*

UN MOVIMENT AL LLIT. Algú s’hi havia assegut. La Faye es va obligar a obrir els ulls i es va trobar la cara de la Chris, que l’estava mirant. Amb una barreja de preocupació i determini.

—Saps que t’estimo, Faye, però fa dues setmanes que estàs estirada en aquest llit. Només que algú pronunciï el nom d’en Jack o de la Julienne, et poses a plorar. Això ja no pot conti­nuar així.

Va fer un gest amb el cap assenyalant la porta.

—Si vols alguna cosa de mi, hauràs de sortir d’aquí i venir a buscar-me. Si vols menjar, a partir d’ara hauràs d’anar fins a la cuina i preparar-t’ho tu mateixa. Aquí dins, en aquesta habitació, jo no hi tornaré a entrar encara que cridis que en Denzel Washington està estirat al llit, nu i lligat de mans i peus.

L’endemà mateix, la Faye va sortir amb pas insegur de l’habitació i es va dirigir cap a la cuina, només amb calces i una samarreta de Nirvana.

La Chris tenia una tassa de cafè a la mà i el Vanity Fair obert damunt la taula. Va mirar la seva amiga per damunt de la tassa.

—Hi ha esmorzar a la nevera. Jo encara em mantinc fidel a la dieta de la Lindsay Lohan.

La Faye va enretirar una cadira i s’hi va desplomar.

—I això vol dir?

—Cafè, cigarret i una pastilla de l’endemà.

Va riure irònicament.

—Agafa alguna cosa per menjar. Jo no tardaré a marxar cap a la feina. Vols venir amb mi?

La Faye va sacsejar el cap.

—Doncs queda’t a casa. Mira una pel·li, plora una mica, compadeix-te de tu mateixa. Estic molt contenta que hagis sortit d’aquella habitació. Començava a fer molta pudor, allà dins.

La Faye va posar la mà sobre el braç de la Chris i la va mirar als ulls.

—Gràcies —va dir—. Per tot. Perquè tu… bé, ja ho saps.

—No hi pensis. A ca la Chris t’hi pots quedar fins que tornis a ser tu mateixa. Sempre que et dutxis amb regularitat.

La Faye va assentir amb el cap. Li semblava un tracte que podia acceptar.

Se sentia miserable. Fins al punt que li rodava el cap. Un cop la Chris va haver marxat, es va estirar al sofà, va agafar el mòbil i va trucar a en Jack. Ho havia fet cada dia. Naturalment, perquè volia parlar amb la Julienne, però potser encara més per poder sentir la veu del seu home. Però en Jack cada vegada desprenia més irritació i les converses es feien més i més curtes. Era com parlar amb un desconegut.

—Sí? —va respondre, sec.

—Hola, soc jo.

—Ja ho he vist. La Julienne no és aquí, ara. Acaben de marxar cap a la guarderia.

—«Acaben»?

En Jack es va escurar la gargamella. La Faye va sentir sorolls i veus de fons.

—Jo no tenia temps de portar la Julienne, avui. Tinc un munt de feina, així que l’hi ha acompanyat l’Ylva.

La Faye no es podia creure que fos veritat. Només havien passat dues setmanes i l’Ylva i en Jack ja estaven jugant a ser la família feliç. La Faye havia estat substituïda. Canviada com una peça insignificant. Com una majordoma o una mainadera qualsevol.

No poder veure la Julienne havia estat un turment, però fins a aquell moment no s’hi havia vist amb cor. S’havia repetit a si mateixa que el millor per a la seva filla era quedar-se en el seu entorn conegut i segur i que li seria perjudicial veure la seva mare destrossada pel dolor.

—Hola? —va fer en Jack.

—He de passar a recollir algunes coses —va dir la Faye, i va fer un esforç per mantenir un to de veu normal—. I vull veure la Julienne.

—Ara mateix no és un bon moment.

—Per a què?

—Perquè vinguis a buscar coses. La casa està de cap per avall. Hem… he comprat una casa. Ens agafes en ple trasllat.

La Faye va tancar els ulls. Es va concentrar en la respiració. No es podia ensorrar.

—I on us traslladareu?

—A Gåshaga. A prop d’en Henrik i l’Alice, de fet. No estava planejat, però nosaltres… Bé, ha aparegut una oportunitat fantàstica a la pàgina web de Hemmet.

Nosaltres. Parlava d’ells amb un «nosaltres». En Jack i l’Ylva. Des del 2001 havien estat en Jack i la Faye, però ara ell era un «nosaltres» amb una altra persona. La Faye va haver d’apartar el telèfon per no haver-ho d’escoltar. S’havia passat molts anys insistint-li que s’havien de mudar a una casa, que li aniria bé a la Julienne, però en Jack no ho havia volgut. Li agradava viure a prop de la ciutat i de l’oficina. Però, pel que semblava en aquells moments, l’Ylva i ell havien trobat una «oportunitat fantàstica a la pàgina web de Hemmet». Així de fàcil.

—… envia’m un missatge de text amb la llista de les coses que necessites i te les enviaré per missatger.

—Així ho faré —va respondre, dominant-se—, però què passa amb la Julienne? L’he de poder veure.

—De fet, penso que seria millor esperar fins que trobis un lloc on viure, però, d’acord. Pots venir la setmana que ve, quan haguem enllestit el trasllat —va sentenciar, amb magnanimitat, i va penjar el telèfon.

Dins seu, la Faye es va imaginar com l’Ylva feia moixaines a la Julienne, la consentia, la disfressava, reien juntes, miraven pel·lícules, es feien trenes. De ben segur que l’Ylva era una ­experta fent trenes de cua de peix. Fins i tot de la mena inversa que la Julienne li acostumava a demanar, però que la Faye mai no havia sabut fer.

I, cada vegada que tancava els ulls, veia en Jack i l’Ylva davant seu. L’Ylva, amb aquells llavis perfectes i aquells pits turgents. Com en Jack la penetrava, li deia que era preciosa, com panteixava el seu nom mentre s’escorria.

La ironia més gran de totes era que l’Ylva Lehndorf era tot el que la Faye hauria pogut ser, si en Jack no hagués dit que volia tenir una dona a casa que fos allà quan la necessités. Per què havia canviat d’idea?

Al capdavall, havia estat ell qui l’havia convertida en una altra persona. Algú que ni tan sols ella mateixa ja no reconeixia. I si no era la dona d’en Jack Adelheim, qui era llavors? Durant tots els anys que havia passat al costat d’en Jack s’havia desprès de tota la resta, capa a capa. Ja no en quedava res.