DESPRÉS DE DEIXAR LA JULIENNE a la llar d’infants, la Faye va vagarejar sense rumb pel barri d’Östermalm. S’havia acabat allò de passar-se tot el dia a casa, sense fer res. No pararia quieta. Cremaria greix i es tornaria prima i atlètica. ­Aturaria aquell deteriorament físic, fos al preu que fos.

L’estómac va rondinar, descontent. No havia esmorzat. Només s’havia pres un cafè sol, per augmentar el ritme de crema de greixos durant la passejada. Davant seu, no paraven d’aparèixer-se-li imatges de menjar, com si es tractés d’un calidoscopi gastronòmic. Si tornava a casa, no podria resistir la temptació de buidar el rebost. Va apujar el ritme. Avançava per l’avinguda Karlavägen, en direcció al parc de Humlegården. Va fer una ganyota quan es va adonar que tenia l’esquena fastigosament amarada de suor. Senzillament, odiava suar. Però com solia dir l’Alice: «La suor no és res més que el greix que plora». I no era que hagués vist mai l’Alice amb la més petita goteta de suor.

Les façanes del segle XIX se li abraonaven, majestuoses, al damunt. Vigilants i impertorbables. El cel era blau i el sol es reflectia a la neu que feia poc que havia caigut i que no havia tingut temps de quedar coberta per una pel·lícula de brutícia grisosa. Tot i la suor, feia molts mesos que no se sentia tan bé. La sobtada proposta d’en Jack d’anar a sopar junts representava un punt d’inflexió. Havia de ser un punt d’inflexió.

Ella tenia bona part de la culpa que la seva relació s’hagués estancat. Havia arribat el moment de tornar a ser la dona que el seu marit havia desitjat. Començava una nova època.

Va decidir que no li parlaria de la proposta de la Chris d’anar-se’n totes dues de viatge. A casa la necessitaven i hauria estat molt egoista per part seva marxar per passar un cap de setmana completament absurd. Va evitar trucar a la Chris. Sabia perfectament com reaccionaria la seva amiga i el que li diria.

La Faye va accelerar el pas. Li va semblar sentir com, de cop i volta, tots els quilos de més anaven desapareixent, passa a passa, gram a gram. A poc a poc, la roba absorbia la suor odiosa.

Una colla d’alumnes d’Östra Real fumaven recolzats contra el mur de maons vermells. Dues noies i dos nois. Un fum grisós els sortia de la boca i el nas quan reien. Semblava que no tinguessin cap mena de preocupació. Uns quants anys abans, en una altra època, una altra vida, podrien haver estat ella, en Jack, en Henrik i la Chris.

En Jack, el bromista despreocupat. L’aristòcrata afligit que sempre tenia una invitació per a una festa cremant-li dins la butxaca. Cinturó negre en actes socials i arrencant rialles. En Henrik era l’estratega i el cervell. Provenia d’un entorn més humil, d’un dels barris perifèrics d’Estocolm, i ho devia tot al seu cap, que l’havia tret d’allà. Estudiava Enginyeria Industrial a la Universitat Politècnica d’Estocolm i, a la vegada, a l’Escola de Negocis.

La Faye va passar per davant de Tösses. Pastes, pastissos i pastissets de canyella s’amuntegaven els uns sobre els altres. La producció de saliva se li va accelerar dins la boca i es va obligar a apartar la mirada. Va augmentar encara més el ritme. Fugia. A l’altura del carrer Nybrogatan va fer una pausa. Va obrir la porta del Café Mocco i va demanar un te verd. Sense sucre. Sense l’edulcorant, el gust era nauseabund i amarg, però, tot i així, se’l va beure perquè havia llegit que el te verd accelerava la crema de calories. Va remenar la pila de revistes i va trobar el Dagens Industri Weekend de la setmana anterior, amb en Henrik i en Jack a la portada. Era una fotografia magnífica. Apareixien al damunt d’una motocicleta antiga amb sidecar. Ulleres de sol i jaquetes de cuir. En Jack a la moto, en Henrik al sidecar, amb una gorra de cuir d’aquelles d’aviador al cap. Expressions d’alegria, somriures d’orella a orella.

«L’imperi multimilionari contraataca», feia el titular. La Faye va obrir la revista i va anar passant les pàgines fins a arribar a l’entrevista. Durant una setmana sencera, el periodista, l’Ivan Uggla, havia seguit el seu dia a dia a l’oficina. Era estrany que en Jack no n’hi hagués dit res. L’entrevistaven força sovint, era cert, però no per a un reportatge d’aquella magnitud.

