32

Massa tard. L’únic que podem fer és quedar-nos on som i esperar que el Simon acabi de pujar les escales.

Allargo el braç buscant la mà de la Katie mentre ella fa el mateix, buscant la meva. L’hi estrenyo ben fort i ella a mi. Quan era petita ho fèiem sempre, mentre anàvem caminant a escola. Jo l’hi estrenyia un cop i ella a mi també. Si ella me l’estrenyia dos cops, jo feia el mateix. Un codi Morse entre mare i filla.

—Tres vol dir «t’estimo» —em va dir un dia.

L’hi estrenyo tres cops, sense saber si encara se’n deu recordar, mentre ja se senten passes a les escales de fusta. La Katie em torna el missatge a l’instant i sento el dolor punyent de les llàgrimes als ulls.

Hi ha tretze graons, des del replà del primer pis.

Compto les passes que s’acosten. Onze, deu, nou.

Tinc la mà humida i el cor em batega tan ràpid que no puc distingir un batec de l’altre. La Katie m’estreny tant els dits que em fa mal, però no em fa res… Jo els hi estrenyo a ella igual de fort.

Cinc, quatre, tres.

—He entrat amb la meva clau. Espero que no us sàpiga greu.

—Melissa!

—Hòstia, una mica més i ens agafa un infart per culpa teva!

L’alleujament ens provoca un riure histèric a totes dues.

La Melissa ens mira d’una manera estranya.

—¿Es pot saber què us porteu entre mans? T’he trucat a la feina i el teu cap m’ha dit que estaves malalta. Només passava a veure si estaves bé, i quan he vist que no m’obries la porta m’he amoïnat.

—No l’hem sentit. Estàvem…

La Katie no acaba la frase i em mira, com si no sabés fins a on l’hi pot explicar.

—Estàvem buscant proves —dic a la Melissa.

Ara ja més serena, em deixo caure a la cadira de davant l’escriptori del Simon.

—Sembla un disbarat, però aparentment és el Simon, qui ha penjat a internet el trajecte a la feina de totes aquelles dones… Incloent-hi el meu.

—¿El Simon? —exclama la Melissa amb la mateixa expressió d’incredulitat i atordiment que dec fer encara jo—. ¿N’estàs segura?

Li explico la història del rebut de l’Espress Oh! i el correu electrònic de l’agent Swift.

—El Simon es va quedar sense feina a l’agost, just abans que comencessin els anuncis. No me’n va dir res.

—¿I què carai feu encara aquí dins? ¿On és, el Simon, en aquest moment?

—Tenia una entrevista a Olympia. No sé a quina hora, exactament. Em sembla que va dir que a primera hora de la tarda.

La Melissa es mira el rellotge.

—Podria arribar en qualsevol moment. Veniu a casa meva, ja trucarem a la policia des d’allà. ¿I no sospitaves res? És que… Mare de Déu, el Simon!

Se’m torna a disparar el cor. Sento els batecs contra les costelles i em ressona el pols a les orelles. De cop i volta m’assalta la certesa que no ens en sortirem, que el Simon arribarà abans que tinguem temps de baixar de les golfes. ¿I què farà, quan sàpiga que l’hem descobert? Penso en la Tania Beckett i la Laura Keen, víctimes malaurades del seu fastigós imperi en línia. ¿Li vindria de tres més? Em poso dreta i li agafo el braç a la Katie.

—Té raó la Melissa, hem de sortir d’aquí.

—¿On és el Justin?

La por em tenalla i vull tenir tota la família junta. Necessito saber que els meus dos fills estan sans i estalvis. No podem saber què farà el Simon quan s’adoni que ho sabem tot.

—No pateixis, és a la cafeteria —diu la Melissa—. Ara en vinc.

Però l’alleujament només és momentani.

—No s’hi pot quedar. El Simon sap que el pot trobar allà. Se n’haurà de fer càrrec algú altre.

La Melissa ja s’ha posat en mode dona de negocis. Em fa pensar en una infermera d’urgències enmig d’una catàstrofe, repartint ajuda pràctica i paraules de consol.

—El trucaré i li diré que tanqui.

—¿N’estàs segura? Podria…

La Melissa m’agafa la cara amb totes dues mans i se m’acosta molt perquè escolti bé el que em diu.

—Hem de sortir d’aquí, Zoe. ¿Ho has entès? No sabem quant de temps ens queda.

Comencem a baixar les escales totes tres al galop, arribem al terra emmoquetat del primer pis i continuem baixant fins a baix de tot sense aturar-nos. Un cop al rebedor, la Katie i jo agafem els abrics que hi ha penjats a la barana. Miro al meu voltant buscant la bossa, però la Melissa m’ho treu del cap.

—No hi ha temps. Ja vindré a buscar-la un cop la Katie i tu estigueu segures a casa meva.

Tanquem la porta de cop, sense passar la clau, sortim corrent sense mirar enrere i girem cap al cancell del jardí de la Melissa. Obre la porta i ens fa entrar a la cuina.

—Ens hauríem de tancar amb clau —diu la Katie, mirant-nos alternativament a mi i a la Melissa, amb la por pintada a la cara i el llavi inferior tremolós.

—El Simon no intentarà entrar en aquesta casa, vida. Ni tan sols sap que som aquí.

—Quan vegi que no som a casa pots comptar que vindrà a provar sort aquí. Tanqueu la porta amb clau, sisplau! —suplica, a punt de plorar.

