HOSPITAL KAROLINSKA. Un ventilador brunzint monòtonament. Sofàs de vellut desgastats que grinyolaven quan algú canviava de posició. Un estossec va ressonar entre les gairebé àrides parets.

La Faye toquejava el mòbil, mirant fotografies del dia del casament. Les cares morenes i plenes d’esperança. Els convidats, elegants i meravellosos. Fins i tot l’Expressen hi havia enviat un periodista, que havia fet fotografies des del balcó d’un hotel. Ella hauria preferit un casament més reduït, a Suècia. Fins i tot li hauria estat bé celebrar-lo al jutjat. Però en Jack havia insistit a organitzar una gran boda a Itàlia. En una casa a tocar del llac de Como. Quatre-cents convidats, dels quals la Faye només en coneixia un grapat. Estranys que la felicitaven i li feien petons per sota del vel.

En Jack li havia triat el vestit. Un somni de merenga de seda i randa, creat especialment per a ella per Lars Wallin. Era preciós, però no era ella. Si hagués pogut escollir, hauria triat alguna cosa més senzilla. Però quan va veure la cara d’en Jack mentre avançava cap a ell, es va alegrar de no haver anat en contra de la seva voluntat.

Va desar el mòbil. En qualsevol moment apareixeria en Jack. Es passaria una mà pels cabells, s’asseuria al seu costat, l’estrenyeria entre els seus braços i li demanaria perdó per haver arribat tard. Per haver deixat que estigués allà tota sola, esperant.

«Passarem la fortuna i la desgràcia plegats», tal com havia dit al discurs que havia pronunciat durant la cerimònia i que havia provocat que les dones presents comencessin a plorar i a mirar amb enveja la Faye.

De totes les dones que esperaven en aquella sala, la Faye era la més gran, i també l’única que no tenia un home al seu costat. A part d’una noieta menuda que no semblava que tingués més de setze anys i a qui acompanyava la mare. Els xicots abraçaven les seves parelles. Els acaronaven, amorosament, el dors de la mà. Els parlaven en veu baixa i les miraven amb ulls seriosos i amatents. Tots sentien que alguna cosa privada quedava fora de l’abast de la resta del món. Només desitjaven estar sols. Sense ningú que els observés. Sense ningú que els preguntés res. De tant en tant, apareixia una infermera i pronunciava un nom. Tothom mirava la noia que sortia de la sala.

Va sentir el seu i la Faye va donar un altre cop d’ull al mòbil. Cap missatge de text d’en Jack. Cap trucada perduda. Va comprovar novament que tingués cobertura.

Es va aixecar i va seguir la infermera fins a una consulta. Va respondre un reguitzell de preguntes de control, i mentrestant pensava si aquella dona l’havia reconeguda. Tot i que en realitat tant li feia, va suposar que es devia al secret professional.

—Vindrà a recollir-te algú, després? —va dir la infermera.

La Faye va abaixar els ulls a la taula. Es va sentir avergonyida, tot i no saber per què.

—Sí, el meu home.

La llum dels fluorescents del sostre feia que el paper que cobria la llitera brillés amb una claror gèlida.

—D’acord. N’hi ha que solen preferir passejar una mica pels passadissos d’aquí fora per accelerar el procés i mantenir a ratlla el dolor. Avisa’m si necessites res, així puc estar tranquil·la que tot va bé.

—Gràcies —va respondre la Faye.

Seguia sent incapaç de mirar la infermera als ulls. Com podia explicar que fos allà tota sola? Ni ella mateixa ho com­prenia.

—Et vas prendre la pastilla, ahir?

—Sí.

—Perfecte, ara et donaré la segona.

Una pastilla dins d’un got de plàstic i una mà càlida a l’espatlla. Va haver de fer un esforç per no cedir a l’impuls de recolzar el cap a la falda d’aquella infermera tan jove i posar-se a plorar. Per contra, es va introduir la pastilla a la boca sense ni tan sols mirar-la.

—Pren-te això també —va dir la infermera, i li va deixar uns quants analgèsics damunt la taula que tenia al davant.

La Faye se’ls va empassar. Estava acostumada a empassar.

Estava estirada en una mena de butaca enorme de color groc amb els ulls clavats al sostre. Com a mínim havia pogut evitar la llitera verda i donava gràcies d’haver-se pogut estirar en pau darrere d’una mampara. Li havien posat una mena de bolquer que havia d’absorbir l’embrió i ja havia començat a notar que perdia sang. La infermera que li havia aplicat els ultrasons li havia dit el temps que tenia la criatura, però la Faye no havia acabat d’entendre la setmana exacta, no ho havia volgut sentir.

