16

La Kelly es va treure el xiclet de la boca i el va llençar a una paperera. Havia sortit d’hora de casa i ara no era qüestió d’entretenir-se, si volia començar amb bon peu amb el Nick Rampello. Va respirar fondo, va alçar la barbeta i, sostenint un paraigua que no li servia de res perquè semblava que la pluja caigués horitzontal, es va plantar davant la mateixa porta que divendres.

Aquell matí, amb la fal·lera de fer bona impressió en el seu primer dia de feina, havia agafat gairebé instintivament el trajo jaqueta, però de seguida l’havia assaltat un record desagradable: era el mateix trajo que portava el dia de la sessió disciplinària. Encara recordava la picor desagradable dels punys de llana als canells mentre esperava que la cridessin per entrar al despatx del seu superior.

Només de pensar-hi se li regirava l’estómac. Havia tret el trajo jaqueta del penjador, l’havia ficat en una bossa d’escombraries amb la idea de portar-lo a caritat i s’havia posat la camisa de ratlles i uns pantalons amples de color gris, que en aquest moment tenien la vora completament xopa. Però no li calia el recordatori físic de l’americana perquè l’assaltessin els records, que li anaven passant per davant dels ulls del més recent al més antic com si fossin una pel·lícula rebobinant-se: el dia que va tornar a patrullar, el primer cop que va tornar a entrar a la sala de reunions plena, amb les galtes enceses i l’eco dels rumors surant a l’aire; els mesos apartada de la feina, els interminables dies tancada a l’habitació, sense dutxar-se, sense arreglar-se, esperant una vista disciplinària que podia posar fi a la seva carrera; el so de l’alarma avisant que hi havia algun problema amb un detingut, que es necessitaven reforços urgents; el soroll de les passes apressades que no acudien a socórrer-la a ella, sinó a fer-la fora de la sala.

De l’agressió no li venia mai cap flaix. Durant les sessions per aprendre a controlar la ira, la psicòloga solia animar-la a parlar del que havia passat, de què era el que ho havia desencadenat tot.

«No me’n recordo», deia ella. Estava interrogant el detingut i de cop i volta s’havia disparat l’alarma. No recordava què li havia fet perdre el control d’aquella manera. No en tenia ni idea.

«Però és millor així, ¿no? —va dir la Lexi un dia que l’havia anat a veure després d’una sessió de teràpia especialment dura—. Així serà més fàcil girar full i oblidar el que va passar».

La Kelly va enfonsar el cap al coixí. No, no l’ajudava a girar full. Al contrari. Perquè, si no sabia què era el que li havia fet perdre el control, ¿com podia estar segura que no tornaria a passar mai més?

Va prémer el timbre i va esperar arraulida sota la marquesina diminuta per arrecerar-se de la pluja. Una veu anònima va ressonar per tot el carrer.

—¿Sí?

—Sóc la Kelly Swift. Vinc per l’operació FURNISS.

—Puja, Kelly!

Quan va reconèixer la veu de la Lucinda, la Kelly es va calmar una mica. Allò era com tornar a començar de zero, es va recordar, una oportunitat de fer taula rasa i demostrar la seva vàlua sense que la jutgessin pel seu passat. Va agafar l’ascensor i va entrar a Homicidis sense el titubeig de la vegada anterior. Quan va veure que un altre membre de l’equip la saludava amb el cap —Bob, va recordar que es deia quan ja era massa tard per saludar-lo pel nom—, es va tranquil·litzar una mica més. I més encara quan va veure que la Lucinda treia el cap per darrere la seva taula.

—Benvinguda a la casa de bojos.

—Gràcies… suposo. ¿L’inspector és per aquí?

—Ha sortit a córrer.

—¿Amb aquest temps?

—Ell és així. Però ja sap que vens. Ens ho va dir ahir el Diggers per correu electrònic.

La Kelly va intentar llegir l’expressió de la Lucinda.

—¿I com s’ho va prendre?

—¿El Nick? —va fer la Lucinda, tota enriolada—. Bah, ja el coneixes. Bé, no, de fet, ara que ho dius, no el coneixes gens! Mira, l’inspector és un paio com Déu mana, però això de l’autoritat no és precisament el seu fort. Si se li hagués acudit a ell, ara estaria més content que un pèsol. Però de vegades el Diggers i ell no veuen les coses de la mateixa manera; total que… —va fer la Lucinda, deixant la frase en suspens—. Tu no pateixis que tot anirà bé. De moment, si et sembla, deixa’m ensenyar-te el teu lloc de feina.