El text començava amb una imatge de les seves oficines al barri de Blasieholmen. En Jack explicava una anècdota sobre l’enorme feinada que havien dut a terme en els temps que havia nascut Compare. Relatava que havia viscut a Bergshamra, que havia estudiat de dia i que els vespres els havia passat dissenyant el pla d’empresa. Des del principi havien decidit que Compare seria una empresa ambiciosa orientada a la venda per telèfon.

«Per tenir èxit sabia que estava obligat a sacrificar-ho tot, donar-ho tot a l’empresa i a en Henrik. No hi havia temps ni diners per a res que no fos feina, feina i més feina, tant per a Compare com per poder-nos mantenir durant aquella època. Per arribar tan lluny, un ho ha d’apostar tot».

La veritat era que en Jack no havia hagut de treballar ni un sol dia mentre estudiava, ja que ella havia deixat la carrera per mantenir-lo i s’havia passat les setmanes fregant taules al Café Madeleine. Però també era cert que havien arribat a aquella estratègia de màrqueting plegats. Era el millor per a l’empresa.

L’entrevista continuava amb el mateix estil. L’any 2005, Compare havia partit de ser l’empresa de venda telefònica de més èxit del país a convertir-se en una societat d’inversió. Es dedicava a comprar empreses més petites, se n’optimitzaven els processos i, en acabat, es tornaven a vendre amb un marge d’escàndol. No poques vegades es trossejaven i se’n venien les parts per més valor del que haurien tingut senceres. Allò havia comportat que al llarg dels anys havien trepitjat més d’un ull de poll, però els beneficis ho deien tot i, en un sector en què els resultats eren l’únic que comptava, en Jack Adelheim i en Henrik Bergendahl van ser declarats per unanimitat genis pel món dels negocis.

Més endavant, ho havien venut pràcticament tot per apostar en part per companyies elèctriques i en part per empreses dedicades als serveis assistencials: residències per a la tercera edat privades, residències assistides i escoles. Amb el mateix resultat. Feia la impressió que tot el que en Jack i en Henrik tocaven es convertia en or i tothom es volia unir als joves Mides. El nom dels primers anys, el nom que se li havia acudit a la Faye, l’havien conservat. Quan sembla que el dau sempre hagi de donar sis, ningú no s’arrisca a canviar res.

Aquells primers anys que la Faye havia mantingut en Jack i els havia ajudat a assentar els fonaments de Compare havien quedat en l’oblit. De vegades fins i tot es preguntava si en Jack i en Henrik se’n recordaven, o si també ells havien reescrit el passat. La seva part de la història no encaixava amb la imatge d’aquells dos joves emprenedors intrèpids i obstinats, en Jack Adelheim i en Henrik Bergendahl. El contrapunt dramàtic era, a més, perfecte, ella mateixa ho havia apuntat aleshores. En Jack, amb els seus orígens aristocràtics, la seva bellesa i el seu posat de dandi, i en Henrik, de classe treballadora i vingut dels suburbis, atractiu d’una manera més tosca i que era la viva imatge d’algú que havia aconseguit l’èxit a còpia d’esforç. Eren la combinació perfecta. El millor que podia fer la Faye era quedar-­se en un segon pla. Per no complicar una comunicació simple i directa amb els mitjans.

Un matí, el periodista havia sortit a córrer amb en Jack per Djurgården. L’Ivan Uggla exposava, entusiasmat, temps i quilòmetres recorreguts. Els rumors que apuntaven que Compare estava a punt de sortir a borsa en Jack els va saber desviar amb una riallada mentre seguia corrent.

A la darrera pàgina doble hi havia una fotografia d’en Jack, feta al seu despatx. Apareixia dret, inclinat sobre una taula, profundament concentrat en una conversa, mentre assenyalava amb el dit un paper. Al costat, més a prop de la càmera, hi havia l’Ylva Lehndorf. Vestida amb una faldilla de tub i els cabells recollits en una cua de cavall.

