EN JACK ESTAVA ASSEGUT A LA TAULA DE LA CUINA. Duia la bata posada i llegia el Dagens Industri. Ni tan sols va aixecar el cap quan la Faye va entrar a la cuina, però ja hi estava acostumada quan el seu marit estava molt atabalat per la feina. I, tenint en compte l’enorme responsabilitat que havia de suportar i totes les hores que passava a l’oficina, es mereixia poder estar tranquil els matins del cap de setmana.

L’apartament de quatre-cents metres quadrats, resultat d’haver unit quatre pisos, se li feia claustrofòbic quan en Jack necessitava estar sol. La Faye encara no sabia com s’havia de comportar en dies com aquell.

Dins del cotxe tornant de Lidingö, on havia portat la Ju­lienne perquè jugués a casa d’una amiga del parvulari, havia fantasiejat amb la idea que en Jack i ella passarien el matí junts. Tots dos sols. S’arraulirien al llit, mirarien algun programa de televisió que plegats jutjarien com a ridícul i vulgar. Desitjava que en Jack li expliqués com li havia anat la setmana. Anar a fer un tomb per Djurgården agafats de la mà.

Xerrar com feien abans.

Va recollir les restes del seu esmorzar i del de la Julienne. Els cereals s’havien estovat dins la llet agra. Detestava la sensació dels flocs remullats i la fortor de la llet, i va reprimir el reflex de vomitar quan els va eixugar amb un drap.

Per damunt de l’illa de la cuina hi havia un escampall de molles de pa i a la vora, lluitant contra la gravetat, es balancejava un entrepà a mig menjar. L’únic que feia que no caigués era que estava amb la cara untada de mantega cap avall.

—Com a mínim pots intentar deixar-ho tot recollit abans de marxar, no et sembla? —va dir en Jack, sense aixecar els ulls del diari—. No cal que paguem una minyona també per als caps de setmana, oi?

—Perdó. —La Faye es va empassar el nus que se li havia format a la gola i va fer lliscar una baieta per damunt del marbre—. La Julienne tenia pressa per marxar. No parava de xisclar.

En Jack va remugar alguna cosa i va continuar llegint. S’acabava de dutxar després de tornar de córrer. Feia bona olor, d’Armani Code, el perfum que feia servir des que es coneixien. A la Julienne li havia sabut greu no poder veure el seu pare, però en Jack havia sortit abans que la nena es despertés, i no havia tornat abans que la Faye la deixés a casa de l’amiga. Havia estat un matí complicat. Cap de les quatre propostes d’esmorzar que la Faye havia ofert a la Julienne no li havien fet el pes i vestir-la havia estat una marató dolorosa i esgotadora.

Però, fos com fos, ara el marbre de la cuina estava net. I les seqüeles de la batalla, recollides.

La Faye va deixar la baieta a la pica i va contemplar en Jack, assegut a la taula. Malgrat que era un home alt, atlètic, responsable, d’èxit… bé, que gaudia de tots els atributs clàssics d’un home a qui havia somrigut la fortuna, en molts sentits continuava sent un nen. Ella era l’única persona capaç de veure’l tal com era en realitat.

La Faye l’estimaria sempre, passés el que passés.

—Aviat serà l’hora que et tallis els cabells, amor.

Va allargar una mà i va tenir temps de tocar uns quants rínxols d’aquells cabells humits abans que el seu home apartés el cap.

—No tinc temps. Aquesta expansió és molt complicada i he d’estar concentrat al cent per cent. Així que no puc perdre el temps anant al perruquer del barri com fas tu.

La Faye es va asseure a la cadira que hi havia al costat d’en Jack. Es va posar les mans al genoll. Va intentar recordar la darrera vegada que s’havia tallat els cabells.

—En vols parlar?

—De què?

—Compare.

Lentament, en Jack va alçar els ulls del diari i els va clavar en la Faye. Va sacsejar el cap i va sospirar. La Faye es va penedir d’haver dit res. Es va penedir de no haver-se limitat a netejar les molles de sobre el marbre. Però, tot i així, es va carregar de coratge.

—Abans ho volies…

En Jack es va estremir i va abaixar el diari. El serrell, uns quants mil·límetres massa llarg, li va caure a la cara i, molest, va moure el cap. Per què no el podia deixar llegir en pau i limitar-se a netejar el marbre de la cuina? A estar prima i bonica i a contestar que sí al que se li digués. S’havia passat tota la setmana treballant. Si realment el coneixia, en Jack es tancaria a la sala de la torre i continuaria treballant. Per al bé de la Julien­ne i el seu. Perquè poguessin gaudir d’una bona vida. Perquè aquell era l’objectiu de totes dues. No pas el d’ell. Sinó el d’elles dues.

—I de què serviria que en parléssim? Tu ja no en saps res, de negocis, oi? Estem parlant d’un producte perible. No et pots basar en glòries passades.

La Faye es va toquejar l’anell de casats. El va fer voltar una vegada rere una altra al dit.

Si no hagués dit res, hauria pogut tenir el matí que tant havia somiat. Però ho havia engegat tot en orris amb una pregunta estúpida. No es podia permetre un error com aquell.

—Saps, per exemple, com es diu el ministre d’Indústria suec? —va preguntar en Jack.

—Mikael Damberg —va respondre, instintivament. Instintivament i de manera correcta.

Quan va veure la mirada que li va llançar en Jack, se’n va penedir d’immediat. Per què no es podia limitar a tancar la boca?

—D’acord. Aviat entrarà en vigor una nova llei. Saps quina?

Ho sabia. Però va sacsejar lentament el cap.

—No, és clar que no —va replicar en Jack—. Determina que nosaltres, com a empresa, ara hem de recordar als nostres ­clients un mes abans que el seu contracte està a punt d’expirar. Abans el temps anava passant. Comprens el que això significa?

És clar que ho comprenia. Li podia donar les xifres exactes del que aquella nova llei suposaria per a Compare. Però s’estimava en Jack. Era allà, en aquella cuina d’un milió de corones, amb el seu marit, que no deixava de ser un nen dins d’un cos d’un home, un home que només ella coneixia i que estimava per damunt de tot. Així que va fer que no amb el cap, en comptes de dir que Leasando, SA, una petita companyia elèctrica propietat de Compare, perdria aproximadament el vint per cent de clients, l’abonament dels quals abans simplement s’havia anat renovant automàticament. En números rodons, la facturació minvaria uns cinc-cents milions de corones l’any. Els beneficis, uns dos-cents milions.

La Faye es va limitar a sacsejar el cap de nou.

Es va toquejar l’anell de casats.

—No ho saps —va fer en Jack, finalment—. Ara em pots deixar llegir?

Va alçar el diari. Es va tornar a capbussar en aquell món de xifres, cursos borsaris, noves emissions i compravendes d’empreses als quals la Faye havia dedicat tres anys a l’Escola de Negocis abans de deixar la carrera. Per en Jack. Per l’empresa. Per la família.

Va esbandir la baieta sota el raig d’aigua de l’aixeta, amb la mà va recollir els flocs remullats de cereals i les molles de pa que s’havien acumulat a la pica i ho va llençar a les escombraries. Darrere seu va sentir com cruixien les pàgines del diari que en Jack tenia a les mans. Sense badar boca, va tancar la porta de l’armari per no molestar-lo.