40

—Carai, quina festassa —es va queixar la Lucinda mirant la bossa de cacauets que el Nick acabava d’estripar i posar al mig de la taula.

—Em sap greu no estar a l’altura, marquesa —va replicar el Nick—. No crec que tinguin caviar i ous de guatlla, al Dog and Trumpet, però puc anar a veure què hi ha avui de plat del dia, si vols.

—Molt graciós. No em referia a això. És que estic una mica aixafada.

—Jo estic igual —va intervenir la Kelly.

Havia anat tot tan ràpid! Les sirenes a tota pastilla per anar a buscar la Katie Walker, després corrents a buscar la Zoe, els cotxes patrulla frenant en sec davant de casa de la Melissa… L’ambulància ja s’esperava al final d’Anerley Road. Els equips mèdics no podien començar a fer la seva feina fins a estar segurs que podien entrar a la casa sense perill. La Kelly tenia la sensació que durant les últimes dues hores el seu cor no havia baixat de cent pulsacions per minut, i ara li havia vingut la baixada.

—És normal, després del clímax —va dir el Nick—. Ja veureu com demà us revifeu, quan comenci la feina dura de veritat.

I és que encara els en quedava molta, de feina. Ara que tenien accés a l’ordinador de la Melissa, els de Delictes Informàtics havien pogut tancar trobalaquebusques.com en un moment i havien accedit a la llista completa d’usuaris. Seguir-los la pista a tots i comprovar si havien comès algun delicte demanaria molt més temps.

El registre mercantil havia confirmat que la Melissa West era la propietària de quatre cafeteries a Londres: Melissa, Melissa Too, Espress Oh! i una altra que encara no tenia nom al cor de Clerkenwell, que ingressava uns beneficis impressionants tot i no tenir ni pica ni nevera ni res que s’assemblés a una cuina.

—Blanqueig de diners —va dir el Nick—. Els bars són el mitjà ideal, perquè molta gent paga en efectiu. Pot estar ingressant centenars de lliures al dia i que el negoci aparentment sigui deficitari.

—¿Tu creus que el marit ho sabia?

—Suposo que això no ho sabrem fins que l’interroguem.

El Neil West estava supervisant la instal·lació d’un sistema informàtic d’uns quants milions de lliures en un bufet d’advocats de Manchester. Segons la seva agenda, convenientment sincronitzada amb la de la seva dona i fàcilment accessible des de l’ordinador, l’endemà havia d’arribar a l’aeroport de London City, on hi hauria la policia esperant-lo per detenir-lo. Al seu ordinador, al despatx del pis de dalt de la casa, hi havia arxivada informació de totes les empreses per a qui havia treballat, amb exhaustives llistes de contactes. Les empreses on treballaven el Gordon Tillman i el Luke Harris havien contractat el Neil temps enrere, i era d’esperar que hi hagués més coincidències entre la llista de contactes del Neil i la llista de clients de trobalaquebusques.com que havien trobat a l’ordinador de la Melissa.

—¿Tu creus que la Melissa l’hauria deixat tirat aquí amb tot el marró?

La Zoe els havia explicat els plans de la Melissa de marxar del país i els de Delictes Informàtics havien confirmat que havia estat buscant informació de vols a Rio de Janeiro per internet.

—Jo crec que sí —va respondre el Nick—. A mi em sembla que a la Melissa West només li importava la seva persona.

La Kelly va pensar en el que li havia dit la Katie sobre el to tan amarg que havia fet servir la Melissa recordant quan cuidava els fills de la Zoe. O queixant-se de no haver-ne pogut tenir de propis.

—Doncs jo crec que t’equivoques. I que aquest és el problema, precisament. El web el va crear per diners, però involucrar-hi la Katie i la Zoe va ser una qüestió personal.

—No suporto que no hagi de pagar pel que ha fet —va comentar la Lucinda tot agafant un cacauet.

—Li han clavat un ganivet a l’artèria caròtida i ha mort dessagnada —li va fer notar el Nick—. Jo diria que algun preu sí que l’ha pagat.

