LA CASA VERMELLA DE DUES plantes havia estat construïda la dècada de 1920 i s’aixecava en una zona residencial idíl·lica del barri d’Enskede. La Faye va obrir una tanca pintada de verd, va travessar un jardí deliciós i va trucar a la porta.

La dona que va obrir tenia pòmuls elevats i prominents, cabells blancs recollits en un monyo i portava pantalons de vestir i un jersei de coll alt negre. L’esquena ben dreta, gairebé amb un posat militar. Va allargar una mà nuosa.

—Kerstin Tellermark, endavant —va saludar, i es va fer a un costat.

La Faye la va seguir cap a l’interior de la casa. Va travessar un petit rebedor amb fotografies en blanc i negre fins a una sala d’estar acollidora. Un grapat de quadres vells amb escenes de paisatges rurals i marins decoraven el paper marronós. Contra una de les parets hi havia un sofà desgastat i, en una cantonada, un piano carregat d’anys.

—Quina casa més bonica —va fer la Faye. I ho deia de debò.

—Ha quedat una mica antiquada —va respondre la Kerstin, disculpant-se, però la Faye es va adonar que l’afalac li havia arribat al cor—. Vols un cafè?

La Faye va sacsejar el cap.

—I doncs, així que sou la teva filla i tu les que voleu venir a viure aquí?

—Sí, la Julienne. Té quatre anys.

—Divorci?

La Faye va assentir amb el cap.

—Dels bons?

—No.

La Kerstin va alçar les celles.

—Tens feina?

—Encara no. Però en trobaré una. He… he estudiat a l’Escola de Negocis. Només m’he de ressituar una mica primer.

La Kerstin es va aixecar, va pujar les escales i li va mostrar el pis de dalt. Estava compost d’una saleta més menuda i dues habitacions. Era perfecta, exactament el que necessitava.

—Cinc mil corones al mes.

—Me’l quedo.

Dos dies més tard, la Chris li va donar un cop de mà amb el trasllat. La Kerstin estava dreta a les escales, plegada de braços, observant, mentre les dues amigues entraven les tres caixes que contenien totes les pertinences de la Faye. Bona part de la roba que havia aconseguit emportar-se del pis l’havia venuda en una de les botigues de segona mà més elitistes de l’avinguda Karlavägen. Tot per aconseguir una mica de diners.

No volia conservar res d’en Jack. Només arrabassar-l’hi. Així seria més divertit.

Després que la Chris marxés, la Kerstin va trucar a la porta. La Faye estava desempaquetant la roba i la va convidar a entrar, però la Kerstin es va quedar quieta al llindar.

—I la filla de què m’has parlat, on és?

—A casa del seu pare. Vindrà aquesta setmana —va contestar la Faye, i va alçar una brusa.

—Et va deixar ell?

—Sí.

—De qui va ser culpa?

—La culpa?

—Sempre és culpa d’algú.

—Així, va ser seva. Va ficar la cigala a tothom i a tot arreu, i jo vaig ser prou ximple per no veure-ho.

La Faye es va estremir quan es va adonar del que havia dit, però la Kerstin es va limitar a assentir amb el cap.

Va penjar la roba a l’armari, va passar l’aspiradora, va fer el llit amb llençols nous i s’hi va estirar encreuant els braços darrere el cap. Havia de trobar la manera de mantenir-se. De pressa. Per començar, només per ser capaç de sobreviure. Per poder pagar el lloguer a la Kerstin, el menjar i el que necessités la Julienne. Però la feina que trobés li havia de donar prou llibertat per poder tenir temps d’elaborar un pla de negocis. No es podia permetre un cap que li anés al darrere tot el dia.

La Faye es va acostar a la finestra. Per davant de la casa passava un home ros que rondava els cinquanta anys amb un ridgeback rhodesià enorme, que semblava que obeïa al nom de Hasse. El gos no parava de tibar la corretja i feia la impressió que l’amo se les veia de tots colors per no perdre l’equilibri.

Els va seguir amb la mirada una bona estona.

Hores més tard, la Kerstin la va convidar a un sopar de benvinguda. Hamburguesa casolana amb patates i salsa. Al damunt de la taula circular hi havia posat confitura de nabius vermells i cogombres en conserva.

—Molt bo —va dir la Faye.

—Gràcies.

La Kerstin va servir una mica més de menjar al plat de la Faye.

A l’ampit de la finestra hi havia una fotografia de la Kerstin de jove. Tenia els cabells bruns, curts i portava un vestit també curt i blanc.

La dona va seguir els ulls de la Faye.

—Londres, finals dels anys seixanta. Hi havia anat a fer d’au-pair a casa d’una família i em vaig enamorar d’un anglès, lord Kensington. Van ser uns anys molt bonics.

—Per què no t’hi vas quedar?

—Perquè a la mare de lord Kensington, lady Ursula, no li semblava adequat que el seu únic fill volgués viure amb una mainadera sueca. Uns quants anys més tard es va casar amb una noia de l’alta societat anomenada Mary.

—Quina llàstima —va fer la Faye.

—Les coses són com són. No em queixo.

—Has estat casada?

—I tant. Amb en Ragnar.

La Kerstin va apartar la cara. Es va estirar el coll del jersei sense que semblés que en fos conscient.

La Faye la va observar i va mirar al seu voltant. No va saber trobar cap fotografia d’en Ragnar. O d’en Ragnar i la Kerstin.

Els coberts van xerricar quan la Kerstin els va deixar sobre el plat. Es va aixecar de la cadira, va sortir de la sala d’estar i va tornar a aparèixer amb una fotografia. La va deixar damunt la taula davant de la Faye. A la imatge s’hi podia veure un home amb el tors nu i pantalonets blancs, assegut en una gandula.

—En Ragnar —va dir—. Palma, 1981.

—Molt guapo —va fer la Faye—. Devia resultar molt difícil perdre algú amb qui vas viure durant tants anys. Quant de temps fa que va morir?

—Morir? —La Kerstin va posar uns ulls com dues taronges i va mirar la Faye sense comprendre a què es referia—. No, no. En Ragnar és viu. Aquell miserable s’està podrint a la residència de Södermalm.

—No ho entenc.

—Va patir un vessament cerebral fa tres anys.

—I ara vius sola?

La Kerstin va assentir amb el cap.

—Sí, però visc d’allò més bé —va respondre, i es va introduir una patata a la boca—. En pau i tranquil·litat. L’únic que trenca la meva serenitat és saber que continua respirant.

Va mirar la fotografia. Després la va tombar de cara avall i va dir:

—Menja una mica més. El bon menjar és com un bàlsam per a l’ànima.

La Faye va assentir amb el cap i va agafar la safata que la Kerstin li allargava. Era la primera vegada en molt de temps que el menjar tenia gust d’alguna cosa.