L’ENDEMÀ AL MATÍ, la Faye es va despertar ben d’hora. Va baixar l’escala, que cruixia a cada esglaó, i li va donar la benvinguda l’aroma de cafè acabat de fer.

La Kerstin ja estava llevada. Estava llegint el Dagens Nyheter i, plegat damunt la taula, hi havia el Dagens Industri. La fotografia d’en Ragnar, que el dia anterior s’havia quedat sobre la taula de la cuina, havia desaparegut.

—Bon dia —la va saludar la Kerstin—. Agafa una tassa.

La Faye es va asseure a la taula i es va estirar per agafar el Dagens Industri. En va llegir l’editorial. Va passar a un article d’opinió. A la pàgina següent es va topar amb els ulls blaus d’en Jack. Es va estremir, durant un segon va sospesar la idea de passar full, però els seus ulls es van fixar automàticament en el titular. Combustible. Necessitava el combustible.

«Adelheim desmenteix els rumors d’una sortida a borsa imminent», hi deia. La Kerstin devia sentir que es quedava sense aire, perquè va alçar la vista del seu diari i va mirar la Faye.

—Males notícies? —va preguntar.

—No, res important. Només una persona que coneixia fa molt de temps.

A l’article, en Jack comentava amb poques paraules que no s’havia d’esperar una sortida a borsa de Compare. Però confirmava que la directora financera, l’Ylva Lehndorf, deixava l’empresa per començar a treballar per al servei de música digital Musify. En Jack s’hi referia com un acord mutu i desitjava a l’Ylva molta sort en la seva vida professional. Ni mitja paraula sobre el fet que vivien junts. De ben segur que n’estaven al corrent, però els periodistes del Dagens Industri eren massa elegants per barrejar xafarderies pròpies de l’àmbit personal amb els negocis.

«Ja l’ha començada a transformar», va pensar la Faye. El següent pas seria que l’Ylva deixaria de treballar. La Faye no acabava de saber com s’ho havia de prendre. S’havia d’alegrar perquè les coses li anessin malament a l’Ylva? N’hauria de sentir llàstima? D’alguna manera hauria estat més senzill si hagués cregut que l’Ylva era, en realitat, millor que ella. Més intel·ligent, més forta. Però l’Ylva ja havia començat a sotmetre’s a en Jack. Allò feia que la veiés encara més com la seva meuca. Comprada pels seus diners i el seu encant.

La Faye va llegir un altre cop l’article en diagonal, abans de girar pàgina. Encara no sabia quin ús en podria treure de tot allò, no tenia un pla definit. En aquells moments només estava compilant informació.

—Què tens planejat fer avui? —va preguntar la Kerstin.

—Havia pensat sortir a fer un volt. Per cert, saps algun lloc per aquí a prop on pugui imprimir uns quants cartells?

—Cartells?

—Se m’ha ocorregut posar en marxa un petit negoci.

—Ah, sí?

La Kerstin va deixar el diari sobre la taula i va contemplar la Faye.

—Sí, un servei de passejador de gossos. Fa la impressió que tots els veïns d’aquest barri tenen gos. Havia pensat començar a treure’ls a passejar de dia mentre rumio què puc fer. Per guanyar uns quants diners, ràpid i senzill. I després ja veurem què faig. Com a mínim m’ajudarà a guanyar una mica de temps.

La Kerstin l’observava amb atenció. Després va tornar a abaixar els ulls al seu diari.

—Intenta-ho a la biblioteca de Dalen —va dir.

La Faye va imprimir vint cartells, que va penjar en punts estratègics per tot Enskede. Va pensar en què haurien dit l’Alice i les seves amigues si l’haguessin vista. Va somriure en adonar-se que tant se li’n donava. No es podia permetre la quota d’un gimnàs i passar-se tot el dia passejant gossos li proporcionaria l’exercici físic que necessitava per baixar de pes. Alhora, guanyaria diners, una cosa que realment necessitava per poder tirar endavant.

Sense dubtar-ho ni un segon, la Chris li pagaria un sou si l’hi demanava. Però ja l’havia ajudada prou. Ara la Faye s’havia d’espavilar pel seu compte, per demostrar-se a si mateixa i a tots els altres que se’n podia sortir sola. I per primera vegada en molts anys se sentia amb ganes de lluitar. Al final, el passat havia resultat ser un recurs. No tan sols un malson que la despertava a les nits amarada de suor amb la imatge d’en Sebastian a la retina. Es negava a pensar en el seu pare. Encara mantenia el control sobre aquell aspecte.

Va accelerar el pas, es va aturar davant d’un fanal que hi havia a l’exterior d’una casa a quatre vents de color groc i es va treure de la bossa el rotlle de cinta adhesiva que havia comprat al supermercat Ica.

Un parell de nenes de l’edat de la Julienne estaven saltant en un llit elàstic al jardí de la casa. No paraven de riure i xisclar.

La Faye es va quedar quieta una estona, contemplant-les.

Quantes vegades al llarg de la vida serien traïdes? Els esmicolarien els somnis? Davant seu s’estenia un llarguíssim enfilall de perles de maldat a què els exposarien els homes. L’experiència de viure en una situació de desavantatge, ser jutjades per l’aparença física, escarrassar-se per encaixar, per agradar… Allò era el que unia les dones de totes les edats, de tots els països i de tots els temps.

I aleshores ho va veure. Allà fora hi havia tot un exèrcit. Esperant el moment per poder contraatacar. La majoria de dones —indistintament de si són riques i afortunades o no— han estat traïdes per un home. La majoria tenen aquell ex, el miserable infidel, el mentider, el traïdor, que els ha trencat el cor i els l’ha trepitjat. Aquell cap que ha promocionat el company de feina, home també, amb pitjor currículum i menys aptituds. Aquells comentaris, aquelles mans llardoses durant les festes d’empresa. La majoria de dones són víctimes d’una guerra.

I, malgrat tot, callen. Han serrat les dents. Han estat generoses. S’han mostrat comprensives i han perdonat. Han consolat els nens quan ell no ha aparegut tal com havia promès. L’han excusat quan ha fet comentaris humiliants. Han continuat convidant els pares d’ell a la festa d’aniversari dels fills, tot i que amb el divorci s’han posicionat en un dels costats i, alegrement, han glossat les virtuts de la seva nova parella. Perquè és això el que fan les dones. Giren la ràbia cap endins. Contra elles mateixes. No ocupen espai i no clamen per una mica de justícia. Les noies boniques no es barallen. Les noies boniques no alcen la veu. És una cosa que les dones aprenen des del començament. Les dones encaixen, excusen, carreguen el pes de totes les relacions, s’empassen l’orgull i s’empetiteixen fins als límits de l’anorreament.

La Faye no era la primera dona en la història de la humanitat que era denigrada per un home, que era tractada com una estúpida, que era canviada per una versió més jove de si mateixa.

«Però ara tot això s’ha acabat», va pensar la Faye. «Juntes som fortes i ja no callarem».