*

LA JULIENNE S’HAVIA ADORMIT FINALMENT. Els cabells s’escampaven per damunt del coixí de color rosa. La respiració era pausada. La Faye li va acaronar la galta, amb molta ­tendresa.

En Jack tornaria a casa després del viatge per feina a Londres. O era a Hamburg? No ho recordava. Quan arribés, estaria cansat i neguitós, però ella ja es cuidaria que es pogués relaxar com calia.

Va tancar la porta de l’habitació amb cura per no despertar la Julienne. Sense fer soroll es va dirigir cap al rebedor i va comprovar que havia girat la clau. A la cuina, va fer lliscar la mà per damunt del marbre. Tres metres de marbre blanc. De Carrara, per descomptat. Malauradament ben poc pràctic, ja que la porositat de la pedra absorbia com una esponja tot allò que s’hi posava al damunt i ja hi havien començat a aparèixer unes taques ben lletges. Però en Jack ni tan sols s’havia plantejat res que fos més funcional. La cuina del pis del carrer Narvavägen havia costat prop d’un milió de corones i no s’havia estalviat en cap detall.

La Faye es va estirar per agafar una ampolla d’Amarone i va deixar una copa de vi damunt del marbre. Una copa que dringa contra la pedra, el borbolleig del vi quan raja pel broc, aquella era la seva vida en versió concentrada, els seus vespres quan en Jack estava de viatge. Es va servir el vi amb molt de compte, pel tal que no apareguessin més taques al marbre, i va aclucar els ulls quan es va acostar la copa als llavis.

Va abaixar la llum amb el regulador i es va dirigir cap al rebedor, on hi havia el retrat en blanc i negre de la Julienne, en Jack i ella. Era fet per la Kate Gabor, la fotògrafa no oficial de la princesa de Suècia, que cada any feia noves i meravelloses fotografies dels marrecs jugant entre les fulles de tardor, vestits amb roba blanca immaculada. En Jack i ella havien decidit fer-se-les a l’estiu. Drets, relaxats a la vora de l’aigua. La Julien­ne entre tots dos, amb els cabells rossos onejant al vent. De blanc, és clar. Ella amb un vestit de cotó senzill d’Armani, en Jack amb una camisa i uns pantalons amb camals arre­mangats d’Hugo Boss, la Julienne amb un vestit de punt de la col·lecció infantil de Stella McCartney. S’havien discutit just abans de la sessió fotogràfica. No en recordava el motiu, només sabia que havia estat per culpa seva. Però al retrat no s’hi reflectia ni una engruna d’aquella tensió.

Va pujar les escales. Va dubtar un instant davant de la porta del despatx d’en Jack, però després la va obrir. Era una sala d’una torre amb vistes àmplies als quatre vents. Un disseny únic per a una peça única, tal com els havia dit l’agent immobiliari quan els havia mostrat l’apartament cinc anys abans. Ella duia la Julienne dins la panxa i el cap ple d’esperances d’un futur esplendorós.

Li encantava la sala de la torre. L’espai i la llum que les finestres deixaven entrar feien que tingués la sensació d’estar volant. I ara que a l’exterior la foscor era absoluta, les parets en forma de volta l’embolcallaven com un capoll càlid.

Havia decorat aquell despatx ella mateixa, com la resta de l’apartament. Havia escollit el paper de les parets, les estanteries, la taula, les fotografies i els quadres que l’omplien. I a en Jack li encantava el que havia fet. Mai no havia posat en dubte el seu gust. A més, sempre se’n mostrava desmesuradament orgullós quan els convidats li demanaven que els donés el número de telèfon de la interiorista.

En aquells instants, el seu home la deixava brillar amb tota l’esplendor.

Mentre que la resta de sales i habitacions estaven decorades amb un estil modern, eren lluminoses i àmplies, el despatx d’en Jack era més solemne. La Faye havia dedicat molta més energia a aquella sala que a l’habitació de la Julienne i a la resta del pis junts. En Jack hi hauria de passar molt de temps i prendre-hi decisions cabdals que tindrien conseqüències per al futur de la família. El mínim que podia fer ella era aconseguir construir-li una mena de refugi allà dalt, just sota els núvols.