—Jo crec que té raó —diu la Melissa.

Tanca amb doble forrellat la porta de davant i, tot i el que li acabo de dir a la Katie, m’alleuja sentir el soroll del pany segellant la casa.

—¿I la porta del darrere? —pregunta la Katie.

Quan la veig tremolar d’aquesta manera em bull la sang. ¿Com s’atreveix el Simon a fer-li una cosa així a la meva filla?

—La tenim tancada sempre. El Neil està obsessionat amb els robatoris. Ni tan sols deixa la clau en un lloc que es pugui veure des del jardí. Et prometo que aquí dins estàs segura, vida —afegeix abraçant la Katie—. El Neil serà tota la setmana fora per feina, així que us podeu quedar aquí tant de temps com vulgueu. ¿Per què no posem en marxa el bullidor i truco a l’agent Swift i li explico que heu trobat aquest rebut? ¿Tens el seu número, Zoe?

Em trec el telèfon de la butxaca, el desbloquejo i passejo el dit per la pantalla fins que trobo el número de la Kelly Swift. Li passo el mòbil a la Melissa. Se’l mira.

—A dalt hi ha més cobertura. Doneu-me dos segons. ¿Oi que em fareu el favor de fer-me un cafè? Les càpsules són al costat de la màquina.

Encenc la cafetera, un últim model cromat que bat la llet perquè faci escuma i et treu el caputxino ja fet i ves a saber quantes coses més. La Katie travessa la cuina. Mira a fora al jardí a través de les portes de vidre i intenta fer girar el pany.

—¿Tancat?

—Tancat. Tinc por, mama.

Intento parlar amb un to de veu assossegat per dissimular el neguit que em rosega per dins.

—Aquí dins no ens pot fer res, cuca. L’agent Swift vindrà a parlar amb nosaltres i enviaran la policia a detenir-lo. No ens pot fer res.

Em quedo dreta davant de la cafetera amb els palmells sobre el taulell, notant la fredor llisa del marbre. Ara que ja hem sortit d’allà dins i ens sentim segures, la por es comença a transformar en ràbia i haig de fer esforços perquè no se n’adoni la Katie, que ja està al caire de l’atac d’histèria. Començo a pensar en les mentides que em va explicar el Simon durant els mesos en què jo encara em pensava que treballava al diari. La seva insistència intentant convence’m que la de la foto no era jo el dia que vaig arribar a casa amb el Gazette ara feia unes quantes setmanes. ¿Com podia haver estat tan cega?

Penso en els deutes que segons ell havia anat acumulant. El web li deu reportar molts més diners dels que va guanyar mai al Telegraph. No m’estranya que no trobés cap altra feina. ¿Per què escarrassar-s’hi? I aquesta feina que l’han convocat avui… dubto molt que existeixi. Me l’imagino assegut en un bar, mirant fotos de dones amb el mòbil en lloc de preparar-se l’entrevista i copiant detalls del trajecte que fan cada dia de la llibreta de notes per penjar-los al web.

La Katie no es pot estar quieta. No para d’anar amunt i avall, de la finestra fins a la gran taula blanca de la Melissa, tocant els objectes estratègicament col·locats que hi ha als prestatges.

—Vigila —li dic—. Deu costar una fortuna.

Sento la veu de la Melissa, que parla amb l’agent Swift. Quan sento que li pregunta «¿Corren algun perill?», estossego fort perquè la Katie no s’angoixi més encara. Ha deixat el gerro al seu lloc per agafar un pitjapapers de vidre i està passejant el dit gros per la seva superfície llisa.

—Sisplau, tresor, m’estàs posant nerviosa.

El torna al seu lloc i se’n va cap a l’altra banda de la cuina, on hi ha l’escriptori de la Melissa.

El llumet verd de la cafetera fa pampallugues per avisar-me que l’aigua ja està calenta. Pitjo el botó i miro com el rajolí fosc va caient dins la tassa. Fa una olor potent, gairebé aclaparadora. No prenc mai cafè, però avui en necessito un. Agafo una altra càpsula.

—¿Tu en vols un? —li pregunto a la Katie.

Com que no em contesta, em giro i veig que està mirant alguna cosa que hi ha sobre l’escriptori.

—Cuca, para de remenar-li les coses a la Melissa, sisplau.

Em pregunto quant trigarà a arribar la policia i si aniran a buscar el Simon o esperaran que torni a casa.

—Mama, vine a veure això.

—¿Què és?

Sento les passes de la Melissa al replà de l’escala i li deixo el cafè a l’illa que tinc al darrere. Jo m’hi poso sucre, remeno i en faig un glop que m’escalda la llengua.

—Mama! —insisteix la Katie.

M’hi acosto per veure què és el que l’ha afectat tant. És un mapa del metro de Londres. El mapa que vaig veure quan vaig venir a endur-me els llibres de comptabilitat. La Katie l’ha desplegat i ara ocupa tota la superfície de la taula. Els colors familiars de la xarxa de metro estan plens d’anotacions, fletxes formant una teranyina, ratlles i gargots.

Sóc incapaç d’apartar els ulls del que estic veient. La Katie plora, però no faig cap gest per consolar-la. Estic buscant una ruta que em conec de memòria. La ruta per anar a la feina de la Tania Beckett.

La Northern Line fins a Highgate, i després el 43 fins a Cranley Gardens.

Està subratllada amb un retolador groc, i a l’extrem hi ha un comentari escrit a mà.

Ja no està activa.