LA FAYE HAVIA AGAFAT el metro per primera vegada en molts anys. Va pujar a Östermalmstorg, es va dirigir cap a Norsborg i després va tornar. Va baixar a l’estació T-Centralen i va travessar la plaça Sergel, on la venda de droga continuava com en el passat, com quan havia arribat a Estocolm feia tretze anys.

Però aquella ciutat li semblava un lloc nou. Hi havia tantes coses a veure i a descobrir, ara que ja no s’havia de preocupar dels «no és adequat» d’en Jack. La Faye tenia trenta-dos anys, però li semblava que havia tornat a néixer.

A l’altura de la placa en record del primer ministre Olof Palme, va travessar el carrer Sveavägen.

En una terrassa a tocar del cementiri hi havia una colla d’ànimes valentes encorbades sobre les ampolles de cervesa, fumant al vent primaveral. Pobres, sense feina, exclosos. Xusma, tal com en Jack els anomenava.

La Faye va obrir la porta del local i va entrar. El bàrman va alçar les celles, va examinar l’abric de la Faye, que sens dubte no era gens barat. Com a mínim, en Jack li havia permès quedar-se la roba, quan havia buidat l’apartament abans de mudar-se.

Va demanar una cervesa i es va asseure en una cantonada. La va tastar i semblava aigualida. El cap no parava de donar-li voltes. Realment fins a quin punt l’havia humiliada, en Jack? Tot el que li havia dit havia estat una mentida? L’Ylva havia estat l’única o n’hi havia hagut d’altres? Coses que ni tan sols s’havia atrevit a preguntar-se abans. Ara necessitava recrear-­se en aquelles preguntes, alimentar la ràbia. Era evident que n’hi havia hagut més. Coneixia en Jack. Massa bé.

Va treure el mòbil de la bossa de mà i va buscar el número de l’Alice.

—Tens una estona per parlar? —va preguntar, quan finalment l’Alice va respondre.

La Faye va sentir com l’Alice dubtava.

—Et vull fer unes quantes preguntes. I vull que em responguis amb franquesa.

—Espera un moment…

De fons, la xiscladissa de canalla va augmentar. L’Alice va cridar la mainadera, va tancar una porta i l’enrenou es va esmorteir.

—D’acord, t’escolto —va dir.

—Ja saps el que ha passat amb l’Ylva. Entenc que fa temps que va començar. Vull saber quant i si n’hi ha hagut d’altres.

—Faye, jo…

—Estalvia’t la xerrameca, Alice. Entenc que ho has sabut des del principi. No passa res. No busco brega. Només vull saber la veritat.

L’Alice es va quedar en silenci una bona estona. La Faye va esperar. Finalment, l’Alice va respirar fondo.

—En Jack t’ha traït des del dia que vaig conèixer en Henrik. Amb totes, Faye. En Jack es follava tot el que respirava. De vegades sentia unes ganes irrefrenables de tirar-t’ho a la cara, de fer-te abaixar els fums quan et posaves a jutjar en Henrik. I a mi. Però no ho vaig fer mai. Sé perfectament com et fa sentir això.

L’Alice va emmudir. Es va adonar que havia desvelat la ­falsedat que s’amagava darrere de la indiferència que fins aleshores li havia mostrat amb tanta vehemència. Aquella indiferència que la Faye no s’havia empassat mai.

La Faye va deixar que les paraules calessin. No li provocaven tant de dolor com s’havia imaginat. Més aviat se sentia alleujada. En algun lloc dins seu, feia temps que ho sabia.

—Em sap greu —va dir l’Alice, dubitativa.

—No passa res. Ja ho suposava.

—No li diràs res a en Jack de la conversa que hem tingut, oi?

—T’ho prometo.

—Gràcies.

—Hauries de deixar en Henrik —va continuar la Faye, amb veu seca i rogallosa—. Som massa bones per a aquesta merda, perquè ens trepitgin i ens utilitzin d’aquesta manera. Em sembla que un dia ho entendràs. En el meu cas no ha estat per voluntat pròpia, però ara hi he arribat. I un cop ets a l’altra banda, de fet, t’envaeix una sensació d’alleujament enorme.

—Però jo soc feliç.

