DOS DIES MÉS TARD, el valor de les accions de Compare va registrar un nou mínim. La Faye era en un dinar de feina sobre una nova col·laboració de Revenge amb l’estrella del pop Viola Gad, que no feia gaire havia pescat el seu home al llit amb una jove de divuit anys, quan va rebre un missatge de la Kerstin.
«49,95 corones. Ara!».
Va deixar els coberts damunt la taula i es va excusar amb la Viola i el seu mànager, mentre a grans gambades es dirigia cap al bany.
Va passar el forrellat i es va asseure a la tassa. Disposava de prou capital per comprar el cinquanta-u per cent de les accions, prendre el control del consell d’administració i assegurar-se que en Jack era acomiadat. Va sentir vertigen. En realitat, volia cridar. Va trucar al seu corredor de borsa britànic, l’Steven, i li va demanar que comprés totes les accions de Compare que pogués. Si li calien més diners, la Faye li enviaria uns quants milions de corones.
—No problem, boss. It will be yours before nightfall[4] —li va respondre l’home.
Després d’uns minuts immòbil, la Faye va sacsejar el cap i va tornar a la taula. El cor li bategava amb força, però quan es va asseure davant de la Viola Gad i la pizza de caviar d’albor del Brillo, no es va notar gens el caos que regnava dins seu.
La Faye caminava per Stureplan, on el frenesí de l’hora de dinar havia passat i la gent tornava cap a la feina. L’aire era sorprenentment càlid. Es va asseure en un banc mentre rumiava què havia de fer la resta del dia. Durant el temps que durés el procés de compra de Compare, no podia fer gran cosa. Va trucar a la Chris, però la seva amiga no li va agafar el telèfon. Probablement estava descansant. En Johan volia encarregar-se dels preparatius del casament tot sol, però havia promès que li telefonaria si necessitava que li donés un cop de mà.
Inconscientment, el cap li va tornar a la compra de Compare. Un home hauria celebrat els èxits assolits, hauria festejat el munt d’hores de feina que hi havia al darrere, sense avergonyir-se’n, sense demanar disculpes. La Faye va decidir que també ho faria, així que va escriure un missatge de text a en Robin, amb qui creia que ja havia acabat, i li va demanar que es trobés amb ella a l’Starbucks.
El jove no era gaire lluny d’allà i van acordar de veure’s un quart d’hora més tard. Ni una mostra de fals orgull masculí. En Robin sabia perfectament què volia la Faye i no es va molestar perquè feia temps que no havia donat senyals de vida.
Quan la Faye va entrar a l’Starbucks, en Robin ja havia demanat per a tots dos.
—M’alegro de veure’t. No sabia si volies llet amb el cafè —la va saludar, i va assenyalar la tassa amb el dit.
—No prendrem cafè.
El jove va esclafir a riure. Tenia la cara bonica i alegre i la Faye va sentir com es relaxava pel simple fet de ser allà amb ell. En Robin no demanava cap explicació, cap joc, cap tema de conversa enrevessat o malabarismes. No demanava a la vida res més que exercici físic, menjar, aigua i sexe.
—Res de cafè? —El somriure d’orella a orella deixava clar que havia entès perfectament a què es referia la Faye.
—No, no vull prendre cafè, vull follar.
—Ah, sí? —li va respondre, burxant-la, però es va posar dret immediatament. Com un cadellet obedient.
—He reservat una habitació al Nobis.
En Robin va alçar les celles.
—I què celebrem avui? —va preguntar, tot agafant la jaqueta.
—Acabo de comprar una empresa per uns quants milions de corones. Avui m’ho mereixo tot.
—M’agrades. Ho saps, oi?
En Robin li va aguantar la porta.
—Perfecte. Així serà més fàcil que facis tot el que aviat et demanaré.
—Avui soc el teu esclau.
—Tu sempre ets el meu esclau —va respondre la Faye, i va somriure.
En Robin no va protestar.