Estocolm, agost del 2001

EL RITUAL D’INICIACIÓ A L’ESCOLA DE NEGOCIS era secret, ningú no podia explicar a ningú com els alumnes de primer de carrera, nosaltres, seríem humiliats i obligats a beure fins a perdre el coneixement. La participació era voluntària, però en realitat jo no tenia alternativa. Havia decidit fer tot el que calgués per convertir-me en una més de la colla, per formar part de tot allò. Ara que era com un llenç completament nou, per fi podria fer-ho.

Érem un grup de quinze noies nervioses les que ens vam reunir en un petit prat al parc de Haga, a la riba de la badia. Aproximadament el mateix nombre d’alumnes de segon s’havien acostat fins allà. Només hi havia nois. Havien portat un munt de bosses enormes d’IKEA plenes de tota mena de coses. Ens van col·locar en fila i, seguidament, ens van examinar una per una. Ens van dir que ens traguéssim tota la roba excepte calces i sostenidors i ens van allargar unes bosses d’escombraries negres amb un forat per on havíem de fer passar el cap. A continuació, vam haver de beure dos xopets de vodka. Al meu costat hi havia una noia alta i voluptuosa tota pigallada i amb els cabells rogencs esbullats.

—Agenolleu-vos! —va cridar l’autoanomenat líder dels alumnes de segon, en Mikael, fill d’un conegut magnat immobiliari.

Duia els cabells rossos ben curts, tenia ulls grisos de garrí i semblava avesat al fet que la gent obeís el que ell els ordenava. Nosaltres ens vam afanyar a fer els que ens havia dit.

—Molt bé —va continuar. Va alçar un ou de color marró—. El rovell d’aquest ou ha de passar d’una boca a l’altra. D’anada i de tornada per tota la filera. I quan la primera persona el torni a tenir a la boca, se l’ha d’empassar. O sigui que seràs tu. Com et dius?

Totes les noies de la renglera van girar el cap per veure a qui li havia tocat la loteria.

—Chris —va dir la noia que tenia al costat.

En Mikael va trencar l’ou contra el seu genoll, va abocar la clara sobre la gespa i va allargar la closca amb el rovell a dins a la Chris. La jove la va agafar, sense pensar-s’ho dues vegades, es va posar el rovell dins la boca i se’m va acostar. Els nostres llavis es van tocar i els nois es van posar a bramar d’alegria. El rovell va canviar de propietària mentre jo em debatia per controlar les nàusees. Vaig tombar el cap cap a l’esquerra i vaig repetir el mateix procediment amb la noia que tenia a l’altre costat.

—De debò que te l’empassaràs? —vaig preguntar.

La Chris es va arronsar d’espatlles.

—Soc de Sollentuna. M’he empassat coses pitjors.

Vaig riure per sota el nas. La seva cara va romandre impertèrrita.

—Vindràs a la festa?

—Sí, encara que soc al·lèrgica a aquests imbècils fills de papà amb ànsies de poder. L’únic que fan és aprofitar l’ocasió per abusar d’unes noies nervioses i fàcilment impressionables. Aquests genis són l’escòria de l’escola. És per això que es fa la quintada al principi del quadrimestre, així encara no hem tingut temps de descobrir que són una colla de fracassats. D’aquí a dues setmanes cap d’aquestes noies ni tan sols se’ls mirarà.

—I per què ets aquí?

—He de destriar el gra de la palla, per saber qui són i poder-los evitar —va respondre, amb fredor—. Per cert, tens bons ­llavis. Si m’emborratxo i no trobo ningú amb qui enrotllar-me, et vindré a buscar.

Vaig desitjar que ho fes.

La resta del vespre va continuar amb un reguitzell d’activitats impregnades d’alcohol que semblaven pensades perquè els nois es posessin calents. Ens van abocar líquid d’arengades fermentades als cabells perquè haguéssim de banyar-nos amb roba interior. Van escriure uns zeros enormes al front de les noies que perdien a les competicions, i les que estaven més begudes rebien l’honor que els nois els escrivissin el seu autògraf als pits, a l’esquena o al cul. Cada vegada érem més les que ens allunyàvem amb pas vacil·lant per anar a vomitar, però els nois no paraven de donar-nos alcohol.