La Kelly va fer un mig somriure.

—Ja m’entens. Va fer passar un calvari a la Zoe i la Katie Walker, per no parlar dels centenars de dones que no van saber mai que estaven en perill. M’hauria agradat veure-la al banc dels acusats.

Li va parpellejar el mòbil i va fer lliscar el dit per la pantalla per desbloquejar-lo i passar de llarg tot de notificacions que no pensava respondre.

—¿Què és això? ¿Una festa o una vetlla de difunts? —va preguntar el Diggers apareixent al costat de la taula mentre la Kelly es quadrava com si passessin revista.

Era el primer cop que es veien des que li havia tocat el crostó al seu despatx i va preferir evitar el contacte visual amb ell.

—¿Li acosto una cadira, senyor? —va preguntar la Lucinda.

—No, ja me’n vaig. Només passava per convidar-vos a una copa. Ho heu fet molt bé. M’acaba de trucar el comissari per felicitar-me pels bons resultats. Bona feina.

—Gràcies, jefe —va fer el Nick—. Ara mateix els ho estava dient jo.

—I pel que fa a tu… —va afegir el Diggers mirant la Kelly, que notava que s’estava posant vermella per moments—, m’han dit que t’hem de donar les gràcies per unes quantes coses.

—Ha sigut un treball en equip —va replicar la Kelly, esforçant-se per aixecar la vista i alleujada de veure l’expressió sincerament afable del Diggers—. Vaig tenir la sort de ser allà quan va aparèixer l’última peça del trencaclosques.

—Potser sí. Però has fet una gran contribució a l’equip. ¿I què? ¿Què voleu prendre?

L’inspector en cap va anar cap a la barra i va tornar amb una safata carregada de begudes i una altra bossa de cacauets. La Kelly va veure que no havia demanat res per a ell i que si no l’hi preguntava ara potser ja no en tindria cap més oportunitat de fer-ho.

—Senyor, ¿haig de tornar a la Policia del Transport?

Mentre ho deia es va adonar de com li recaria haver-hi de tornar. De com desitjava tornar a formar part d’un equip on no havia de patir pels rumors i les sospites que la perseguien sempre a la seva unitat.

—¿No havíem dit tres mesos?

—Sí, però em pensava que ara que la Melissa és morta i el web està tancat…

La Kelly sabia que encara quedava molta feina per fer. L’assassí de la Laura Keen encara campava lliure i no havien atrapat el pispa que li havia afanat les claus a la Cathy Tanning. Però la Kelly tenia molt present l’esbroncada que li havia caigut al despatx del Diggers. ¿I si aprofitava l’ocasió per dir-li que s’havia acabat la seva col·laboració?

—Tres mesos —va replicar el Diggers amb un to sec—. Pots encarregar-te de l’interrogatori del Neil West, i després tindrem una conversa sobre la teva carrera. Potser seria hora de tornar a començar de nou en una unitat nova, ¿no?

I dit això, li va picar l’ullet, va encaixar la mà del Nick i se’n va anar.

La Kelly va respirar alleujada i va parpellejar per intentar contenir les llàgrimes mentre agafava el telèfon i començava a obrir i tancar aplicacions per dissimular. Va fer un cop d’ull al seu compte de Facebook, ple de fotos d’arbres de Nadal i ninots de neu escarransits fets amb els quatre flocs de neu mal comptats que havien caigut la nit anterior. La Lexi havia canviat el seu estat, i això li va cridar l’atenció.

«La colla de Durham igual que sempre, però amb unes quantes arrugues més», deia el comentari que havia penjat.

Havien recreat una foto de la seva època d’estudiant i la Lexi les havia publicat totes dues juntes, cosa que havia provocat una allau de comentaris divertits d’amics i familiars de totes les persones etiquetades. Tant en l’una com en l’altra, el somriure més ampli de tots era el de la Lexi, i la Kelly no va poder evitar encomanar-se’n.

«Molt guais, les fotos», va escriure. «No has canviat gens».