LA FAYE AVANÇAVA PELS CARRERS EMPEDRATS en direcció al barri de Blasieholmen. Es va adonar que estava nerviosa. La reunió amb la Irene Ahrnell era especialment important. A través de la seva societat d’inversió, Ahrnell Invest, posseïa uns talls de pastís substanciosos de tres de les cadenes de grans magatzems més importants de Suècia. A part d’invertir en Revenge, a través dels seus locals, la Irene podia tenir un paper decisiu perquè Revenge es convertís en un èxit o, simplement, acabés sent un altre dels milers de fracassos dins del món dels productes cosmètics i els perfums.

En realitat, llançar-se a aquell mercat era una bogeria. Era un dels més difícils que hi havia. Especialment per a algú com la Faye, sense experiència ni padrins en aquell sector.

Encara que les trobades amb la Louise Widerström Bergh i la Sophie Duval no havien anat tal com s’havia imaginat, la Irene Ahrnell tenia infinitament més pes a l’hora de determinar si la Faye tindria èxit o no. Amb la Irene al darrere, tot era possible. Fins i tot a escala internacional.

La Faye havia llegit amb deteniment tot el que es podia saber sobre la Irene Ahrnell. Criada a Göteborg en el si d’una família adinerada, s’havia format a Yale i a Oxford. Donava diners a organitzacions feministes i de suport a dones emprenedores. Gaudia d’una xarxa de contactes esparverant que s’estenia per tot Europa i arribava fins als Estats Units. Que hagués accedit a reunir-se amb la Faye es devia, probablement, al fet que la Irene sentia curiositat per conèixer-la, després de tot el que ha­vien arribat a publicar les revistes sobre la seva separació.

Fos pel motiu que fos, la Faye havia aconseguit una reunió. I se li’n fotia com i per què. Ara, tota la resta depenia només d’ella.

Ahrnell Invest tenia les oficines al cinquè pis d’un edifici preciós amb aires de principis del segle XIX. Les vistes sobre la badia eren magnífiques. Van portar un cafè per a la Faye i la van acompanyar fins a una sala de reunions petitona.

La taula tenia sis cadires. Es va quedar dreta, sense acabar de decidir-se si havia de seure o no. Tenia pensada una entrada agosarada. La qüestió era com reaccionaria la Irene Ahrnell. Corria el risc que ho considerés una manca de professionalitat flagrant. Però la trobada amb la Sophie havia fet que s’adonés que no es podia permetre que se la traguessin del damunt. Havia de començar amb focs artificials i exigir tota l’atenció que es mereixia. I no pas limitar-se a esperar amb un somriure complaent als llavis fins que l’hi oferissin.

La Faye va sentir com la suor li regalimava esquena avall. I va començar a fer justament el que fins a aquell moment no havia fet. Dubtar i qüestionar-s’ho tot. A si mateixa i la idea sencera.

La Irene va entrar a la sala amb un vestit granota de color blau marí. En sobresortia una brusa de seda crema amb llaços al coll de Vesna W. La Faye es delia per tenir-ne una d’igual, però no se la podia permetre fins que hagués reunit el capital inicial. El vestit de Stella McCartney que portava l’hi havia deixat la Chris. Un parell de mesos abans no hauria pogut fer passar els pantalons més amunt dels genolls, però, ara, aquell vestit li anava com un guant. No s’havia atrevit a preguntar a la seva amiga quant li havia costat.

La Irene va deixar damunt la taula una tassa de cafè del mateix model que el de la Faye i va allargar la mà.

—Irene —va dir, amb veu neutral—. Només tenim deu minuts abans que hagi de marxar.

Les potes de la cadira van xerricar contra terra i totes dues es van asseure a banda i banda de la taula.

La Faye va respirar fondo per asserenar els nervis. Es va recordar a si mateixa per què feia tot allò. Va invocar la imatge del cul d’en Jack, movent-se cap endavant i cap enrere entre les cames de l’Ylva, a casa seva, al seu llit.

—Quantes vegades a la vida has estat traïda per un home? —va preguntar la Faye, i es va obligar a si mateixa a mirar la Irene als ulls amb serenor.

Suspesa a la seva retina, la imatge d’en Jack no havia desaparegut. Les pulsacions es van anar calmant. La inseguretat va desaparèixer. El primer tret ja havia estat disparat.

En un primer moment, la Irene va semblar desconcertada, però de seguida es va recompondre. La cara li va mudar d’una expressió de sorpresa a una d’ofesa.

—Considero aquesta pregunta massa personal per respondre-la en un context com aquest.

Va fer la impressió que estava a punt d’aixecar-se de la cadira.