—Jo també ho era. M’ho pensava. Però el temps ens acaba atrapant, Alice. Tard o d’hora acabaràs on ara soc jo. I tu també ho saps.

La Faye va penjar sense esperar cap resposta. Sabia que l’Alice no li podia oferir cap resposta. Que res del que li havia dit era nou per a ella, que no tenia cap dubte que es debatia amb aquelles mateixes preguntes un miler de vegades al dia. Però allò era problema de l’Alice. No seu.

Ara la Faye estava preparada per a la guerra.

Sabia que el seu arsenal disposava de la millor arma de totes: la seva feminitat. Aquell atribut feia que els homes la subestimessin, la cosifiquessin i la tractessin d’estúpida. En Jack no tenia cap possibilitat de guanyar aquella partida. La Faye era més intel·ligent que ell. Sempre ho havia estat. Només havia permès que en Jack i ella mateixa se n’oblidessin.

Però ara l’hi recordaria. Els ho recordaria a tots dos.

Al principi es veuria obligada a fer-li creure que era la mateixa de sempre. La mateixa Faye subjugada, irremeiablement enamorada i càndida. Era la part més fàcil. Havia fet aquell paper durant tant de temps que se’l sabia del dret i del revés.

En secret, però, aniria bastint la seva pròpia empresa, es faria rica i, finalment, destrossaria en Jack. En aquells moments, encara no sabia com s’ho faria, i hi havia un reguitzell de problemes pràctics que calia resoldre. Primer de tot, li calia trobar un pis. Ja no podia viure més de la caritat de la Chris. La pregunta era, només, on. Estava massa escurada per a un pis al centre, a la vegada que no podia ser gaire lluny de la llar d’infants de la Julienne. A més, havia de reunir un cert capital, posar-­se en forma i al dia sobre el món de les finances, procurar-se una xarxa de contactes pròpia. Havia d’assolir un miler d’objectius abans de poder fer miques en Jack. Se sentia de molt bon humor.

—Em pots donar alguna cosa per escriure? —va demanar al bàrman—. I un bolígraf.

L’home n’hi va deixar un sobre la barra i va assenyalar una pila de tovallons. La Faye va fer una llista de les coses que havia de resoldre. Quan va haver acabat, va trucar a en Jack per signar l’armistici. Ni tan sols li va costar fer-ho, era només una jugada. Un moviment d’escacs. Li calia un alto el foc per poder recuperar forces i reagrupar-se.

Va fer que la veu fos setinada i una mica afectada. Tal com ell la recordava.

—He estat molt dolguda —va dir—. Per això m’he comportat tan malament amb tu. Però ara m’he asserenat, m’he adonat que tens raó en moltíssimes coses. Em podràs per­donar?

Va fer un glop de cervesa. El got estava gairebé buit i la Faye va indicar al cambrer que en volia una altra.

—Sí, comprenc que ha estat dur per a tu —va dir en Jack, amb una barreja de sorpresa i magnanimitat pomposa.

La Faye es va acabar la cervesa d’un glop al mateix instant que n’hi posaven una altra al davant. Va dibuixar cèrcols a l’escuma. Va recordar aquella vegada que la Chris li havia dibuixat un cor a les gotetes que s’havien format al vidre.

—Sí, tens raó. Però això no excusa com m’he comportat. M’espavilaré. Pel bé de la Julienne. I pel meu. La mare de la teva filla no es comportarà indignament i no et donarà la llauna amb els diners. No sé en què estava pensant. Jo… No entenc què m’ha passat.

Va callar, va pensar que potser s’havia excedit. Però en Jack només havia sentit com la Faye li subscrivia el que ell havia cregut en tot moment, que era ell qui tenia raó i ella, la que s’equivocava.

En Jack es volia veure a si mateix com l’heroi, el posseïdor de la veritat absoluta. Ara, la Faye li brindava la possibilitat de reafirmar la imatge que tenia de si mateix. Tal com tothom al seu voltant havia fet sempre.

—No passa res. Però a partir d’ara pensa a no ser tan… pesada —va respondre en Jack.

Després de penjar, la Faye es va acabar la cervesa i en va demanar una altra. Ningú mai més no l’hi reprovaria. Va començar a riure per sota el nas i no podia parar. Èbria d’alcohol i de llibertat.