LES SETMANES VAN ANAR PASSANT. Els diaris es van assabentar que en Jack havia estat acomiadat. Gràcies a la notícia que s’havia fet córrer d’un nou propietari que prometia dirigir la companyia amb mà de ferro i portar a terme una anàlisi ètica exhaustiva, les accions de Compare es van elevar a uns nivells més normals, però en Jack no deixava d’enfonsar-se i semblava completament perdut. Feia la impressió que, de cop i volta, el temps havia fet acte de presència a la seva vida: va envellir, li van sortir més cabells blancs que no tenia temps de tenyir-se i cada vegada es movia més a poc a poc, més cansat.
Per fora, intentava mantenir les aparences. Al capdavall, continuava sent multimilionari. Als diaris especialitzats assegurava que no tardaria a tornar. Però a les nits, en un estat d’embriaguesa evident, trucava a la Faye per rememorar històries de temps passats. De les persones que havia traït, de la Chris, de tot el que havia hagut de sacrificar.
La Faye es va adonar que li semblava un home patètic. Odiava aquella feblesa, era en Jack que l’hi havia ensenyat. El col·lapse del seu exmarit encara li feia més fàcil la tasca de fer-lo miques.
Va trencar l’amistat amb en Henrik, ja que considerava que el seu amic l’havia traït no deixant la seva cadira al consell d’administració de Compare. Ni en Henrik, ni en Jack ni ningú del consell no sabien que la Faye posseïa la majoria de les accions de la companyia, perquè només es comunicava a través dels seus advocats britànics.
Havia arribat l’hora de fer el darrer pas. Ara era el torn que l’Ylva rebés el que es mereixia.
Les llàgrimes per la Chris se li havien acabat. Se li feia estrany la rapidesa amb què tot tornava a la normalitat. Va pensar en la seva amiga, la trobava a faltar cada dia, cada hora, però havia acceptat el fet que ja no hi era. Acceptava que res no podia tornar-li la Chris.
Potser la seva amiga hauria intentat aturar-la, si hagués sabut què havia planejat la Faye. No ho sabria mai.
En Jack estava plantat davant la porta de l’entrada quan la Faye i la Julienne van arribar xino-xano amb les bosses de la compra. Quan, a la tarda, li havia enviat un missatge de text convidant-lo a casa, en Jack li havia respost gairebé immediatament.
—Hola, amor meu —va saludar en Jack, i va passar un braç maldestre per sobre les espatlles de la Julienne—. Em pensava que eren dos àngels els que venien cap a mi.
—Quina floreta —va replicar la Faye, que va rebre un petó a la galta.
En la distància curta, va poder sentir la fortor d’alcohol.
En Jack va apuntar un somriure estúpid.
—I què portes aquí?
Amb el dit va assenyalar les bosses.
—Havia pensat preparar la meva bolonyesa —va respondre la Faye.
En Jack es va carregar la motxilla de la Julienne a l’espatlla i va aguantar la porta perquè entressin.
—Com estàs? —va preguntar la Faye, mentre obria la porta de l’apartament.
El seu exmarit va trontollar lleugerament.
—De meravella.
—I l’Ylva? No li deu faltar gaire, oi? Tens ganes que arribi el gran dia?
La Faye sabia que en Jack odiava parlar de l’Ylva.
—Es troba bé, suposo. Se n’ha anat a casa dels seus pares, així que m’he quedat tot solet. Es pot dir que el teu missatge ha arribat en un moment d’allò més oportú.
La Faye va començar a buidar les bosses damunt l’illa de la cuina.
—No m’has respost si tens ganes de conèixer el teu nou fill.
—Em sembla que ja saps què en penso, de tot això. És clar que m’estimaré la criatura, però jo… Sé molt bé quina és la meva família. La meva família de debò.
La Faye tenia ganes de bufetejar-lo, però, per contra, va respirar fondo i va somriure coqueta.
—O sigui que la vida no era fantàstica i meravellosa a l’altre costat?
—No, és una manera de dir-ho.
—I què faràs? —va preguntar la Faye, mentre començava a fregir la carn picada—. Ara que no tens Compare.
En Jack va obrir la nevera, en va treure una pastanaga, la va esbandir i se la va ficar a la boca.
