QUAN EN JACK, COM DE COSTUM a l’últim moment, li va trucar per demanar-li si es podia quedar la Julienne aquell cap de setmana, per primera vegada la Faye li va dir que no.

—Per què no?

—Perquè hem quedat amb la Chris per sortir juntes.

—Però l’Ylva i jo marxem de viatge. Hem reservat una suite a l’hotel Seglar de Sandhamn.

—Doncs quina sort que teniu, disposen d’un bufet per a la canalla meravellós.

—Però…

—Res de peròs, Jack. Em sap molt de greu, però no em pots trucar un divendres al matí i demanar-me una cosa com aquesta. Que us ho passeu molt bé a Sandhamn.

Sense parar-se a escoltar les seves queixes, la Faye va ­penjar.

Al restaurant Teatergrillen, el maître les va saludar amb un cop de cap cordial i les va acompanyar fins a la taula. La Faye podia notar les mirades a l’esquena mentre travessava la sala. S’havia posat un vestit curt de color negre ben cenyit a la cintura i talons alts. Totes dues coses les hi havia deixades la Chris. Duia els cabells deixats anar. Feia anys que no se sentia tan sexi.

La Chris es va aixecar de la cadira i va començar a aplaudir, teatralment. Els homes amb vestits de doble botó i ventres prominents no els treien els ulls de sobre sense parar d’untar torradetes amb paté d’ànec i engolir ostres.

—Déu del cel, estàs preciosa.

—Tu tampoc no estàs malament —va respondre la Faye, i va passar la mà pel vestit platejat de lluentons de la seva amiga.

—Chanel —va fer la Chris, i es va tornar a asseure—. Com que el pla era barrejar negocis amb plaer, em sembla que hauríem de començar. Perquè en acabat em vull poder emborratxar sense haver de patir que m’ensarronin amb alguna idea esbojarrada. Les millors decisions de la meva vida mai no les he preses després d’un consum considerable d’alcohol. Les més divertides, sens dubte, però no les millors.

La Faye es va asseure davant la Chris al sofà semicircular de vellut vermell.

Un cambrer va omplir la copa de la seva amiga mentre la Faye treia de la bossa de mà el paperet que contenia el seu pla d’empresa.

—Aquí ho tens —va dir, i el va fer lliscar per damunt la taula.

La Chris va agafar el bocí de paper i va llegir l’única paraula que hi havia escrita: Revenge. Va esclafir a riure a cor què vols.

—Què dimonis…?

—Recordes el que em vas dir quan volies contractar-me per a la teva empresa? Vas dir que jo comprenia les dones. Aquests últims mesos m’he dedicat a analitzar les seves necessitats i els seus anhels. I saps què volen aconseguir, totes i cada una? Venjança. Per totes les nostres germanes que han estat trepitjades per idiotes, per tots els marits infidels que ens han fet fora per una altra de més jove. Per tots els nois i els homes que s’aprofiten de nosaltres, ens han menystingut i ens han traït.

La Chris semblava estar-s’ho passant d’allò més bé.

—I com tens pensat venjar-te? —va preguntar, i va fer un glopet de xampany.

Tenia tota l’aparença d’una dona rica i intel·ligent. Una combinació perillosa.

—Demostraré a en Jack que soc més llesta que ell i li arrabassaré l’empresa. I ho faré creant un imperi. Amb l’ajuda d’altres dones. Has arribat a pensar la quantitat d’empresàries dones meravelloses que tenim en aquest país? Propietàries de grans magatzems, d’agències de publicitat i d’entitats financeres. Encara que, per desgràcia, en siguin massa poques, són allà fora i han començat a fer-se sentir. Crearé un model de negoci en què jo mantindré el cinquanta-u per cent de la companyia i disposaré del quaranta-nou per cent restant per vendre a inversors. Faré que quaranta-nou dones de negocis entrin a formar part de l’empresa i els en donaré un u per cent a cada una. Les aniré a buscar una per una, els explicaré la meva història, escoltaré la seva, i aconseguiré que hi inverteixin. Però la part més important són les xarxes socials. Totes les ­noies amb Instagram o amb un blog esbombaran la meva sèrie Revenge, senzillament perquè em donaran la raó. No tindré cap problema a crear alguna cosa que es converteixi en viral al voltant d’aquesta qüestió.