«On ets?», va escriure a en Jack.

Cap resposta.

Devia haver passat alguna cosa. Havia tingut un accident? Va trucar a la mainadera i li va preguntar com estava la Ju­lienne.

—Tot molt bé, estem mirant una pel·lícula.

—I en Jack? —La Faye va intentar que no se li notés a la veu. La sang li regalimava entre les cames mentre parlava. I el bolquer l’absorbia—. T’ha trucat?

—No, em pensava que estava amb tu.

La trucada següent va ser a en Henrik. Ell tampoc no responia. El cap no deixava de donar-li voltes. Va veure davant seu com dos policies amb expressió greu trucaven a la porta de casa, li donaven el condol i li explicaven que en Jack era mort. Si era així, què faria, ella? Una sensació de déjà vu. La mateixa angoixa que havia sentit durant el naixement de la Julienne.

Estava previst que la nena naixés al començament de juny. En Jack s’havia mostrat d’allò més dolç durant els nou mesos de gestació, encara que no tenia temps per acompanyar-la a les visites amb el ginecòleg i tota la resta de qüestions pràctiques que envolten un embaràs. Compare es trobava en un moment de reorganització intensa i la Faye comprenia que, ara que esperaven una criatura, l’empresa passava al davant i que en Jack desitjava construir alguna cosa per a la seva família.

En Jack era a l’oficina quan li van venir les primeres contraccions. Al principi, la Faye no havia entès que es tractava de les de debò, les havia confós amb les de Braxton Hicks que li havien vingut de manera intermitent els darrers mesos. Però després s’havien fet tan intenses que s’havia hagut de recolzar al marbre de la cuina per no caure a terra.

Estava doblegada de dolor quan havia trucat a en Jack. Els tons anaven sonant l’un rere l’altre i al final havia saltat la bústia de veu. Li va enviar un missatge de text dient-li que havia de tornar a casa, va imaginar que devia ser en alguna reunió. Quan va trucar a l’hospital de Danderyd li van dir que hi havia d’anar immediatament, però ella no volia marxar sense en Jack. La Faye s’havia imaginat com el seu home l’ajudava a pujar al cotxe i després, nerviós, insultava tots els conductors mentre conduïa a tota velocitat cap a la maternitat. Cap a la primera vegada que veurien aquella criatureta tan desitjada.

Minut a minut les contraccions es feien més doloroses, però el telèfon continuava sense sonar. Ni en Jack ni en Henrik responien les seves trucades o missatges de text. Al final, la Faye va telefonar a la Chris i li va demanar si la podia acompanyar a l’hospital i estar al seu costat fins que en Jack arribés.

Un quart d’hora més tard, la Chris entrava a grans gambades i panteixant al pis, amb sabates de taló alt i vestida amb un abric de lleopard. Tota sola va mig arrossegar mig carregar la Faye escales avall. Un cop dins del taxi, camí de Danderyd, la Faye es va adonar que havia oblidat la canastreta que feia més de dos mesos havia preparat amb tanta cura. Va manar al taxista que girés cua, però la Chris va bramar a l’home que no fes cas de la Faye i que continués conduint tan de pressa com pogués. Tot el que hi havia dins d’aquella bossa es podia comprar, va dir, i va afegir que durant mil·lennis les criatures havien nascut sense la necessitat d’una llista llarguíssima de foteses.

La Chris l’havia rellevada en la missió de localitzar en Jack i li trucava i li enviava missatges de text frenèticament. Quan el taxi va reduir la velocitat en aproximar-se a l’hospital, va desar el mòbil a la bossa.

—Ja sap on som —va sentenciar—. Ja sap què està passant. Ara nosaltres ens concentrarem a arribar a la maternitat abans que la criatura neixi dins d’aquest taxi, d’acord?

La Faye es va limitar a assentir amb el cap. El dolor l’envestia com una onada immensa i era incapaç de concentrar-se en res més que no fos respirar.

Estrenyia amb força el braç de la Chris quan van baixar del cotxe, se sentia desorientada. A una gran distància sentia com la Chris escridassava i maleïa el personal de l’hospital quan van entrar en un passadís. De ben segur que més tard hauria de demanar disculpes, però just en aquell moment la veu estrident i de falset de la Chris era la seva única seguretat.

