EN LLOC DE DORMIR AL SEU APARTAMENT, la Faye va fer servir les claus que tenia del pis de la Kerstin i s’hi va traslladar. Els diaris van dedicar moltes pàgines a la desaparició de la Julienne. La policia havia seguit el rastre del cotxe d’en Jack fins a una zona boscosa al nord de Jönköping, a la riba del llac Vättern. A prop hi havia un embarcador. L’endemà havien trobat restes de sang en una de les barques. Però el cos no havia aparegut enlloc.

Als diaris, la Faye llegia que partien de la hipòtesi que «l’exmarit i multimilionari», tal com es referien a en Jack, havia enfonsat el cos al llac. Els bussos intentaven trobar el cos de la nena, però l’àrea era massa àmplia. La Julienne no va aparèixer.

Una setmana més tard, quan totes les proves apuntaven cap a en Jack i els diaris sensacionalistes, citant fonts policials, havien esbrinat que no tan sols s’havia trobat sang a l’apartament, sinó també al cotxe i a la barca, van publicar obertament el nom d’en Jack. Els periodistes s’amuntegaven al voltant de casa seva i de l’Ylva a Lidingö.

La Yvonne Ingvarsson va anar a veure la Faye i li va explicar que no havien perdut l’esperança de trobar la Julienne amb vida, però que tot indicava que era morta. Li va oferir ajuda psicològica i la possibilitat de parlar amb un pastor. Però la Faye ho va refusar tot. Es va tancar al pis de la Kerstin i va observar com la colla de periodistes que feien guàrdia davant de casa seva s’anava fent més minsa a mesura que passaven els dies. Les lesions i els hematomes havien començat a curar-se i la Faye es curava les ferides meticulosament. No volia que li quedessin unes cicatrius horroroses. A la denúncia que havia interposat contra en Jack també s’hi incloïa el maltractament que havia patit.

En Jack no havia confessat res, però les proves en contra seu cada vegada eren més aclaparadores. Els investigadors ­havien trobat les cerques més macabres a l’historial del navegador. I havien recuperat missatges de text d’allò més amenaçadors que havia enviat a la Faye, tot i que després els havia esborrat. La Faye també els podia ensenyar des del seu telèfon mòbil. Tot allò apareixia publicat als diaris sensacionalistes.

Les troballes a l’ordinador d’en Jack li estrenyien la corda al voltant del coll. El seu exmarit havia consultat la profunditat de diversos llacs de Suècia, s’havia descarregat mapes cartogràfics de l’àrea on havia aparcat el cotxe, a la riba del llac Vättern.

Un mes després de la desaparició de la Julienne, la Faye va posar el pis a la venda i va comunicar als inversors de Revenge que tenia pensat marxar de Suècia així que en tingués l’oportunitat. Es va quedar amb el deu per cent de les participacions, va donar a la Kerstin un cinc per cent més del que ja tenia i va oferir als accionistes que en compressin la resta. La Yvonne Ingvarsson va intentar convèncer-la que, com a mínim, s’esperés al final del judici abans de sortir del país, però la Faye li va respondre que no s’hi veia amb cor.

—M’ha destrossat la vida, sigui quina sigui la condemna que rebi. Li vaig arrabassar l’empresa, vaig fer miques la seva relació amb l’Ylva. I ell va respondre assassinant la nostra única criatura. Aquí ja no hi queda res per a mi.

—Ho entenc —va contestar la Yvonne—. Has d’intentar ser forta. El dolor no desapareixerà mai, però amb el temps es farà més suportable.

A la porta, va abraçar la Faye, abans de cordar-se la jaqueta i sortir al replà de l’escala.

—I on aniràs a viure?

—No ho sé. Molt lluny d’aquí, això segur. On ningú no sàpiga qui soc.

Quan la Yvonne li va enviar un missatge de text en què li deia que els resultats de les proves d’ADN havien arribat finalment i que la sang que havien trobat al rebedor, al maleter del cotxe d’en Jack i a la barca coincidien amb l’ADN del raspall de dents i el dels cabells de la Julienne, la Faye li va respondre amb un simple «gràcies». No tenia res més a dir.