Just aleshores es va obrir la porta i va aparèixer l’inspector Rampello. Portava pantalons curts, una samarreta de Gore-Tex i un paravent lleuger de color fluorescent amb la cremallera apujada només fins a la meitat. Es va treure els auriculars, els va embolicar fent una bola i els va ficar a dins d’un parell de guants de licra mentre l’aigua anava gotejant a terra.

—¿Què tal s’està, allà a fora? —va dir la Lucinda, amb to desenfadat.

—De conya. Un temps tropical —va respondre el Nick mentre anava cap als vestuaris sense adonar-se de la presència de la Kelly, que en aquell moment envejava la fluïda relació de la Lucinda amb l’inspector.

Havia engegat l’ordinador i estava buscant el paperet amb la contrasenya provisional que li acabava de donar la Lucinda quan va tornar a aparèixer el Nick, amb una camisa blanca enganxada a l’esquena encara humida i una corbata enrotllada a la mà. Va deixar la jaqueta a la cadira que hi havia al costat de la de la Kelly i li va dir:

—No sé si estar emprenyat amb tu per haver anat a veure l’inspector quan jo ja t’havia dit que no ens interessava la teva col·laboració, o admirar-me de la teva habilitat negociadora. Pel bé de la nostra relació laboral, em quedo amb la segona opció. Benvinguda a bord —va fer amb un somriure mentre li allargava la mà que li quedava lliure.

—Gràcies —va dir la Kelly, alleujada.

—Així que ets una vella amistat de l’inspector en cap, tinc entès.

—No, de cap manera. Era el meu superior a la Unitat de Delictes Sexuals.

—Doncs et té en alta estima. Tinc entès que et van donar una menció al mèrit i tot.

El Nick Rampello havia fet els deures. El director de la policia havia concedit una menció al mèrit a la Kelly després de mesos de treball intens buscant un exhibicionista que empaitava nenes en edat escolar. La Kelly havia pres declaració a desenes de testimonis, treballant colze a colze amb els companys de la base de dades per anar descartant tots els delinqüents sexuals i altres indesitjables que la policia tenia fitxats. La Kelly havia apostat amb molt d’encert per fer servir esquers —una colla d’agents de paisà que actuaven com a víctimes potencials desplegades per zones de risc— i havia aconseguit enxampar el culpable in fraganti. Es va sentir afalagada que el Diggers se n’hagués recordat i molt agraïda que hagués intentat aplanar-li el terreny amb el Nick dient meravelles de la seva feina. Però l’alegria li va durar poc.

—L’inspector en cap et vol treballant sempre amb algú al costat.

Res en el to de veu suggeria que el Nick sabés per què el Diggers havia posat aquella condició, però la Kelly no era tan ingènua per pensar que no n’havien parlat entre ells. Va notar que se li encenien les galtes i va desitjar que el Nick i la Lucinda —que escoltava la conversa amb interès— no se n’adonessin.

—Per tant, treballaràs amb mi.

—¿Amb vostè?

La Kelly tenia assumit que faria parella amb un agent. ¿Havia sigut el Diggers, qui havia decidit que fos l’inspector qui la vigilés, o el mateix Nick? Sí que la consideraven una càrrega feixuga, doncs.

—Posats a fer, més val que aprenguis dels millors —va dir el Nick, fent-li l’ullet.

—Mira que ets fantasma! —va exclamar la Lucinda.

El Nick es va arronsar d’espatlles com dient «¿Què vols que hi faci, si sóc tan bo?». La Kelly no va poder contenir un somriure. Tenia raó la Lucinda: era un fantasma, però almenys sabia riure’s d’ell mateix.

—¿Ja m’has esponsoritzat, Luce? —va preguntar el Nick.

La Kelly va respirar alleujada, ara que la conversa s’havia acabat.

—Ja vaig afluixar la mosca fa setmanes!

—Allò va ser per a la Great North Run. Ara és per a la Great South Run! —va dir mirant cap a la Lucinda, que el contemplava amb els braços plegats—. Pensa en els nens, Lucinda. En els pobres orfenets…

—D’acord! Ja hi posaré cinc lliures.

—¿Per quilòmetre? —va fer el Nick tot somrient mentre la Lucinda se’l mirava molt seriosa—. Collonut, moltes gràcies. Bé, ara necessito que em poseu al dia. Aparentment no hi ha res que relacioni la Tania Beckett amb la Cathy Tanning, a banda dels anuncis.

—Tu posa l’aigua a escalfar i enceta el paquet de galetes que tens amagat, i ara quan fem el brífing et poso al cas de tot.

—¿Quin paquet amagat? —va fer el Nick.

