ELS DINERS PROVOQUEN ALGUN EFECTE sobre la gent. En l’època en què la Faye encara era la senyora Adelheim, gairebé cada cap de setmana els pares dels altres nens li trucaven per convidar la Julienne a festes d’aniversari i a jugar a casa seva. Feien mans i mànigues perquè semblés que ha­vien estat els seus fills, els que els havien demanat passar una estona amb la Julienne. Però la veritat era que desitjaven acostar-se tant com poguessin a en Jack i a ella. O, per ser del tot franc, a en Jack. Ella era, més aviat, un apèndix, un canal per accedir a un home d’èxit.

A través de la Julienne, desitjaven que els convidessin a sopar, a reflectir-se en la claror que ells emetien, amb l’esperança que se’ls encomanés una mica d’aquell èxit.

Després del divorci, van deixar de saludar-la. El telèfon va parar de sonar. Per a ells, Enskede era el mateix que Mogadis­cio o Bagdad. En tot Lidingö no hi havia ni un sol pare que estigués disposat a enviar-hi el seu fill sense abans vacunar-lo i acompanyat d’un guardaespatlles. En canvi, havien començat a trucar a en Jack. I ell, al seu torn, delegava les converses a l’Ylva, que havia de dedicar bona part dels caps de setmana que tenien la Julienne a coordinar festes i tardes amb criatures, cosa que no representava més que algun cap de setmana al mes.

Les coses podrien haver estat diferents després de l’èxit que havia aconseguit la Faye amb Revenge.

La Julienne havia començat el primer curs a l’escola pública d’Östermalm. En Jack hauria volgut que ingressés a la privada Carlsson, on havien anat els prínceps de Suècia, o a l’escola del castell de Fredrikhov, on els rumors deien que el futbolista Zlatan Ibrahimovic’ tenia pensat portar els fills. Però la Faye s’hi havia negat en rodó. No volia que la Julienne, quan arribés a l’adolescència, es queixés que l’obligaven a marxar de vacances a algun indret exclusiu.

No es podia negar que a l’escola d’Östermalm hi havia alguns casos d’alumnes sota el paraigua dels serveis socials, però com a mínim n’hi havia d’altres que no consideraven la cosa més normal del món passar els estius a Marbella o Nova York, les vacances de Nadal a les Maldives o la setmana blanca en una caseta a Verbier o Chamonix.

I la Julienne s’ho passava d’allò més bé. La Faye era el seu sol i la Kerstin, la seva lluna. Quan s’acostava un cap de setmana amb en Jack, la nena se n’alegrava molt, però quan tornava a casa sempre es mostrava reservada. Com de costum, el seu pare prometia més del que li podia oferir.

La Faye va aparcar el cotxe al carrer Banérgatan. La Julien­ne l’esperava en un banc a tocar de l’ascensor, amb el cap sobre l’iPad. La Faye se li va asseure al costat sense que la nena se n’adonés. No va ser fins que la Faye li va clavar un copet que la seva filla no va alçar els ulls.

Va esclafir a riure i va abraçar la Faye.

—A què jugues?

—Pokémon —va respondre la nena, i va desar l’iPad a la motxilla.

La Faye va agafar la mà de la Julienne.

—T’ho has passat bé? —li va preguntar, mentre es dirigien cap al cotxe.

—Sí.

—Saps que aquest cap de setmana aniràs amb el papa, oi?

—Mmm.

Va obrir la porta a la Julienne i li va cordar el cinturó de seguretat.

—Segur que us ho passareu d’allò més bé, no creus?

—Bastant.

—Que no t’agrada anar-hi?

—De vegades. Es barallen molt i no és gaire divertit. I el papa, molt sovint, no hi és; està treballant.

—Julienne, els adults de vegades es barallen. El papa i jo també ho fèiem. Però no té res a veure amb tu, encara que entenc que no sigui gens agradable haver-ho de sentir. I el papa treballa molt pel teu bé.

Li va fer una moixaina a la galta.

—Vols que hi parli?

La Julienne va sacsejar el cap amb rotunditat.

—El papa s’enfadaria.

—I per què s’hauria d’enfadar? —va preguntar la Faye, i la va estrènyer fort entre els seus braços.

—Bah, res —va respondre la Julienne, amb un fil de veu.

—N’estàs segura?

Amb la cara contra el pit de la Faye, la nena va assentir amb el cap.

Quan la Faye va obrir la porta de l’apartament, la Julienne va entrar-hi d’una revolada i es va dirigir a grans gambades cap a la cuina.

