LA FAYE NO HAVIA TINGUT TEMPS d’entrar per la porta que el mòbil va començar a sonar. Al llarg del vespre, quatre propietaris de gossos més li havien trucat preguntant si disposava d’un forat per treure a passejar les seves mascotes. La intuïció no li havia fallat. La necessitat d’un servei com aquell era enorme.

De la cuina del pis de baix li va arribar fressa de cassoles. La Faye s’havia ofert a fer el sopar, però la Kerstin havia insistit a preparar-lo ella. Al cap i a la fi havia acceptat que la Faye aportés dues mil corones a una caixa comuna per al menjar. Era una solució amb la qual totes dues se sentien còmodes.

La Faye va apujar la pantalla de l’ordinador, va obrir l’Excel i va crear una taula senzilla sobre la seva ocupació futura. L’endemà mateix ja tenia dues passejades concertades. Cobrava cent vint corones per hora. Quan la taula va quedar enllestida, va donar d’alta una empresa d’un sol treballador. El dia que convertís aquella empresa en una societat anònima la batejaria amb el nom que ja tenia decidit.

La pluja queia amb força, l’aigua s’esmunyia per dins de l’abric, arribava a tots els racons imaginables. La Faye no podia recordar la darrera vegada que havia estat tan xopa. El Zorro i l’Alfred tibaven de les corretges, feia la impressió que aquell aiguat no els preocupava gens ni mica.

Si algú, uns quants mesos abans, li hagués dit que celebraria el seu aniversari sota una tamborinada de mil dimonis acompanyada de dos golden retriever, hauria pensat que no hi tocava.

Però la vida amagava girs insospitats. Ella ho sabia millor que ningú.

Les darreres setmanes havia establert rutines noves. Es llevava cada dia a dos quarts de sis, es dutxava, es preparava un esmorzar que consistia en un ou dur cobert de pasta d’ous de peix i sortia al carrer. Les dues passejades diàries aviat s’havien convertit en vuit, alguns dels propietaris de gossos fins i tot la sol·licitaven dues vegades al dia. La Kerstin tampoc no arrufava el front si, a més, es quedava algun vespre a casa d’algú per cuidar-li els animals.

La Faye va riure per sota el nas. Frisava per arribar a casa i ficar-se a la banyera d’aigua calenta, com feia cada vespre després de l’última passejada.

—Ara ja n’hi ha prou, nois —va dir, quan la pluja es va fer encara més intensa.

Després de deixar els gossos amb la propietària, la senyora Lönnberg, la Faye va tornar cap a casa tan de pressa com va poder. Havia passat molt de temps d’ençà de l’última vegada que els peus li havien fet tant de mal.

Va obrir la porta amb molta cura per no molestar la Kerstin, que a aquelles hores solia estar llegint, i va pujar les escales lentament. Quan va entrar al lavabo es va adonar que la banyera ja estava preparada. Al rentamans hi havia un gerro amb un ram de flors del jardí.

La Kerstin va aparèixer darrere seu.

—Gràcies —va xiuxiuejar la Faye.

—M’ha semblat que ho necessitaries —va respondre—. D’això… T’he comprat una coseta. Un regalet. És damunt la taula de la cuina.

—Com ho sabies?

—Que avui era el teu aniversari? Apareix al contracte de lloguer. Soc vella, però no m’he tornat cega. Ara, fica’t a la banyera.

Quan la Faye en va sortir, la panxa li gemegava de gana. Va baixar les escales sense fer soroll, va obrir la nevera i en va treure uns quants ous durs, els va tallar i els va cobrir amb ous de peix. Es va asseure a la taula amb un platet amb torradetes i va desembolicar el paquet verd.

Eren un parell de Nike negres.

Els ulls de la Faye es van negar de llàgrimes.

Va esmunyir els peus dins les vambes i es va passejar amunt i avall per la sala d’estar. Eren flonges i s’emmotllaven perfectament als seus peus. Es va aturar al davant de la porta de l’habitació de la Kerstin. Sortia llum per sota, així que hi va trucar.

La Kerstin estava estirada al llit amb un llibre a les mans. La Faye es va asseure a la vora i va alçar un peu perquè li veiés les vambes.

—Em van com un guant, gràcies.

La Kerstin va tancar el llibre i se’l va deixar sobre el ventre.

—T’he explicat com vaig conèixer en Ragnar?

La Faye va dir que no amb el cap.

—Era la seva secretària. Estava casat. Era deu anys més gran que jo, gerent i milionari. Tenia un somriure que gairebé em feia perdre el coneixement. Em convidava a dinar a llocs luxosos, em regalava flors, m’omplia d’afalacs.

Va fer una pausa. Va passar la mà per sobre el cobrellit.