—Sóc analista, inspector —va replicar la Lucina fulminant-lo amb la mirada i alçant una cella mentre emfasitzava el rang del seu interlocutor—. O sigui que no em pots amagar res —va fer tornant cap a la seva taula.

La Kelly es va aixecar i va somriure tímidament.

—Si em dieu on és la cuina, ja vaig jo a preparar el te —va dir.

El Nick Rampello se la va mirar com si amb allò l’hagués acabat de convèncer.

—Arribaràs lluny. Sortint al rebedor, la segona porta a mà dreta.

Al final del primer dia de feina, el bullidor ja no tenia cap secret per a la Kelly. Entre viatge i viatge a la cuina per fer te i cafè, havia aconseguit llegir-se tota la documentació i a les cinc de la tarda entrava a la sala de reunions amb el Nick, la Lucinda i un grapat de gent que li acabaven de presentar i de qui ja havia oblidat el nom. Tot i que hi havia unes quantes cadires lliures escampades per la sala, la majoria s’estaven drets, en un senyal inequívoc que tenien coses més importants a fer. Però el Nick Rampello no es pensava donar per al·ludit.

—Agafeu una cadira i seieu —els va ordenar—. No us vull entretenir gaire, però tenim entre mans una investigació complexa i vull que anem tots alhora —va fer una pausa i quan va veure que tots els ulls estaven posats en ell, va continuar—. És dimarts vint-i-quatre de novembre i això és un brífing sobre l’operació FURNISS, en què s’investiga l’assassinat de la Tania Beckett i altres delictes contra dones, en concret el furt d’unes claus i un robatori al domicili d’un dona anomenada Cathy Tanning. El vincle entre aquests crims podria ser una sèrie d’anuncis penjats al London Gazette on sortien les fotos d’aquestes dones. Quan vulguis, Lucinda —va dir per acabar, buscant-la amb la mirada.

La Lucinda va avançar cap al davant de la sala.

—Se’m va encarregar analitzar tots els assassinats comesos durant les darreres quatre setmanes, però hi he inclòs també les agressions sexuals, els casos d’assetjament i els robatoris en què les víctimes eren dones soles. No he tingut en compte els casos de violència domèstica, però tot i així Déu n’hi do els que me’n surten.

Mentre parlava havia inserit un llapis de memòria al portàtil que tenia al costat, amb el projector ja connectat i a punt. La primera diapositiva mostrava unes imatges en miniatura que la Kelly coneixia molt bé. Eren totes les dones dels anuncis que havien sortit al London Gazette, una informació extreta de l’arxiu que la Tamir Barron havia entregat a contracor a la Kelly quan la va anar a veure al diari. Les quatre diapositives següents també eren un mosaic de fotos diminutes que feia venir vertigen.

—Totes aquestes dones han sigut víctimes durant l’últim mes d’algun dels delictes que ens ocupen. Com podeu veure, les he agrupat segons les característiques físiques, com ara el color de pell i de cabells, i després en subcategories segons l’edat. Evidentment, no és una ciència exacta, però m’ha facilitat una mica la tasca següent.

—¿Vols dir comparar-les amb els anuncis? —va aventurar una veu des d’algun lloc darrere de la Kelly.

—Exactament. He acarat les fotos de les víctimes amb les dels anuncis i hi he identificat quatre coincidències.

La Lucinda va continuar explicant el seu PowerPoint tot resumint ràpidament les diapositives següents.

—Charlotte Harris. Una secretària judicial de Luton que treballa a Moorgate. Víctima d’una agressió sexual frustrada per part d’un home asiàtic sense identificar.

A l’esquerra de la diapositiva hi havia una foto amb el nom de la víctima, i a la dreta l’anunci del London Gazette corresponent.

—Bingo! —va exclamar el Nick amb posat seriós.

—Emma Davies. Trenta-quatre anys, agressió sexual a West Kensington.

La Kelly va deixar anar una alenada d’aire.

—Laura Keen. Vint-i-un. Assassinada a Turnham Green la setmana passada.

—Aquesta ja la teníem controlada —la va interrompre el Nick—. Els d’Homicidis de la zona oest la van etiquetar com a cas possiblement relacionat amb el de la Tania Beckett per l’edat.

—¿Possiblement? —va exclamar la Lucinda—. A mi em sembla que més clar impossible. Bé, i l’última.

La diapositiva següent mostrava una dona de cabells foscos que devia fregar la quarantena. Com en el cas de les altres dones, la seva foto apareixia al costat de l’anunci del London Gazette.

