15

—¿Què et va semblar l’Isaac?

És dimarts al migdia i he quedat amb la Melissa per fer un entrepà a mig camí entre el carrer Cannon i el seu local nou a Clerkenwell, que en aquest moment està en obres per poder obrir. Porta uns pantalons de pana negres i arrapats i una camisa ajustada del mateix color. Està elegant fins i tot amb una lleugera capa de pols a les espatlles. Una gran pinça de carei li recull els cabells perquè no li caiguin a la cara.

—Em va caure bé. Però em sembla que a tu no t’acaba de fer el pes.

Arrufo la cara.

—No sé què té que em treu de polleguera —dic abans d’atacar l’entrepà de bacon, enciam i tomàquet.

—Em vas dir que tant te feia, amb qui sortís la Katie —em recorda la Melissa mentre obre el seu tros de baguet per examinar-ne el contingut—. No entenc com et poden clavar tres lliures i mitja per això! Com a molt hi ha una dotzena de gambes, aquí.

—I és veritat, tant me fa.

¿Segur que tant me fa? Potser no. Intento recordar l’últim noviet que la Katie va portar a casa, però la veritat és que no me’n ve cap de seriós a la memòria. Eren tots adolescents cohibits que encaixaven amb la mà tova.

—No és només ell, és tot plegat. Això de tenir la Katie i la resta d’actors treballant de franc durant setmanes, amb la vaga promesa d’un repartiment de beneficis si és que al final n’hi ha… A mi em sembla explotació, què vols que et digui.

—O una estratègia empresarial brillant.

—¿Tu de quin costat estàs?

—De cap. Només dic que des del seu punt de vista (el de l’Isaac) és una bona estratègia. Despesa limitada, risc mínim… Si jo em presentés al director de la meva sucursal bancària amb una proposta així, em rebria fent l’onada.

Fa un somriure tan forçat que gairebé sembla una ganyota, i intueixo per què.

—Dedueixo que no deu estar gaire entusiasmat amb els teus plans d’expansió…

—No en tinc ni idea.

—¿Què vols dir? ¿No els has presentat cap pla de negoci?

Fa que no amb el cap i clava una altra mossegada a la baguet. Tinc la sensació que li haig d’anar estirant les paraules.

—He rehipotecat la casa.

—Ostres, el Neil deu estar content!

El marit de la Melissa és tan reticent a endeutar-se que fins i tot intenta pagar sempre les consumicions a l’acte. La Melissa no obre la boca.

—L’hi has dit, espero.

Es fa un silenci i li canvia la cara. L’expressió confiada i mig enriolada de fa un moment s’esvaeix i per un instant se la veu angoixada i vulnerable. Per estrany que sembli, em sento gairebé afalagada, com si m’haguessin deixat ingressar en una societat secreta. En els anys que fa que ens coneixem, no ha passat gaire que s’invertissin els papers i jo pogués fer-li costat a ella. Em pregunto com s’ho ha fet per rehipotecar la casa sense que el Neil se n’assabenti —suposo que deuen tenir la hipoteca a mitges—, però em dic a mi mateixa que com menys coses sàpiga, millor. La Melissa ja és prou espavilada, i si està demanant diners per finançar un nou negoci és perquè sap que és una cosa segura.

—Ara mateix no estem passant pel nostre millor moment —diu—. El Neil va perdre un client important a principis d’any i està preocupat pels calers. La nova cafeteria compensarà la baixada d’ingressos, però fins d’aquí a sis mesos no començarà a ser rendible.

—¿I vols dir que no ho entendria?

—És impossible parlar-hi. Està molt distant. De molt mal humor.

—Doncs jo el vaig veure molt bé, diumenge.

La Melissa fa una rialla forçada.

—Potser només és amb mi, doncs.

—No siguis ridícula! El Neil t’adora.