—Però què és el que vendràs?

La Chris va fer un gest amb la mà indicant al cambrer que els servís més xampany. La seva copa s’havia buidat amb tres glops. Una colla d’homes de negocis que hi havia al sofà del costat els havien començat a llançar mirades lascives i la Chris els va girar l’esquena.

—Productes cosmètics i perfums —va respondre la Faye.

La Chris va assentir amb el cap a poc a poc, però encara feia cara d’escepticisme.

—Un sector molt difícil —va fer, seca—. Sobreexplotat. La competència és aferrissada. I es tracta d’un negoci que requereix una inversió molt forta i molt de capital principalment per a màrqueting i publicitat. El risc és enorme.

—Sí, tot això que em dius ja ho sé. Pot passar que tot plegat se’n vagi en orris. Però no ho crec pas. I el que et volia preguntar era si volies ser la meva primera u per cent.

—Què em costaria?

—Cent mil corones.

—On he de signar?

La Chris va alçar la copa al cambrer, que l’hi va omplir fins al capdamunt. La Faye també va alçar la seva. Sabia que la Chris ho entendria. El primer i més senzill u per cent estava resolt. Ara només n’hi quedaven quaranta-vuit més.

Després de sopar, van demanar al maître que els reservés una taula al Riche. Les hi van acompanyar travessant la cuina, una drecera que només coneixien els iniciats. Llum intensa, les comandes als cuiners a través d’una finestreta, fressa de plats, corredisses amunt i avall.

El Riche estava, com de costum, ple a vessar. Així que hi van entrar, la Chris va demanar cridant una ampolla de cava. A hora d’ara estaven massa begudes per beure xampany. Era llençar els diners i, de fet, la Faye preferia el cava o el prosecco abans que l’escumós francès. En un tast a cegues de ben segur que ni tan sols hauria estat capaç de notar la diferència.

A la barra hi havia un munt de carn èbria que es balancejava. La majoria de clients del local eren uns quants anys més grans que ella. No resultava gens estrany que aquell lloc fos conegut amb el sobrenom de la cuneta dels divorciats. Allò era un mercat de carn per als separats de mitjana edat. On la mida de la butxaca era més important que la de la cigala. I on dones amb massa botox intentaven desesperadament aferrar-se a la il·lusió que, amb la il·luminació adequada, encara semblés que tenien vint anys.

L’ampolla va arribar dins d’una xampanyera i la Faye va alçar la copa cap a la Chris.

—Per la llibertat —va brindar, i es va adonar que sonava més solemne del que havia pretès.

L’alcohol havia reduït la seva capacitat de descartar els comentaris més banals.

Però la seva amiga la va mirar fixament als ulls.

—Sí, només has tardat uns quants anys a adonar-te’n —va replicar—. Però ara ets lliure. Salut! Per en Jack! Que Déu s’apiadi de la seva ànima.

Va riure per sota el nas.

—Creus que me’n puc sortir? —va preguntar la Faye, i va deixar la copa sobre la taula—. Amb Revenge.

—Em sembla que la primera part del pla, en la qual et dediques a buscar inversors, és la més senzilla. Com tu mateixa has dit abans, a totes ens han ensarronat. D’una manera o una altra. Totes ens hi volem tornar i ens podem sentir identificades amb el teu missatge, és una estratègia de màrqueting i publicitat brillant. La venjança ven.

La Chris va apuntar un somriure i va buidar la copa. El cambrer va aparèixer ràpidament del no-res i l’hi va omplir un altre cop. En aquell local estaven avesats a tractar amb dones assedegades.

—M’hi estaré anys. No creus que és una mica malaltís? Que estigui disposada a dedicar tant de temps a venjar-me?

La Faye va sentir un instant de dubte.

—No, gens ni mica, tenint en compte el que ha fet. Comences a sentir remordiments de consciència?

Abans que la Faye tingués temps de respondre, la Chris va continuar, amb la copa alçada.

—No t’oblidis que tu vas ajudar a aixecar Compare. Sense tu, en Jack i en Henrik mai no haurien arribat on són ara. No passa res que dues persones se separin, aquesta mena de coses succeeixen, però no està bé deixar la seva anterior companya de viatge i mare de la seva única filla amb una mà al davant i una altra al darrere. No, després de tot el que has fet i el que has hagut de suportar. Després de tota la merda per la qual t’ha fet passar. I no em refereixo només a partir del moment que us heu separat.

