Estocolm, setembre del 2001

TORNANT DE L’AEROPORT D’ARLANDA en taxi ja m’anava preparant mentalment perquè en Jack es fes fonedís i que la meva vida tornés a la normalitat. A mi la felicitat només m’arribava en dosis petites. «Estic satisfeta amb el que he rebut», m’intentava convèncer mentre ens anàvem acostant a Estocolm.

Però en Jack no em va deixar la mà mentre a l’altre costat de la finestreta vèiem passar els barris del nord de la capital.

—I què faràs, avui?

—No ho sé —vaig respondre.

Vam deixar enrere Järva Krog i el taxi va reduir la velocitat a causa de les cues que es formaven per entrar a la ciutat. No em molestava gens. Ben al contrari.

—Jo tampoc. Vols que anem a prendre una cervesa?

I ho vam fer. I aquella nit vam dormir al seu estudi del carrer Pontonjärsgatan, al barri de Kungsholmen.

L’endemà no ens vam moure del llit fins a l’hora de dinar. Xerrant, mirant pel·lícules i fent l’amor. Però cap al migdia em va envair la mala consciència i em vaig asseure al balcó a estudiar. El cap de setmana a Barcelona havia estat meravellós, però ara calia que em posés al dia amb la feina de la universitat.

De cop i volta vaig sentir un xiscle que provenia del sofà on s’havia assegut en Jack a veure les notícies.

—Què passa? —vaig cridar, però en Jack no em va res­pondre.

Vaig tancar el llibre i m’hi vaig acostar.

En Jack estava davant el televisor, immòbil, amb els ulls clavats a la pantalla. Tenia la cara blanca com la cera.

Les imatges de la CNN eren més horripilants del que havia vist mai abans. Els avions. Els gratacels esclatant. Cossos de persones precipitant-se a un buit de centenars de metres. Gent saltant i homes i dones, coberts de sang i pols, vagarejant desorientats pels carrers de Manhattan.

—Què ha passat? —No podia apartar els ulls de la pantalla, incapaç de creure el que estava veient.

En Jack va alçar el cap i em va mirar amb un ulls plens de llàgrimes.

—Un avió s’ha estavellat contra el World Trade Center. Al principi tothom creia que es tractava d’un accident, però, de sobte, un segon avió ha impactat contra l’altra torre. Hi ha diversos avions segrestats. Sembla que es tracta d’un atac terrorista.

—Un atac terrorista?

—Sí.

L’ambient dins del pis era de desconcert. Tots dos davant del televisor, com hipnotitzats. Incapaços de dir res a causa del que estàvem veient, a causa del pànic. Del desconegut. De l’indicible.

En Jack es va aixecar i va tancar la porta amb clau. Va anar a buscar una ampolla de whisky i dos gots. Quan les torres es van desplomar, l’una rere l’altra, vam plorar. Aquella devastació, totes aquelles morts, contrastaven amb la nostra felicitat.

De cop i volta vaig sentir que necessitava estar a prop d’en Jack, sentir-ne la força, saber que ell em protegiria. Les meves cicatrius descansaven, segures, a les seves mans. En Jack no sabia que eren allà, però allò no volia dir res. La seva presència les calmava. Era com si les seves pròpies cicatrius encaixessin amb les meves.

De sobte, vaig comprendre el baby boom dels anys quaranta. Com en època de crisi, homes i dones necessitaven consol, es refugiaven en l’essència animal, el més pregon, el més elemental. La seguretat de la reproducció, la base mateixa de la supervivència de l’espècie.

Em vaig estirar per agafar el comandament a distància i vaig apagar el so. En Jack em va mirar sense entendre res.

—Què…?

Alguna cosa als meus ulls va silenciar-lo. Vaig fer que s’aixequés. Li vaig treure la roba, peça per peça, fins que es va quedar nu davant meu. Després em vaig despullar jo i ens vam estirar al sofà. Quan em va penetrar, em va envair una enorme sensació de seguretat. L’únic que tenia valor era que podia ser allà, sota seu, amb el seu membre a dins. Era com si fos la vida mateixa que estigués dins meu. Veia les imatges que emetia la televisió, com flaixos dins del cap. Una vegada rere una altra mostraven els cossos que queien de les torres en flames. Fum i foc quan les torres colossals i aparentment indestructibles es van desplomar.

Vaig plorar.

Però en necessitava més. No en tenia prou. De vegades tenia por justament d’allò. Que res, mai, no fos prou.

—Més fort —vaig dir.

En Jack es va aturar. La seva respiració feixuga va emmudir. A través de la paret prima vam sentir que el veí estava escoltant les mateixes notícies.