Satisfeta, la Faye va fer lliscar la mà per damunt de l’escriptori d’en Jack. Una taula rústica que havia aconseguit en una subhasta a la casa Bukowski i que en el passat havia pertangut a Ingmar Bergman. En Jack no era cap gran coneixedor del cineasta, preferia les pel·lícules d’acció amb Jackie Chan o les comèdies de Ben Stiller; però, com a ella, li agradava que els mobles tinguessin una història al darrere.

Quan ensenyaven l’apartament a les visites, en Jack sempre colpejava un parell de vegades la taula amb el palmell de la mà i explicava, com qui no volia la cosa, que en el passat aquella peça meravellosa havia estat a casa del famosíssim director de cinema. Cada cop que ho feia, la Faye apuntava un somriure, perquè, al mateix instant que pronunciava aquelles paraules, les seves mirades se solien trobar. Era una altra dels milers de coses que havien compartit i que compartien en les seves vides. Aquelles mirades de complicitat, els petits instants irrellevants i, també, els rellevants en què es fonamentava la seva relació.

Es va asseure a la cadira que hi havia darrere de l’ordinador, la va fer girar mitja volta i es va aturar davant de la finestra. A l’exterior, la neu queia i, en arribar al carrer que s’estenia als seus peus, es convertia en una pasta marronosa. Quan es va abocar cap endavant i va mirar avall, va veure com un cotxe s’obria pas amb penes i treballs enmig d’aquell vespre fosc de febrer. A l’altura del carrer Banérgatan, el conductor va girar el volant i va desaparèixer en direcció cap al centre. Durant un instant, la Faye es va oblidar del motiu que l’havia duta fins allà, per què havia entrat al despatx d’en Jack. Era massa fàcil deixar-se endur per aquella foscor, quedar hipnotitzada pels flocs de neu que davallaven lentament i travessaven la negror.

La Faye va parpellejar, va dreçar l’esquena i va fer voltar de nou la cadira, de manera que es va situar de cara a l’enorme pantalla Apple. Va moure el ratolí i l’aparell va tornar a la vida. Es va preguntar què n’havia fet en Jack, de la catifeta que li havia regalat per Nadal, aquella amb la fotografia on apareixien la Julienne i ella. Al seu lloc n’hi tenia una de blava horrorosa del banc Nordea. El detall de Nadal d’aquell any per als clients de la banca privada.

Se sabia la contrasenya: Julienne2010. Com a mínim, en Jack no tenia el logotip de Nordea de fons de pantalla, sinó que encara hi havia la fotografia que els havia fet a totes dues a Marbella. Se les veia estirades on trencaven les onades. La Faye aixecava la seva filla cap al cel amb els braços estesos. Totes dues reien, però la rialla de la Faye s’intuïa més que no pas es veia, allà, estesa de panxa enlaire amb els cabells surant a l’aigua. Els ulls claríssims de la Julienne miraven fixament la càmera, directes a l’objectiu. Clavats als ulls igual de blaus d’en Jack.

La Faye es va acostar a la pantalla, va deixar que els ulls recorreguessin el seu cos bronzejat i brillant per la sal i l’aigua. Malgrat que només havien passat uns quants mesos des del part, estava en més bona forma física que ara. El ventre era pla. Els braços, esvelts. Les cames, primes i fermes. Ara, poc més de tres anys després, pesava com a mínim deu quilos més que quan havien viatjat a Espanya. Potser quinze. Feia molt de temps que no s’atrevia a comprovar-ho.

Va apartar la mirada d’aquell cos que apareixia a la pantalla i va obrir el navegador d’internet, va buscar la pestanya de l’historial i hi va escriure la paraula porno. Van anar apareixent un enllaç rere un altre, ordenats per data. Amb una gran facilitat podia resseguir les fantasies sexuals d’en Jack dels darrers mesos. Com una enciclopèdia sobre la seva excitació. Una mena de Fantasies sexuals per a principiants.