—Aquesta d’aquí és un cas ben curiós. Es diu Alexandra Chatham, viu a Hampstead Heath i s’ha queixat repetidament que li entren a casa mentre dorm i li canvien les coses de lloc. En aquest moment ho porta la Policia de Proximitat, però sense gaire convicció. Sembla que l’agent encarregat no s’ho acaba de creure, per més que la senyora Chatham insisteix que li entra algú a casa.

La Lucinda va tornar a mirar a la pissarra.

—I després tenim la Cathy Tanning, esclar, una altra possible víctima del nostre rondador nocturn, i la Tania Beckett, víctima d’assassinat. En total són sis, de moment. Però hi continuaré treballant.

Es va fer un silenci a la sala de reunions mentre el Nick esperava que els presents es fessin càrrec de les implicacions del que acabava d’explicar-los la Lucinda. A continuació va assenyalar l’última diapositiva que els havia ensenyat, en què es veien les sis víctimes confirmades al costat del seu anunci corresponent.

—En total s’han publicat vuitanta-quatre anuncis. Això significa que hi ha setanta-vuit dones per identificar que podrien haver sigut víctimes d’algun crim. Aquí trobareu còpies dels anuncis —va dir el Nick assenyalant una segona pissarra blanca—. Us les hem inclòs també al resum que hem repartit.

Es va sentir una fregadissa de paper quan els agents van començar a examinar la pila de fulls grapats que els havien entregat al principi de la reunió. La Lucinda va tornar a fer ús de la paraula.

—Encara estic treballant en les coincidències dels anuncis publicats amb els crims contra dones de la nostra zona, i també estic en contacte amb Surrey, Thames Valley, Herts, Essex i Kent, no fos cas que hi hagués algun cas fora de la nostra jurisdicció. N’he trobat un parell de possibles, però abans d’embolicar la troca prefereixo estar-ne més segura. ¿Et sembla bé, jefe?

—Sí, em sembla bé.

—També em vas demanar que analitzés les similituds entre les víctimes i els crims comesos. No he trobat gran cosa, em temo. A primera vista les víctimes són molt diferents, però deixant de banda el que sabem (el delicte en si, el modus operandi, etc.), el tret comú és el transport públic: totes les dones anaven o tornaven de la feina.

El Nick va assentir.

—Vull tots els seus itineraris traçats en un mapa, a veure si conflueixen en algun punt.

—Ja hi estem treballant, jefe.

—¿I del culpable què en sabem?

—Culpables —el va corregir la Lucinda recalcant molt la essa del plural—. La Charlotte Harris va descriure un home asiàtic, alt i que portava una loció d’afaitar molt particular. No li va veure la cara, però diu que anava ben vestit, amb trajo de ratlles i un abric gris. L’Emma Davies, agredida sexualment a West Ken, va descriure el seu agressor com un home blanc amb un notable sobrepès. Del cas de Turnham Green tenim molt poca cosa, però en una de les imatges de les càmeres de seguretat apareix un home blanc just abans de l’assassinat de la Laura Keen.

—L’home que li va robar les claus a la Cathy Tanning era asiàtic —va dir la Kelly—. Les imatges de les càmeres de seguretat no en mostren la cara, però sí que se li veuen perfectament les mans.

—Sis delictes —va dir el Nick— i sis potencials delinqüents diferents. No cal ser cap geni per deduir que els anuncis són un element clau de la investigació. Per tant, ens centrarem a esbrinar qui els posa.

Mentre ell es tornava a situar al davant de la sala, la Lucinda va clicar a la diapositiva següent, que mostrava una versió ampliada de l’anunci de la Zoe Walker.

—Els anuncis s’han anat publicant des de principis d’octubre. Apareixen entre els classificats de la penúltima pàgina i sempre a baix de tot a la dreta. Cap de les fotos és feta per un professional.

—La Zoe Walker em va trucar ahir —va dir la Kelly—. Es veu que la seva foto és treta de Facebook. Me’n va enviar la versió original. És una foto d’ella amb la seva filla Katie feta fa uns anys en un casament.

—Tornaré a examinar els perfils de Facebook de la Tanning i la Beckett —va dir la Lucinda, avançant-se al Nick—. Hi ha una cosa en comú en totes les fotos: les dones mai miren directament a la càmera.

«Com si no sabessin que els estan fent una foto», va pensar la Kelly.

—Tots els anuncis porten aquesta adreça —va dir el Nick prenent el relleu i assenyalant la part de dalt de la pantalla, on apareixia l’adreça www.trobalaquebusques.com.

—¿Un web de contactes? —va fer la dona que hi havia al costat de la Kelly.

