MATÍ DE DIUMENGE. La Faye s’afanyava a recollir l’esmorzar de la Julienne de manera que en Jack es pogués estalviar el caos que flotava al seu voltant. Bé, potser la seva filla no convertia la cuina en un Pearl Harbor, però la Faye entenia perfectament a què es referia en Jack quan deia que no era gens agradable entrar en una cuina desendreçada de bon matí.
La Faye havia pres la decisió de no molestar en Jack amb la proposta que li havia fet la Chris d’un possible cap de setmana totes dues soles. Allò només generaria tensió i baralles.
Encara que no ho havia volgut reconèixer davant la Chris, amb en Jack estaven travessant un període complicat. Totes les parelles en passaven de tant en tant. El treball d’en Jack el sotmetia a un grau d’exigència terrorífic i ella no era ni de bon tros la primera dona a la història que sentia que la feina es quedava amb la millor cara del seu marit. No cal dir que li hauria agradat que en Jack tingués més energia i temps. Per a ella i per a la Julienne. Però aviat es va espolsar aquelles idees del cap. La seva família formava part de la fracció més rica del país, probablement amb un nivell de vida dels més alts del món. A la Faye no li calia treballar, ni preocupar-se per pagar les factures, ni tan sols per haver d’anar a recollir la seva filla a l’escola. Disposava d’un exèrcit de mainaderes i treballadores de la llar preparades per donar-li un cop de mà en qualsevol moment. Fins i tot, quan anava de botigues, de vegades feia que li portessin el que comprava a casa amb l’empresa de missatgeria Ryska Posten per estalviar-se haver-ho de carregar amunt i avall.
En canvi, en Jack havia de suportar una gran responsabilitat, una responsabilitat que el podia transformar en una persona freda i brusca. Com a mínim amb ella. Però sabia que allò només era temporal. En pocs anys podrien dedicar-se més l’un a l’altre. Viatjar junts. Tenir més temps per a la seva vida de parella i els seus somnis.
«Suposo que entens que no trobo gens divertit haver-me de passar tot el dia treballant, oi?», acostumava a dir. «Evidentment preferiria quedar-me a casa, gaudint de la vida amb la Julienne i amb tu sense haver de pensar com es paguen les factures. Però d’aquí a poc serem tu i jo, amor meu».
Potser havia passat un cert temps d’ençà de l’última vegada que ho havia dit. Però la promesa continuava allà. La Faye tenia una confiança absoluta en el seu marit.
La Julienne estava estirada al sofà, amb l’iPad a la falda. La Faye li havia posat els auriculars sense fils perquè no destorbés en Jack. Tenia el son lleuger, així que la Faye havia ensenyat a la seva filla a estar tan callada i a fer tan poc soroll com pogués als matins.
Es va asseure al sofà al costat de la nena, amb una mà li va enretirar un floc de cabells de la cara. Va veure, sense sorprendre’s, que la Julienne estava mirant Frozen. De ben segur per mil·lèsima vegada. Es va posar el telenotícies del matí i va abaixar el volum al mínim. Va gaudir sentint el cos càlid de la Julienne contra el seu. La proximitat entre totes dues.
La porta de l’habitació es va obrir i la Faye va sentir com en Jack es dirigia cap a la cuina. Va escoltar atentament la remor de passes per intentar endevinar de quin humor s’havia llevat el seu marit. Va aguantar la respiració.
En Jack es va aclarir la gola.
—Pots venir aquí? —va fer, amb una veu rogallosa d’acabat de despertar.
La Faye es va aixecar i, a grans gambades, es va dirigir cap a la cuina. Va dibuixar un somriure.
—Què és això? —va preguntar ell, i va fer un gest amb la mà assenyalant la cuina.
—Què és què?
—El què?
Odiava no entendre què li deia, la sensació que la comunicació entre tots dos no funcionava. Ells havien estat «en Jack i la Faye». Dos iguals. Un equip que es coneixia de cap a peus.
—Això no és un marbre on a algú li vindria de gust preparar-se un entrepà —va replicar en Jack, i va passar la mà pel damunt—. O, com a mínim, a mi no.
