Estocolm, estiu del 2001

EN VIKTOR BLOM TENIA UNA TACA DE NAIXEMENT de color marró clar al clatell i una esquena ampla i colrada pel sol. Dormia profundament i vaig tenir tot el temps del món per contemplar-lo a ell i també l’habitació on érem. Les finestres no tenien cortines i, a part d’un llit de matrimoni, només hi havia una cadira carregada de roba bruta. El sol formava prismes que dansaven sobre les parets blanques.

Les meves cames nues estaven entortolligades en uns llençols bruts i humits. Me’n vaig desempallegar agitant els peus, em vaig cobrir amb una tovallola i amb molt de compte vaig obrir la porta de l’habitació. El dúplex moblat austerament que en Viktor i l’Axel havien llogat durant l’estiu ocupava el primer i el segon pis del carrer Brantingsgatan, al barri de Gärdet. A l’exterior s’estenia un petit jardí amb una taula, cadires de fusta i una barbacoa portàtil de color negre. Al damunt de la taula es podia veure una llauna de Fanta buida, plena de burilles de cigarret.

De dins de l’habitació m’arribaven els roncs profunds de l’Axel. A la planta baixa hi havia la sala d’estar i la cuina. M’hi vaig dirigir, vaig fer cafè i vaig buscar el paquet de cigarrets a la bossa de mà, que estava tirada per terra de qualsevol manera. Després vaig agafar la tassa de cafè i el paquet de cigarrets, vaig sortir al jardí i em vaig deixar caure en una de les cadires.

Davant meu s’estenia el parc Tessin. El sol encara no s’havia enfilat gaire al cel i m’obligava a aclucar els ulls.

No em volia fer pesada ni que pensessin que els anava al darrere. Allò que m’havia dit en Viktor, que volia que anés a la festa que organitzaven aquell dia, segur que només eren paraules per poder-se’m endur al llit. Havia sentit propostes significativament més prometedores en un bar. Em semblava que en Viktor s’ho havia passat bé amb mi. I jo amb ell. Però el millor era deixar-ho així. Vaig apagar el cigarret dins la llauna de Fanta i em vaig aixecar per tornar a entrar i anar a buscar la roba. En aquell mateix instant es va obrir la porta darrere meu.

—Ah, ets aquí —va dir en Viktor, encara mig adormit—. Tens un cigarret?

N’hi vaig allargar un. Es va deixar caure a la cadira que un moment abans ocupava jo i va haver d’aclucar els ulls pel sol. Em vaig asseure al seu costat.

—Estava a punt de marxar —vaig dir.

Em vaig preparar per entomar una expressió d’alleujament a la seva cara. D’agraïment per no ser una d’aquelles noies pesades, una d’aquelles que no entenen que ha arribat l’hora de desaparèixer.

Però en Viktor em va sorprendre.

—Marxar? —va exclamar—. Per què?

—No visc aquí, jo.

—I?

—Estic segura que ni l’Axel ni tu em voleu tenir rondant per aquí, oi? Entenc que va ser un rotllo d’una sola nit i que tu vols seguir amb les teves coses.

En Viktor va apartar els ulls i els va clavar en el parc Tessin. Vaig reprimir l’impuls d’acaronar-li els cabells curts del seu cap rapat. Una fotografia que penjava en una de les parets de la seva habitació mostrava que, quan se’ls deixava créixer, els tenia rossos, espessos i rinxolats. En Viktor continuava sense dir res i durant una estona vaig creure que havia estat capaç de llegir què estava pensant. Que era tan fàcil de comprendre com qualsevol altre noi.

Al final, va dir:

—No sé com acostumen a tractar-te els nois, com van les coses allà d’on vens, però em sembles una persona molt dolça. Ets diferent, autèntica. Si el que vols és marxar, per descomptat que ho pots fer; però, si fos per mi, m’encantaria que et quedessis una estona més. Havia pensat baixar a comprar suc de fruita i croissants al Seven Eleven, després prendre el sol i més tard demanar unes pizzes.

—D’acord —la resposta va brollar sense que ni tan sols hagués tingut temps de rumiar-la.

