*

LA PERIODISTA DEL DAGENS INDUSTRI, Ingrid Hansson, no parava de remenar l’amanida Cèsar. La Faye s’acontentava amb un te verd. La gravadora estava col·locada entre ­totes dues; la llumeta que indicava que estava en marxa, encesa.

—El viatge que Revenge i tu heu fet ha estat realment increïble —va començar l’Ingrid Hansson—. Després de separar-te d’en Jack Adelheim, vas passar de mestressa de casa a gerent d’una companyia que es calcula que enguany facturarà mil cinc-cents milions de corones. Quin és el secret?

La Faye es va acostar la tassa a la boca i en va prendre un glopet.

—Treballar molt, m’aventuraria a dir. I uns inversors implicats i amb experiència.

—Però, tot va començar amb el divorci?

La Faye va assentir amb el cap.

—Quan en Jack i jo ens vam separar, no sabia exactament què fer amb la meva vida. Vaig posar en marxa un servei de passejar gossos al qual dedicava els dies. I els vespres els esmerçava a anar perfilant el meu pla de negoci.

—Va ser una separació desagradable, tenint en compte el nom? Revenge, vull dir.

La pregunta l’havia formulada amb un to de veu neutre, però la Faye va intuir que es tractava d’un parany. A hores d’ara, ja coneixia prou bé el joc dels mitjans de comunicació. De lluny, els pitjors de tots eren els periodistes que fingien posar-se de part teva, els que intentaven mostrar-se comprensius. Els que, després d’apagar la gravadora, proposaven de quedar-se una estoneta xerrant una mica off the record.

En el món periodístic no hi havia res off the record ni «d’això no en pots escriure ni mitja paraula». Eren despietats. Però la Faye sabia com aprofitar-se’n. Va encreuar les cames i va agafar-se les mans sobre els genolls. Ara tenia prou diners per poder-se pagar el seu propi vestidor farcit de roba cara. Per a ella es tractava d’un uniforme, una eina per fer la seva feina. A través de la roba, mostrava poder i èxit. Aquell dia havia escollit una americana d’Isabel Marant i una faldilla de Chanel. La brusa, però, era una troballa que havia pescat a Zara. Li agradava barrejar peces i no tan sols anar vestida de cap a peus amb roba cara i exclusiva.

—Desagradable, no. Però difícil, sí. Igual que totes les separacions.

—Com descriuries la vostra relació actual?

—Tenim una filla en comú i vam compartir més de deu anys de les nostres vides. Ara que Compare sortirà a borsa, n’adquiriré un parell o tres d’accions.

—Ah, sí?

—I tant. En vaig formar part durant els seus primers anys. És evident que ara vull donar suport a l’empresa.

L’Ingrid Hansson es va eixugar la boca.

—O sigui que el nom de Revenge no té res a veure amb el divorci? —va tornar a preguntar—. M’han arribat molts rumors de com has venut la idea als inversors.

La Faye va esclafir a riure.

—Tots els bons productes apareixen acompanyats d’una bona història. Narracions que prenen ales i s’escampen a la velocitat del vent per internet i les xarxes socials. Però tampoc no puc dir que això hagi estat un entrebanc. Es tracta, senzillament, d’un negoci intel·ligent, de saber trobar un denominador comú que comparteixen moltes dones.

L’Ingrid va assentir amb el cap i va canviar de tema per endinsar-se en preguntes sobre els indicadors clau de rendiment, el darrer informe econòmic, l’expansió internacional o els prestigiosos premis publicitaris que Revenge havia rebut per les campanyes de màrqueting. A part d’una bateria de qüestions sobre les inversions personals de la Faye, especialment en béns immobles, que havien contribuït substancialment a augmentar el seu patrimoni. De bon grat, la Faye va compartir informació i consells. No tenia res a amagar. O, com a mínim, no pel que feia a la seva situació econòmica.

Mitja hora més tard, l’entrevista havia arribat a la fi. L’Ingrid Hansson va sortir del despatx que tenia la Faye al fastuós immoble del carrer Birger Jarlsgatan. Va contemplar la periodista mentre es recolzava contra la paret a tocar de l’ampit de la finestra i es concedia, com poques vegades feia, uns quants minuts de descans.

Quan la roda finalment havia començat a voltar, tot havia pres una velocitat d’infart. Els tres anys que havien transcorregut des del divorci havien superat totes les seves expectatives. Revenge s’havia convertit en un èxit aclaparador. Fins i tot més gran del que havia pogut somiar. Havia subestimat l’impacte que provocarien les seves idees de comercialització i els productes de què podria disposar. A les dones els havia encantat el seu enfocament i només al cap de sis mesos grans magatzems de França i la Gran Bretanya havien adquirit els drets i les llicències per poder vendre els seus productes. Pel que feia als Estats Units, tot just acabava de signar un acord amb una de les companyies distribuïdores més importants.

