Estocolm, agost del 2001

ESTAVA ESTIRADA AL LLIT, escrivint al meu diari, abocant-hi tots els meus sentiments. Que la Matilda ja no existís era un alliberament. Ningú no coneixia l’antic jo. Ningú no sabia res del que havia passat. Quan algú em preguntava per la meva família, em limitava a respondre que els meus pares eren morts. Un accident de trànsit. I que no tenia germans. Cosa que era veritat. No tenia germans. Ja no.

Però de vegades en Sebastian se m’apareixia en somnis. Sempre fora del meu abast. Sempre una mica més enllà d’aquell punt des d’on l’hauria pogut tocar si hagués estirat els braços. Quan tancava els ulls encara en podia sentir l’olor.

Després de somiar amb en Sebastian, sempre em despertava amarada de suor. Dins del meu cap, el veia amb nitidesa. Els cabells foscos i els ulls blau cel. S’assemblava molt al pare, malgrat que tenia una personalitat radicalment diferent. Aleshores em solia costar tornar a agafar el son.

Però la nova identitat, la Faye, em donava forces. Encara no la volia mostrar a en Viktor, potser no l’hauria entès. Però, tret d’ell, mostrava el meu nou jo, segur de si mateix, que no tenia res en comú amb la Matilda. I el més important de tot era que les cartes que abans m’arribaven des de la presó ara ja no em podrien encalçar. Mai no n’havia obert cap, ni una de sola. Però recordava el pànic que havia sentit en veure la cal·ligrafia del pare al sobre. Ara ja no sabia on trobar-me, no es podia posar en contacte amb mi. Formava part del món de la Matilda.

Vaig estirar-me per agafar la bossa de mà, vaig desar el diari a la butxaca interior i vaig tancar la cremallera.

Si no hagués estat per aquells somnis, hauria pogut empassar-me la meva pròpia mentida que havia estat capaç d’enterrar el passat. Però en Sebastian va continuar venint a visitar-me a les nits. Primer ho havia fet viu, amb aquells ulls penetrants que em perforaven fins al moll de l’os. Després, balancejant-se a l’extrem del cinturó.