La Faye no va deixar de mirar-la fixament als ulls. Es negava a deixar-se espantar per la primera reacció de la Irene. La seva intenció havia estat causar impacte i no hi havia cap dubte que havia captat l’atenció de la inversora potencial. Es va inclinar cap endavant, es va agafar les mans sobre la taula.

—La resposta a aquesta pregunta és el fonament de tota la meva idea empresarial —va dir la Faye—. Però primer vull que t’adonis que no t’he preguntat si alguna vegada has estat traïda. Dono per descomptat que sí. I com és que et provoca tanta vergonya que reacciones d’aquesta manera? No ets pas tu qui ho ha fet malament.

La Irene va estirar el coll i es va inclinar cap endavant. Feia la impressió d’estar a la vegada interessada i lleugerament desconcertada. Va semblar que prenia una decisió.

—Dues vegades —va murmurar.

L’expressió al rostre es va relaxar un instant per, immediatament, tornar a recuperar-ne el control. A fora al carrer Strandvägen, uns quants cotxes tocaven els clàxons amb ràbia.

La Faye va assentir amb el cap.

—I en això no es pot dir que siguis l’única. Com a dona, i independentment de la posició social que ocupis, per regla general has estat traïda com a mínim una vegada per un home. I, en canvi, som nosaltres les que ens hem de sentir avergonyides. Les que ens preguntem què vam fer malament. I això per què?

—No ho sé. I tu, que ho saps?

No hi havia cap dubte que havia aconseguit despertar l’interès de la Irene. La porta estava entreoberta i ara la Faye havia d’aconseguir esmunyir-se cap endins. I que la convidessin a quedar-s’hi.

—Bé, he tingut motius per rumiar-hi una mica —va continuar—. Perquè és humiliant, que et rebutgin i et llencin a les escombraries. De vegades perquè els nostres homes han trobat algú altre amb qui volen passar la resta de les seves vides, altres per una trista rebolcada en una habitació d’hotel en un viatge de negocis a Örebro. Amor, fills, temps i feina que nosaltres hem invertit. Tot es pot enviar a pastar fang per un clau una nit de borratxera després d’una reunió. Som peces substituïbles. I fa la impressió que ells ni tan sols se senten angoixats. Ni tampoc tenen prou seny per avergonyir-se’n. És com si tinguessin dret a trepitjar-nos. I disposen d’una xarxa invisible en la qual no ens deixen entrar, on es reparteixen privilegis els uns als altres, però mai a nosaltres. Perquè ens consideren inferiors.

La Irene no va badar boca mentre la Faye feia una pausa per agafar aire, però la seva expressió s’havia relaxat. Semblava que li picava la curiositat.

—Alguna vegada has somiat venjar-te d’un home que t’hagi traït, trepitjat o tractat malament? —va preguntar la Faye.

—És evident, ho hem fet totes —va respondre la Irene, i, de sobte, la seva cara mostrava nuesa i vulnerabilitat.

La Faye va intuir que ho estava veient davant seu. Aquelles imatges amb què una hauria de conviure la resta de la vida, com cicatrius de guerra, amb la diferència que eren al cor i no pas a la pell.

—I ho has fet?

—No.

—Per què no?

La Irene va rumiar uns segons.

—En realitat no ho sé.

—El meu exmarit, en Jack Adelheim, l’home de negocis, em va trair durant molts anys. Amb quantes dones ho va fer, no ho sé pas. La primavera passada el vaig enxampar amb les mans a la pasta amb la directora financera, l’Ylva, al nostre llit. I allò només era una fracció de la traïció. De fet, la més petita. Vaig ajudar a aixecar el seu imperi. En una altra ocasió et puc explicar tota la història, amb una copa de vi a la mà. Però, amb poques paraules, m’ha de donar les gràcies per bona part del que té ara. Tot i així, no tan sols em va trair, sinó que també em va deixar amb una mà al davant i l’altra al darrere. I saps què, Irene? Li vaig suplicar que em deixés perdonar-lo perquè tot pogués tornar a la normalitat. Desitjava tant salvar la nostra família… Malgrat que ell m’ho havia arrabassat tot. La carrera, la casa, la seguretat, l’autoestima. Al final, vaig decidir que ja n’hi havia prou.

—I ara?

—Ara ho recuperaré tot. I una mica més.

—Com?

Els rols havien canviat. La Irene era qui feia les preguntes. Un senyal inequívoc. Es va acostar encara més a la Faye.

—Deixant de sentir vergonya —va respondre la Faye, i va fer lliscar un esbós de l’embolcall de Revenge per damunt la taula—. I atraient un grup de consumidors enorme. Un màrqueting intel·ligent que pressioni un punt que mai abans ningú no ha pressionat. Màrqueting personal, portat fins a les últimes conseqüències. Una bona història combinada amb productes de qualitat.