—Tot s’arreglarà, la gent sap com soc. Per cert, la campanya que esteu duent a terme…
—Sí?
—Em sembla que aquella dona, la cantant, no acaba d’encaixar amb Revenge. He donat un cop d’ull a les vostres xifres i em sembla que…
Un llamp va travessar-li el cap i el cos es va tensar. Qui collons es pensava que era? Però en Jack no es va adonar de res i va continuar xerrotejant, brindant-li un consell rere un altre.
—Segur que tens raó —va dir la Faye, quan en Jack va callar.
«Respira», es va dir a si mateixa. «Conserva la màscara. Recorda el pla».
Quan es van asseure a taula, a la Faye li va sobtar com d’absurd era tot allò. Tots tres allà, a la cuina, xerrant de la manera que tant havia somiat quan havien estat casats.
Durant molts anys ho havia desitjat i ho havia esperat.
—Trobava a faltar aquest plat, Faye —va dir en Jack, quan es va asseure després d’anar a buscar més menjar per repetir—. Ningú no fa la bolonyesa com tu.
Va bromejar amb la Julienne i la va felicitar pels comentaris positius que la seva professora havia fet d’ella durant la darrera reunió. Li va manifestar que n’estava molt orgullós.
«Per què no havia pogut ser així, en Jack?», va pensar la Faye. «Per què no et vas poder conformar amb nosaltres?».
A la Julienne se li van començar a tancar els ullets cap a dos quarts de deu. En un primer moment, va protestar quan en Jack la va agafar en braços, però després va deixar que la portés a la seva habitació. Quan va tornar a aparèixer, es va quedar dret entre el sofà i el televisor, sense saber què fer.
—Bé, doncs jo marxo cap a casa.
—Que no et pots quedar una estona?
—És el que vols?
La Faye va arronsar les espatlles i es va arraulir contra el braç del sofà.
—A mi m’és igual. Així que si tens uns altres plans…
En Jack va reaccionar a la seva indiferència amb el neguit d’un cadellet.
—Em quedo —va respondre, i es va asseure—. Vols més vi?
—Sí, si us plau —va contestar, i li va acostar el got per sobre la taula—. Per cert, hi ha una ampolla de whisky, si ho prefereixes.
—A la cuina?
La Faye va assentir amb el cap. En Jack es va aixecar i la Faye va sentir com remenava dins la cuina.
—A l’armari damunt de la nevera —va cridar la Faye.
Va sentir com obria un altre armari. Ampolles que dringaven.
—És realment bo, aquest. D’on l’has tret?
—Me’l van regalar uns inversors estrangers —va mentir.
En realitat, en Robin se l’havia oblidat unes quantes setmanes abans un dia que s’havia quedat a dormir. Aquella nit havien fet l’amor cinc vegades. Va sentir que se li humitejava l’entrecuix només de pensar-hi.
Quan en Jack va tornar al sofà, se li va asseure a prop, li va agafar les cames i es va col·locar els peus de la Faye als genolls. Li va començar a fer un massatge a les plantes. La Faye va aclucar els ulls mentre començava a notar una escalforeta als peus.
—Saps que cada vespre podria ser així, oi? —va dir en Jack, passada una estona.
La Faye va sacsejar el cap.
—Te’n cansaries passades dues setmanes, Jack. Ves a dutxar-te en comptes de començar a dir ximpleries.
—A dutxar-me?
—Sí. A dutxar-te. Si ens hem de ficar al llit junts, no vull que facis pudor d’alcohol.
Les orelles d’en Jack es van encendre com dos pebrots i la Faye va haver de reprimir un somriure quan va veure com s’aixecava i marxava a grans gambades cap al bany. Mentre es dutxava, la Faye va col·locar l’ordinador al prestatge que tenia davant del llit. Va posar en marxa la càmera web.
Quan va entrar al dormitori, en Jack va apuntar el seu somriure característic, però la Faye no va sentir res. Anar-se’n al llit amb ell no era més que un mitjà. Una manera d’assolir l’objectiu.
En acabat, tots dos estaven estirats al llit, l’un al costat de l’altre, panteixant. Els ulls d’en Jack refulgien, plens d’esperança.
