En algun lloc, un ventilador brunzia a un volum excessivament alt, que arrabassava en part la sensació d’exclusivitat que aquell despatx d’advocats pretenia transmetre.

En Jack havia sol·licitat veure-la mentre estava arrestat. L’advocada que la fiscalia havia assignat a la Faye va rebufar i va sacsejar el cap mentre l’hi explicava.

—No comprenc com pot tenir l’estómac de demanar veure’t. Com pot ser que es cregui que hi accediràs? Després del que ha fet.

La Faye no va respondre. Removia a poc a poc la tassa, asseguda en aquella sala de reunions. Com hipnotitzada, contemplava el remolí al te vermell, els cercles que convergien en un centre que semblava empassar-s’ho tot.

L’advocada li va posar una mà compassiva a l’espatlla.

—El fiscal sol·licitarà cadena perpètua. No hi ha cap risc que el sentenciïn a una pena inferior, tenint en compte les proves. Després del judici, no l’hauràs de tornar a veure mai més.

—Però podran provar alguna cosa? Sense el…

La veu de la Faye es va esquinçar.

—Sense el cos?

—Tot i així, hi ha prou proves. I, a part d’això, tenim el maltractament a què et va sotmetre. Creu-me, no sortirà de la presó durant molt de temps.

La Faye va deixar de remoure el te. Va posar la cullereta al damunt d’un tovalló blanc i es va acostar la tassa als llavis. El líquid li va cremar la llengua, però de bon grat va acollir aquell dolor. En aquells moments era el seu amic. El dolor habitava en les aigües tèrboles on amagava tots els seus secrets.