Em va passar una vespa per davant la cara. La vaig allunyar amb la mà, les vespes mai no m’havien fet por. Hi havia coses molt pitjors de què tenir-ne.

—D’acord? De debò, a quina mena de paios estàs acostumada?

—A casa meva, els nois… Vaja, no ho sé. Normalment el que volen és emportar-se’t al llit i després que toquis el dos, o una cosa per l’estil. L’endemà tenen coses a fer.

No vaig dir res de les mirades. Les paraules. La vergonya que havia de carregar, tot i que era d’algú altre. Donar el meu cos a aquell que en volia gaudir no era res comparat amb tota la resta.

Amb la mà fent de visera, en Viktor es va protegir del sol.

—Quant de temps fa que vius a Estocolm?

—Un mes.

—Benvinguda.

—Gràcies.

Cap a les set del vespre va començar a arribar una gentada a l’apartament. La majoria de persones eren uns quants anys més grans i al començament em vaig sentir una mica fora de lloc. En Viktor va desaparèixer entre la multitud i jo vaig acabar al costat de la taula del jardí amb l’Axel. Prenia glopets d’un combinat i fumava mentre ell m’explicava històries que feien que no pogués parar de riure. Del viatge en tren que havien fet amb en Viktor l’estiu anterior. Se’ns van acostar dues noies i es van presentar. La Julia tenia els cabells llargs i castanys, els ulls verds i duia un vestit preciós de color blau marí. La Sara portava una faldilla texana, una brusa blanca i els cabells rossos recollits en un monyo fet de pressa i corrents.

—Collons, em sento molt angoixada per aquest primer trimestre —va dir la Julia, i es va inclinar cap endavant—. Desitjo amb totes les meves forces deixar-ho estar o, com a mínim, agafar-me un any sabàtic, però el meu pare no m’ho permet. Es posa com una moto quan intento treure el tema. Hòstia, odio Lund.

—Pobrissona —va dir la Sara, i va fer cercles amb el fum del cigarret.

—M’agradaria haver tingut prou nota per entrar a l’Escola de Negocis d’Estocolm. Però a la merda. Avui ens ho passarem de puta mare.

La Julia va dreçar l’esquena i em va mirar, com si s’acabés d’adonar que era allà.

—I tu què fas?

Vaig escurar la gola. Vaig exhalar una mica de fum. No tenia cap intenció de parlar dels meus plans de futur amb una persona que acabava de conèixer.

—Ara mateix no gran cosa.

—Quina enveja. Però vols estudiar?

Havia sol·licitat plaça en diversos estudis a Estocolm, així que vaig assentir amb el cap. Vaig pensar en el meu compte bancari, que cada vegada estava més buit.

—Ho havia pensat, sí. Però les respostes tarden a arribar —vaig respondre.

—I com us vau conèixer, amb l’Axel?

Havia estat l’altra, la Sara, la que ho havia preguntat, assenyalant-lo amb un gest amb el cap.

—Ahir vaig conèixer en Viktor. Sabeu qui és, oi? Al Buddha Bar.

—Has dormit aquí?

Vaig assentir amb el cap.

Les dues noies es van acabar els cigarrets i després es van aixecar.

—La Julia i en Viktor estaven junts abans —va dir l’Axel, un cop van haver marxat.

—Abans?

—Fins fa tres mesos o una cosa així. És la primera vegada que es veuen des que ella ha tornat a casa, a Lund.

La Julia i la Sara van venir amb nosaltres al Buddha Bar. No se separaven d’en Viktor i tota l’estona em miraven amb cara de pomes agres. Com més alcohol bevia, més de mal humor em posava.

En Viktor va deixar de punxar una estona i va venir fins on érem l’Axel i jo. El vaig envoltar amb els braços mentre mirava fixament els ulls de la Julia, que em va fulminar amb la mirada. En Viktor em va fer un petó i jo li vaig mossegar suaument el llavi inferior. Quan va arribar el moment que tornés darrere dels tocadiscos, em va preguntar si volia pujar a fer-li companyia. M’estrenyia per la cintura mentre ens obríem pas entre aquell mar de persones. Avançàvem a poc a poc, perquè cada dos per tres la gent l’aturava per xerrar amb ell. Finalment vam arribar a la cabina del discjòquei. En Viktor es va posar els auriculars, va ajustar uns quants reglatges i va començar a balancejar-se al ritme de la música.