—Folla’m tan fort com puguis —vaig xiuxiuejar—. Fes-me mal.

Vaig notar que vacil·lava.

—Per què?

—No preguntis —vaig respondre—. Simplement és el que necessito ara.

En Jack em va mirar als ulls sense acabar-ho d’entendre, però després va fer el que li havia demanat. Em va engrapar fort pels malucs i em va penetrar amb més força. La seva respiració es va fer més feixuga i em va estirar els cabells. Sense miraments. Sense intentar anar amb compte.

Em feia mal, però volia que em fes mal. El dolor m’era familiar. Feia que em sentís segura. El món estava en flames i el dolor era la meva àncora.

L’onze de setembre.

Aquella data ja ocupava un lloc a la meva vida. Quatre anys abans el pare havia estat detingut per l’assassinat de la mare. Un any després que haguessin trobat en Sebastian penjat d’un cinturó dins del seu vestidor.

Jo tenia quinze anys quan va morir. Potser va ser llavors que em vaig convertir en la persona que era. Potser va ser aquell, el dia que em vaig convertir en la Faye.

En Jack em penetrava cada vegada amb més intensitat i vaig sentir que ell també s’havia posat a plorar. Ens vam unir en la pena i el dolor, i quan, finalment, es va desplomar sobre meu, vaig saber que havíem compartit un instant que cap dels dos no oblidaria mai.

Aquella tarda i vespre ens la vam passar asseguts al sofà, agafant-nos les mans mentre vèiem com cremava el món.

L’any següent seria el millor de la meva existència. El que assentaria els fonaments de la nostra vida plegats i els lligams irrompibles que ens mantenien units.

En Jack m’ho va explicar tot de la seva infantesa. Em va parlar de les incerteses, els plors, la manca constant de diners. Els nadals sense regals. Els parents que de vegades es compadien del seu pare i de vegades el maleïen. Com tot havia empitjorat encara més quan la mare els havia abandonat. La casa on les coses anaven desapareixent a poc a poc, venudes, empenyorades; la gent que apareixia a hores intempestives exigint el pagament d’un deute o per emborratxar-se amb el pare. La sensació d’alleujament quan va poder deixar aquella vida darrere seu.

Jo no li vaig explicar res. I en Jack mai no em va fer cap pregunta sobre la meva vida anterior. Havia acceptat que estava sola al món. Que no em quedava res. En certa manera, crec que allò li agradava. Així era només seva. Només ens teníem l’un a l’altre. I podia ser el meu heroi.

En Jack i jo ens vèiem pels petits bars que hi havia al voltant de l’Escola de Negocis o al Chinatown després de classe, de vegades sols, d’altres amb en Henrik i la Chris, i xerràvem de la vida, d’economia, de política i dels nostres somnis. Ens vèiem tots com iguals. Encara que la Chris i jo sovint ens sentíem com dues reines dins del món d’en Jack i en Henrik, sovint veia que en Jack m’observava engelosit quan s’adonava que altres homes em miraven. I no li agradava que anés enlloc sense ell. Sempre volia saber on era, què estava fent. A mi aquella gelosia em semblava captivadora. Volia que em posseís. I vaig deixar de fer coses sense ell. La Chris de vegades es queixava, però, tot i així, ens seguíem veient moltíssim, tots quatre, així que en realitat no es va notar tant. Vaig deixar de portar faldilles curtes i roba escotada. Excepte quan estàvem tots dos sols. Aleshores en Jack preferia que em vestís amb roba tan cenyida i escotada com fos possible.

—Tu no ets com la resta de dones —solia dir sovint.

Mai no li vaig preguntar a què es referia. Només ho absorbia. Volia ser diferent.

Fèiem l’amor pertot arreu. De vegades quedàvem entre classes. Rient per sota el nas, obríem la porta d’un lavabo i ens arrencàvem la roba l’un a l’altre. Follàvem per tot Estocolm. A la biblioteca municipal, al McDonald’s del carrer Sveavägen, al parc de Kronoberg, en una classe de la universitat buida, dins dels grans magatzems Sturecompagniet, a l’East i al Riche, dins d’un vagó de metro buit en direcció a Ropsten en plena nit, durant les festes a casa d’algú, a casa dels pares d’en Henrik i al balcó. Dues o tres vegades al dia. En Jack no en tenia mai prou de mi i em feia sentir com la dona més desitjada que mai havia trepitjat la faç de la Terra. M’excitava pel simple fet de notar els seus ulls sobre mi, de saber fins a quin punt em desitjava. No li agradava quan li deia que no, s’enfadava i es frustrava, així que, senzillament, no li deia mai que no. No em semblava tan terrible. Si ell era feliç, jo també ho era.