—Què em diries si deixés l’Ylva i vingués a viure aquí amb tu?
—No pot ser, Jack.
—Però m’has perdonat, oi?
—Que t’hagi perdonat no vol dir que vulgui tornar a viure amb tu.
—Puc entrar a formar part de Revenge com a inversor, ajudar-te a portar-ho tot. Ara comença a fer-se gran, estàs segura que te’n pots sortir? Vull dir que jo tinc molta més experiència dirigint una empresa que tu. Hi ha una gran diferència entre ser emprenedora i engegar una empresa i saber-la dirigir. Has fet una feina increïble, però em sembla que ha arribat el moment que deixis que se n’ocupi un professional.
Aquell home insignificant, que ella havia aconseguit expulsar de la seva pròpia empresa, encara es pensava que podia fer el que li plagués amb ella.
La Faye es va exhortar a mantenir la calma, a no perdre de vista l’objectiu.
—No em calen més inversors —va respondre—. No et preocupis per Revenge.
—Només us vull protegir a la Julienne i a tu. Ocupar-me de vosaltres.
«Hauries de pensar a protegir-te tu mateix», va pensar. «Mirar què passa darrere teu. Dormir amb un ull obert. Ja t’he fet miques, jo. Ara només queda l’Ylva».
—És millor que marxis, Jack —va respondre.
—T’has enfadat?
Aquella mirada de cadellet una altra vegada, però ara havia perdut tot el seu efecte.
—Gens ni mica, però demà al matí tinc una reunió ben d’hora i no vull que la Julienne et vegi aquí. La confondria, ja m’entens.
—A ella també li agradaria que tornéssim a ser una família.
—Ja érem una família, Jack. El teu problema és que, quan en tens una, ja no la vols. Torna-te’n a casa amb la teva dona embarassada.
Li va girar l’esquena i en Jack va recollir les seves coses i va marxar amb el cap cot.
Quan va ser fora, la Faye va agafar l’ordinador, va visionar el vídeo de la vetllada que havia enregistrat i en va triar una escena en què en Jack apareixia amb el cap entre les seves cames. S’havia assegurat de dur-les ben depilades. Els pits es veien esplèndids, estirada al llit i gemegant de plaer. Va capturar unes quantes seqüències granuloses en què no se la podia identificar, es va obrir un compte de Gmail anònim i en va enviar tres a l’Ylva.
«El teu home sap com satisfer una dona», va ser tot el que va escriure.
Era al despatx quan en Jack va entrar fet una fúria. Tenia la cara encesa com un pebrot i xopa de suor. Cridava tan fort que tota l’oficina el va poder sentir i de darrere les pantalles dels ordinadors van començar a aparèixer caps encuriosits. La Faye va riure per dins. El seu exmarit era d’allò més previsible.
—Què collons has fotut?
Bramava tant que escopia gotetes de saliva per la boca. La Faye no es va espantar. Feia molt de temps que ja no se sentia intimidada per en Jack. Ni per cap altre home.
—Per què dimonis ho has fet?
—No entenc de què m’estàs parlant —va respondre la Faye, ben conscient que en Jack no se la creuria.
Però tot allò era part del joc. Volia que ho sabés. Aquella part de la farsa ja s’havia acabat. Asseguda darrere la taula, la Faye feia girar la cadira cap a un costat i cap a l’altre. Es tractava d’un escriptori preciós dissenyat per Arne Jacobsen i que li havia costat prop de cent mil corones. La taula vella i atrotinada de l’Ingmar Bergman se’n podia anar a pastar fang. El mateix Ingmar Bergman se n’hi podia anar. Aquell geni masculí que havia estat sempre envoltat de dones per poder-les escridassar i humiliar. Aquell estereotip d’home de manual.
En Jack es va abocar sobre l’escriptori. Els palmells van deixar unes marques suoses a la fusta brillant. La Faye no va apartar la mirada. Ben al contrari, es va acostar a en Jack. Va observar aquella cara envellida, inflada per l’alcohol, va sentir la fortor de vi i whisky a l’alè, i es va preguntar què dimonis havia vist mai en aquell home. Quan el va conèixer, en Jack llegia llibres d’Ulf Lundell. En aquell moment, hauria d’haver sabut veure els llums d’alarma.
