LA FAYE I EN JOHAN SEIEN UN A CADA COSTAT del llit de la Chris. El pit de la seva amiga pujava i baixava, el color de la cara era gris cendra i se li marcaven els ossos del crani. Era tan menuda, s’havia marcit tan de pressa.

En Johan va assenyalar la porta amb el dit. Un cop tots dos van haver sortit al rebedor, es va recolzar contra la paret.

—No sé com ens ho farem. Ja no pot caminar. Hem de cancel·lar el casament.

—Ni parlar-ne.

—No?

—No, ho farem aquí a casa. Dins de l’habitació, si cal. La Chris es casarà.

—Però, com…?

—Farem venir el pastor, la maquilladora i el vestit de núvia. Dels convidats en podem prescindir, tret dels més propers. Al capdavall, a la Chris mai no li han agradat les persones.

Intentava mantenir a ratlla les emocions. Ofegava les ràfegues de pena que se li abraonaven al damunt. Durant molt de temps, la Chris havia estat la forta. Havia actuat com la germana gran que s’havia cuidat d’ella des del dia que havia arribat a Estocolm. Ara havia arribat el moment que la Faye fos la que dugués la càrrega. Les germanes hi eren per a això. La Chris tindria el seu casament i el seu Johan.

—Demà a les dues del migdia? —va suggerir.

En Johan es va empassar la saliva unes quantes vegades.

—Trucaré a les persones que volem que hi siguin i al pastor. El vestit de núvia…

—El passaré a buscar avui al vespre quan torni cap a casa. I jo m’encarrego de la maquilladora.

—I el menjar?

—Me n’ocupo jo. Tu només preocupa’t que la Chris i tu estigueu llestos per a la cerimònia. Jo vindré demà al matí i l’ajudaré a arreglar-se.

L’endemà al matí, la Faye estava plantada davant la porta de la Chris, amb la Kerstin al costat. Va respirar profundament i va trucar al timbre. En Johan va obrir, els va fer una abraçada i després les va deixar passar.

—Tot està a punt —va dir—. Tothom s’ha agafat el dia lliure, han entès que ho havíem de fer d’aquesta manera si realment volíem que passés.

—Com estàs, tu?

—Que sigui un casament més o menys gran no és l’important. Però, abans que la Chris… marxi, em vull casar amb ella.

—Molt bé. Doncs posem-nos-hi.

Les va guiar fins al dormitori principal.

La Chris estava asseguda al llit, amb l’ajuda d’uns quants coixins a l’esquena. Al davant hi tenia una safata amb cafè, suc de taronja i pa torrat.

—Com es troba la núvia més bonica del món? —va preguntar la Faye, i es va asseure a la vora del llit.

—Realment volia estar prima el dia del casament, però això és una mica massa.

La Faye no va aconseguir somriure amb la broma de la seva amiga.

La Chris va aixecar els ulls i va mirar la Kerstin i en Johan.

—Ens podeu deixar soles? —els va demanar—. Només un moment, mentre parlo amb la meva dama d’honor.

Quan van tancar la porta de l’habitació, la Faye va agafar la mà de la Chris amb molta cura. Era tan petita i delicada, no gaire més gran que la de la Julienne.

—No sé què hauria fet sense tu —va començar la Chris, amb tendresa.

—No hi pensis. Sempre és divertit organitzar un casament, malgrat les circumstàncies.

—No tan sols em refereixo a això, vull dir tot. Tots els anys que han passat, tot el que hem fet. Tota la merda que hem afrontat juntes. És veritat que de vegades has estat un autèntic gra al cul, amb en Jack i tot plegat, però la major part del temps has estat la millor amiga que una pot desitjar.

Les llàgrimes van començar a rajar. La Faye no va poder fer res per evitar-ho.

—Hem de… hem de parlar d’això, ara? Avui et cases.

—Sí, n’hem de parlar. No em queda gaire temps. I vull poder-­t’ho dir mentre encara tingui el cap serè.

La Faye va assentir.

—No em podria haver imaginat una amiga més bona que tu —va continuar la Chris—. Aconsegueixes que tregui el millor de mi.

La Faye es va eixugar les llàgrimes, que s’entossudien a continuar rajant galtes avall.

—Ets l’escletxa per on s’esmuny el raig de llum —va dir—. Aquella de què parla la cançó de Leonard Cohen. No puc concebre… no sé com me’n podré sortir sense tu.

—Uix, per a això no cal que et preocupis —va respondre la Chris—. Jo només lamento no poder ser al teu costat.

—Per cert, me n’he anat al llit amb en Robin. Un altre cop. Te’n recordes? El jovenet que vaig conèixer el dia que em vas obligar a anar al Riche després de passar massa temps autocompadint-me.

La Chris va esclafir a riure.

—Veus, te’n surts millor sense mi.

Es va reclinar cap enrere i va respirar profundament unes quantes vegades. Feia la impressió que el moviment més lleu l’esgotava.

—Vols que et deixi sola una estona perquè puguis descansar? —va preguntar la Faye, amb molta prudència.

La Chris va fer que no amb el cap.

—No. De fet, em sento massa feble per beure res… Però, fet i fet, avui em caso. A la tauleta de nit hi tinc una ampolla de Jack Daniels. Fem un darrer brindis, només tu i jo.

La Faye es va ajupir i va obrir la porteta. Va allargar l’ampolla a la Chris.

—Per nosaltres —va brindar la Chris, i la va alçar—. I perquè en cap moment he sentit la més petita amargor pel fet que tot s’acabi d’aquesta manera. Com en podria sentir, si se m’ha permès viure una vida com la que he tingut!

Va fer uns quants glops.

—Per tu, Chris —va respondre la Faye—. La germana més bona i bonica que una pot tenir.

La Chris va parpellejar per allunyar les llàgrimes.

—Ara m’he d’arreglar, però, abans, explica’m com ha anat amb en Jack.

—En tenim el cinquanta-u per cent.

—Llavors… ja està?

La Faye va assentir amb el cap.

—Ja està.

La Chris va engrapar el braç de la Faye, que es va sorprendre de la força amb què l’estrenyia.

—T’estimo moltíssim.

—I jo a tu.

La Chris va empassar unes quantes vegades.

—Els meus pares no són aquí i tu ho ets tot per a mi. I encara que no es tracta d’una tradició típica sueca, em pregunto si tu… Si em vols fer l’honor de portar-me fins a l’altar.

La Faye va estrènyer la Chris entre els seus braços, la va abraçar tan fort com es va atrevir.

—És clar que ho vull.