Jo vaig fer el mateix. Després li vaig agafar una mà, la vaig introduir per sota del meu vestit i la vaig posar al meu entrecuix. No portava calces.

—Vindràs aquesta nit a casa meva? —em va preguntar.

—Sí, si és el que vols.

Em va mirar amb una intensitat que va fer que no calgués respondre.

—I què farem? —vaig dir jo, per burxar-lo.

En Viktor va esclafir a riure i va canviar de cançó.

La sensació era meravellosa. Ara era lliure. Lliure de fer el que volgués. De ser qui volgués. Sense aquell passat que ho empastifava tot al meu voltant, tot dins meu. Sense tots aquells que m’havien arrossegat cap al fons. A poc a poc, trosset a trosset, em reconstruïa en un altre jo.

Vaig mirar cap a aquella multitud que ballava, vaig aclucar els ulls i vaig pensar en com eren les coses a Fjällbacka. En la tafaneria, en les mirades que m’havien perseguit allà on anava, en la barreja de fascinació i compassió, pesantor, ofec. Aquí ningú no sabia res. Aquí ningú no ho veia. El meu lloc era aquí. A Estocolm.

—Vaig al lavabo —vaig cridar.

—D’acord. Acabo de tocar d’aquí a deu minuts. Quedem a la sortida?

Vaig assentir amb el cap i em vaig dirigir cap al lavabo de dones. Em vaig posar a la cua i vaig somriure pensant que en Viktor era meu i de ningú més. La música de la pista de ball vibrava en la distància, feia que el mirall de la paret tremolés al seu compàs.

Vaig contemplar el meu reflex al mirall. Els cabells eren més rossos de l’habitual i em sentia més colrada pel sol i relaxada. Tenia la sensació que semblava més madura que només unes quantes setmanes abans. Davant de la pica, una noia es va apuntar un esprai rosa als cabells i va prémer el difusor. Aquella olor dolça feia pessigolles al nas, però provocava un contrast agradable a la fortor de suor, alcohol i roba empudegada pel fum del tabac.

Darrere meu la porta es va obrir i per un instant la música es va sentir amb més intensitat.

Vaig notar uns copets a l’espatlla i em vaig girar. Vaig tenir el temps just d’entreveure la Julia abans que la copa arribés volant. Un glaçó em va impactar al front, va caure a terra i es va allunyar rebotant. Els ulls em coïen i vaig parpellejar amb força tant de la sorpresa com del dolor.

—Què collons fots? —vaig bramar, i vaig retrocedir una passa.

—Pagesota de merda —va exclamar la Julia, abans de fer mitja volta i desaparèixer.

Unes quantes noies van esclafir a riure. Em vaig eixugar amb un tovalló. Vaig notar com la humiliació em rosegava per dins com si fos un ratolí. Em sentia un altre cop com el meu antic jo. El que s’encongia, el que s’amagava entre les ombres. El que s’enfonsava sota el pes de massa secrets.

Després vaig dreçar l’esquena i em vaig mirar al mirall. Mai més.

Al cap d’una setmana vaig rebre una carta. M’havien acceptat al grau d’Economia de l’Escola de Negocis. Vaig fer una fotocòpia de la carta, vaig buscar l’adreça de la Julia, vaig comprar un sobre i hi vaig introduir el certificat universitari juntament amb una foto que en Viktor havia fet amb l’autodisparador, on apareixia jo de quatre grapes i en Viktor darrere meu amb una ganyota de plaer a la cara. Quan vaig introduir el sobre dins la bústia de la família de la Julia només tenia una idea al cap. No deixaria que ningú em tornés a humiliar mai més.

Un mes més tard em vaig matricular a l’Escola de Negocis amb el meu segon nom, Faye, en honor a l’autora del llibre preferit de la meva mare. La Matilda havia deixat d’existir.