41

El Matt condueix amb precaució, agafant molt lentament cada gir i acostant-se a les bandes rugoses com si jo tingués un os trencat. A l’hospital s’han encaparrat a explorar-me a consciència, per més que els hagi insistit que, tret del tall del coll, on no ha calgut posar punts, la Melissa no m’havia tocat.

M’han posat en un llit al costat de la Katie, sana i estàlvia però encara en estat de xoc. La infermera de guàrdia al final ha claudicat i ha deixat oberta la cortina que ens separava perquè ens poguéssim veure l’una a l’altra. Quan tot just feia mitja hora que érem allà ha arribat l’Isaac, tot esverat i sense ni rastre del seu aplom habitual.

—Kate! Déu meu, ¿estàs bé? He vingut tan ràpid com he pogut.

S’ha assegut a l’espona del llit i li ha agafat les mans mentre amb els ulls li repassava tota la cara i el cos buscant alguna ferida.

—¿T’ha fet mal?

—Estic bé. Em sap molt de greu per la funció d’aquesta nit.

—I ara! No et preocupis, per això. No me’n sé avenir, del que t’ha passat.

—Però la gent ja ha comprat les entrades…

—Els tornarem els diners. Oblida’t de la funció, Kate. No és important. L’important ets tu.

Li ha fet un petó al front i, per primer cop, no m’ha semblat que estigués interpretant un paper. M’he adonat que la Katie li agrada de debò. I ell a ella també.

Ha aixecat la vista i hem encreuat la mirada. En aquell moment m’ha sabut greu que la cortina no estigués tancada. No li sabia llegir l’expressió de la cara i tampoc si la meva deia tot el que voldria que digués.

—Tu també has passat una mala estona —m’ha dit.

—Sí.

—M’alegro que ja hagi passat —ha callat un moment per donar més èmfasi al que estava a punt de dir—. Espero que a partir d’ara ho puguis oblidar tot i deixar-ho enrere.

No sé si la Katie es deu haver estranyat que el seu nòvio mesurés tant les paraules parlant amb la seva mare, però en qualsevol cas no ha fet cap comentari. L’Isaac m’ha aguantat la mirada com si es volgués assegurar que l’havia entès. He fet que sí amb el cap.

—Jo també ho espero. Gràcies.

—Ja gairebé hi som —diu el Matt.

El Simon, assegut al meu costat al seient del darrere, em passa el braç per damunt l’espatlla i jo repenjo el cap damunt seu.

A l’hospital li he confessat que m’havia pensat que ell era la persona que hi havia al darrere del web. Ho havia de fer, la culpa m’estava rosegant per dins.

—Ho sento molt —li dic ara.

—No pateixis. No vull ni pensar en el que has hagut de passar. Devies tenir la sensació que no podies confiar en ningú.

—La llibreta…

Em vénen al cap les notes a mà que he vist, els noms de dona, la manera com van vestides… La certesa que allò era una prova inculpatòria.

—Anotacions per a la meva novel·la —diu el Simon—. Per crear els personatges.

Li haig d’estar molt agraïda per com s’ho ha pres. Aparentment no sembla gens ofès per una acusació tan terrible. A l’altre costat del Simon, la Katie mira per la finestra mentre ens acostem a Crystal Palace. El Justin és al seu davant, al seient del copilot. L’Isaac ha anat a atendre els espectadors decebuts per convence’ls que tornin a la funció de demà al vespre. La Katie diu que es veu amb cor de pujar demà a l’escenari.

¿Com pot ser que tot segueixi com si res? La neu bruta empastifa les voreres i goteja de les teulades dels edificis. Al mig del pati de l’escola de primària es veu un pobre ninot de neu que ha perdut la pastanaga fa temps. Hi ha gent que surt a divertir-se i gent que torna cap a casa, mirant els mòbils mentre camina, aliena al món que l’envolta.

Quan passem per davant del cafè de la Melissa haig de sufocar un crit. Penso en la quantitat de vegades que l’he vingut a trobar després de plegar per prendre’m un te amb ella o per donar-li un cop de mà amb els preparatius de l’hora de dinar. L’únic llum que hi ha encès projecta ombres fosques sobre les taules i les cadires, encara per recollir.

—¿No hauries d’anar a tancar com Déu mana? —pregunto al Justin.

—No hi vull entrar, mama —fa girant-se cap a mi.

L’entenc. A mi em passa igual. Només d’arribar a Anerley Road ja ha se m’ha accelerat el pols i m’envaeix una onada d’odi contra la Melissa per embrutar els records d’un lloc on m’agradava tant viure. No m’hauria plantejat mai canviar de casa, però ara em pregunto si no ho hauria de fer. Per a mi i el Simon seria una manera de començar de nou, i el Justin i la Katie tindrien més espai. Però sobretot ens ajudaria a girar full.