L’Ylva havia assolit un gran èxit professional dins del món editorial. Havia aconseguit convertir uns números vermells descoratjadors en una empresa econòmicament viable. L’havia feta més eficient, havia pensat noves maneres de treballar, havia qüestionat totes les afirmacions de la mena «sempre ho hem fet així». Havia canviat l’estructura i havia enderrocat murs. La Faye l’havia coneguda en una festa tres anys abans i l’Ylva li havia comentat que estava buscant un nou repte. La seva energia i perspicàcia havien impressionat la Faye i, al cap de dues setmanes, en Jack, seguint el consell de la Faye, l’havia contractada. Un any després havia estat nomenada directora financera de Compare. Fins i tot resultava positiu per a l’empresa, allò de tenir una dona dins dels òrgans de direcció. Detall que la Faye també havia indicat a en Jack. Ella no ho podia ser, ja que plegats havien decidit que la Faye es quedaria a casa amb la Julienne durant els primers anys.

Va passar el dit per damunt de la imatge, resseguint la figura de l’Ylva, l’esquena, el cul, les cames esveltes i colrades pel sol, avall fins a les sabates negres de taló. Aquella dona era tot el que la Faye havia somiat ser. Només les separaven cinc anys, però n’haurien pogut ser ben bé vint. I, en comptes d’estar al bell mig de l’acció dins d’un despatx, ser bonica i tenir èxit, ara ella era al Mocco, bevent un te verd repulsiu i somiant amb aquelles pastetes de crema que hi havia al costat de la caixa. Amb un gest melangiós, la Faye va tancar la revista. Ella havia pres la seva decisió. Per en Jack. Per la família.

La Faye estava estirada davant el televisor al damunt d’una catifeta de ioga, amb roba nova de trinca, fent la postura del gos que pixa, quan en Jack va arribar a casa. Va deixar caure el maletí que portava i se li va col·locar al darrere. La sala es va omplir d’una barreja d’olor de perfum i alcohol. La Faye es va aturar, es va posar dreta i es va dirigir cap al seu home. Quan va intentar fer-li un petó, en Jack va girar el cap.

—Us ho heu passat bé? —va preguntar.

El nus a l’estómac havia tornat.

D’una revolada, en Jack va engrapar el comandament a distància de la tauleta i va apagar el televisor, on s’estava reproduint un vídeo de YouTube amb exercicis de ioga per a principiants.

—Has parlat amb en John Descentis perquè vingui a tocar pel meu aniversari? —va preguntar.

—Havia pensat que…

—És un borratxo, Faye. No és la meva festa de final de batxillerat, la que estàs muntant. Hi haurà clients. Inversors. Parents que tota la meva vida m’han vist com un fracassat per culpa del meu pare. Aquell vespre han de poder veure on he aconseguit arribar. Han de veure que no soc el tros de merda que és el meu pare.

La respiració era feixuga i parlava amb veu de falset.

—I va i tu convides en John Descentis per amenitzar la vetllada. Com si nosaltres fóssim uns pagesots qualssevol.

La Faye va retrocedir un parell de passes.

—Tu sempre l’escoltes. En tens tots els discos. Vaig pensar que potser…

—Atura’t. Quina impressió causaria que en John Descentis vingués a tocar a la meva festa d’aniversari? No volem que se’ns associï amb aquesta mena de xusma. És un borratxo. Exactament com el meu pare.

Es va desplomar al sofà i va sospirar ostensiblement.

—En realitat tot és culpa meva —va dir—. No hauria d’haver permès que te n’encarreguessis tu. Collons, vas deixar que la Julienne celebrés el seu aniversari al McDonald’s!

La Faye volia dir que havia estat la seva filla la que l’hi havia demanat i que a tots els nens els havia encantat, però les llàgrimes li coïen als ulls quan en Jack va continuar mofant-­se’n.

—Com em podia passar pel cap que fossis capaç d’organitzar una festa per a tres-centes persones a Hasselbacken?

—En soc capaç, Jack, i tu també ho saps. Oblidem això d’en John Descentis. Ni tan sols li he trucat. Deixa’m fer això per a tu. Tinc tantes ganes que passis un vespre fantàstic… El vespre que has somiat.

—Ja és massa tard.

—Què vols dir?

—He contractat una empresa que es dedica a organitzar aquesta mena d’esdeveniments perquè s’encarregui de tot. Tu pots tornar al teu… Bé, al teu entrenament.

Va fer un gest assenyalant la roba d’esport que duia la Faye. El nus a l’estómac cada vegada se li feia més gros.

En Jack es va dirigir cap a la minicadena, d’una revolada va agafar uns quants discos compactes, va marxar cap a la cuina i els va llençar a les escombraries.

A la Faye no li calia veure de quins compactes es tractava.

Es va passar la mà per la cara. Com podia haver estat tan ximple? Per què no se li havia ocorregut que allò podia perjudicar en Jack? Ho hauria d’haver sabut. Al capdavall, era la persona que millor coneixia en Jack.

