre del cor.

Teclejo Lenny Smith i m’invento una contrasenya.

Faig un glop de cafè tebi per treure’m el gust de bilis que em puja a la boca. ¿Això és el que valc? ¿Això era el que valia la Tania Beckett? ¿I la Laura Keen? ¿I la Cathy Tanning? No puc apartar els ulls de la pantalla. Ja he superat el crèdit de la targeta i a aquestes altures del mes no em puc permetre ni la fórmula bronze. Si m’hagués passat fa pocs dies, encara hauria demanat ajuda al Simon, però ara mateix és l’última persona en qui vull confiar. ¿Com hi haig de confiar, si ni tan sols sé si em diu on treballa en realitat?

Només puc acudir a una persona. Agafo el telèfon.

—¿Que em podries deixar diners? —li etzibo al Matt així que despenja.

—¿Ja t’ha deixat pelada, el noi de la City? Últimament els diaris no paguen gaire, ¿oi?

Si ho sabés!, penso tancant els ulls.

—Matt, sisplau, no te’ls demanaria si no fos important.

—¿Quants en necessites?

—Mil.

Deixa anar un xiulet.

—En aquest moment no tinc tant d’efectiu, Zo. ¿Per a què els vols?

—¿I no em podries deixar la targeta de crèdit? T’ho tornaré tot, Matt, fins a l’últim penic. Amb interessos.

—¿T’has ficat en algun embolic?

—Sisplau, Matt.

—T’envio un missatge de text amb les dades.

—Gràcies.

Estic tan agraïda que gairebé em poso a plorar.

—De res, Zo. Ja saps que faria el que fos per tu —afegeix després d’un silenci.

Quan estic a punt de tornar-li a donar les gràcies, m’adono que ja ha penjat. Al cap d’un minut m’arriba el seu missatge de text. Introdueixo les dades de la seva targeta de crèdit al perfil inventat de Lenny Smith.

Ja està. La targeta de crèdit del Matt té mil lliures en vermell i jo ja sóc una abonada de trobalaquebusques.com, «la web de contactes que marca la diferència».

Per més que m’hagi advertit l’agent Swift, em costa pair el que estan veient els meus ulls. Fileres i fileres de fotografies. Tot dones. I, sota cada foto, una paraula o dues.

Sento un calfred a la nuca.

Començo a passar fotos buscant la meva. Clico a «Més fotos» per descarregar una segona pàgina, i una tercera. Aquí! La mateixa foto que sortia al diari; la foto de la meva pàgina de Facebook del casament del meu cosí.

Descarregar

No vacil·lo.

Em llegeixo dos cops la descripció del trajecte que faig pas a pas, de l’abric que porto posat en aquest moment, de les meves característiques físiques. Per absurd que sigui, m’indigna que hi digui que porto una 40-42, perquè en realitat la 42 només és per als texans.

Una mica més enllà el Lenny frega les taules i apila les cadires per donar-me a entendre que la seva hospitalitat té un límit. Intento aixecar-me, però les cames em fan figa. M’adono que la trobada d’aquest matí amb el Luke Friedland no ha sigut casualitat; i tampoc que el tingués just al darrere quan vaig perdre l’equilibri i vaig estar a punt de caure a la via.

El Luke Friedland s’ha descarregat el meu trajecte per tal de seguir-me.

¿Qui més ho deu haver fet?

El Simon arriba a casa just quan estic a punt de ficar-me al llit. Sembla tan content de veure’m que em fa dubtar i tot. ¿Com pot ser que algú que m’estima tant m’hagi mentit d’aquesta manera?

—¿Com ha anat amb l’Ange?

De cop i volta em passa pel cap que potser no ve de casa de la seva germana. Si m’ha mentit sobre la feina, ¿quines altres mentides em deu haver dit? Les paraules del Justin em ressonen al cap i de cop i volta m’adono que me’l miro amb recel.

—Molt bé. T’envia records.

—¿I la feina què? ¿Has tingut un bon dia?

Es treu els pantalons, els deixa en una pila a terra juntament amb la camisa i es fica al llit. «Explica-m’ho —penso—. Explica-m’ho ara i tot anirà bé. Digue’m que no has treballat mai al Telegraph; digue’m que ets un reporter gris d’una publicació local de pa sucat amb oli; o que ni tan sols ets periodista; que t’ho vas inventar tot per impressionar-me però en realitat et passes el dia fregint patates en un McDonald’s. Digue’m la veritat».

Però no ho fa. M’acaricia el ventre i em fa fregues als malucs amb els polzes, tot dibuixant cercles.

—Força bé. Hem anat de cul tot el dia amb la història de les despeses dels parlamentaris.

Torno a dubtar. He sentit la història a l’hora de dinar, quan he sortit per anar a buscar un entrepà per al Graham. Em sento el pols al cap. Necessito saber la veritat.

—He trucat al Telegraph.

El Simon empal·lideix.

—No m’agafaves el mòbil, m’havia passat una cosa tornant de la feina i estava angoixada i volia parlar amb tu.

—¿Què t’ha passat? ¿Et trobes millor?

—L’operadora de la centraleta no sabia ni qui eres —dic ignorant les seves preguntes i apartant-li les mans de la meva cintura.