El gran punt d’inflexió per a la marca havia arribat gràcies a Instagram. La influència que exercien la Paulina Dafman, l’Olga Niklasson i les seves amigues sobre una generació nova de noies joves havia resultat ser molt més gran del que s’havia atrevit a esperar. Per a centenars de milers de dones d’arreu de Suècia, aquelles instagramers eren els seus nous referents. Les Sophia Loren, Marilyn Monroe i Elizabeth Taylor de la dècada del 2010. Tot el que es posaven, s’ho volien posar la resta de dones. Tot el que compraven, ho volien comprar les altres dones. Com a ambaixadores de Revenge, havien escrit textos d’allò més inspiradors sobre girl power i havien fet publicitat per a productes que s’alineaven amb els nous vents de feminisme que bufaven a Suècia. Revenge no hauria pogut aparèixer en un moment més encertat.

En els instants més cínics, la Faye es preguntava on carai era el missatge feminista entre tot aquell grapat de fotografies de dones amb biquini que mostraven uns glutis de gimnàs a la càmera i publicitat de tes per perdre pes. Però, més pràctica, la Chris havia apuntat que de vegades calia agafar aquell feminisme que se’ls oferia i que el camí no sempre podia ser recte. A més, la xarxa estava farcida d’influencers masculins que mostraven fotografies dels seus torsos nus i feien publicitat de marques de proteïna en pols. Així que, en realitat, quina era la diferència?

La botiga electrònica que havia posat en marxa, amb un fòrum especial on les dones podien compartir les seves històries sobre com havien estat traïdes pels seus homes, havia tret fum per aconseguir atendre tota la demanda. I el fòrum vessava de vivències. Cada dia n’arribava una riuada nova; feia la impressió que no s’havien d’acabar mai. Una altra eina que havia demostrat ser d’allò més efectiva havia estat Facebook. Havien pogut dirigir els seus anuncis exactament cap al grup de consumidores a qui volien arribar: dones conscients i amb estudis universitaris. Clientes que, a més, disposaven de recursos econòmics, cosa que feia que haguessin pogut apujar el preu i obtenir un marge de benefici superior per cada producte venut.

Al principi, totes les vendes s’havien fet per internet. Quan els grans magatzems de la Irene Ahrnell van incorporar Revenge al catàleg, la Faye va comprendre que calia fer alguna cosa més per mantenir l’èxit i la mística que s’havia creat a la xarxa. Es va posar en contacte amb una desena d’artistes, escriptores i actrius i els va demanar que creessin un disseny cada una. Amb llibertat artística total i amb el suport d’una enorme campanya publicitària a les xarxes socials. I tot llançat amb el concepte màgic de limited edition.

Les noies joves feien cua a les portes dels grans magatzems per aconseguir un producte Revenge que contenia el missatge de les seves ídols sobre agermanament femení. De sobte, van arribar a nous grups de consumidores. Dins del seu fòrum minúscul i limitat, havien creat un sentiment de revolució.

La Kerstin es va escurar la gola des del llindar de la porta.

—Recorda que avui has d’anar a recollir la Julienne a les quatre.

—Alguna reunió abans?

—No, em vas demanar la tarda lliure.

—Ah, sí. Gràcies.

—Doncs fins a l’hora de sopar —va dir la Kerstin, i va tancar la porta.

Aquell dia semblava una mica més tensa de l’habitual i la Faye es va preguntar per què. Després va recordar que, a l’hora de dinar, la Kerstin havia anat a veure en Ragnar. Quan la Faye li havia demanat per què continuava anant a visitar-lo, la Kerstin li havia respost: «Malgrat tot, soc la seva dona. Hi vaig perquè els de la residència no em truquin per clavar-me el sermó. A més, em dona una certa satisfacció, veure’l allà, estirat al llit. Indefens. Però no paro d’imaginar-me un dia posant-li un coixí damunt la cara i pressionant-lo fins que deixi de respirar».

La Faye va tornar a mirar per la finestra. A l’altra banda, el trànsit era fluid. No faltava gaire perquè arribés el mes d’octubre, quan Compare, després de molts anys d’especulacions, sortiria a borsa. I, amb això, es podria posar en marxa la següent fase del pla. Després d’anys de treball ardu, tot depenia de si la Faye tenia èxit els pròxims mesos. Va agafar la bossa on havia guardat el nou ordinador Dell i va sortir del despatx. A les galeries Sture va trobar una cafeteria, on bona part de la clientela eren estudiants que feien campana dels instituts per a famílies de classe alta que hi havia pels voltants.

D’amagat i amb un somriure als llavis, va escoltar les converses d’aquells adolescents, que parlaven de la bossa Gucci que havien demanat per l’aniversari, i algun es queixava que els pares l’obligaven a marxar amb tota la família a passar el Nadal a les Maldives perquè allà —i dit amb l’accent propi dels nens de casa bona— «no hi havia res a fer». Va demanar un cafè a una cambrera apàtica, es va asseure en una taula que hi havia en un racó, va obrir l’ordinador portàtil i es va connectar a la xarxa wifi. En Jack tenia la mateixa contrasenya des que havia nascut la Julienne. Durant tots els anys que havien estat junts, no l’havia canviada més de dues vegades. A més, era un nostàlgic.