Va enrotllar la catifeta de ioga i va apagar el llum. Després de rentar-se la cara i les dents, en Jack ja dormia. Ho feia girat d’esquena a la Faye, a l’altra banda del llit, tombat cap a la finestra. A poc a poc, la Faye es va esmunyir tan a prop seu com es va atrevir, sense arriscar-se a despertar-lo. Va aspirar-ne l’aroma.

Va passar molta estona abans no es va poder adormir.

L’endemà, la situació entre tots dos encara era tensa. En Jack treballava a la taula de la cuina, mentre la Faye mirava algun xou d’impacte al sofà de la sala d’estar. Al rebedor va començar a sonar el telèfon de casa, però, per una vegada, la Faye va decidir no fer-ne cas. Va sentir un sospir a la cuina, passes irritades i, després, el telèfon va emmudir.

Un minut després, en Jack se li va plantar al davant amb cara de pomes agres.

—És per a tu —va dir.

La Faye va allargar la mà, però el seu marit va deixar el telèfon sense fils damunt la tauleta del sofà. Per alguna raó, continuaven tenint telèfon fix. Se’l va posar a l’orella i es va tornar a sentir com si tingués quinze anys.

—No em vas arribar a respondre sobre el viatge que et vaig proposar —va dir la Chris—. N’has parlat amb en Jack?

—Uix, no. Espera un moment.

La Faye es va aixecar del sofà i se’n va anar cap al lavabo. Va tancar la porta amb clau.

—Hola?

Es va asseure a la tapa del vàter.

—Ara mateix no em va bé —va dir—. Tinc un munt de feina aquí a casa, entre altres coses he d’organitzar la festa d’en Jack. Potser ho podríem deixar per a l’estiu?

La Chris va sospirar.

—Faye, he sentit… Una relacions públiques que conec m’ha explicat que ha rebut l’encàrrec de muntar la festa d’en Jack.

Amb el peu, la Faye va treure la bàscula del seu lloc sota la pica. Hi va pujar. Cap canvi. Estava condemnada a un estat de sobrepès etern.

—Sí, sentia que no tenia temps per a això. Però si em disculpes, t’he de deixar. Tinc moltes coses a fer.

—Escolta… —la veu càlida de la Chris a l’altra banda del telèfon.

La Faye va recordar com havien rigut aquella nit que ha­vien sortit amb en Jack i en Henrik, i, de sobte, a la Chris se li havia ocorregut que havien de pujar a ballar a la taula. En Jack havia agafat la Faye de la mà. L’havia estret amb força.

—Sí?

—Però no podríem escapar-nos uns quants dies i així agafaries una mica de perspectiva de tot plegat? A la merda, la festa d’en Jack. Estic convençuda que cap empresa ho pot fer millor que tu.

La Faye va empènyer amb el peu la balança per tornar-la a deixar sota la pica. Es va prometre a si mateixa no pesar-se durant una setmana sencera. Donar-se temps perquè es veiessin els resultats.

—He pensat una cosa —va continuar la Chris—. Em cal algú com tu a la meva empresa. Una persona llesta que coneix el món dels negocis i que comprèn el que volen les dones. No et semblaria divertit sortir al carrer i tornar a treballar? Comptat i debatut, la Julienne ja va a la guarderia.

La Faye va aclucar els ulls. No podia suportar veure’s reflectida al mirall.

—Llar d’infants, Chris.

—Què?

—Que ja no es diu guarderia, sinó llar d’infants. I no, ni vull ni em cal treballar per a tu. Si volgués una feina, ja me l’hauria buscada tota soleta.

—Però…

—Saps quin és el teu problema, Chris? Que et creus millor que jo. Et penses que tothom vol tenir la mena de vida sense sentit que vius tu, però a mi no em sembla especialment divertit passar els vespres follant-me entrenadors personals o estar tan beguda que l’endemà al matí no recordes res. Em resulta d’allò més vulgar i vergonyós. En comptes de donar-me lliçons de res hauries de madurar una mica. Jo estimo el meu marit, estimo la meva filla, tinc una família! I vull estar amb ells. Tinc la impressió que tot plegat va justament d’això. I entenc perfectament que cap home no pugui suportar viure amb tu! I…

La Chris havia penjat. La Faye va clavar els ulls al seu propi reflex al mirall. Ja no sabia qui era aquella dona que tenia al davant.