El 26 d’octubre havia vist dos vídeos. Adolescent russa follada per una polla grossa i Adolescent prima brutalment cardada. De la indústria del cinema per a adults se’n podien dir moltes coses, però, com a mínim, els títols de les pel·lícules eren molt clars. Res d’eufemismes. Cap intent d’edulcorar, rebaixar o mentir sobre el producte que s’anunciava i el que en realitat es volia oferir davant de la pantalla. Un missatge directe, obert i franc.

En Jack havia mirat pornografia des que es coneixien i, quan estava sola, la Faye de vegades també ho feia. Detestava les amigues que afirmaven que als seus marits ni tan sols els passaria pel cap mirar una pel·lícula per a adults.

Abans, en Jack mai no havia deixat que el fet de consumir pornografia afectés la seva vida sexual. Mai no havia estat una qüestió de l’un o l’altra. Però darrerament ja no buscava la Faye, tot i que, per contra, continuava trobant plaer en Adolescent prima brutalment cardada.

El nus a l’estómac se li feia més i més estret a mesura que visionava els vídeos. Les noies que hi apareixien eren joves, primes i submises. A en Jack sempre li havien agradat les noies primes i joves. No havia pas estat ell el que havia canviat, sinó ella. I, al capdavall, no era així com els agradaven les dones a la majoria d’homes? Al barri d’Östermalm no hi havia lloc per a l’envelliment i l’augment de pes. O, com a mínim, no per a les dones.

El darrers mesos en Jack havia vist exactament el mateix vídeo set o vuit vegades. Jove estudiant brutalment follada pel seu professor. La Faye va prémer el botó de reproduir. Noia jove amb faldilla curta de quadres, brusa blanca, corbata, mitjons llargs i trenes com la Pipi Langstrump té un problema a l’escola. Les dificultats més grans se li presenten quan ha d’estudiar biologia. Uns pares preocupats i responsables contracten un professor particular i deixen la filla sola a casa. Truquen a la porta. Un home que ronda la quarantena, amb vestit i pedaços als colzes i un maletí a la mà, apareix en escena. Tots dos entren en una cuina lluminosa. La noia va a buscar els llibres de text i els obre. Repassen els músculs del cos.

—A mesura que te’ls vagi dient, m’indicaràs on són al teu cos. Creus que en seràs capaç? —pregunta el professor, amb veu greu.

La jove obre els ulls com unes taronges, assenteix amb el cap i estreny els llavis. Aconsegueix assenyalar dos músculs. Quan el professor diu «gluti major», la noia s’apuja una mica la faldilla, de manera que es pot veure la vora de les calcetes, i assenyala la part exterior de l’engonal. Amb un somriure als llavis, el professor sacseja el cap.

—Posa’t dreta perquè t’ho pugui ensenyar —li diu.

La noia aparta la cadira i s’aixeca. Ell estira la seva mà enorme, a poc a poc li ressegueix el tou del genoll, cap amunt, i l’esmuny sota la faldilla. L’hi apuja una mica més i aparta cap a un costat les calcetes. Hi introdueix un dit. La jove sospira. Un gemec pornogràfic perfecte, superb. Però, tot i així, amb una engruna de perplexitat virginal i un lleuger sentiment de culpa. Un missatge per a l’espectador que deixa entendre que la noia sap que no ho hauria de fer. Que és prohibit. Però que no se’n pot estar. Que la temptació és massa gran per poder-s’hi resistir.

Ell fa entrar i sortir el dit diverses vegades. En acabat, estira la noia sobre la taula i la folla. Ella crida, gemega, clava les ungles a la fusta. En demana més. Tot plegat acaba quan ell li diu que es posi les ulleres —que li han caigut durant la cavalcada—, perquè se li vol escórrer a la cara. Amb el rostre recargolat en una expressió de plaer i la boca entreoberta, la noieta d’institut entoma l’esperma.

Enlloc queda tan clar com en les pel·lícules per a adults la consideració altíssima que tenen els homes del seu propi esperma. El regalen a dones frisoses i panteixants de boques entreobertes —sempre boques entreobertes— com si es tractés d’un tresor.

La Faye va apagar l’ordinador prement un parell de vegades el ratolí contra la catifeta horrorosa de Nordea. Si allò era el que en Jack desitjava, era exactament el que tindria.