Quan es va fer fosc va arribar l’hora d’acabar. Vam fer una darrera capbussada i ens van tornar la roba. Havien llogat un vell autobús del comtat d’Estocolm que ens havia de portar fins a la festa i que ja anava gairebé ple d’estudiants de primer que no s’havien atrevit a participar en la quintada.

Quan hi vam pujar, es van tapar el nas. Pudíem a vòmit, aigua de mar i arengada fermentada. I també a alcohol. Van haver d’ajudar dues noies a pujar a bord i les van deixar esteses al passadís central, vestides només amb roba interior. A una de les dues se li havien abaixat els sostenidors. Al descobert quedaven uns pits pàl·lids com la cera amb uns mugrons foscos. Els nois se’n reien i l’assenyalaven amb el dit. Un d’ells va saltar del seient i es va acostar a la noia amb una càmera digital a la mà. La Chris va reaccionar com un llampec. Primer va allargar un braç cap endavant, com si fos una barrera, i després es va posar dempeus per barrar-li el pas.

—On carai et penses que vas, milhomes?

—Però si tampoc no s’adona de res —va balbucejar el jove—. Està adormida. Aparta’t.

La Chris es va plegar de braços i va apuntar un somriure sorneguer. Em vaig adonar que tenia unes quantes algues enganxades als cabells, però tot i així infonia un gran respecte. Es va quedar plantada, completament quieta, malgrat que l’autobús no parava de moure’s d’una banda a l’altra. Era com si els peus se li haguessin arrelat al terra del passadís. El noi, que li treia tot un cap, va fer la impressió que començava a dubtar.

—No siguis tan refotudament avorrida, només és una broma. Ets una d’aquestes feministes, tu? —va etzibar, i va pronunciar la paraula feminista com un insult, mentre reia per sota el nas.

La Chris no es va moure ni un mil·límetre. Els ulls de tot l’autocar ara s’havien clavat en ells dos.

—D’acord, se me’n refot.

El jove va esclafir a riure i va intentar fer veure que no acabava de veure’s immers en un combat amb una noia i que n’havia sortit derrotat.

—On creus que vas? —li va cridar la Chris, quan el noi es disposava a tornar al seu seient.

Jo vaig contenir la respiració. Que encara no n’havia tingut prou?

—A asseure’m al meu seient —va respondre el jove, in­segur.

—Ni t’ho pensis. Torna cap aquí ara mateix.

El noi va fer mitja volta i, a contracor, va fer unes quantes passes cap a ella.

—Treu-te el polo —va dir la Chris.

—Com? —va obrir uns ulls com dues taronges—. No ho penso pas fer.

Va mirar al voltant buscant suport, però tothom es mirava aquell espectacle amb cara d’estar-s’ho passant d’allò més bé.

—Treu-te aquest polo tan horrorós. Els polos són tan dels noranta… I dona-me’l. Afanya’t, que no veus que s’està glaçant?

El noi es va donar per vençut, va fer el que li ordenava la Chris, va sacsejar el cap i en acabat va tornar al seu lloc. Sota el polo de color rosa s’amagava un tors pàl·lid i greixinós amb unes mames massa desenvolupades per a un home, i el noi no semblava que se sentís gens còmode.

La Chris va despertar la noia, li va aixecar els braços i, amb molta cura, li va posar el polo.

—Dóna’m això —va dir, quan es va desplomar al meu costat. I va fer uns quants glops de cervesa.

—Ben fet —vaig xiuxiuejar, i vaig deixar l’ampolla a la falda.

—Gràcies, però gairebé es podria considerar un abús, això d’obligar aquella pobra a posar-se aquell polo tan horripilant —va murmurar.