L’enorme pis de tres habitacions i cent setanta metres quadrats de l’avinguda Karlavägen, davant per davant del supermercat Ica Esplanad, havia costat quinze milions de corones. Però era tot seu. Seu i de la Julienne.

—Ja som a casa, Kerstin! —va cridar la Julienne, i la Faye la va seguir fins a la cuina.

—I quan me’l donaràs?

—Diumenge. Si m’ajudes, t’estarà esperant quant et vingui a buscar.

La Faye va somriure. Havia ajudat la Kerstin a comprar l’apartament del costat i gairebé cada vespre sopaven juntes. Si la Faye havia de treballar, la Kerstin li donava un cop de mà amb la Julienne. I de bon grat. A la vida de la Julienne i la Faye, ja no hi havia mainaderes.

La Kerstin consentia molt la Julienne. De fet, a la Faye no li agradava, però no es veia amb cor de dir-li res. Aquella dona era el pal de paller de la seva vida.

Mentre la Faye posava en marxa el bullidor d’aigua i carregava el rentaplats, la Julienne va sortir corrent cap a la sala d’estar.

—Què és el que ha fallat? —va xiuxiuejar la Kerstin.

—Ha canviat la contrasenya. Ho he resolt d’una altra manera, però pot tardar una mica més del que havia pensat.

A la sala d’estar, el televisor es va encendre.

—Només hi ha un problema —va continuar la Faye.

—Que és…

—Que em cal l’ajuda de…

Amb el cap va fer un gest en direcció a la remor del televisor que els arribava des de la sala.

La Kerstin va obrir els ulls com dues taronges.

—No li deus haver pas explicat res de…

—És clar que no. No hi pot tenir res a veure, o, com a mínim, no conscientment.

—Saps què, Faye? No tinc res en contra de la majoria de coses que estàs fent, tens tot el meu suport i t’admiro. Però això no m’agrada gens.

—A mi tampoc —va respondre la Faye—. Però no tinc cap altra manera d’accedir a l’ordinador d’en Jack.

El bullidor d’aigua va espetegar. La Faye va agafar dues tasses i les va deixar damunt la taula.

—No tinc cap seguretat que ho pugui aconseguir —va continuar, baixet—. Ni tan sols sé si els documents encara hi són. Però és la millor oportunitat que tenim. El més important de tot és no perdre els nervis i cometre un error que deixi un rastre que condueixi fins a mi.

—Fins a nosaltres —va fer la Kerstin, i va bufar el te—. En això som dues. Tens el meu suport en tot, però, tot i així, no m’agrada gens.

La Faye va assentir amb el cap. Ella mateixa no se sentia còmoda d’haver d’utilitzar la Julienne. Però no tenia elecció.

Estaven estirades al llit de la Julienne, llegint Els germans Cor de Lleó en veu alta. A la cuina, brunzia el rentaplats.

Abans de ficar-se al llit, la Faye havia mostrat a la Julienne el llapis de memòria.

—Amor meu, t’he de demanar que m’ajudis amb una cosa —li havia dit, assegudes a la taula de la cuina—. Estic preparant una sorpresa per al papa.

—Una sorpresa? Quina?

La Faye li va ensenyar l’USB.

—Encara no te la puc explicar, però ja saps que el papa sol deixar l’ordinador del despatx encès mentre mira les notícies d’economia. Vull que hi connectis això i després, un cop ho hagis fet, vull que pressionis aquest botó.

L’hi va assenyalar.

—De fet, això és tot. Després el pots tornar a treure.

—Però per què no n’hi puc explicar res, al papa? M’ha dit que entre tots dos no hi pot haver secrets. Només en tenim per a tu.

La Faye va arrufar les celles en sentir les paraules de la seva filla. A què es referia?

—Perquè llavors la sorpresa se’n va a dida —va respondre—. I després, un cop ho hagis fet i et vingui a buscar, et donaré una sorpresa.

—Què?

—Una cosa que fa molt de temps que desitges.

—Un mòbil?

—Ets molt llesta, tu. Sí, un només per a tu. Així ja no caldrà que em demanis el meu.

La Faye s’havia sentit miserable. Però no hi podia fer res. Havia d’aconseguir aquells arxius.

La Julienne s’havia adormit al seu costat i la Faye va deixar el llibre a la tauleta de nit i va fer un petó al caparró humit de la seva filla. En somnis, la carona era de pau i serenor, però darrerament la Julienne havia canviat una mica. S’havia tornat més reservada, menys xerraire. La Faye sentia com la preocupació la rosegava per dins i no podia evitar preguntar-se quina mena de secrets li amagaven en Jack i la seva filla. Probablement es tractava d’alguna cosa tan trivial com que la Julienne havia esmorzat un gelat. Però, i si li estaven ocultant alguna cosa important?