Va lliscar cap enrere amb la cadira, que va grinyolar a contracor, i es va aixecar. A l’exterior, la foscor s’havia fet absoluta. La lleugera nevada havia amainat. La Faye va agafar la copa de vi i va sortir del despatx.

Al vestidor hi tenia tot el que li calia. Va donar un cop d’ull al rellotge. Dos quarts de deu. L’avió d’en Jack no tardaria a aterrar i, poc després, el seu marit pujaria a un taxi. Per descomptat, gaudia del servei VIP d’Arlanda, així que no trigaria gaire a sortir de l’aeroport.

Es va fer una dutxa ràpida i es va afaitar els quatre pèls que li havien crescut al mont de Venus. Es va netejar de cap a peus, es va maquillar, no com solia fer-ho, sinó una mica més potinerament, més com ho feien les adolescents. Es va empastifar la cara amb un munt de coloret, va fer servir massa rímel i, com a colofó, va usar un pintallavis d’un color rosa xiclet que va trobar al fons de la bossa de maquillatge i que, probablement, li havien regalat en alguna mena d’acte social al qual havia assistit.

En Jack no la tindria a ella —la Faye, la seva dona, la mare de la seva filla—, sinó algú més jove i més innocent, algú immaculat. Era el que el seu marit necessitava.

Va escollir una de les corbates grises i fines d’en Jack i se la va nuar de qualsevol manera. Es va posar unes ulleres que al seu marit li feia vergonya de dur davant d’altra gent i, per això, les amagava quan tenien visita. Rectangulars, negres, Dolce & Gabbana. La Faye va contemplar el resultat al mirall. Semblava deu anys més jove. Gairebé com la persona que era quan va marxar de Fjällbacka.

No era la dona de ningú. La mare de ningú. Era perfecta.

Sense fer soroll, va entrar a l’habitació de la Julienne per agafar una de les llibretes de la seva filla i un bolígraf amb un borrissol rosa al capdamunt. Es va aturar de cop quan la nena va murmurar alguna cosa en somnis. Estava a punt de despertar-se? No, poc després li va sentir altra vegada la respiració pausada.

Es va encaminar cap a la cuina per omplir la copa de vi, però es va aturar i va obrir el calaix amb les tasses de plàstic de la Julienne. Va omplir-ne una amb una Hello Kitty enorme, amb tapa i palleta. Perfecta.

Quan la clau va girar al pany de la porta de l’entrada, la Faye es va asseure a fullejar The Economist, que en Jack s’entossudia a deixar sempre damunt la taula. Ella era l’única que realment se’l llegia.

El seu marit va deixar la maleta a terra, es va treure les sabates i hi va introduir els blocs de fusta de cedre necessaris perquè aquelles sabates italianes de pell flonja fetes a mida no es deformessin. La Faye no es va moure. A diferència del brillant de llavis discret de Lancôme que acostumava a utilitzar, aquella pasta rosa li coïa i feia una fortor lleugerament sintètica.

En Jack va obrir la nevera amb molta cura. Encara sense adonar-se de la presència de la Faye. Es movia en silenci, probablement pensant que tant la Julienne com ella dormien.

La Faye el contemplava des de la sala d’estar, embolcallada per la foscor. Com un estrany que espia per una finestra, podia observar el seu marit sense que ho sabés. En Jack sempre estava tens. En aquell instant, en canvi, quan creia que ningú no el veia, es movia d’una manera ben diferent. Més relaxat, gairebé amb desídia. Aquella silueta sempre tan alta, ara se li apareixia lleugerament encorbada; no gaire, però prou perquè ella, que el coneixia tan bé, pogués percebre la diferència. Les faccions se li havien amorosit, sense aquella arruga de preocupació que els darrers temps apareixia sovint, fins i tot durant els esdeveniments socials que tan íntimament formaven part de la seva carrera professional, de la vida de tots dos, en què les rialles i el repic de les copes l’endemà mateix es podien traduir en negocis multimilionaris.

