Estocolm, febrer del 2003

VIVÍEM EN UN PIS DE DUES HABITACIONS del municipi de Bergshamra. L’oncle d’en Jack havia volgut recuperar el seu apartament quan un dels seus fills havia tornar de l’estranger. S’hi podia arribar amb la línia vermella del metro, ben a prop de la capital, però a la vegada era un altre món. El veïnat estava compost d’una barreja de suecs i famílies immigrants. Mares afables i cordials. Nens i nenes que cridaven i feien ­xivarri als parcs, però agradables i ben educats quan t’hi ­creuaves a les escales.

Tant en Jack com en Henrik s’havien llicenciat de l’Escola de Negocis. En Henrik, amb la màxima nota; en Jack, amb unes qualificacions mediocres. Però cap dels dos no s’havia posat a buscar feina. Per contra, treballaven dia i nit amb l’objectiu de posar en marxa Compare. La idea empresarial de base era la venda per telèfon amb un sou per objectius que era més agressiva i intensa que cap dels seus precursors. «Motivació, motivació i motivació», solia repetir en Jack. El seu lema preferit era «Els llops afamegats són més bons caçadors», i el model empresarial que jo havia desenvolupat per a ells encaixava perfectament amb els llops afamegats. Especialment amb dos homes ambiciosos com en Jack i en Henrik.

La nostra sala d’estar era la seva oficina. Compartien una taula enorme i treballaven braç a braç en un parell de cadires que havia trobat a la sala de les escombraries de l’edifici, però que havia assegurat a en Jack que havia heretat del meu avi.

Admirava la seva empenta i no tenia cap dubte que se’n sortirien, estava segura que anaven pel bon camí. Per això em vaig enfurismar tant aquella tarda que vaig arribar a casa i em vaig trobar en Jack assegut al sofà amb la mirada perduda.

—Què passa, amor meu? —vaig preguntar, i em vaig asseure al seu costat.

—Ens hem quedat escurats. En Henrik s’ha polit tots els estalvis i jo he anat amb la gorra a la mà a pidolar capital sense èxit. He fracassat a l’hora de trobar inversors. Hem fracassat, ras i curt.

Es va passar les dues mans pels cabells.

—Potser no és tan greu com això. Tots dos trobarem feina. En Henrik està parlant de marxar a Londres i treballar en el món de les finances. Potser el millor és que ens oblidem d’aquest somni infantil i madurem d’una vegada. Li diré que demà mateix ho deixo estar, és el més adequat. Potser que jo també me’n vagi a Londres, és on hi ha els diners de debò. O a Nova York. A Wall Street. Potser marxaré a Wall Street.

Aquell llarg monòleg d’en Jack havia de servir per ­convèncer-se a si mateix, però jo vaig veure perfectament que no deia de cor cap ni una d’aquelles paraules. L’últim que desitjava al món era abandonar el seu somni. I vaig sentir com m’envaïa el pànic només de pensar que en Jack se n’anava i em deixava sola. Un altre cop.

No era capaç d’imaginar-me una vida sense en Jack. Em vaig empassar aquella sensació de vertigen i amb tota la serenor que vaig poder reunir i posant la mà sobre la seva li vaig dir:

—D’on carai surt tot això? Em pensava que les coses anaven bé. Fins ahir al vespre mateix, quan vam anar a dormir, estàveu entusiasmats. Us vaig sentir parlar per telèfon.

—Havíem posat moltes expectatives en uns inversors, però avui ens han informat que, malgrat tot, no hi estan interessats. Així que ens hem quedat sense ni cinc, amor meu. Ara mateix ens estàs mantenint amb el teu subsidi per als estudis i la feina a la cafeteria. Jo, aquest mes, ni tan sols he pogut pagar la factura del mòbil.

Les expectatives de generacions senceres estaven dipositades sobre les seves espatlles i a la cara se li podia veure la decepció. Ell era la persona encarregada de redreçar el que havia torçat el seu pare i restablir l’honor familiar. Però era una croa­da que estava a punt d’abandonar.

Li vaig agafar la cara amb les mans.

—No, no penso permetre que abandonis el teu somni.

—Però que no em sents? Ens calen diners. Ingressos. I tu estàs estudiant…

Va girar la cara cap a la meva. Els ulls eren profunds i humits com els d’un cadellet. En Jack em necessitava, d’una manera com mai ningú no m’havia necessitat abans.

—Puc agafar un any sabàtic.

—Però a tu t’encanta l’Escola de Negocis.

Aquells ulls blaus em miraven intensament, i, de sobte, vaig veure que allà dins s’havia encès una llumeta d’esperança, que en Jack només es queixava per simple cortesia.

—Tu m’agrades més. I sé que acabaràs tenint èxit, si tens l’oportunitat de fer el que vols. Som un equip, tu i jo. En Jack i la Faye. Conquerirem el món, no és això el que vam dir? Acabaré la carrera un any més tard. I què representa un any comparat amb tota una vida?

Em vaig arronsar d’espatlles.

—N’estàs completament segura? —va preguntar en Jack, i em va estirar cap a ell.