La Faye estava estirada de panxa enlaire al seu llit. Després de l’operació de pits encara li costava dormir de bocaterrosa. L’aire que omplia l’habitació era feixuc i li costava respirar. Es va aixecar, d’una revolada va agafar la bata i va obrir la porta del balcó. La brisa fresca de tardor li va fregar la pell. Va encendre un cigarret i es va asseure al sofà de rotang. De tant en tant, per l’avinguda Karlavägen hi circulava un cotxe, però, tret d’allò, tot Estocolm semblava que dormia.

Havien passat tres anys. Tres anys fantàstics, afortunats i carregats de feina. Quan es permetia aturar-se un instant i pensar tot el que havia passat, sempre es quedava astorada.

Havia aconseguit crear una empresa d’èxit, havia invertit amb seny, havia comprat un pis per a la Julienne i per a ella, un altre per a la Kerstin, i s’havia recuperat. Però, per molt absurd que semblés, de vegades encara es preguntava si, amb tot, continuava trobant a faltar en Jack. O, com a mínim, la idea que s’havia creat d’en Jack.

Era per allò que l’odi que sentia no se sadollava mai? Era aquell el motiu pel qual continuava amb el pla que havia dissenyat tres anys abans? Per descomptat, durant tot aquell temps hi havia hagut altres homes, però, abans d’anorrear completament en Jack, no s’atrevia a llançar-se a res seriós. No es podia permetre una distracció. Aquell objectiu era el sentit que te­nien totes les coses.

De vegades es preguntava si havia de sentir-se satisfeta. Al capdavall, ara ho tenia tot. Havia reconquerit l’èxit. Els diners. L’estatus social. La Julienne. Però dins seu sabia que no n’hi havia prou. Ell li havia arrabassat molt més. L’havia trepitjada fins que amb prou feines havia tingut forces de tornar-se a aixecar. La Faye no ho podia perdonar.

I l’odi que sentia s’havia nodrit de totes les històries d’altres dones que havia conegut durant aquells anys. Solia començar el dia llegint les vivències que havien aparegut al fòrum de la botiga electrònica i al compte d’Instagram de Revenge. Allà fora hi havia una demanda immensa de justícia, de reparació de l’orgull perdut, de tornar-s’hi, de recuperar, de venjar-se.

En aquell anhel hi havia alguna cosa de primitiu. Ja a l’Antic Testament es parlava de la venjança. Ull per ull, dent per dent. De fer justícia. La Faye ja no es movia pel seu propi odi, sinó que s’enfortia amb els milers i milers de veus de dones. Amb Revenge, la Faye havia despertat alguna cosa que durant massa temps havia estat latent.

L’odi d’aquelles dones era el seu. I el seu, el d’aquelles ­dones.

La Faye va bufar per espolsar la mica de cendra que li havia caigut a la bata, es va estirar per agafar el telèfon mòbil i va posar en marxa l’Spotify. «Alice», del grup suec Eldkvarn, ben baixet.

A la mare sempre li havia agradat aquella banda de Norrköping. Quantes vegades li havia explicat la primera vegada que els havia escoltat en directe i que havia aconseguit la pua de guitarra del vocalista Plura Johnsson? Allò havia passat abans de conèixer el pare. Després, la música va deixar de sonar per a ella.

Aquella cançó i el cigarret van enviar la Faye a un viatge trenta anys enrere. De tornada a la seva infantesa, a Fjällbacka; de tornada a la caseta on havien viscut. Ella, en Sebastian, la mare i el pare.

A la tauleta que tenia al davant hi havia deixat el correu que havia arribat aquell dia. Al capdamunt de la pila va veure una altra carta del seu pare. Totes les persones que havia conegut en el passat havien desaparegut. Només quedava el pare, que l’havia reconeguda quan els diaris havien començat a escriure sobre Revenge. I les cartes havien començat a arribar de nou, després d’una pausa de tants anys. Primer, una a la setmana. Després, dues. Tres. La Faye no les havia obert mai.

Havia demanat al seu advocat que donés un cop d’ull als aspectes legals. El seu pare no podia sortir lliure en aquells moments. Sabia com eren les coses a Suècia, on, en realitat, no hi havia cadena perpètua. Tard o d’hora el deixarien anar. Però no llavors. No, en aquell moment. Abans havia de tenir prou temps per acabar el que s’havia proposat.

Va alçar la carta i hi va acostar el cigarret. La sensació d’alleujament quan va començar a cremar va ser indescriptible.