Recordava com era en Jack de jove, quan es van conèixer. La mirada entremaliada, la rialla alegre, les mans que no es podien estar de tocar-la a totes hores, que mai no se sadollaven d’ella.

La claror de la nevera il·luminava la cara d’en Jack i la Faye no podia deixar de contemplar-lo. Estimava aquell home. Estimava aquella esquena ampla. N’estimava les mans enormes, que ara aferraven un bric de suc i l’acostaven a la boca. Aviat la tocarien a ella, estarien dins seu. Déu del cel, com ho trobava a faltar.

Potser aquell anhel va fer que el seu cos es mogués, perquè de cop i volta en Jack va girar la cara cap a la porta relluent del forn i hi va veure el reflex de la seva dona. Es va estremir i, després, es va tombar, amb el bric de suc encara a la mà, a mig camí de la boca.

El va deixar damunt de l’illa de la cuina.

—Estàs desperta? —va fer, sorprès. L’arruga entre les celles dibuixades amb meticulositat tornava a ser allà.

La Faye no va respondre, es va limitar a aixecar-se i a avançar unes quantes passes cap a ell. Els ulls d’en Jack la van resseguir de cap a peus. Feia molt de temps de l’última vegada que l’havia mirada d’aquella manera.

—Vine aquí —va dir la Faye, amb veu suau.

En Jack va tancar la porta de la nevera i la cuina es va tornar a quedar immersa en la foscor. Però la claror dels llums de la ciutat que s’estenia a fora feia que es poguessin veure. Va donar la volta a l’illa de la cuina, es va eixugar la boca amb el dors de la mà i es va inclinar cap endavant per besar-la. Però la Faye va girar la cara i el va empènyer perquè s’assegués en una cadira. Ara era ella la que manava. Quan en Jack va allargar una mà cap a la faldilla, l’hi va apartar d’un cop. Un segon més tard, l’hi va col·locar al tou del genoll. Es va apujar la faldilla perquè li pogués veure les calcetes de randa. Tenia l’esperança que el seu marit les reconeixeria, que veuria que eren les mateixes. Com les d’ella. Les de la noia jove. La virginal.

La mà d’en Jack va lliscar cap amunt i la Faye no va poder contenir un gemec. En comptes d’apartar-li les calcetes com a la pel·lícula, les hi va esquinçar. La Faye va tornar a gemegar, més fort, es va estirar sobre la taula, va corbar l’esquena mentre en Jack es descordava els pantalons i després se’ls treia juntament amb els calçotets. La va engrapar pels cabells i la va pressionar contra la taula. Es va inclinar sobre ella amb tot el seu pes, li va clavar una mossegada forta al clatell i la Faye va sentir l’olor de suc de taronja barrejada amb la del whisky que s’havia pres a l’avió. Amb un gest decidit, en Jack la va obrir de cames amb els peus, se li va posar al darrere i la va penetrar.

Se la va follar amb duresa i agressivitat, i amb cada envestida la Faye notava com la taula se li clavava a la cintura. Li feia una mica de mal, però aquell dolor era un alliberament, permetia que pogués oblidar-se de tota la resta i que fos capaç de concentrar-se només en el plaer.

Era tota d’ell. El plaer d’ella era d’ell. El seu cos era d’ell.

—Avisa’m quan et vulguis escórrer —va gemegar, amb la galta contra la fusta freda de la taula, on el pintallavis havia deixat unes marques enganxifoses.

—Ara —va panteixar en Jack.

La Faye es va agenollar davant seu. En Jack respirava pesadament i va introduir el seu membre dins la boca oberta de la Faye. Amb totes dues mans, la va engrapar pel clatell i va pressionar fins al fons. La Faye va fer un esforç per reprimir el reflex de vomitar, va intentar no girar el cap. Només rebre. Sempre rebre. I res més.

La Faye va recordar l’escena de la pel·lícula pornogràfica, i, quan en Jack es va escórrer, va gaudir en veure la mateixa expressió a la cara del seu marit que la que havia posat el professor quan havia posseït la jove virginal.

—Benvingut a casa, amor meu —va dir, amb un somriure forçat.

Aquella va ser una de les darreres vegades que van fer l’amor com a marit i muller.