Havien passat tres dies i les accions de Compare havien baixat a setanta-tres corones. Uns quants pesos pesants més de l’economia sueca s’havien pronunciat i havien explicat que la situació d’en Jack començava a ser insostenible. Els accionistes venien les seves participacions. S’havia cancel·lat la presència d’en Jack en dos seminaris. Havia concedit una entrevista, però no al Dagens Industri, el primer diari que havia publicat el vídeo, sinó a l’Svenska Dagbladet. Havia manifestat la gran admiració que sentia per la generació dels seus pares. Que tot plegat només havia estat un malentès, que el vídeo ­estava tret de context, que havien passat molts anys, que es tractava d’un error de comunicació, que hi havia algú interessat a sabotejar una companyia d’èxit com Compare.

Excuses, excuses i més excuses.

L’opinió pública odiava aquella mena de coses. I odiava en Jack. El PRO, l’Organització Nacional de Jubilats, considerava completament increïble que no assumís la seva responsabilitat i abandonés l’empresa.

Però el consell d’administració va reafirmar la seva con­fiança en ell. Tenien por del que els podia esperar amb en Jack com a director general, però els en feia més pensar què suposaria una empresa sense ell. En Jack era Compare, cosa que era exactament amb el que havia comptat la Faye, que justament allò seria la causa de la seva derrota.

Mentre la Chris rebia el tractament de quimioteràpia, la Faye va trucar al seu contacte al banc de l’illa de Man i li va demanar que comprés accions de Compare per un valor de deu milions de corones. El curs borsari es va estabilitzar lleugerament, pel que semblava no tots els inversors havien perdut les esperances en la companyia. A la vegada que havia aconseguit una petita porció del pastís de Compare, la Faye oferia a en Jack una engruna de pau i tranquil·litat. La calma dins de l’ull de l’huracà. Abans que executés el moviment següent.