—Tens raó. Sé que tens raó.

—Un home no hauria pensat mai com ho has fet tu. Un home hauria tirat endavant, sense dubtar ni un sol instant.

En aquell mateix moment, algú es va plantar al davant de la taula. La Faye va alçar la vista. Un noi que rondava els vint-i-cinc anys la va mirar als ulls. Anava vestit amb una samarreta de màniga curta negra arrapada i pantalons foscos. Tenia els braços coberts de tatuatges. Cabells rapats, llavis carnosos. Era increïblement atractiu. Com un Jack jovenet.

—Disculpeu que us molesti —va començar dient—, però els meus companys i jo ens hem cansat d’estar-nos de peu dret a la barra, entre tot aquell munt de fracassats. Ens preguntàvem si podíem venir a la vostra taula a demanar-vos asil. O com a mínim un permís de residència temporal.

Uns quants metres més enllà, un parell de nois van saludar amb la mà.

—Un moment, només —va respondre la Chris.

—I tant, m’espero —va fer el noi, i va anar a reunir-se amb els seus amics.

La Chris va esclafir a riure.

—Què hi dius? —va preguntar.

La Faye es va arronsar d’espatlles.

—Per què no?

—Perquè tu, uns quants mesos enrere, hauries pensat que seure aquí amb aquests xicots tan guapos i joves era una immoralitat.

—Llavors estava casada. A més, els homes sempre s’han refregat amb dones més joves sense avergonyir-se’n. Ha arribat l’hora que nosaltres també ho fem i…

Va emmudir quan es va creuar amb la mirada de l’Alice. La dona d’en Henrik estava asseguda amb unes quantes dones unes taules més enllà. Quan es va adonar que la Faye l’havia vista, va girar immediatament el cap.

—Deixa que vinguin, ens ho passarem d’allò més bé —va respondre la Faye, i d’un glop va buidar la copa.

Va notar la mirada fulminant de l’Alice mentre el cambrer li tornava a omplir la copa, es va adonar com començaven a xiuxiuejar les unes amb les altres.

La Chris va demanar dues ampolles de cava més i es va aixecar per fer lloc als nois. Els tres joves tenien els ulls grossos, eren afables i estaven impressionats. La Faye va pensar que aquella generació d’homes era ben diferent de la d’en Jack. Per a ells, les dones d’èxit no eren una cosa de què s’havia de tenir por. Les tractaven amb una curiositat afable i feien preguntes a la Chris sobre els seus negocis. I només mostraven admiració per tot el que havia assolit.

A la vegada, la Faye entenia el plaer que provocava estar envoltada per gent més jove i atractiva. Era embriagador.

La conversa fluïa amb facilitat. Es mantenia en temes superficials. Res no els semblava complicat a aquells nois a qui la vida encara no els havia caigut a sobre com una llosa. Flirtejaven sense complexos. Les galtes de la Faye es van encendre, tant a causa del cava com de les galanteries. En tot moment notava com l’Alice i la seva colla vigilaven tot el que passava a la seva taula. Ni tot el botox del món no hauria pogut amagar-ne les cares d’espant. La pregunta era si després serien capaces d’abaixar aquelles celles.

En Jack s’enfilaria per les parets, l’escridassaria, però no li podia fer mal. Ja no tenia res a dir sobre el que la Faye feia o deixava de fer. O amb qui. Aquell pensament la va embriagar encara més que el cava. I, per primera vegada en molts mesos, va començar a notar una escalfor entre les cames. Va engrapar el noi de la samarreta negra, el primer que els havia vingut a la taula, se’l va acostar i el va besar. Va sentir que s’humitejava en notar la llengua del jove contra la seva, les seves mans a les cuixes. En cap moment va apartar els ulls de l’Alice.

El petó va durar només uns segons. Quan les seves cares es van separar, la Faye va saludar amb el cap l’Alice, va allargar la mà cap a la copa i la va alçar per brindar. L’Alice la va mirar fixament durant uns segons, però després es va girar, indignada, cap a les seves companyes de taula.

—Com et dius? —va esclafir a riure la Faye, i va dirigir tota la seva atenció al noi de la samarreta negra.