—No sé a què jugues, Faye. Però et faré miques. T’ho arrabassaré tot. Ets una miserable patètica i inútil de merda que vaig recollir del carrer i vaig convertir en algú. Tothom sabrà qui ets i d’on has sortit. Sé més coses de les que creus, mala puta! I faré tot el que pugui per prendre’t la Julienne!
La Faye va sentir les gotetes de saliva a la cara i, a poc a poc, va alçar la mà. Amb el dors es va eixugar i, de cua d’ull, va veure com se’ls acostaven dos vigilants de seguretat.
Aleshores va recular.
—Què fas? —va cridar—. Jack, atura’t! Ajuda! Si us plau, algú! Ajudeu-me!
Quan els guardes de seguretat van entrar al despatx, la Faye va sanglotar i va sortir corrent cap a ells. En Jack va clavar els ulls en els homes amb uniforme de Securitas, dos joves rossos que rondaven els vint anys. Durant un instant va fer la impressió que se’ls volia abraonar al damunt. Després va respirar profundament, va alçar les mans en senyal de pau i va carregar un somriure ample.
—Tot plegat ha estat un malentès. No hi ha cap perill, aquí. Només una simple divergència d’opinions. Marxaré tot sol, ja me’n vaig…
Va retrocedir cap a la porta. La Faye s’havia refugiat al despatx de la seva cap de vendes i mirava on era en Jack, amb ulls de preocupació, mentre uns quants treballadors l’envoltaven per protegir-la. Res no podia anar millor.
Quan va arribar a casa després de l’escena al despatx, estava esgotada. L’apartament era buit. La Kerstin havia anat a buscar la Julienne a l’escola i estaven immerses en una de les seves eternes visites a museus.
La Kerstin li havia comentat que darrerament estava preocupada per la Julienne. De ser una nena xerraire i oberta, havia començat a mostrar-se més i més reservada. Des de l’escola, els mestres li havien dit que últimament estava sola a les hores de pati i als descansos. Però la Faye no estava tan amoïnada com la Kerstin. En la Julienne s’hi veia reflectida. Ella també havia estat un llop solitari.
Les cartes del seu pare arribaven cada vegada més sovint. Continuava sense obrir-les. Només donava gràcies al cel que ningú no s’hagués adonat de la relació. El cas hauria tingut un gran ressò, sobretot perquè el pare havia estat sentenciat, tot i que la policia no havia arribat a trobar mai el cos de la mare. El jutge havia apuntat que n’hi havia prou amb la quantitat de proves en què es podia sustentar. Tots els informes mèdics que documentaven les lesions de la mare. La sang. Que els seus objectes personals no haguessin desaparegut. La sentència havia estat unànime. Cadena perpètua.
La Faye es va servir una copa de vi, es va asseure davant l’ordinador i va obrir el correu electrònic. Vint missatges nous de l’Ylva. Els va esborrar tots, no li interessava gens ni mica el que li hagués de dir. Va obrir el calaix superior de la taula i en va treure el llapis de memòria on havia descarregat l’arxiu keylogger. Li havia fet un bon servei. No sabia si l’havia de guardar com un record o, simplement, llençar-lo.
El va fer voltar entre els dits i es va adonar que no havia examinat mai la resta de carpetes que hi havia bolcat per si de cas. Al capdavall, ja havia trobat prou informació per posar en Jack entre l’espasa i la paret. Va introduir l’USB a l’ordinador i va fer un glopet de vi mentre s’obria la finestra amb les carpetes del llapis. Les va anar examinant sense pressa, però cap dels arxius que hi va trobar li va despertar l’interès. Documents comercials avorridíssims, acords, presentacions en PowerPoint… Una autèntica llauna. La darrera carpeta s’anomenava «Coses de casa» i, malgrat aquell nom tan interessant, la Faye va clicar per obrir-la. Amb una sensació d’horror creixent, va comprendre què contenia i la copa d’Amarone li va caure de la mà.
Va contemplar els fragments de vidre escampats per terra. La taca rogenca que s’anava estenent. Es va adonar que no tan sols hauria d’anorrear en Jack, sinó que s’havia d’assegurar que mai més no tornés a fer mal en tota la seva vida.