Va alçar la mà. Unes quantes engrunes de pa se li havien enganxat al palmell.
Com podia ser tan estúpida. Tan deixada. Ho sabia perfectament.
D’una revolada, la Faye va engrapar la baieta. El cor li bategava amb tanta força que les orelles li retrunyien. Va netejar la resta de molles de pa, les va recollir amb l’altra mà i les va llençar a les escombraries. Després de mirar de cua d’ull en Jack, va obrir l’aixeta i va netejar la pica amb el raspall de fregar els plats.
Va penjar la baieta al seu lloc i va col·locar el raspall al suport platejat, brillant i minimalista.
En Jack no es va moure.
—Vols un cafè, amor meu? —li va preguntar la Faye.
Va obrir l’armari on hi havia les càpsules Nespresso i mecànicament en va agafar dues de liles, les preferides d’en Jack. Una de Lungo i una d’Espresso en una tassa amb una mica de llet escumada. A en Jack li agradava el cafè carregat.
El seu marit va girar el cap i va mirar cap a la sala d’estar.
—Cada vegada que la veig està asseguda al sofà, amb una pantalla al davant. T’hi has d’esforçar una mica més. Llegeix-li alguna cosa, juga amb ella.
Un parell de gotes de cafè van regalimar per la porcellana blanca de la tassa. La Faye les va eixugar amb el dit i va col·locar la tassa a la mà d’en Jack, que amb prou feines va semblar que se n’adonés.
—Saps què m’ha explicat en Henrik? La Saga i en Carl no poden fer servir les seves tauletes més d’una hora al dia. Per contra, van a museus, fan classes de piano i de tennis, i llegeixen llibres. A més, la Saga també fa ballet, tres cops per setmana, a l’escola Alhanko.
—La Julienne vol jugar a futbol —va contestar la Faye.
—Ni pensar-ho. Saps quins cuixots més horrorosos se’ls posen a les noies que juguen a futbol? Com dos troncs. A més, jugaria amb un munt de nenes de suburbi, amb pares que no deixen de cridar paraules grolleres i insultar l’àrbitre.
—D’acord.
—D’acord què?
—Que la Julienne no jugarà a futbol.
La Faye li va posar una mà sobre el pit, va acostar el cos al del seu marit. Va fer lliscar la mà ventre avall, en direcció a l’entrecuix.
En Jack se la va mirar sorprès.
—Para.
Al vidre brillant del forn va veure els contorns del seu braç flonjo i lletós. És clar que en Jack no se sentia atret per ella. Havia permès durant massa temps que el cos se li anés deteriorant.
La Faye es va tancar al lavabo. Es va despullar de cap a peus i va contemplar aquell cos nu des de diversos angles. Els pits eren depriments. Com dues tulipes que s’havien marcit al gerro. Havia de preguntar a en Jack si volia que se’ls augmentés? Sabia que l’Alice ho havia fet. L’important era fer-ho amb gust. No una vulgaritat. Res de dues pilotes inflables.
Feia molt de temps que el ventre havia deixat de ser pla, i les cames havien perdut la fermesa i s’havien convertit en una massa tova i pàl·lida. Si tensava el cul es formaven petits sotets a la pell. Com la superfície de la lluna.
Va alçar els ulls. La cara era un poema, demacrada i amb ulleres marcades. A la pell li mancava lluïssor i els cabells no responien a res que s’acostés a un pentinat. Quan es va inclinar cap al mirall, es va adonar que tenia un grapat de cabells blancs i gruixuts. D’una revolada se’ls va arrencar i els va fer desaparèixer per la pica.
Va encreuar els dits perquè en Jack no hagués començat a avergonyir-se’n. Es queixava davant dels seus amics? Havia hagut de suportar alguna burla sobre la seva dona? A partir d’aquell mateix dia, començaria a menjar de manera saludable i a entrenar una… no, dues vegades al dia. S’havia acabat el vi, res de bons sopars, res de picar als vespres mentre esperava que el seu marit tornés a casa.
En Jack va trucar a la porta.