Es fa un silenci tan dens que puc sentir el clic del termòstat de la calefacció.

—Pensava explicar-t’ho.

—¿Explicar-me què? ¿Que m’has estat mentint? ¿Que et vas inventar una feina per impressionar-me?

—No! No me la vaig inventar. Déu meu, Zoe, ¿per qui m’has pres?

—¿De debò vols que et contesti?

És normal que es mostrés tan negatiu quan li vaig suggerir que recomanés la Katie perquè anés adquirint una mica d’experiència, penso. O que fugís d’estudi quan li vaig proposar escriure un article sobre els anuncis.

—Vaig treballar al Telegraph. Fins que…

S’aparta de mi i es posa panxa enlaire, mirant al sostre, sense acabar la frase.

—Fins que em van despatxar.

No sé dir si la vergonya que traspua la seva veu és per haver-se quedat sense feina o per haver-nos mentit.

—¿Per què? ¿Quants anys feia, que hi treballaves? Més de vint!

El Simon deixa anar una rialla sardònica.

—Exactament. Els vells han de deixar lloc als joves. Saba nova. Més barata. Nanos que no saben què és el subjuntiu, però que et fan un blog, un tuit i et pugen un article al web del diari en un tancar i obrir d’ulls.

Ho diu amb amargor, com si no tingués forces, com si hagués donat la batalla per perduda.

—¿Quan va ser?

—A principis d’agost.

No tinc paraules.

—¿Et van despatxar fa quatre mesos i no ens n’havies dit res? ¿I què caram has estat fent, durant tot aquest temps?

M’aixeco del llit i me’n vaig cap a la porta, però quan ja estic a punt de sortir m’aturo i faig mitja volta. No em vull quedar al seu costat però necessito saber més.

—Passejar, seure als cafès, escriure, llegir —fa sense dissimular l’amargor—. Buscar feina, anar a entrevistes. Sentir-me dir que sóc massa gran. Intentar trobar una manera de dir-t’ho…

No em mira. Té els ulls clavats al sostre i se li marquen uns solcs profunds al front. Està enfonsat.

Me’l quedo mirant una estona i a poc a poc es va esvaint la meva ràbia.

—¿I els diners?

—Em van donar una indemnització. Tenia l’esperança de trobar alguna cosa ràpidament i vaig decidir que ja t’ho diria quan me n’hagués sortit. Però la cosa es va anar allargant, i quan se’m van acabar els diners vaig començar a tirar de crèdit.

Quan finalment es gira cap a mi, li veig els ulls plorosos i m’arriba a l’ànima.

—Em sap molt de greu, Zoe, jo no et volia dir mentides. Tenia l’esperança que s’arreglaria tot en poc temps i et podria sorprendre amb una feina nova. Que et podria continuar cuidant com et mereixes.

M’avanço i m’assec al seu costat.

—Xxxt, no passa res, ja està —dic, com si parlés amb un dels meus fills—. Tot s’arreglarà.

El Simon em fa prometre que no ho explicaré als nens.

—El Justin ja em té per un aprofitat, no cal donar-li més munició per odiar-me.

—Ja n’hem parlat moltes vegades —replico—. Està enfadat amb mi, no amb tu. Em culpa del divorci. D’haver hagut de marxar de Peckham i deixar els seus amics…

—Doncs digue-li la veritat. ¿Per què has de carregar tu amb les culpes? Han passat deu anys, Zoe. ¿Per què continues protegint el Matt?

—No estic protegint el Matt, estic protegint els nens. Ells s’estimen el seu pare i no hi ha cap necessitat que sàpiguen que em va enganyar.

—Però per a tu no és just.

—És el que vam acordar.

Vam fer un tracte que ens convertia a tots dos en mentiders. Jo em vaig comprometre a no explicar als nens que el Matt em posava les banyes, i ell a fer veure que ja no m’estimava i que la decisió de separar-nos era acordada. De vegades em pregunto a quin dels dos li deu haver costat més complir la seva part del tracte.

El Simon no hi insisteix més. És una batalla que sap que no guanyarà.

—No vull que els nanos ho sàpiguen fins que no m’hagi refet. Sisplau.

Al final quedem que al Justin i la Katie els direm que el Simon s’ho ha manegat per treballar a temps complet des de casa, de manera que no haurà de sortir cada matí ni passar-se tot el dia voltant fins a les cinc, prenent-se cafès que no li venen de gust i que no es pot permetre. Quan em torna a dir que ha estat vivint de crèdit em ve vertigen.

—¿Per què has continuat fent-me regals i portant-me a sopar a fora? Jo no t’ho hauria deixat fer, si hagués sabut que no t’ho podies permetre.

—Perquè t’hauries adonat que passava alguna cosa i t’hauria decebut.

—Jo m’hauria pogut pagar la meva part, o ens hauríem pogut quedar a casa.

—¿I com et penses que m’hauria sentit? ¿Quina mena d’home deixa que una dona li pagui el sopar?

—No siguis ridícul! No estem als anys cinquanta —faig rient, però veig que em mira desolat i dic—: Tot anirà bé, t’ho prometo.

Espero no equivocar-me.