Fjällbacka, aleshores
LA REMOR DEL MAR A L’ALTRE COSTAT de la finestra de la meva habitació no podia ofegar el soroll que arribava des de la cuina. Les veus, que pujaven de volum progressivament. La del pare, plena de ràbia; la de la mare, de súplica. Encara amb l’esperança de ser capaç d’aturar l’inevitable. Era culpa meva, que es barallessin. M’havia oblidat de recollir després de berenar en tornar de l’escola. Com podia ser? Sabia perfectament que el pare no tolerava que quedés res pel mig. Excepte que hagués estat ell qui agafés alguna cosa per menjar. Ell no ho recollia mai, però, tots els altres, havíem d’assegurar-nos que tot quedava net i endreçat, clínicament. La mare, en Sebastian i jo.
Com sempre, la mare es va carregar les culpes. Jo l’estimava per fer-ho. I desitjava amb totes les meves forces poder fer-me més gran, alta i forta per evitar que ella rebés el càstig per una cosa que havia fet jo. Però en aquella època era molt petita, el pare no s’atrevia a castigar-me a mi. Podia tancar els punys amb força quan feia alguna cosa mal feta, però tenia por de trencar-me algun os, delicats com eren, de colpejar-me tan fort que ningú no em pogués salvar. Així que s’havia de conformar amb la mare. Ella aguantava més.
La primera vegada que em vaig adonar que tothom tenia por del pare va ser quan, amb cinc anys, vaig haver d’acompanyar-lo al supermercat Ica. Havia comprat el de sempre: un parell de paquets de cigarrets, un pastís de xocolata enorme i l’Expressen. Normalment, ni a en Sebastian ni a mi se’ns permetia tastar el pastís de xocolata.
Quan havia arribat a la zona de caixes, un home s’havia esmunyit davant del pare. Just abans que el pare comencés a buidar el carro, l’home havia abocat la seva compra a la cinta. Per la roba que portava es veia d’una hora lluny que era un estiuejant. La mirada esparverada de la caixera em va quedar gravada a la retina; la por en imaginar-se l’esclat de ràbia del pare.
El pare no tolerava que cap de banyista de merda —tal com els anomenava ell— se li colés. Més tard vaig sentir a dir que aquell home havia acabat a l’hospital d’Uddevalla amb dues costelles trencades.
El llibre de matemàtiques estava obert a la mateixa pàgina des que, a la cuina, havien començat a caure els primers cops. Divisió. En realitat, molt senzill. Les xifres m’anaven bé. Però, quan la pallissa va començar, vaig deixar anar el llapis i em vaig tapar les orelles.
Una mà a l’espatlla va fer que m’estremís. Vaig ignorar en Sebastian. No em vaig treure les mans de les orelles. De cua d’ull, vaig veure com s’asseia al meu llit. Es va recolzar contra la paret amb els ulls clucs. Com jo, intentava aïllar-se de tot el que passava a fora.
Em vaig recloure dins de la meva bombolla. Allà dins no hi havia lloc per a ningú més.