La Irene va agafar l’esbós i el va examinar amb deteniment.

—I què vol dir aquesta erra?

—Revenge.

—Ja ho entenc —va respondre, amb un mig somriure—. Per què em necessites?

—Distribució i campanyes publicitàries als grans magatzems dels quals ets copropietària. Jo m’encarregaré de la resta. Incorporaré a aquest projecte tantes dones d’èxit com pugui i posaré en marxa una estratègia de màrqueting que no s’assemblarà a res que s’hagi fet abans. Especialment no amb aquesta mena de productes. I no et demano que hi inverteixis com una mena d’aposta personal, per una qüestió de principis morals. T’explicaré el que he pensat perquè puguis comprendre l’enorme potencial que hi ha darrere d’aquest projecte. El grup de consumidors objectiu dels nostres productes no tan sols són les dones, són totes aquelles dones que estan cansades que els homes les traeixin.

Els ulls de la Irene es van encendre. Va tornar a agafar l’esbós, el va contemplar pensarosa.

La Faye es va quedar en silenci. Deixant que rumiés.

Havia decidit no oferir-li res, sinó, ben al contrari, deixar que fos la Irene qui plantegés la pregunta. La seva participació a l’empresa seria superior a l’u per cent que havia pensat oferir a les dones que hi invertissin. La Irene en rebria més. La Faye ja havia donat a la Kerstin el cinc per cent. En realitat, li havia ofert el deu, però la Kerstin ho havia refusat.

—En vull el deu per cent —va dir la Irene.

—Te’n donaré el cinc —va respondre la Faye. Sentia com el cor li bategava amb força al pit.

—El set.

—Tracte fet.

Va haver de fer un esforç per no posar-se a cridar i ballar d’alegria. Per contra, es va aixecar i la Irene va fer el mateix. Es van trobar al bell mig de la sala i van fer una encaixada de mans.

La Irene es va treure una targeta de la bossa de mà.

—Truca’m, per al que et calgui. És el meu número directe. No cal que passis per la meva secretària.

Quan la Faye va sortir al carrer, el mòbil va vibrar. En realitat, no volia que ningú la molestés, volia gaudir d’aquell instant, però quan va veure que es tractava de la Chris, va respondre.

—És a bord, Chris! La refotuda Irene Ahrnell és a bord!

—Fantàstic! —va fer la Chris, amb entusiasme—. Llavors, dedueixo que estàs contenta?

—Que si estic contenta? —va respondre la Faye, i va posar-se a caminar en direcció a Stureplan—. Estic encantada de mi mateixa. Tindrem Revenge a tots i cada un dels seus grans magatzems. I si el llançament a Suècia és un èxit, m’ha promès parlar amb els seus contactes internacionals. Et pots imaginar com n’arriba a ser de fantàstic?

—Sí, m’ho puc imaginar. Però ja tindrem temps de celebrar-ho més endavant. Ara mateix estic amb dues persones que volen parlar amb tu.

—Ah, sí? —va fer la Faye, dubitativa.

—Un moment, posaré el mans lliures.

—Hola, Faye, soc la Paulina Dafman —va dir una veu rogallosa—. Soc aquí, amb la meva amiga Olga Niklasson. Tens un moment?

El cor li va fer un salt. L’Olga Niklasson i la Paulina Dafman eren dues de les instagramers més importants de Suècia. Plegades tenien més de tres milions de seguidors.

—Sí, i tant.

—Doncs estàvem prenent unes copes de cava al Grand Hôtel amb la Chris… La Chris ens encanta! I ens ha explicat el que t’havia passat, això d’aquell porc infidel, i també la teva idea empresarial, i ens sembla superinteressant. Hi ha cap possibilitat que ens hi puguem apuntar i donar-te un cop de mà amb tot això?

—En voleu formar part?

—És clar que ho volem —va respondre, ras i curt—. I estic segura que podem arrossegar unes quantes femelles més amb comptes corrents sucosos. Coneixem tothom qui és algú, saps?

—No diu pas cap mentida —va ficar-hi cullerada la Chris—. Em coneixen a mi, per exemple.

La Faye va ofegar una rialleta.

Quan va penjar, la Faye va fer un saltironet d’alegria. Una dona gran amb un gosset salsitxa menut als braços la va mirar amb cara de sorpresa. Ella es va limitar a dibuixar un somriure d’orella a orella i l’anciana va apressar el pas.

La Faye es va aturar un instant, va mirar el seu reflex a l’aparador de la botiga Svenskt Tenn i es va adonar que estava veient una guanyadora.