—Tens pensat sortir aviat?
Es va estremir.
—De seguida, amor meu —va balbucejar amb veu greu.
En Jack no se’n va anar i la Faye es va posar nerviosa.
—Soc conscient que últimament he estat molt ocupat —va dir ell—. Què et sembla si dimecres sortim a sopar a fora? Només tu i jo?
Dins del lavabo, nua, a la Faye se li van negar els ulls. Es va vestir de pressa. El seu Jack. El seu estimat, estimadíssim Jack.
Va obrir la porta.
—M’encantaria, amor meu.
Dues hores més tard, la Faye era davant de la carnisseria del supermercat Ica Karlaplan buscant alguna cosa deliciosa per dinar. Tot li semblava idèntic. Els preus prohibitius. Els crits de la canalla i el brunzit etern dels ventiladors de les neveres. L’olor de les jaquetes molles de deu mil corones i abrics de pell autèntica, no de qualsevol alternativa sintètica políticament correcta. Allà, l’únic sintètic que un es podia imaginar de dur era alguna cosa de Stella McCartney. Si era realment car.
La Faye va agafar un paquet de pit d’ànec i es va dirigir cap a les caixes. Va escollir aquella en què hi havia en Max. El noi solia treballar els diumenges.
Va observar els braços musculosos d’en Max mentre el jove escanejava el que havien comprat els clients que tenia al davant. Devia notar que l’estava mirant, perquè, de cop i volta, es va girar i va somriure.
Quan va tocar el torn a la Faye, el somriure es va fer encara més ampli. Els ulls refulgien.
—I com està avui la dona més bonica de tot Estocolm?
Les galtes de la Faye es van encendre. Sabia que allò ho deia a la majoria de dones, però, tot i així, ell «la veia».
Va sortir a pas lleuger de la botiga.
Quan va arribar a casa, va desar la compra al seu lloc ràpidament. Que les coses passessin gaire temps dins les bosses mai no augurava res de bo.
—Has sortit al carrer així?
La Faye es va girar. En Jack era al llindar de la porta. Amb el front arrufat.
—Què vols dir?
En Jack va fer un gest amb la mà assenyalant la roba que duia.
—Creus que és adequat que vagis a comprar amb xandall i roba d’anar per casa? Imagina’t que et topes amb algú que coneixem.
La Faye va tancar la porta de la nevera.
—M’ha fet la impressió que a en Max, el dependent que hi havia a la caixa, li ha agradat. Ha dit que era la dona més bonica de tot Estocolm.
En Jack va serrar les dents. La Faye es va adonar que havia comès un error. A hores d’ara ja hauria de saber que no podia fer aquella mena de bromes a en Jack.
—Et dediques a flirtejar amb els caixers?
—No, no flirtejo amb ningú. Jo t’estimo a tu, Jack, ja ho saps, però tampoc no puc evitar que algú em llanci una floreta, oi?
En Jack va deixar anar una rialleta de burla.
La Faye va observar l’esquena tensa del seu home mentre s’allunyava en direcció al despatx. Malgrat el nus que se li havia fet a l’estómac, també se sentia estranyament contenta per la reacció d’en Jack. «Li importo», va pensar. «Realment li importo».
La Julienne dormia. En Jack i la Faye estaven estirats al llit. Ell, amb l’ordinador sobre el ventre; ella, davant d’una reemissió d’algun programa del canal 5.
—Vols que abaixi el volum?
En Jack es va posar les ulleres a la punta del nas i va abaixar la pantalla de l’ordinador per tal de poder veure el televisor.
—No, no passa res —va respondre, absent.
La presentadora, amb les mans plenes de les targetes amb el guió del programa, anava presentant els participants.
—És la Lisa Jakobsson? —va preguntar ell.
—Sí.
—Abans era una dona atractiva. Que vella que s’ha fet. I lletja.
Va tornar a apujar la pantalla de l’ordinador.
Quan es va haver adormit, la Faye va cobrir amb la mà la pantalla del seu iPhone i va entrar a la Viquipèdia. La Lisa Jakobsson tenia dos anys menys que ella.