QUAN, EL DIUMENGE, LA FAYE va anar a recollir la Julienne, la seva filla la va mirar amb ulls expectants. La Faye havia oblidat completament el que li havia demanat que fes. La malaltia de la Chris ho havia capgirat tot.

—On és? —va preguntar la Julienne.

—El què?

—El mòbil. He fet el que m’has demanat a casa del papa.

—Que bé, amor meu. Te’l donaré demà.

La Julienne va començar a rondinar, però la Faye li va dir que havia d’esperar. La nena se’n va anar cap a la seva habitació malhumorada, però la Faye no es va sentir amb forces de dir-li que no se n’anés.

Tampoc no en tenia per alegrar-se que ben aviat aconseguiria la contrasenya d’en Jack.

La Chris li havia demanat que no expliqués a ningú que tenia càncer. No volia que se’n compadissin, ni passejar-se amunt i avall amb un rètol de pacient de càncer al front, tal com ho havia expressat ella mateixa. Havien acordat que la Faye l’acompanyaria el primer dia de tractament i, abans d’allò, no en tornarien a parlar.

Però li resultava impossible pensar en res més.

Una vida sense la Chris? Ella, que sempre havia estat allà, que havia estat forta quan l’únic que havia desitjat la Faye era amagar-se. Ara s’havien intercanviat els papers. Ara era la Chris, la que la necessitaria. I la Faye no es podia enfonsar.

Tenia diners. Una empresa d’èxit. Havia demostrat a en Jack i a la resta del món que es podia valer. Potser havia de deixar que aquell keylogger que havia instal·lat a l’ordinador d’en Jack anés enregistrant les seves contrasenyes, tot el que hi escrivia, sense fer-ho servir mai? Ho havia de deixar córrer tot?

Senzillament, no podia. El cap li rodava només de pensar que no se’n venjava fins a les últimes conseqüències. Era incapaç de deixar-ho estar. No ho volia. I allò, en quina mena de persona la convertia? La seva millor amiga estava malalta. Probablement a punt de morir. I ella continuava pensant en com fer miques en Jack.