Passem per davant de l’estació de metro. M’assalta la imatge de la Katie caminant cap a l’entrada i mirant les càmeres, aterrida però disposada a guanyar la partida. A salvar-me.

Me la miro un moment i em pregunto què deu estar pensant, però el seu perfil és inescrutable. És molt més forta del que jo hauria dit mai.

—¿I què passarà, a partir d’ara? —pregunta el Matt.

No li he trucat fins que ja havia passat tot. Quan ha arribat a l’hospital s’ha trobat la seva exdona i la seva filla vestides amb la curiosa indumentària que el Simon havia arreplegat corrents de casa. La policia s’havia quedat la roba que portàvem posada a casa de la Melissa. M’han explicat molt amablement que en aquestes coses havien de ser molt meticulosos i que no m’haig d’amoïnar per res. Que tot anirà bé.

—La setmana que ve haig de fer una declaració voluntària —contesto—, i llavors la fiscalia s’ho mirarà i prendrà una decisió durant els dies posteriors.

«No l’acusaran de res», m’ha assegurat l’agent Swift, però el cop d’ull furtiu per damunt de l’espatlla més aviat suggeria que s’havia precipitat fent aquella afirmació. «Està claríssim que ha actuat en defensa pròpia». Llavors ha entrat l’inspector Rampello i la Kelly ha callat de cop. Però ell també feia que sí amb el cap. «Una mera formalitat», ha dit.

Quan ja som gairebé al final d’Anerley Road veig un agent amb una armilla reflectant plantat al mig del carrer. Tot de cons tallen un dels carrils, on encara hi ha aparcats dos cotxes patrulla i una furgoneta de la científica. L’agent dona pas alternatiu als cotxes. El Matt s’atura tan a prop com pot de casa. Baixa, obre la porta del darrere, ajuda la Katie a sortir i l’acompanya cap a casa envoltant-la amb el braç. El Justin va al darrere, amb els ulls clavats a la cinta policial blava i blanca que el vent fa voleiar a casa de la Melissa.

—Costa de creure, ¿oi, vida? —li dic.

M’allibero del braç del Simon i li agafo la mà al Justin. Em mira, intentant pair encara tot el que ha passat avui.

—La Melissa —diu, però no troba les paraules.

Sé perfectament com se sent. Jo també fa estona que no trobo les paraules.

—Ja ho sé, amor meu.

Ens aturem un moment al cancell a esperar que arribi el Simon i ens obri la porta. No miro en cap moment a casa de la Melissa, però no em cal veure-la per imaginar-me les siluetes vestides de blanc que es belluguen per la seva imponent cuina.

¿El Neil continuarà vivint aquí? La sang ja es deu haver assecat, penso. Es deu haver enfosquit, ja no deu ser tan lluent. Les vores dels esquitxos que hi ha per tot arreu deuen haver començat a escrostonar-se. Ho hauran de netejar. Me’ls imagino fregant-ho tot amb lleixiu. M’imagino l’ombra de la dona que va morir en aquella casa impresa per sempre en les rajoles.

S’obre la porta de casa meva. L’escalfor de dins és acollidora. Em reconforta la pila d’abrics que hi ha com sempre a la barana i el munt de sabates en desordre a tocar de l’estora. El Matt es queda a una banda i jo hi entro darrere de la Katie i el Simon.

—Bé, doncs aquí us deixo —diu el Matt, girant-se per marxar.

Però el Simon l’atura.

—¿No vols entrar a prendre una copa amb nosaltres? —li pregunta—. Em sembla que a tots ens aniria bé.

—Oi tant —diu el Matt després d’un segon de dubte—. Esclar que sí. M’encantaria.

M’entretinc al rebedor tot traient-me l’abric i afegint unes altres sabates a la pila. El Justin, la Katie i el Matt travessen el menjador i sento que el Matt pregunta quan posarem l’arbre i què volen els nens aquest any per Nadal. El Simon surt de la cuina amb una ampolla de vi i un grapat de copes agafades precàriament per la base fent pinça amb els dits.

—¿No vens? —em pregunta neguitós, sense saber ben bé què fer per mi.

Somric perquè no s’amoïni i li prometo que hi vaig de seguida.

La porta de casa està ajustada. L’obro una mica més, em quedo dreta sentint l’aire fred a la cara i m’obligo a mirar cap la casa del costat, cap al jardí de la Melissa, amb el precinte policial bressolat pel vent.

No ho faig per recordar el que ha passat, sinó per recordar-me que ja s’ha acabat.

Tanco la porta i me’n vaig a reunir-me amb els meus.