EL TEST D’EMBARÀS HAVIA RESULTAT POSITIU. Dins del ventre de la Faye hi havia una criatura, una personeta nova. Meitat ella. Meitat en Jack. Ell sempre havia desitjat tenir un fill, un hereu. Potser ara la Faye l’hi podria donar.

Asseguda a la taula de la cuina, es va passar la mà per la panxa sense poder fer ni un mos. Es va adonar que no havia menjat res des de feia hores. Damunt dels fogons hi havia la salsa bolonyesa que havia preparat, sense tocar, ja que en Jack encara no havia arribat. Ara no hi havia res que li impedís menjar. La criatura necessitava aliment per poder créixer. Es va aixecar i es va acostar als fogons. Va introduir un dit a la salsa i va notar que encara estava tèbia. Va omplir un plat de pasta. Hi va abocar la salsa bolonyesa i se’l va menjar a peu dret a la cuina. El gust era deliciós. Va aclucar els ulls i mastegava mentre una sensació de benestar l’envaïa per dins i notava com tot el cos es relaxava. Poder menjar alguna cosa per fi era tan meravellós que els ulls se li van negar de llàgrimes.

Ja es preocuparia del pes després de néixer la criatura. Ara la seva feina principal era procurar-se prou aliments per a dues boques.

Exactament com l’anterior vegada, començaria a fer esport just després de donar a llum, però així que deixés d’alletar el nen també seguiria un règim estricte. No es deixaria arrossegar per la voràgine que suposava un nadó, sinó que prioritzaria en Jack i el seu matrimoni. El seu fill representaria un nou començament, tant per a la seva relació com per a ella com a dona i com a esposa.

Es va servir un segon plat de pasta i se’l va emportar cap a la taula.

Una hora més tard es va obrir la porta de l’apartament i la Faye va notar pessigolles a l’estómac dels nervis. Va cridar en Jack, que va treure el cap pel llindar de la porta de la cuina. La Faye es va alçar de la cadira i es va dirigir cap al seu marit. ­Aviat aquella arruga de l’entrecella desapareixeria.

—T’he d’explicar una cosa meravellosa, amor meu —va dir—. Vine a seure amb mi.

En Jack va sospirar.

—Estic cansat, no pot esperar fins…

—No, vine.

La Faye no podia esperar.

En Jack va alçar les celles, però es va asseure a la taula de la cuina. La Faye sabia que quan l’hi expliqués tot se n’alegraria molt i va decidir no fer cas d’aquella mirada neguitosa.

—Digues —va fer ell.

La Faye li va somriure.

—Estic embarassada, amor meu. Tindrem una altra criatura.

La cara d’en Jack va romandre impertèrrita.

—Potser és un nen —va continuar la Faye—. Sempre has volgut tenir també un nen, oi?

La Faye es va acaronar el ventre i va tornar a somriure. A en Jack sempre li havia agradat el seu somriure, deia que s’encomanava. Però, en aquell moment, el seu home només es va passar una mà cansada per la cara.

—Què passa? —va preguntar la Faye.

El nus a l’estómac va tornar a aparèixer.

—Ara mateix no és un bon moment, Faye. No vull tenir un altre fill.

—Què vols dir?

Què li passava a en Jack? Per què no se n’alegrava?

—Crec que ja n’hi ha prou amb la Julienne.

—Però…

Amb prou feines li va sortir la veu de la gola. No reconeixia la mirada d’en Jack.

—No pot ser. Em sap molt de greu, però hauràs de… Bé, ja m’entens.

La Faye va sacsejar el cap.

—Vols que… vols que avorti?

En Jack va assentir amb el cap.

—Sí, evidentment és una llàstima, però ara mateix no pot ser de cap de les maneres.

La Faye se li volia llançar al damunt. Sacsejar-lo. Però sabia que tot era per culpa seva. L’havia agafat per sorpresa, li havia de donar temps perquè ho país.

En Jack es va posar dret.

—Entesos? —va dir.

La Faye es va empassar el nus. En Jack es deixava la pell per la Julienne i per ella. Realment li podia exigir res més?

—Sí, ho comprenc —va respondre.

La cara d’en Jack es va relaxar. Es va inclinar cap endavant i li va fer un petó al front.

—Me’n vaig al llit —va dir.

Mentre anava cap a l’habitació, es va girar.

—Demà trucaré al meu metge per enllestir-ho com més aviat millor.

La porta del dormitori es va tancar i la Faye es va aixecar d’una revolada. A grans gambades va entrar al bany i va alçar la tapa del vàter. Els espaguetis amb salsa bolonyesa van sortir més de pressa del que havien entrat i el regust de tomàquet es va barrejar amb l’agror dels sucs gàstrics. Després d’estirar la cadena, es va reclinar contra la porcellana freda i va deixar brollar les llàgrimes.