—Jo me’n vaig enamorar. Ell de mi també. Al final, va deixar la seva dona, que va marxar de casa i es va emportar els fills. I, pobrissona de mi, jo me n’hi vaig anar a viure. Vaig deixar la feina. Em passava els dies jugant a tenis, cuidant-me de la casa i atenent en Ragnar. Als estius viatjàvem. A Espanya, a Grècia. Una vegada vam anar als Estats Units. Van passar quatre anys. Cinc. Sis. Jo no tenia prou seny ni per avergonyir-me del que havia fet a la seva exdona. Tampoc no tenia valentia per dir res quan veia com la tractava a ella i als seus fills. Ben al contrari, pensava que ja m’anava bé, així no havia de compartir la seva atenció amb ells. M’intentava convèncer que s’ho havien guanyat. Que mai no l’havien estimat com ho feia jo.

Es va humitejar els llavis amb la llengua.

—L’altra cosa… l’altra cosa va ser com si anés penetrant a poc a poc. La foscor. La violència. Les primeres vegades ho vaig considerar fets aïllats. Em venia amb excuses. Justificacions. I jo les acceptava de bon grat. Però, gradualment, la situació va anar empitjorant. I jo ja no me’n podia escapar. No em preguntis per què, ni jo mateixa ho sé.

La Kerstin va estossegar darrere d’un puny tancat.

—No tenia el coratge per marxar —va continuar. La veu era alhora dèbil i forta—. Malgrat que vaig arribar a odiar-lo amb totes les cèl·lules del meu cos. Amb la infidelitat hi podia conviure, no era res en comparació amb un cos cada vegada més devastat. I amb el que em va arrabassar. Nosaltres… Jo estava esperant una criatura. Però em va maltractar amb tanta duresa que la vaig perdre. Després d’allò, he desitjat amb totes les meves forces que morís. Cada segon que estic desperta somio que mor. Que deixa de respirar. Quan va patir el vessament cerebral, en un primer moment em va passar pel cap no trucar a una ambulància. Em vaig asseure a contemplar-lo, estès a terra, recargolant-se. Els ulls em demanaven a crits que l’ajudés. Vaig sentir felicitat en veure’l feble, necessitat de la meva ajuda. Havia pres la decisió de deixar-lo allà a terra, però un veí l’havia sentit cridar i va trucar a la porta. Vaig haver d’obrir i, al final, trucar a l’ambulància. Vaig fer el paper de la dona en estat de xoc a la perfecció, però quan els de l’ambulància es van emportar en Ragnar, li vaig veure als ulls que ho havia entès. I que, si mai es recuperava, em mataria.

La Faye no sabia si la Kerstin havia pensat que aquella confessió la trasbalsaria, però res que tingués a veure amb la brutalitat masculina ja no la sorprenia.

La Kerstin es va posar a lloc un floc de cabells blancs que havia decidit escapolir-se.

—Sé qui ets —va continuar—. I entenc més o menys el que ha passat. Estaves casada amb en Jack Adelheim.

La Faye va assentir amb el cap.

La Kerstin va toquejar el cobrellit. Després, va alçar els ulls cap a la Faye.

—Pel que he entès, estàs tramant alguna cosa. T’he vist amb els blocs de notes, les llistes i els esbossos per al futur. Digue’m què vols que faci i t’ajudaré.

La Faye es va posar còmoda al llit. Va recolzar el cap contra el capçal i va observar la dona que li havia llogat casa seva. El que li havia explicat la Kerstin era corprenedor, encara que ja havia intuït bona part de la història. Que la Kerstin també havia patit quedava fora de dubte, però hi podia confiar? Sabia que hauria de dependre de l’ajuda d’altres persones i havia decidit confiar en l’agermanament femení. Però allò no significava que es pogués confiar en totes les dones. No era tan naïf. Però l’odi que desprenia la veu d’aquella dona indicava la mateixa foscor que la seva. Així que va tancar els ulls, es va llançar al buit i li va explicar tot el que tenia pensat fins aleshores per aconseguir anorrear en Jack.

El pla havia anat prenent forma durant les moltes hores que havia voltat amb els gossos pel barri, quan, amb pau i tranquil·litat, havia pogut preparar la seva estratègia.

La Kerstin l’escoltava amb atenció i assentia amb el cap. De tant en tant, somreia.

—Soc molt bona organitzant coses. Et puc ser d’una gran ajuda —va dir.

Seca. Al gra. Després va agafar el llibre i va continuar llegint. La Faye ho va interpretar com un senyal per tornar cap a la seva habitació.

Tot estava en marxa. Sense possibilitat de fer-se enrere. I la Faye ja no estava sola.