Fjällbacka, aleshores

VAIG FER VEURE QUE DORMIA quan en Sebastian es va llevar del meu llit. Es va moure a poc a poc cap a un costat i va posar els peus a terra. Es va vestir amb la roba que havia deixat escampada i jo vaig continuar amb els ulls tancats.

Vaig sentir com obria nevera i armaris, com arrossegava una cadira, que gemegava contra el terra de fusta de la cuina. Un espetec sobtat va fer que m’estremís i obrís els ulls. Li devia haver caigut un bol, vaig veure davant meu com els fragments de porcellana i el iogurt s’escampaven pel terra de la cuina. Em vaig imaginar el pànic que devia sentir en Sebastian.

Em vaig incorporar, sabia el que estava a punt de passar. El pare tenia el son lleuger. Era dissabte i no volia que ningú el despertés. L’habitació de la mare i el pare era a la planta baixa, al costat de la d’en Sebastian. La nit abans, s’havien discutit fins tard i de ben segur que el pare estava esgotat. Jo m’havia quedat desperta, escoltant els crits i els cops, mentre en Sebastian dormia profundament amb el braç sobre el meu pit.

El pare va entrar a la cuina bramulant. Vaig arronsar els genolls, els vaig estrènyer contra mi amb els braços, mentre la foscor es bellugava dins meu. A través del terra m’arribaven els crits aguts d’en Sebastian; després, la veu suplicant de la mare. Però sabia que no seria capaç d’aturar el pare. Havia de donar curs a la seva ira, havia de fer miques alguna cosa, havia d’aconseguir recuperar la calma destrossant alguna cosa.

Quan els crits van emmudir, em vaig tornar a estirar i em vaig tapar amb la flassada. El costat del llit on havia dormit en Sebastian encara estava calent.