O, com a mínim, ho havia estat.

Els primers documents de Compare estaven desats amb format PDF a la seva adreça de Gmail. Per tant, que la Faye hi pogués accedir depenia que la contrasenya continués sent la mateixa que la de l’ordinador: Julienne2010. Es va acostar la tassa blanca als llavis i en va fer un glop. La mà li tremolava. Tot el que havia aconseguit els darrers tres anys l’havia conduïda fins a aquest instant. Tot depenia del fet que en Jack fos un home de costums, massa gandul per canviar la contra­senya.

Va introduir les lletres i els números a la casella corresponent i va prémer iniciar la sessió.

Contrasenya incorrecta.

Ho va tornar a intentar.

Contrasenya incorrecta.

Va ofegar un crit de frustració. El molt malparit l’havia canviada, finalment. La Faye va abaixar la pantalla de l’ordinador amb un cop i va sortir de la cafeteria a grans gambades.

Què faria, ara? De totes totes havia d’aconseguir entrar al correu electrònic d’en Jack.

Deu minuts després tornava a ser al despatx. Al mateix moment que travessava la porta de l’entrada, van començar a caure les primeres gotes de pluja. La Kerstin la va mirar amb ulls expectants.

La Faye va sacsejar el cap.

—Digues a en Nima que vingui —li va demanar, i d’una revolada va entrar al despatx.

En Nima, un xicot prim com un fideu de cara pàl·lida i braços peluts, era el tècnic informàtic de Revenge. Tenia unes habilitats socials nul·les, però era brillant en tot el que tingués a veure amb les noves tecnologies.

La Faye va penjar l’abric i es va asseure a la taula del despatx a esperar que arribés.

Un parell de minuts més tard, en Nima va treure el cap al llindar de la porta.

—Necessites ajuda? —va preguntar.

La Faye va apuntar un somriure.

—Passa —va dir, i li va fer un gest assenyalant-li la cadira que hi havia davant de la taula.

—Que ha passat res?

—I ara, no —va respondre, i va somriure per tranquil·litzar-lo—. Tot el contrari. Necessito que m’ajudis amb una cosa. Em fa una mica de vergonya demanar-t’ho.

—Ah?

—Es tracta de la Julienne, la meva filla. Li han regalat un ordinador nou i tinc por que no comenci a navegar per pàgines poc adequades. Vull poder controlar el que fa realment. Com a mare, soc una autèntica lloca, pateixo per tot.

En Nima va assentir amb el cap.

—T’entenc.

—Es pot fer alguna cosa?

—A quina mena d’informació vols tenir accés?

—A la contrasenya del Facebook i coses per l’estil. Això em provoca molta angoixa, les criatures poden parlar amb qualsevol i són tan innocents…

En Nima va arrufar el front uns segons.

—Es pot fer. Et recomano que instal·lis un keylogger al seu ordinador. Llavors podràs veure-ho tot, sense ni tan sols haver d’iniciar sessió a les seves xarxes socials.

—I com funciona un…

—Keylogger o enregistrador de teclat. Bé, l’actives al seu ordinador. Després, quan tu ho vulguis, pots descarregar-te tot el que hagi escrit al teclat com si fos un arxiu de text normal i corrent. Amb poques paraules, enregistra cada vegada que es prem una tecla. D’aquesta manera, a més, t’estalvies haver d’entrar al seu Facebook o Snapchat.

—I no hi ha cap risc que ella se’n pugui adonar?

—No, sempre que s’instal·li entre altres arxius. Queda ocult per darrere. I ho enregistra tot d’amagat.

—Perfecte. Com puc aconseguir un keylogger d’aquests?

—Un moment —va respondre en Nima, i es va aixecar de la cadira.

Poc després va tornar a entrar al despatx amb un llapis de memòria a la mà.

La Faye va fer lliscar la butaca cap a un costat i el noi va introduir l’USB en un dels ports de l’ordinador i li va mostrar com l’havia d’instal·lar.

—Jo també tinc una filla, així que entenc perfectament el que sents —va dir el noi.

La Faye se’l va mirar, sorpresa. Amb prou feines s’hauria imaginat que aquell noi tingués parella.

—No ho sabia.

—Es diu Astrid. Té deu anys i es passa el dia navegant per internet. És evident que, com a pare, un pateix.

—Devies ser molt jove quan la vas tenir.

—Vint anys. Del tot planificat, encara que soni estrany. Sempre he estat més madur que la gent de la meva edat.

—I encara sou parella amb…

—La Johanna. —Se li va il·luminar la cara en pronunciar aquell nom—. I tant, estem casats.

La Faye va alçar les celles. Les persones no deixaven mai de sorprendre-la.