—No tant com el Simon a tu —replica la Melissa arquejant les celles—. És veritat —insisteix quan veu que em poso vermella—. Et fa fregues als peus, et prepara el sopar, t’acompanya a la feina… Aquest home està boig per tu!

No puc evitar somriure.

—Tens molta sort.

—Tots dos tenim molta sort. Vull dir que és una sort poder gaudir d’una segona oportunitat per ser feliços —aclareixo així que m’adono que havia quedat molt pretensiós—. El Matt i jo feia tant de temps que estàvem junts, que amb prou feines ens adonàvem l’un de l’altre.

M’adono que estic pensant en veu alta, verbalitzant una reflexió que fins ara no m’havia fet mai.

—Es va ficar al llit amb aquella noia perquè estava tan acostumat a tenir-me a prop, que li semblava impensable que això pogués canviar.

—Vas ser molt valenta deixant-lo. Amb els nens tan petits, vull dir.

—Vaig ser estúpida —replico brandant el cap—. Va ser una reacció impulsiva, un rampell de ràbia. El Matt no se l’estimava, aquella noia. Fins i tot dubto que s’hi sentís gaire atret. Va ser un error. El símptoma que tots dos donàvem la relació per garantida.

—¿Vols dir que hauries d’haver aguantat? —pregunta tot demanant el compte alhora que em fa un gest amb la mà perquè no tregui la cartera—. Em toca a mi.

Abans de respondre em rumio molt la resposta, perquè no vull que m’interpreti malament.

—Ara ja no hi penso, en això. M’estimo el Simon, ell m’estima a mi, i dono gràcies a Déu cada dia. Però el dia que vaig deixar el Matt em vaig carregar una cosa que estava molt bé, i sé que els nens pensen el mateix.

—La Katie i el Simon s’entenen molt bé, però. El diumenge semblaven carn i ungla, parlant de La nit de Reis!

—Sí, però el Justin…

M’acabo d’adonar que estic monopolitzant la conversa i no acabo la frase.

—Em sap greu, tot ho faig girar al meu voltant. ¿Has intentat parlar amb el Neil de com et sents?

Però ja no hi ha ni rastre de la vulnerabilitat que li he vist fa un moment a la cara.

—Bah, no és res. Ho superarà. Deu ser la crisi de la mitjana edat, probablement —fa amb un somriure—. I tu no t’amoïnis pel Justin. És molt natural. Jo odiava el meu padrastre només perquè no era el meu pare.

—Deu ser això.

—I no pateixis per la Katie, tampoc. Ni per això de l’Isaac. Té el cap ben moblat, la teva filla. Ho té tot, la Katie: és intel·ligent, guapa…

—Sí que ho és, sí. ¿Però com és que li costa tant veure que li convindria més una feina de debò? No li estic demanant que renunciï als seus somnis! Només vull que tingui alguna cosa on agafar-se si mai van mal dades.

—Té dinou anys, Zoe —diu, amb tota la raó.

—Li vaig insinuar al Simon que potser ell li podria trobar unes pràctiques al diari —replico amb un somriure amarg—, fent crítica teatral, per exemple, però no en va voler ni sentir a parlar. Es veu que només agafen gent amb títol universitari.

En aquell moment em va doldre molt que el títol de secundària que tant li havia costat aconseguir no servís ni per treballar gratis. «¿No podries intentar moure un parell de fils?», vaig insistir, però el Simon es va mostrar inflexible.

—És adulta, Zoe —em recorda la Melissa—. Deixa que prengui les seves pròpies decisions. Aviat aprendrà a distingir les bones de les dolentes —fa aguantant-me la porta mentre sortim cap al metro—. Potser no tinc cap adolescent a casa, però n’he tingut unes quantes treballant i sé que, si vols que facin alguna cosa, has de deixar que es pensin que la idea ha sigut seva. Són una mica com els homes, en aquest sentit.

Em poso a riure.

—Ara que ho dius, ¿estàs contenta, amb el Justin?