—I tant que ho estic! —I vaig esclafir a riure.

La felicitat em borbollejava per dins com una gasosa. Li estava fent un regal, i ell el va acceptar, perquè m’estimava.

—Sé que tu hauries fet el mateix per mi. I crec en Compare, sé que ens farem milionaris. I llavors ja m’ho podràs pagar!

—Que si ho faré… Tot el que és meu és teu. Nostre!

Em va besar i després em va aixecar en braços. Em va portar fins a l’habitació.

Un any no era res. Per a Compare ho significava tot. Per a la meva carrera, no pas tant. A mi, els estudis sempre m’havien resultat molt fàcils, mentre que en Henrik havia hagut d’escarrassar-se de valent per aconseguir les màximes qualificacions. Per descomptat, odiava netejar taules, servir cafès, que em pessiguessin el cul vells que es pensaven que la cambrera estava inclosa en el preu d’un cafè i una pasteta de crema. Però en Jack era l’amor de la meva vida. La meva ànima bessona. Ens sosteníem l’un a l’altre. La pròxima vegada seria en Jack el que se sacrificaria per mi.

Vaig informar l’Escola de Negocis de la meva decisió aquell vespre mateix i vaig trucar al meu cap al Café Madeleine. Es va posar d’allò més content. Sabia que l’home tenia plans per expandir el negoci, però que la voràgine del dia a dia impedia que pogués marxar de la cafeteria. Sense dubtar-ho ni un moment, em va oferir el lloc de cap de personal. El sou que em va proposar va fer que em rodés el cap. Dues mil corones. Li vaig dir que sí.

L’única persona que es va oposar a la meva decisió va ser la Chris. Va passar pel Madeleine a l’hora de tancar. La mirada era fosca.

—Ara, tu i jo tindrem una xerradeta —va dir.

Em va arrossegar a través d’una plaça Stureplan xopa per la pluja i ens vam ficar en un bar. Va cridar al cambrer que li posés dues cerveses i em va fer seure en un dels sofàs.

—Sé que no és el que vols sentir i potser fins i tot t’enfadaràs amb mi. Potser la nostra amistat acabarà tocada de mort ara i aquí. Però algú ho ha de dir! Estàs cometent un error.

Vaig sospirar. Com ho podia entendre, la Chris? El que havien tingut en Henrik i ella ni tan sols s’acostava al que havíem creat en Jack i jo.

—Ja sé que només desitges el millor per a mi, però això és el que toca fer ara. En Jack s’ha de concentrar en Compare si el somni de tots dos s’ha de fer realitat.

—I el teu, de somni? Collons, Faye, si en Jack i en Henrik tinguessin la meitat de cervell que el teu, a hores d’ara ja serien multimilionaris.

—Mentre tingui en Jack al meu costat, jo seré feliç. I els seus somnis són els meus.

—Tens por que et deixi si no ho fas?

—No.

Gairebé vaig esclafir a riure. Aquella idea era absurda. Tota aquella xerrameca sobre Londres i Nova York m’havia preocupat una mica, era cert; però no havia anat més enllà. En Jack desitjava tant estar amb mi com jo volia estar amb ell.

Irritada, la Chris va agitar el braç al bàrman perquè ens servís dues cerveses més.

—Perfecte, però si és així… —va murmurar—… per què no pot aparcar Compare un anyet i posar-se a treballar? Per què ets tu la que ha de deixar la carrera per ell?

La Chris va encendre un cigarret amb mans tremoloses.

—Tot això és tan refotudament típic… —va remugar.

Vaig allargar la mà per agafar el paquet de cigarrets de la Chris. A en Jack no li agradava que fumés, així que vaig aprofitar l’avinentesa i en vaig fer un llavors. Només havia de recordar comprar xiclets de menta abans d’arribar a casa.

—Un any, Chris. Després hi tornaré. D’aquí a un any, en Jack i en Henrik hauran aconseguit posar en marxa Compare.

Vaig exhalar un anell de fum perfecte i vaig deixar que encerclés la cara d’escepticisme de la Chris. Va canviar de tema, però els seus ulls em van deixar ben clar què pensava de tot plegat.

Sis mesos més tard es produïa el llançament de Compare, que es va convertir en un èxit immediat. Els joves venedors telefònics d’en Jack i en Henrik i la seva manera innovadora de treballar van colpejar Suècia com un exèrcit invasor. Van ser capaços de presentar resultats com ningú abans que ells. Les empreses feien cua perquè Compare els portés les vendes per telèfon. Els diners ens plovien a cabassos. Poc més d’un any després, érem milionaris.

Ni en Jack ni jo ja no vèiem la necessitat que tornés a l’Escola de Negocis. Ja havíem assolit el nostre objectiu. Junts. Per quina raó m’havia d’atabalar amb exàmens universitaris si, al capdavall, ja ens anava tot tan bé?

La gent estudiava per arribar a algun lloc i nosaltres ja ho havíem aconseguit. El futur era tan lluminós que el que em calien a mi eren unes ulleres de sol.