No havia parat de prendre notes en una llibreta d’espiral i després de fer la pregunta es va quedar mirant el Nick amb el boli suspès en l’aire. A l’altre costat de la sala, un detectiu consultava el seu mòbil tot alçant els ulls cap a la pissarra de tant en tant per comprovar l’URL.

—Podria ser. Però a cap víctima li diu res el nom. La Cathy Tanning va tenir un compte a Elite durant un temps. Ja estem en contacte amb els administradors per esbrinar si els han piratejat el sistema. El nòvio de la Tania Beckett, evidentment, insisteix que la noia no va entrar mai a cap web de contactes, i la Zoe Walker igual. Com segurament ja heu descobert molts de vosaltres, l’adreça web porta a una pàgina buida, completament negra, tret d’un requadre que et demana una contrasenya. Els de delictes informàtics ja han posat fil a l’agulla. Us mantindré informats del que vagin descobrint. Bé, doncs. És tard i vol ploure. Posem-nos-hi.

—Pel que fa al número de telèfon —va dir la Lucinda girant-se per mirar la pissarra blanca i subratllant un número escrit en vermell: 0809 8 683 388—, no pertany a cap abonat ni apareix en cap base de dades. Per tant, tret que es tracti d’un error, aparentment no té cap sentit que aparegui a l’anunci.

Algun sentit havia de tenir. Aquell número era allà per alguna raó. La Kelly es va mirar l’anunci ampliat del London Gazette a la pantalla que hi havia darrere la Lucinda. Sota la foto hi havia una línia de text que deia:

Visiti el lloc web per a més informació. Subjecte a disponibilitat i condicions.

El lloc web, molt bé. ¿I després què? ¿Quina era la contrasenya?

El Nick s’havia posat al costat de la Lucinda i estava repartint la feina entre els presents i intentant inculcar-los la necessitat de mantenir-lo al dia de tot. La Kelly continuava concentrada en els anuncis, preguntant-se què era el que els estava passant per alt.

—Estem en una fase de la investigació on ens arriben molts inputs i encara no som capaços de veure quina relació hi ha entre ells —anava dient el Nick—. Sigui qui sigui qui hagi publicat aquests anuncis al London Gazette, o bé està anunciant la seva intenció de cometre un crim, o bé està propiciant que el cometi un tercer.

La Kelly només escoltava a mitges, tot esprement-se el cervell. ¿Quin sentit tenia posar un anunci en aquelles condicions? ¿Per què enviar els clients potencials a una pàgina web a la qual no podrien accedir?

0809 8 683 388

De cop i volta es va dreçar a la cadira. Acabava de tenir una idea. ¿I si el número de telèfon no era cap número de telèfon, sinó una contrasenya?

Es va assegurar que tenia el mòbil en silenci, va entrar a Safari i va teclejar l’adreça.

www.trobalaquebusques.com

El cursor li va parpellejar. Va teclejar 0809 8 683 388 a la casella blanca i va prémer l’enter.

La Kelly va reprimir un sospir. Estava convençuda que el número de telèfon era la clau. Just quan tancava el Safari li va aparèixer un missatge de text a la pantalla:

Ganes veureT aqsta nit. Truca si vns ms trd de ls 8.xx

Només podia ser la Lexi, no calia veure’n el nom a la pantalla. La Kelly no sabia de ningú més que encara escrivís missatges de text com si fossin als noranta. Es va imaginar la seva germana fent cares davant aquella pantalla diminuta, prement amb aquella paciència les tecles del seu Nokia de l’any de la picor per anar trobant les lletres.

0809 8 683 388

Una idea va començar a prendre forma en la seva ment. Es va afanyar a obrir el teclat de l’aplicació de telèfon. Va mirar el número vuit i les tres lletres de sota.

t. u. v.

Va agafar el bloc de notes amb la mà que li quedava lliure, el va obrir per una pàgina qualsevol, va destapar el boli i va anar apuntant les lletres sense apartar els ulls del telèfon.

Sota el número 6 hi havia tres lletres: M, N, O. La Kelly les va escriure totes.

Després venia un altre cop el 8: T, U, V.

La Kelly gargotejava amb fúria, aliena al que estava passant a la reunió, comprovant número per número. Va agafar el bloc i va recórrer els números a la recerca d’un patró, d’una paraula.

Va agafar una alenada d’aire i va aixecar la vista. L’inspector Rampello l’estava observant amb els braços plegats.

—¿Tens alguna primícia sobre la investigació que vulguis compartir amb nosaltres?

—Sí, senyor —va dir la Kelly—. Em sembla que sí.