—És el millor encarregat que he tingut mai. I no ho dic perquè siguis la meva amiga, dona —fa tot agafant-me de bracet quan detecta una lluïssor de dubte als meus ulls—. Arriba a l’hora, no em remena la caixa, i a mi em sembla que els clients l’aprecien. ¿Què més vull?

Abans de tirar cap la Metropolitan Line per tornar al seu local em fa una abraçada. He sortit tan animada del dinar que la tarda em passa volant i ni tan sols l’arrogància del Graham Hallow espatlla el meu optimisme.

—Hola de nou.

Són dos quarts i mig de sis. El metro va ple de gent que s’estimaria més ser en un altre lloc. Fa olor de suor, all i pluja.

Reconec aquesta veu.

Reconec la confiança que denota, aquest to contundent propi d’algú que està acostumat a ser el centre d’atenció.

El Luke Friedland.

L’home que em va salvar de caure a la via.

¿De caure?

¿Segur?

Tinc un record fugaç, vague: la sensació d’una pressió entre els omòplats. Tot plegat és molt confús i sembla que va passar fa segles, i no fa vint-i-quatre hores.

El Luke Friedland.

Ahir pràcticament l’estava acusant de seguir-me, i avui pujo al tren i em trobo que ell ja és a dins. «¿Ho veus?», em dic a mi mateixa. «És impossible que t’estigués seguint».

Encara que em faci vergonya, tinc una sensació estranya al clatell i em fa l’efecte que tothom es deu adonar que se m’han eriçat els pèls.

—¿Un mal dia? —pregunta quan veu que em frego la nuca, probablement interpretant-ho com un símptoma d’estrès.

—No, al contrari.

—Que bé! M’alegro que es trobi millor.

Parla amb aquella alegria impostada de la gent que treballa amb nens o en un hospital, i em ve al cap el que em va dir ahir del telèfon de l’esperança. Es pensa que sóc una suïcida en potència. Que em vaig llançar a les vies expressament. Per demanar ajuda, o potser senzillament per matar-me.

—No vaig saltar.

Ho he dit fluixet perquè no em sentís tot el vagó i veig que s’obre pas pel costat de la dona que tinc enfront per posar-se davant meu i sentir-me millor. Noto que se m’accelera el cor. Quan aixeca la mà per aferrar-se a la barra que tenim damunt del cap gairebé ens freguem els braços i sento una mena de descàrrega elèctrica entre tots dos.

—Me n’alegro —diu.

El seu to d’incredulitat em fa dubtar de la meva pròpia història. ¿I si hagués saltat, efectivament? ¿I si el meu subconscient m’hagués empès cap a la via, encara que el meu cervell enviés missatges al cos ordenant-li el contrari? Només de pensar-hi m’estremeixo.

—Bé, jo baixo aquí.

Som a Crystal Palace.

—Ah! —fa—. Jo també.

Avui no s’ha fet cap tall, afaitant-se, i en lloc de la corbata blava de ratlles d’ahir en porta una de color rosa pàl·lid que fa contrast amb el gris del trajo i la camisa.

—No m’està pas seguint, ¿oi que no? —diu.

Quan em veu la cara d’horror es disculpa.

—Era broma…

Caminem al mateix ritme cap a les escales mecàniques. No és fàcil, allunyar-se d’algú que camina en la mateixa direcció que tu. Quan arribem a les portes automàtiques em cedeix el pas mentre valido la targeta de transport. Li dono les gràcies i li dic adéu, però al final resulta que anem tots dos cap a la mateixa sortida.

—Això és com al supermercat —riu—, que saludes un conegut a les verdures i després te’l vas trobant a cada secció.

—¿Viu per aquí, vostè?

No l’havia vist mai, però m’adono que és una constatació absurda, perquè només al meu carrer hi deuen viure desenes de persones que no he vist mai. Llanço deu penics a la funda de la Megan mentre la saludo amb un somriure en passar.

