Fjällbacka, aleshores

EL DIA QUE HAVIEN D’ENTERRAR EN SEBASTIAN, tots els alumnes de l’escola vam tenir festa. Per primera vegada des de feia molt de temps havia pogut gaudir d’una mica de pau i tranquil·litat a l’institut. Havien passat moltes coses, en molt poc temps. La commoció semblava que planava com un núvol feixuc sobre el pati, les aules i els armaris de metall plens de guixades lletges i absurdes.

La nau era plena a vessar. En Sebastian, que no havia tingut mai amics de veritat, de cop i volta havia estat capaç d’omplir una església sencera. Un grapat de noies de la seva edat ploraven desconsoladament i no paraven d’eixugar-se el nas amb mocadors de paper que havien dut de casa. Em preguntava si ni tan sols havien parlat mai amb en Sebastian.

La mare havia escollit una caixa blanca. Amb roses grogues. En realitat, allò de les roses no tenia ni cap ni peus. A en Sebastian no li havien importat mai aquella mena de coses. Però m’imaginava que tot allò era per als que ens havíem quedat. Al capdavall, en Sebastian reposava allà dins, fred i mort dins el taüt. Què carai li podia importar ja res?

Havia estat el pare, el que l’havia trobat, penjant d’un cinturó d’una barra del vestidor de la seva habitació. Havia cridat la mare i, després, havia baixat en Sebastian a terra. Li havia deslligat el cinturó del coll. L’havia sacsejat, havia bramat a un pam de la seva cara, mentre la mare trucava demanant ajuda.

L’ambulància havia tardat a arribar, però jo sabia que no importava gens si corrien més o menys. En Sebastian tenia els llavis liles i la pell, blanca. Sabia que estava mort.

Podia sentir les mirades de tots els presents clavades a l’esquena mentre sèiem al primer banc de l’església. El braç del pare, enfundat en un vestit, tremolava contra el meu. De ràbia. Perquè la mort era l’única cosa que no podia controlar. L’única cosa que no podia terroritzar fins al punt que l’obeís i se sotmetés als seus desitjos.

A la mort no li importava gens, el pare, i allò feia que li bullís la sang, assegut en aquell banc d’església, amb els ulls clavats en el taüt blanc d’en Sebastian amb roses grogues que havia escollit la mare.

Després de la cerimònia, no hi va haver ni cafè ni pastes. A qui havíem de convidar? Cap de les persones que havien omplert fins a vessar l’església no eren amics nostres. Només un grapat de voltors atrets pel nostre dolor i que s’hi volien rebolcar.

Tant la mare com jo sabíem que el pare necessitaria una vàlvula d’escapament quan arribés a casa. Havíem sentit la ràbia que creixia dins seu durant setmanes. La mare em va dir que me n’anés a l’habitació. Al principi, li vaig fer cas, vaig pujar les escales. Però, quan vaig arribar al darrer esglaó, m’hi vaig asseure. Vaig recolzar la galta a l’últim pal de la barana i vaig sentir la fusta freda i blanca contra la meva pell. Des d’allà podia veure la cuina. Si s’haguessin girat, m’haurien vist, però tots dos es van limitar a moure’s lentament fent cercles, com dos tigres dins d’una gàbia. El pare, amb el cap projectat cap endavant i els punys que s’obrien i es tancaven. La mare, amb el coll ben dret, a l’expectativa, observant atentament tots i cada un dels moviments del pare. Preparada. A punt.

Quan va arribar el primer cop, no el va esquivar. No va abaixar el cap. El puny del pare li va impactar directament al mentó, va fer que el cap de la mare es projectés cap enrere i, després, rebotés endavant. El pare va atacar de nou. Una lleugera pluja de sang va sortir projectada de la boca de la mare i va esquitxar les portes blanques dels armaris de la cuina com si es tractés d’un quadre abstracte. La mare va escopir alguna cosa, que va rebotar contra terra amb un so dur i lleugerament humit. Una dent.

Es va desplomar a terra, però el pare va continuar colpejant-la. Una vegada rere una altra.

Vaig comprendre que la mare no podria resistir gaire temps més dins d’aquella casa, ara que en Sebastian era mort.