LA FAYE HAVIA QUEDAT AMB LA CHRIS al Grand Hôtel per sopar juntes i prendre unes copes. En realitat, no en tenia ganes. Només desitjava que passés el cap de setmana i saber si la Julienne ho havia aconseguit. Però s’havia adonat que era millor sopar amb la Chris, emborratxar-se, lligar amb algú o que algú intentés lligar amb ella, que quedar-se a casa mossegant-se les ungles. El maître els havia preparat una taula a la terrassa, amb vistes a la badia i al palau reial. La remor de veus omplia tot el restaurant. Des de l’escenari que hi havia a l’altra punta de la sala, una veu femenina preciosa cantava «Heal the World».

La Chris va demanar una hamburguesa, mentre que la Faye es va limitar a una amanida Cèsar. Al mateix temps que van arribar els seus mojitos, se’ls van acostar a la taula dues noies que rondaven els vint-i-cinc anys i li van demanar si es podien fer una fotografia juntes.

—Ens encantes —van xisclar, exaltades, abans de desaparèixer—. Ets un model a seguir de l’hòstia.

—La propera vegada caldrà reservar una sala privada, si és que vull tenir l’oportunitat de parlar amb tu —va dir la Chris, divertida, mentre remenava el seu mojito amb la palleta.

—No és que tu siguis, que diguem, una persona anònima —va replicar la Faye.

La Chris va apuntar un somriure esbiaixat.

—Com va amb els melons?

—Acostumant-m’hi —es va limitar a respondre la Faye.

En realitat, sempre havia estat molt contenta dels seus pits naturals, però calia fer el que calia fer. El seu cos era un dels instruments per acomplir l’objectiu que s’havia marcat.

—Els has provat en condicions extremes?

La Faye va alçar les celles.

—Amb un home, vull dir.

—No, encara no.

—Assegura’t de donar-te l’oportunitat. És bo per a l’ànima. —La Chris va escrutar el restaurant amb la mirada—. Però, és clar, aquí dins no serà gens fàcil. A la majoria d’homes que tenim aquí no se’ls ha posat dura per mitjans naturals des que va caure el mur de Berlín.

La Faye va esclafir a riure i va observar els clients que omplien el local. La Chris tenia raó. Molts diners, pocs cabells, compres abundants de pastilles blaves… La situació es podia resumir ben bé així.

La Chris es va inclinar cap endavant.

—I com estem de l’assumpte d’en Jack? No falta gaire perquè la companyia surti a borsa.

—Després d’un petit contratemps, ara hauríem d’estar en la bona direcció –va respondre, i va explicar a la Chris què era un keylogger—. Però ja n’hi ha prou de parlar de mi. Què passa a la teva vida?

La Chris va beure un glop de mojito i després va fer petar la llengua.

—Fa un parell de mesos estava pensant seriosament a retirar-me i a anar a viure a algun lloc càlid. El grup Queen funciona tot sol i no em calen més diners, a mi. Però ara he canviat d’idea.

—Ah, sí?

—Sí —va fer la Chris, sense mirar-la als ulls.

—M’ho explicaràs o t’ho he de treure a la força?

—Estic, per molt ridícul que soni, enamorada. Completament, irremeiablement, refotudament, enamorada.

La Faye va estar a punt d’ennuegar-se amb una fulla de menta. Va començar a estossegar.

—Enamorada? —va repetir, com una ximple—. I de qui?

—No t’ho creuràs. Però es diu Johan i és professor de suec de secundària.

—Em sembla molt… normal —va respondre la Faye, que s’havia imaginat un participant de Paradise Hotel cobert de tatuatges i amb uns bíceps hipertrofiats que encara gaudia de descompte juvenil per volar.

—És justament això el més estrany —va sospirar la Chris.

—Com us vau conèixer?

—Va entrar al nostre saló de bellesa de les galeries Sture amb la seva neboda. Fins i tot portava una d’aquelles jaquetes absurdes amb pedaços als colzes. Quan la neboda es va asseure a la cadira, va dir que volia una cresta. Llavors em va picar la curiositat. Com reaccionaria, aquell home? Però es va limitar a assentir amb el cap i va respondre: «És el que m’hauria agradat a mi també, mola».

La Chris va emmudir i va mirar per la finestra.

—«Quina llàstima que el refotut ja estigui agafat», vaig pensar, perquè vaig suposar que aquella nena era filla seva. Però, tot i així, no vaig marxar del saló, només per poder xerrar amb ell. I, a l’hora de pagar, la nena li va preguntar a quina hora la vindria a recollir el seu pare. Llavors, l’ànima sí que em va caure als peus. Vaig deduir que era gai.

—Però…

—A la nena la va venir a buscar un paio calb la cara del qual es va encendre com un pebrot quan va veure el pentinat de la filla. Es van separar i jo… Collons, és millor que ho expliqui tal com va anar. Vaig cancel·lar totes les reunions que tenia i em vaig posar a seguir-lo.

—Com una assetjadora?

La Faye es mirava la seva amiga amb un somriure als llavis. Allò era una autèntica bogeria fins i tot venint de la Chris.

—Bé, potser una mica sí.

—Què vols dir amb això d’«una mica»?

—Que el vaig seguir fins a Farsta.

—Però si tu no t’has allunyat del centre d’Estocolm des de…

—Des de l’any 2006, ja ho sé. Bé, doncs, al final, quan vam arribar al centre comercial de Farsta, es va girar cap a mi. No soc cap James Bond, jo, així que s’havia adonat que l’estava seguint des de Stureplan.