—No, només vinc a visitar un amic.

De cop i volta s’atura i jo l’imito.

—L’estic incomodant, ¿oi? Passi vostè davant.

—No, no, de cap manera —dic, tot i que sento una pressió al pit, com si me l’estiguessin comprimint.

—Si vol travesso el carrer i ja no estarà obligada a parlar amb mi… —diu, somrient.

Té una cara agradable, càlida i oberta. No entenc per què em fa sentir tan incòmoda.

—I ara, no cal!

—De tota manera, necessito tabac…

Continuem parats al mig del pas mentre la gent ens passa pel costat.

—Doncs adéu, llavors.

—Adéu.

Obre la boca per dir alguna cosa, però veig que s’ho repensa i em giro per marxar.

—D’això… ¿Seria massa atrevit si la convidés a sopar algun vespre?

Em fa la pregunta d’una tirada, amb precipitació, com si li fes vergonya, per bé que l’expressió confiada de la cara no li canvia. El primer que penso és que és una timidesa impostada. Assajada, fins i tot.

—No puc, em sap greu… —faig, excusant-me no sé de què.

—¿I una copa? Bé, ara no m’agradaria recordar-li que li he salvat la vida —fa aixecant les mans en senyal de rendició per deixar-les caure de seguida i adoptar una expressió més seriosa—. És una manera ben curiosa de coneixe’s, ja ho sé, però m’encantaria tornar-la a veure.

—És que estic sortint amb algú —dic, com si fos una nena de setze anys—. Bé, vivint amb algú, de fet.

—Oh! —exclama, aparentment confús, tot i que de seguida es refà—. Esclar, ja està amb algú. Que burro, m’ho hauria d’haver imaginat.

Fa un pas per separar-se de mi.

—Em sap greu —torno a dir.

Ens acomiadem i quan miro enrere veig que està travessant el carrer en direcció al quiosc. Per comprar tabac, suposo.

Truco al Simon al mòbil; no tinc ganes de pujar tot Anerley Road sense companyia i m’anirà bé sentir la seva veu al mòbil mentre camino. De seguida em surt la bústia. Aquest matí m’ha recordat que tenia sopar a casa de la seva germana i he pensat que em posaria a mirar una pel·li. Potser el Justin i la Katie també s’hi apuntarien. Nosaltres tres sols, com als vells temps. Però la trobada amb el Luke Friedland m’ha deixat intranquil·la i se m’acut que potser el Simon podria deixar la cita amb la seva germana per a un altre dia i tornar abans a casa.

Si li truco ara potser l’enxamparé abans de sortir del despatx. Abans tenia una línia directa, però des de fa uns mesos ningú té taula fixa i no sap mai del cert on treballarà l’endemà.

Busco el número de la centraleta al mòbil.

—¿Em podria passar amb el Simon Thornton, sisplau?

—Sí, un momentet, sisplau.

Mentrestant sona música clàssica. Em miro els llums de Nadal que pengen dels fanals d’Anerley Road i em fixo que ja tenen una capa de brutícia. Quan sento que la música s’atura, em preparo per sentir la veu del Simon, però torna a ser la noia de la centraleta.

—¿Em pot tornar a dir el nom, sisplau?

—Simon Thornton. És redactor. Normalment és a reportatges, però de vegades és a la secció de notícies.

He repetit el que diu sempre el Simon, però no tinc ni idea de si totes dues seccions són a la mateixa sala o a quilòmetres de distància. Potser no són ni al mateix edifici.

—Ho sento, no trobo ningú amb aquest nom. ¿Que és freelance, potser? Els col·laboradors externs no em surten.

—No, està en nòmina. Des de fa molts anys, de fet. ¿Ho podria tornar a comprovar? Simon Thornton.

—No em surt enlloc, aquest nom —repeteix—. Aquí no hi treballa cap Simon Thornton.