Podia veure-li als ulls que la desitjava, i, quan els va abaixar, es va adonar que a l’entrecuix se li marcava el membre erecte. Es va haver de reprimir l’impuls de començar-l’hi a acaronar allà mateix, sota la taula del Riche. Per contra, es va inclinar cap a ell perquè tingués una vista millor del seu escot. Sabia que els mugrons se li marcaven clarament, durs sota la roba. Com de costum, la Chris havia aconseguit convèncerla que no es posés sostenidors.

—Robin —va respondre el noi, amb els ulls clavats en els seus pits—. Em dic Robin.

—Jo em dic Faye i aquest vespre penso venir amb tu a casa teva.

Es va inclinar cap endavant i el va tornar a besar.

La Faye es va despertar amb el cap que li estava a punt d’esclatar. Flaixos del que havia fet el dia anterior li feien pampallugues dins del cap mentre s’estirava. La mà li va topar amb un braç tatuat, ferm i musculat. Es va llevar, es va acostar a la finestra i va mirar cap enfora. Un aparcament i uns quants blocs d’habitatges. El cel estava enteranyinat. Darrere seu, el noi del braç tatuat es va moure. Robert? Robin?

—Quina hora és? —va murmurar, endormiscat.

—No ho sé pas —va respondre la Faye—, però de ben segur que és l’hora d’anar-me’n.

No se sentia gens còmoda, dins d’aquell estudi de Solna.

—Quina llàstima!

Entortolligat amb els llençols negres, el noi es va estirar i la va mirar amb ulls de gos falder. Dins del cap de la Faye van aparèixer nous records de la nit passada. Déu del cel, havia plogut molt d’ençà de l’última vegada que havia tingut relacions sexuals en un llit individual d’un apartament minúscul moblat com un pis de solter —taula de vidre, sofà de cuir negre, planta de iuca i la col·lecció obligatòria d’ampolles de vodka Absolut en un prestatge a la paret. Feia la impressió que els joves es resistien als canvis de tendència i als dictats de la moda.

—Vaja, vaja. Així que això és el que penses? —va respondre, i va mirar al voltant buscant la roba—. I quins plans tens per avui?

—Res, només prendre-m’ho amb calma. Mirar algun partit de futbol.

—Prendre-t’ho amb calma —el va imitar, sense poder-ho evitar—. Per desgràcia, aquesta velleta avui no té temps per prendre-s’ho amb calma. He de tornar a casa.

—Tu no ets cap velleta… —El noi va somriure d’una manera alhora tendra i sexi—. Però, oi que em donaràs el teu número de telèfon?

—Em sap greu, bonic. M’ho he passat molt bé, però ara mateix els homes no m’interessen.

Ella mateixa es va adonar que allò havia sonat massa punyent. El vespre anterior li semblava molt llunyà, el cap li bategava amb força i tenia la llengua aspra.

El noi va esclafir a riure i li va llançar el coixí. D’un salt, la Faye el va esquivar.

—Ets una dona molt sexi. Ho saps? —va dir.

Es va aixecar del llit. Nu. Els abdominals lluents. La Faye el va contemplar uns segons. Havia oblidat amb quina rapidesa els joves són capaços de recarregar. La nit havia quedat sota una boira espessa, però recordava que havia perdut el compte de les vegades que l’havia feta gaudir.

El noi se li va acostar i ella va retrocedir cap a la finestra amb un somriure als llavis. Va sentir la fredor del vidre contra les natges. En Robin la va besar. La va estrènyer amb força. La Faye va notar el seu membre erecte contra la cuixa. Va sentir com tot el seu cos cridava demanant-ne més. Es va asseure a l’ampit de la finestra. La cara d’en Robin va lliscar per tot el seu cos. Mossegant, besant, fent-li pessigolles. A les cuixes, als engonals, al ventre. La Faye va gemegar amb força; li va agafar el cap i el va enfonsar avall, entre les seves cames. Es va reclinar cap enrere i va decidir limitar-se a gaudir. Sense sentir que havia de ser complaent. I en Robin estava content de poder-la satisfer; es va excitar només de veure-la gaudir. Una cosa que feia temps que la Faye no experimentava.

Quan va arribar l’orgasme, li va acaronar el clatell i va esclafir a riure.

Havia arribat una nova època a la seva vida, ara era el seu torn de fruir.