La Julienne va arribar cinc hores més tard. Cinc hores de dolor que havien fet que la Faye de vegades temés morir i d’altres ho desitgés. La Chris no s’havia separat del seu costat en cap moment. Li havia eixugat la suor del front, li havia demanat calmants, havia escridassat la llevadora, li havia fet un massatge a l’esquena, l’havia ajudada amb la mascareta i havia controlat les contraccions. I quan la Julienne finalment havia arribat, havia estat la Chris la que havia tallat el cordó umbilical, amb molta cura havia donat la criatura a la Faye, i l’hi havia col·locada bé sobre el pit. Aquella havia estat l’única ocasió que la Faye havia vist plorar la Chris.

Dues hores més tard havia entrat a l’hospital un Jack amb la cua entre cames. Duia a les mans el ram de roses més gros que la Faye havia vist mai. Cent roses vermelles perfectes per a les quals al personal els va resultar impossible trobar un gerro. No alçava els ulls de les sabates, el serrell li queia sobre la cara i la Faye va sentir com la ràbia i la decepció desapareixien.

En Jack va balbucejar alguna cosa sobre una reunió, el mòbil apagat, un reguitzell de circumstàncies desafortunades. Semblava destrossat i la Faye va pensar que, al capdavall, havia estat ell el que s’ho havia perdut tot. S’havia perdut el naixement de la criatura més perfecta que el món havia vist mai.

Amb molta cura li va allargar la Julienne. La nena estava embolcallada amb una manteta i respirava satisfeta després d’haver fet el seu primer àpat fora del ventre. En Jack plorava amb tanta intensitat que tot ell tremolava, però, darrere seu, la Chris estava dreta de braços plegats. La Faye va apartar els ulls de la seva amiga i va contemplar el seu home, dret allà davant, amb la filla de tots dos als braços. En Jack l’estimava. Ningú no era perfecte.

Va respirar profundament i va sacsejar el cap per foragitar aquell record. Havia decidit oblidar el part, però aquella situació li recordava massa aquella altra. Malgrat que aquell dia no naixeria cap criatura. Ben al contrari, una vida s’apagaria.

Va notar com el ventre es tensava i després es recargolava. Es va mossegar el llavi per no posar-se a plorar. Havia de ser forta, per ella i per la Julienne. En Jack se’n sentiria orgullós.

Notava que el front li bullia com si tingués febre, la suor feia que la roba li piqués en contacte amb la pell. A l’altre costat de la mampara va sentir sanglots.

—Tranquil·la, preciosa. Tranquil·la.

Algú que acaronava algú altre i el consolava.

Els segons anaven passant. Va panteixar quan va sentir que li baixava. Es va adonar que s’havia posat tensa i que havia sostingut la respiració. Ella també volia que algú la consolés. Ja no podia suportar més aquella soledat. Va agafar el telèfon i va trucar a la Chris. Li va explicar on era. No li importava que la sentís algú. Va xisclar quan va sentir una nova fiblada i va estrènyer amb tanta força el mòbil que els artells van empal·lidir.

La suor li regalimava esquena avall.

—Ara vinc —va dir la Chris. Com sempre.

—Segur? —va somicar la Faye.

—Evidentment que vinc, estimada.

Al cap de mitja hora, al passadís ressonaven els talons de la seva amiga. Es va inclinar sobre la Faye. Amb les mans amb una manicura perfecta, li va acaronar els cabells. Li va eixugar la suor del front amb un mocador que es va treure del seu sac de jour d’Yves Saint Laurent.

—Perdona’m —va xiuxiuejar la Faye—. Perdona’m per tot.

—No hi pensis, estimada. Les coses són com són. Ara ens concentrarem a treure això que portes dins teu i marxarem d’aquí, entesos?

La veu aspra de la Chris era sòbria i compassiva en la mesura justa i va aconseguir calmar la Faye. La seva amiga sempre havia tingut aquella capacitat. La Faye no s’havia adonat fins aleshores de fins a quin punt ho havia trobat a faltar.

La va mirar als ulls.

—T’estimo.

—I jo t’estimo a tu —va contestar la Chris—. Vaig ser al teu costat quan va néixer la Julienne. Evidentment, ara també soc aquí amb tu.

La Faye va fer una ganyota de dolor i li va estrènyer la mà. Era la mà més bonica que havia vist mai.

Mentre una vida se li escolava entre les cames, va pressionar la galta contra la mà de la Chris.