AMB L’AJUDA DE LA KERSTIN, la Faye va desenvolupar el negoci. Els mesos van passar volant i l’empresa va créixer. Van contractar dues dones a temps parcial, van augmentar l’àrea de cobertura, van reformar el soterrani de manera que a les nits podien acollir gossos.
La Kerstin va donar un cop de mà a la Faye amb els tràmits administratius i tot allò que desconeixia després de tants anys fent de mestressa de casa ho va aprendre buscant a internet. Era un prodigi de l’eficiència i amb la seva ajuda els números ben aviat van començar a ser positius. Reunir el capital que la Faye necessitaria li costaria temps, s’havia marcat l’objectiu de dues-centes mil corones, però es repetia que havia de ser pacient. Trigaria el temps que calgués.
Evidentment, la Faye no podia aconseguir aquella quantitat de diners només a través dels ingressos que obtenia del negoci dels gossos, però invertia totes i cada una de les corones que li sobraven. Llegia amb deteniment els diaris financers i seguia tots els grans grups de notícies, de manera que estava al dia i podia fer servir aquells coneixements quan invertia. Tenia un do especial per a l’economia, però no corria riscos exagerats. Es mantenia en aquell nivell en què el capital, a poc a poc, però amb bona lletra, anava creixent.
Havia perdut quinze quilos d’ençà que en Jack li havia dit que es volia separar. No era que li importés gaire, però coneixia els punts febles del seu exmarit. Els punts febles de tots els homes. Estar prima era un pas necessari per assolir l’objectiu que s’havia fixat.
La roba li anava gran i la Kerstin li havia hagut de fer un parell de forats al cinturó perquè no li caiguessin els texans. La Faye va esclafir a riure quan la Kerstin li va deixar anar que es mereixia comprar-se una mica de roba nova. Mai de la vida. Dues-centes mil corones. Fins aleshores, no es gastaria ni un cèntim en foteses.
Des que la Faye s’havia mudat a casa de la Kerstin havia pogut veure la Julienne cada dues setmanes, però, de sobte, havia quedat palès que, a la casa de Lidingö, l’Ylva Lehndorf s’havia afartat de jugar als pares i les mares. I que en Jack no estava interessat a tenir la seva filla més temps de l’estrictament necessari, la Faye ja ho sabia. Empitjorar la relació amb la nena només havia estat una altra manera d’humiliar la Faye. En Jack li trucava cada vegada més sovint per demanar-li si es podia fer càrrec de la Julienne.
La Kerstin estava encantada de tenir una criatura a casa. Feia tot el que la nena li demanava i, als matins, de bon grat la duia a la llar d’infants.
La Faye i ella es repartien aquella responsabilitat. Com una petita família. Quan la Faye li preguntava si la Julienne no li prenia massa temps, la Kerstin se la mirava com si no hi acabés de tocar.
—La teva filla és la nena que sempre he somiat. I també estic contenta de no haver d’estar sola —va respondre, i amb la mà va assenyalar la sala d’estar, on la Julienne dibuixava, asseguda a la gatzoneta—. És un miracle, un àngel, i em fa llàstima pensar que un dia marxareu d’aquesta casa.
La Faye es va adonar, sorpresa, que a ella també n’hi feia.
El sol d’agost brillava sobre els caps de la Faye i la Chris mentre passaven per davant de l’estadi municipal d’Enskede amb tres gossos: un schnauzer miniatura i dos golden retriever. Per a sorpresa de totes dues, la Chris subjectava la corretja de l’schnauzer, que responia al nom de Ludde. La seva amiga sempre havia detestat els animals.
—En realitat, em podria plantejar això de tenir-ne un d’aquests —va dir la Chris—. Així m’estalvio haver d’estar constantment a la caça d’homes amb qui compartir la meva vida.
—No és una idea gens absurda. Ara que tinc alguna cosa amb què comparar, he de dir que prefereixo els gossos als homes tots els dies de la setmana.
—Parlant de neandertals. Com va tot? De fet, sembla que estàs extraordinàriament bé.
La Faye la va mirar als ulls.
—I ho estic.
—M’encanta veure’t així, encara que entenc que no desitges passejar gossos la resta de la teva vida. Pensa en com de bé t’han anat tots aquests mesos sense aquell imbècil.
La Faye va contemplar com un dels golden retriever de la senyora Lönnberg pixava en un fanal.
—Et vull oferir un negoci —va dir—. Una oportunitat d’inversió.
—Ah, sí? Deixa-me-la sentir.
—Aquí no. No d’aquesta manera.
Va assenyalar amb el cap el gos que no parava de bavejar i que en aquell moment estava intentant muntar frenèticament l’schnauzer miniatura. La Faye va clavar una estrebada a la corretja per separar-los.
—Tens temps aquest cap de setmana per sopar juntes? Et vull ensenyar el meu pla d’empresa.
—I tant. Amb una condició.
—Digues.
—Que després sortim. Beguem vi, xerrem, passem una estona juntes, anem de cacera… Jo m’encarrego de reservar taula. I convido jo. Tot el que has de fer tu és aparèixer amb aquest pla empresarial i aquell somriure que he trobat tant a faltar. I preferiblement amb aquest cos teu embotit en alguna cosa realment ajustada. Si no tens res, t’ho deixo jo. Després et faré arribar unes quantes cosetes. Ja és hora que comencis a treure’t la pols de sobre. Aviat caldrà un obrellaunes per poder-te entrar entre les cames. Saps que pot tornar a créixer si no es fa servir durant molt de temps, oi?
La Chris va riure amb sornegueria i la Faye va apuntar un somriure d’orella a orella. Una nit de festa amb la Chris li semblava una condició que podia acceptar. Finalment, es veia amb forces de començar a viure de nou.