—I què va dir?

—Que se sentia afalagat de tanta atenció i que imaginava que devia estar assedegada després de caminar tanta estona darrere seu. Li vaig reconèixer que ho estava i aleshores em va preguntar si em podia convidar a un cafè.

—Déu del cel, Chris. Estic molt contenta per tu.

La Chris no va poder evitar somriure.

—Jo també.

—I després?

—Després em va convidar a un cafè i jo me’n vaig enamorar fins al moll de l’os. Vam anar a casa seva i m’hi vaig quedar dos dies sencers.

Va esclafir a riure i la Faye va sentir com el cor se li omplia de joia.

—I ara?

—Ara continuo tan irremeiablement enamorada com llavors. És ell, Faye, l’home que he estat esperant tota la vida.

Durant una fracció de segon, aquell somriure es va transformar en una ganyota. Algú que no fes tant de temps que coneixia la Chris com la Faye no se n’hauria adonat.

Alguna cosa no anava a l’hora.

—Què passa, Chris?

—A què et refereixes? —va preguntar. Semblava no haver entès la pregunta.

—Et conec massa bé. Què passa?

La Chris va alçar el got i en va fer un glop. En acabat, el va deixar damunt la taula.

—Tinc càncer —va dir, amb veu greu.

El temps es va aturar, la fressa que les envoltava va emmudir, les persones i els objectes es van difuminar, els angles tallants es van tornar més arrodonits.

La veu de la Chris semblava esmorteïda i llunyana.

La Faye no era capaç de processar-ho. La Chris, l’enèrgica i plena de vida Chris, no podia tenir càncer. Però en tenia. Una forma poc habitual de càncer de coll d’úter. Cosa que era ben irònica, tal com es va afanyar a apuntar la Chris, tenint en compte que l’havia fet servir ben poc. Al seu voltant dringaven les copes. La bocana d’Estocolm s’estenia davant seu assolellada i brillant com un mirall i, a l’altra riba de la badia, s’elevava el palau reial, que, com sempre, recordava més una presó municipal que un castell de fades. Era un dia de tardor preciós, que havia fet sortir els habitants de la capital als carrers en grans eixams. A les taules que tenien a prop, les persones menjaven entrepanets d’una safata de plata amb el dring de les ­joies i la Faye es va preguntar com podien seguir rient mentre el seu món tot just acabava d’esclatar.

—De fet, no havia pensat explicar-te res fins que tot això hagués passat. Però la cosa ha anat així.

La Chris es va arronsar d’espatlles. Si els metges no aconseguien aturar-ho, no se’n sortiria. La Faye buscava algun senyal que indiqués que estava fent broma, esperava una de les rialles una mica massa escandaloses i esbojarrades de la Chris. Però no va aparèixer.

—He de sortir d’aquí —va dir. Amb prou feines podia respirar—. Soc incapaç de quedar-me asseguda, rosegant un coi d’amanida Cèsar mentre m’expliques que tens càncer.

Se’n va penedir immediatament. Va comprendre que la Chris devia estar molt espantada, que s’escarrassava per no esfondrar-se. No era el moment més indicat perquè fos ella qui digués què volia fer. Ni tampoc perquè sentís pena de si mateixa.

—Perdona, només és que em sento molt trista —va dir.

La Chris va dibuixar un somriure. Aquell cop, ple d’aflicció. Una expressió que la Faye poques vegades –si és que l’havia vista mai– havia observat a la cara de la seva amiga. Es va obligar a menjar un bocí de pollastre. Era com si se li quedés entravessat a la gola. Va deixar els coberts a la taula, va aturar un cambrer que passava pel seu costat i va demanar dos gintònics.

—Carregats, gràcies.

Es van quedar en silenci fins que els van portar els combinats.

—Vols que en parlem? —va preguntar la Faye, després de fer un glop.

—No ho sé. Em sembla que sí. Però, simplement, no sé com es fa.

—Jo tampoc. Però t’has de curar.

—Sí, és clar que em curaré. Però és que arriba en un moment tan dolent, amb en Johan i tot això. Finalment m’enamoro i llavors em surt un càncer a l’úter i ho trastoca tot. Algú d’allà dalt té un gran sentit de l’humor.

La rialla de la Chris no li va arribar als ulls.

La Faye va assentir amb el cap. Va estrènyer els llavis al voltant de la palleta i va absorbir una mica més d’alcohol. Va sentir com l’escalfor s’escampava pel cos, i feia que la respiració s’asserenés.

—Tens por que et deixi? Això és el que vols dir?

—És clar que en tinc. Més aviat em sorprendria que no ho fes. Només fa un parell de setmanes que ens veiem, i, si realment he de derrotar aquesta malaltia, em prendrà totes les forces. Em tornaré lletja, gens atractiva, perdré les ganes de fer l’amor, estaré cansada… És… és clar que em preocupa. L’estimo de debò, Faye. L’estimo moltíssim.

—Tens por de…

—… de morir? Una por horrorosa. Però no em moriré. Vull estar amb en Johan, viatjar amb ell, fer-nos vells junts. Mai no havia tingut tantes ganes de viure com ara.

Una nova ganyota. La Faye se sentia maldestra i insegura. Al final, va posar una mà damunt de la de la Chris. Aquella mà que havia estat la seva força durant l’avortament. Tremolava i estava glaçada.

—Tard o d’hora l’hi hauràs d’explicar. Indistintament de si després decideix deixar-te o no.

La Chris va assentir amb el cap i es va acabar el gintònic d’un glop. La Faye no li va treure la mà del damunt de la seva.